L'estratègia del Borg

“Som el Borg. Sereu assimilats. La resistència és inútil.”

A l’Univers de Star Trek, aquesta frase és el principi del final per a moltes espècies que poblen l’univers. També va passar a ser una de les cent millors frases de la història de la televisió. I va ser un revitalitzant definitiu per la sèrie. Després de molts episodis amb enemics més o menys seriosos, finalment els humans topen amb una força invencible. Un enemic formidable contra el que no sembla haver-hi cap defensa útil. Comparat amb el Borg, la més poderosa de les armades dels klingon sembla un agrupament escolta perdut pel bosc.

En realitat el que van fer els guionistes va ser adaptar algunes de les estratègies que fan servir diferents espècies en el procés evolutiu i portar-la a l’extrem. Just el que s’espera de la bona ciència ficció!

Per qualsevol espècie que no vol extingir-se, l’important és que els organismes de la població puguin passar els seus gens a la generació següent. No serveix de gaire viure molts anys si no tens fills. En canvi, és molt útil tenir molts descendents encara que visquis únicament uns pocs dies.

Aleshores pots plantejar dues estratègies ben diferenciades. Generar uns pocs individus molt ben preparats, molt ben adaptats, amb una gran eficàcia per afrontar situacions adverses, de manera que, molt probablement, reeixiran a l’hora de reproduir-se. Això fa que cada individuo sigui molt valuós, ja que se li ha dedicat molta energia. És l’estratègia que fem servir els mamífers i en particular els humans. Tenim poques cries a les que hi dediquem molt temps i esforços per assegurar que arribaran a adultes amb èxit.

L’altra possibilitat és repartir la mateixa energia i esforços en generar moltes cries, sabent que seran molt vulnerables i que poques sobreviuran. Però si en fem en un nombre prou gran, assegurem que, al menys algunes arribaran a reproduir-se i garantir la continuïtat de l’espècie. Això és el que fan els insectes o els bacteris. Pots matar milions i milions de mosques sense cap esforç. És igual, ja que sempre en queden algunes per tornar a posar milions d’ous i garantir una nova generació de mosques. En aquest cas, cada individuo per separat té molt poc valor, però el que compta és la totalitat d’organismes.

Aquesta segona estratègia la van millorar els insectes socials. Fem molts individus, poc valuosos, però els fem actuar com una unitat. Una formiga no fa res, però un formiguer pot ser devastador. Una abella la matem com si res, però un rusc d’abelles atacant alhora pot matar una persona. Això ja combina una mica les dues estratègies. Els individus són poc valuosos, però el col·lectiu és molt poderós!

Al nostre planeta conviuen les dues estratègies en un equilibri inestable. Per això es troben tota mena de casos intermedis. Animals superiors que es reprodueixen molt i molt, com els conills, però que en cap cas es poden comparar amb els nivells assolits pels insectes. I alhora trobem insectes que posen menys ous i que els porten a sobre per assegurar l’èxit en la cria. No existeix una estratègia guanyadora única.

Però a l’Univers de Star Trek, el Borg sembla arribar al cim en l’estratègia del col·lectiu, combinat amb una mica de parasitisme ben entès. Els components del borg són una mena de cyborgs que tot i semblar individus aïllats, en realitat són únicament part d’un col·lectiu. Per això, eliminar-los és poc útil. El Borg segueix igual. I per això no es parla dels borgs en plural. Únicament n’hi ha un que compti. El Borg. I els individus als que s’enfronten els protagonistes no son gaire diferents de les nostres cèl·lules. Per acabar-ho d’arrodonir, el Borg no destrueix sinó que assimila les races que va trobant. Així ell és millora incorporant els coneixements i les tecnologies de les seves víctimes. Cada victòria el fa més invulnerable!

I el raonament que els fa als humans és simple: La resistència és inútil. Sereu assimilats i passareu a formar part del col·lectiu. Una entitat molt millor, més forta, evolucionada i poderosa que la vostra. Quin problema hi ha?

Òbviament molts, des del nostre punt de vista. Nosaltres hem evolucionat per valorar la pròpia individualitat. La cooperació és una bona cosa, però només fins a cert punt. Per això ens resultaria tant difícil lluitar contra un enemic que no té un cap visible, no té un punt feble i no té individualitats. (I que, a més, ens dóna peu a unes interessants discussions).

Al final, a la sèrie van fer sortir una “Reina Borg”, cosa que va ser, des del meu punt de vista, un error lamentable. Amb això simplement fas que el Borg passi a ser un enemic normalet. Un que segueix la nostra estratègia i que per tant, sabem derrotar.

Mates la Reina i santes pasqües. Així qualsevol!