Un llarg camí fins la residencia d'estiu

Un dels senyals que indiquen que l’estiu és a punt d’acabar és quan veiem les orenetes agrupant-se a punt d’emprendre el llarg viatge que les portarà a terres més càlides. Ara, quan l’hivern és a les portes i el fred ja es fa notar, podem enyorar les orenetes que deuen estar la mar de tranquil·les per les càlides terres africanes. I aquest viatge ha fet de les orenetes un dels paradigmes dels ocells migratoris. Unes aus petites que emprenen viatges increïblement llargs a mida que les estacions es van succeint.

Però les orenetes no són les campiones a l’hora de fer viatges impressionants. El viatger més decidit deu ser el xatrac àrtic (Sterna paradisaea), que per anar a la seva segona residència s’ha de desplaçar dinou mil quilòmetres d’anada i dinou mil més de tornada per anar de l’àrtic a l’Antàrtida i tornar. Un ocell que viu sempre a l’estiu.

La veritat és que sembla increïble que aquests animalons, que són relativament petits, puguin fer aquests enormes desplaçaments. Però a sobre n’hi ha que, aparentment, es compliquen la vida.

Hi ha un ocell anomenat Baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) que viu repartit en diferents poblacions a la Mediterrània i a l’Atlàntic. Les observacions i els anellaments dels ocells van permetre descobrir que anualment feien una migració per passar els mesos del nostre hivern a Sudàfrica. Un viatge de vuit mil quilòmetres des dels indrets de nidació a les illes Canàries.

Però malgrat que això d’anellar ocells encara és una eina molt útil, també es fan estudis col·locant-los transmissors que permeten fer-ne un seguiment en temps real i durant tot el trajecte. I aquí va saltar la sorpresa. Els ocells, enlloc d’anar directament a Sudàfrica primer feien una volta que els portava fins Brasil! Allà seguien la costa un temps i tornaven a creuar l’Atlàntic per anar fins el continent africà.

Com que l’atractiu de les garotes d’Ipanema no sembla que sigui un motiu que pugui justificar aquesta volta de quasi tres mil quilòmetres de més, calia trobar una altra explicació.

I aquest estiu han publicat un treball que sembla explicar aquest comportament tan contrari a la lògica. Naturalment els ocells no són ximples i si ho fan hi havia d’haver un motiu. L’evolució no perdonaria un malbaratament d’energies com aquest.

El que fan els ocells a l’hora de volar és buscar corrents d’aire i anar planant sobre el vent. D’aquesta manera la despesa energètica baixa moltíssim i, en realitat és la manera d’emprendre aquests grandiosos desplaçaments. No és exactament que vagin volant, sinó que es deixen portar pel vent.

Però no hi ha un vent que porti aquests ocells directament a Sudàfrica. En tot cas, no n’hi ha cap quan a ells els interessa. Però si que hi ha corrents de vent que creuen l’atlàntic fins les costes de Brasil, giren cap al sud i tornen per l’oceà fins passar al davant de les costes de Sudàfrica. I aquesta mena d’autopista del vent és la que fan servir els ocells per desplaçar-se. Un fenomen meteorològic que els facilita el viatge, però que alhora els marca exactament quan poden fer la migració. Perquè aquests vents no bufen tot l’any.

Això ajuda una mica a entendre com saben els ocells quan han d’emprendre la migració i perquè ho fan gairebé tots alhora. Simplement han d’esperar que arribin els vents que els faran de propulsors. Quan aquestes corrents d’aire es posen en marxa, els ocells l’únic que han de fer és pujar-hi a sobre.

L’interessant és que l’estudi dels vents ens dóna idea de com es mouen els ocells, però també de com poden portar-se grans masses de pols del desert fins les nostres terres, o, més inquietant, com bacteris o virus de països llunyans també poden arribar fins aquí.

La veritat és que trobo fantàstica la manera com la natura fa servir camins ben insospitats, en principi invisibles però que, un cop te n’adones, esdevenen perfectament evidents.