dijous, d’abril 16, 2009

Ment i matemàtiques

Com que a la vida no es pot fer de tot, és evident que al final sempre ens quedaran temes pendents. La gràcia és triar quines són les coses que deixes al tinter per sempre. En el meu cas hi ha dos temes que, malgrat que em sap greu, he hagut de deixar per incapacitat absoluta de fer-ho mínimament bé. La primera és ballar. És una llauna, però no serveixo. Gens. No és pot tenir tot, i la capacitat de ballar m’ha estat negada. Amb el temps ho he acceptat i tampoc passa res.

I la segona cosa són les matemàtiques. Durant molts anys eren una cosa àrida, abstracta, avorrida i incomprensible. Però mica a mica he anat descobrint la bellesa que amaguen. Però, igual que per ballar, has de servir per les matemàtiques. I aquest do, tampoc el tinc. Tot i que això potser sigui una sort.

Quan llegeixo coses de matemàtics sempre tinc al cap l’exemple de l’escalada. En els dos casos és una activitat per la que has de servir. Es plantegen uns reptes concrets, difícils, per als que cal una gran preparació. I si els assoleixen (escalar el cim o demostrar el teorema) descobreixen nous paisatges i nous reptes que els empenyen a anar encara més enllà.

En el cas de l’alpinisme jo n’he fet una mica, a nivells molt modests, i això em permet imaginar el que han de sentir els que fan les grans ascensions a l’Himàlaia. Uns reptes que mai hauria pogut plantejar-me. Doncs de la mateixa manera imagino els esforços dels matemàtics quan intenten demostrar hipòtesis no provades, conjectures proposades i teories innovadores. Son com muntanyes que els millors escaladors encara no han vençut i que únicament uns quants particularment dotats poden aspirar a conquerir.

El que passa amb les matemàtiques és que les particularitats no són físiques, òbviament, sinó de caràcter intel·lectual. O millor dit, mental. Semblaria com si les millors ments matemàtiques funcionin de manera diferent a la resta.

Per una banda hi ha uns quants matemàtics extraordinaris que van tenir problemes mentals. Un cas famós va ser Gödel, que va morir de desnutrició en negar-se a menjar per por de ser enverinat. Un altre és el cas de John Nash, famós per la pel·lícula “Una mente maravillosa” que mostra una versió amable de l’esquizofrènia que pateix.

I un cas recent és el de Grigori Perelman, que va aconseguir demostrar la Conjectura de Poincaré, però que es va negar a acceptar el premi que hi havia i fins i tot la medalla Fiels, l’equivalent al Nobel de matemàtiques. També va rebutjar el premi de la societat matemàtica europea perquè deia que “el comitè no estava capacitat per avaluar el seu treball ni tan sols de manera positiva”. Potser no sigui un problema psicològic, però un caràcter particular si que és.

Però això segurament és injust. En tots els camps del saber hi ha persones que pateixen tota mena de mals. Físics o psicològic. I la gran majoria de matemàtics són persones perfectament normals. És clar que la gran majoria no faran grans descobriments, igual que la gran majoria de muntanyencs mai escalaran la cara sud del Lothse. Potser per endinsar-se en el terreny desconegut dels grans reptes matemàtics calgui tenir una estructura mental particular.

Aquesta idea podria ser perfectament errònia, però hi ha una inquietant relació entre alteracions com l’autisme i capacitat per moure’s en el món dels números. Un cas famós és el d’uns bessons, autistes, que podien identificar sense cap mena de càlcul si un nombre era primer o no. Mentre que la majoria hem de verificar si es pot dividir per alguna altra xifra que no sigui l’u o el propi nombre, ells reflexionaven una estona i reien quan s’adonaven que era primer. I això per nombres de fins a deu xifres!

Com ho calculaven? Doncs no ho sabem. De fet, no calculaven. Ells deien simplement que “ho veien”. I els resultava difícil d’entendre que la resta del món no ho “veiés”. En realitat eren molt dolents fent càlculs, per tant, sembla que la seva ment manipulava els nombres de manera diferent a com ho fem la resta.

En realitat això no els donava cap avantatge per endinsar-se en el món de les matemàtiques abstractes i de fet els grans matemàtics que han patit malalties mentals han deixat de publicar quan la malaltia ha aparegut. De manera que la relació malaltia – matemàtiques, és només aparent.

Però el món dels números, de les relacions abstractes, de les xifres reals o imaginaries, sembla requerir una manera de pensar com a mínim “particular” per tal d’endinsar-s’hi en condicions. Una condició que es pot entrenar, però que alguns afortunats semblen tenir de manera innata, igual que altres tenen les condicions per fer les grans escalades.

Grans teoremes o grans muntanyes. Uns reptes molt diferents que em són inabastables però que veure als que ho intenten em resulta similarment fascinant.

17 comentaris :

mafalda ha dit...

En aquest aspecte, Dan, tu i jo som igualets: a mi tampoc se'm va dotar per les matemàtiques.
I això que les trobo fascinants. Però no hi ha manera.
D'altra banda, no sé si has vist mai una serie americana anomenada Numb3rs. Jo la trobo d'allò més amena. Es veu que hi ha Instituts de Secundària que empren alguns capítols per a treballar determinats aspectes, teoremes, etc. matemàtics.

Carquinyol ha dit...

Realment les matemàtiques són fascinants, però una sobredosi al començament dels meus estudis em va fer fastiguejar-les una estona... ara ja m'estic curant, per sort...

Però el que m'ha sorprès realment es saber que faràs la presentació del teu nou llibre sobre la Memòria de l'Aigua ballant... sens dubte serà una gran presentació !!

;)

malayalam ha dit...

Ep! Ni matemàtiques, ni ballar...i l'altre dia vaig pujar al collbaix (un turonet que hi ha al costat de Manresa), i baixant em vaig torçar el peu. Desastre total!
Per cert, gracies per aquest bloc tant interessant que fas!

Trini González Francisco ha dit...

A mi sí que m'ha resultat fascinant llegir-te!
Un dels meus fills bessons està fent 3r de matemàtiques (l'altre, de física) a la UAB i mentre et llegia anava fent petites passes de l'espant a l'alleugeriment..., d'una banda pensava que és veritat, en Jordi és molt especial, sempre ho ha estat i he sentit por d'aquesta particularitat del meu fill. D'altra banda, potser és menys especial del que jo penso (allò de l'amor de mare, saps? jeje) i m'he tret a mi mateixa un pes de sobre al pensar que el meu fill potser mai seria un gran investigador en el camp matemàtic.

Hi ha hagut, però, en tot el teu article, un comentari que vull destacar perquè és així, tal com tu l'has definit, ben exacte i matemàtic: "Es plantegen uns reptes concrets, difícils, per als que cal una gran preparació. I si els assoleixen (escalar el cim o demostrar el teorema) descobreixen nous paisatges i nous reptes que els empenyen a anar encara més enllà.I és que és tal com ho descrius..., no en té mai prou. I el veus amb el semblant circunspecte per les dificultats que se li plantegen i quan per fi ha aconseguit resoldre i superar els reptes, es deleix per altres de nous.

Bé..., sigui com sigui, que faci allò que el converteixi en una persona plena i amb més estones de felicitat, que de tristesa.

Gràcies per deixar-me esplaiar a casa teva. :)

bajoqueta ha dit...

Cadascú tenim una cosa en la que destacar, només cal trobar-la i treballar en allò.
Quan miro a bajoqueto en les coses que destaca i en les que destaco jo, veig un gran abisme. O amb d'altres persones que conec.
Ell és més de ciència, i jo més de lletres. És molt curiós la manera com resolem coses de la vida del dia a dia de diferent manera.

Hi ha gent que creu que te pots entrenar per a tot, i aconseguir grans reptes que ni pensaves començar. Però jo crec que no tothom està preparat per escalar una montanya, per ballar bé, per escriure un llibre, etc...

Matgala ha dit...

Suposo que és com tot a la vida: alguns valem per algunes coses, i d'altres per altres.

Jo puc fer una mica de ràbia, però a mi les matemàtiques sempre m'han semblat com molt "naturals" i em desespera una mica no poder fer veure això que jo veig tan clar, veure com hi ha gent que és incapaç de veure-ho, quan jo ho tinc tan clar. I em desespera també quan el meu cap va a una velocitat, la baixo molt, i tot i així sento algun "para, para, que vas massa ràpid".

Però, és clar, jo sóc incapaç de saber el nom de l'autor d'un llibre, o la data en què va passar alguna cosa. Tinc memòria de peix.

I també sóc una patosa ballant, no hi ha manera.

Seria molt avorrit, si tots fossim iguals, no?

Núria ha dit...

A mi les matemàtiques m'agradaven, eren divertides però suposo que van arribar a un grau de complexitat tal que el meu cervell va dir "fins aquí hem arribat", quan feia COU. Jo volia fer la carrera d'Informàtica i aquí va ser quan vaig fer un gir total i em vaig decantar per la Biologia. I les mates de primer de carrera les vaig arrossegar 3 anys!!! Les vaig aprovar... no sé com.

Dan ha dit...

mafalda. I tant si conec Numb3rs. Ja seguia al prota quan feia "Doctor en Alaska" i ara amb les mates també.

Carquinyol. Estic segur que no te la perdries per res del món una presentació així. :-D

malayalam. Ostres. El turmell també? Que potser baixaves tot ballant i pensant en alguna integral segona?

Trini. Un fa mates i l'altre física? Apa que estaras entretinguda amb les converses a taula!
I per descomptat, pots esplaiar-te tant com vulguis!

bajoqueta. Exacte. l'important es trobar el que t'agrada i fas bé. I gaudir-ne tant com es pugui.

matgala. Quina enveja que em fas. ja ho saps. I potser et costara anar lent. però t'expliques gtenial. Almenys jo encar afardo que conec una demostració del teporema de pitàgores fantàstica. I es gracies a tu!
Patosa ballant? Doncs si un dia anem a ballar tu i jo, potser que algú ho gravi. Serà tot un espectacle! :-D

Núria. Ai les mates de primer. Que dures que em van semblar. Quin malson. I les de segon? "...sigui un estimador no esbiaixat..." brrrr!

Geno ha dit...

hola, en el meu cas encara ara als 32 anys somio que no em deixen treballar perquè no em poden donar el títol universitari fins que no faci un examen de mates de segon de batxillerat.... quan algun cop em toca fer una suplència d'un profe de mates tremolo i em torna el somni recorrent, i el cas ´s que sempre les vaig a provar i amb bona nota... però m'engoixen....

Núria ha dit...

Dan, l'estadística de segón en dos anys. Si sumes fan cinc anys i, com que eren incompatibles i no podies examinar-te d'una sense haver aprovat la primera, vaig arribar a cinquè amb l'estadística de segon i la resta aprovat. El sisè any tan sols vaig fer genètica que era la tercera de les incompatibilitats. Jo també sommio encara que no tinc el títol de Biologia perquè em falta aprovar un examen de mates!!

Manel des de l'exili ha dit...

A mi també em va costar aprovar les matematiques de primer de biologia, de fet no soc bo per les matematiques. Però si que tinc bones maneres per ballar malgrat no he pogut estudiar gaire aquesta materia.
Tampoc soc bo per les llengües, tinc dislèxia i porto més de tres anys a Alemanya i encara no soc capaç de parla aquesta llengua plena de paraules tant visualment diferent a les nostres que em fa impossible que les recordi.

Però estranyament, si que serveixo (o servia) per ser un bon programador i sobretot arquitecte d’aplicacions. Ara perdo el temps fent de consultor amb quatre power points no gaire complicats per les ments simples dels managers que només entenen de cash flow i turnover.

Amb tot sempre les matemàtiques m’han fascinat i m’he sentit impotent per no haver-les sabut mai entendre-les.

Asse ha dit...

En Daniel Tammet és un savant (retardat mental/geni, tipus Rainman) que entre altres habilitats destaca per una capacitat de càlcul increïble.

El que és interessant d'aquesta persona en concret, és que a diferència dels altres autistes té la capacitat de veure i explicar què és el que li passa. Què és el que veu i sent quan manipula els números amb el cap.

Pel YouTube corren reportatges molt interessants.

Núria Talavera ha dit...

Parlant de mates, coneixeu algun llibre interessant, divertit i apassionant per regalar per Sant Jordi a un matemàtic?

Alasanid ha dit...

Ballar i les mates, quin parell de coses...

Jo pel ball res de res... I per les mates de mica en mica en començo a veure la mica que en sobresurt i tenen pinta de ser fascinants.

Ara, aprendre matemàtiques és molt diferent a fer matemàtiques.

PS: Pel que sembla es fan més agradables quan s'aprenen per voluntat i gust propis que no pas quan segueixes un temari i t'apropes a un examen.

Júlia ha dit...

La música i la matemàtica tenen grans relacions, no és estrany que vaig una mica juntes en les aptituds personals.

I, és cert, agradi o no, que l'excel·lència en matemàtiques va lligada de vegades a problemes psíquics, n'he coneguts uns quants casos, de diferent gravetat; de vegades ja es manifestaven de petits i d'altres, quan ja eren a la universitat. Crec que és un tema poc estudiat, encara.

assumpta ha dit...

Si vols passar per casa meva, hi trobaràs un cafè... i un regalet !
;)

assumpta ha dit...

Ara torno, una mica més reposadament.

Crec que totes les ments "surten de fàbrica" amb unes o altres característiques especials que les fan diferents de tota la resta. Algunes d'aquestes característiques hi ha qui les desenvolupa des de ben petit, de forma gairebé innata i amb una facilitat que fins hi tot pot resultar incòmode per a la resta.

Hi ha qui s'ho ha de treballar, perque li agrada però no disposa d'aquest "comodí", i li costa anys, panys i colzes arribar a aconseguir el seu particular "cim", però a la fí arriba al capdamunt orgullós de poder mirar avall i veure el món als seus peus.

I després hi ha la tercera possibilitat, la que per molt que t'hi escarracis no aconseguiràs mai, mai, mai arribar a pujar ni que fos un petit turó.
Però possiblement s'hi s'ho planteja de debó, arribarà a ser un virtuós en una o altra matèria.

Només cal que esbrinem quina és la nostra característica única i especial. (La meva, no són les matemàtiques, ja t'ho dic).
;)