Adeu al "Caçador de Cocodrils"

Quan he sentit la notícia m’he quedat parat. Hi ha coses que sembla que no poden passar, tot i que si ho penses un moment, l’estrany és que encara no hagin passat! Parlo de la mort de l’Steve Irwin, el “Caçador de Cocodrils”.

La primera vegada que m’en van parlar me’l van definir a la perfecció: “...un paio molt divertit, que fa un programa sobre animals salvatges i que està com una puta cabra”.

I és que veure els seus programes era gairebé esgotador. Tota l'estona corrent, perseguint tota mena d’animals perillosos o no. Cocodrils, per descomptat, però també agafant serps, mostrant escorpins, buscant parelles pels koales o intentant curar cangurs. Sempre amb crits d’entusiasme i actituds exagerades, però divertides.

De programes sobre animals a la televisió n’hi ha grapats. Però la immensa majoria son perfectament oblidables i de fet ja s’han convertit gairebé en el paradigma de la funció alhora pedagògica i avorrida que pot tenir la tele. L’Steve, però, era un cas apart. Tenia allò que pocs divulgadors tenen, la capacitat de transmetre entusiasme. Això era el que feia els seus reportatges diferents. Semblava un nen jugant amb animals perillosos. I potser per això tenia tant èxit. Feia allò que a molts ens hauria agradat, però que mai hauríem gosat, fer.

Aquests excesos també feien que a molts els semblés massa numerero, massa passat de rosca. Ja se sap, hi ha gustos per a tot, i treballant amb la mena de bestioles que ho feia, doncs encara més.

La seva mort ha sigut causada per l’activitat que feia, sempre envoltat de perill, però també la mala sort hi ha jugat un paper. Mentre rodava un reportatge submarí, una rajada verinosa li ha clavat l’agulló. En condicions normals un home podria sobreviure a una picada com aquesta, però en aquest cas, l’agulló se li ha clavat al pit i ha arribat al cor. No ha sigut tant el verí com la ferida física el que ha resultat letal. Però és que amb aquestes activitats, cal tenir una bona dosi de sort. I al final, sempre hi ha un dia que s’acaba.

Tot plegat m’ha recordat la mort d’en Fèlix Rodríguez de la Fuente. Va ser una altra època i, per descomptat, un altre estil, però també tenia la capacitat d'encomanar l’entusiasme per la natura molt abans que la paraula ecologia es fes familiar. I a l’igual que l’Steve, en Fèlix va trobar la mort mentre rodava un dels seus reportatges. En aquell cas em sembla recordar que va ser un accident d’avioneta per l’Àrtic.

Si més no, ens quedaran els seus reportatges i potser hi haurà qui, gràcies a ell s’haurà adonat que fins i tot els animals perillosos o desagradables tenen el seu lloc en els ecosistemes i fins i tot algun atractiu, de manera que no cal exterminar-los.

I, qui sap! Potser haurà fet néixer algunes vocacions en futurs naturalistes.