dimarts, de setembre 05, 2006

Adeu al "Caçador de Cocodrils"

Quan he sentit la notícia m’he quedat parat. Hi ha coses que sembla que no poden passar, tot i que si ho penses un moment, l’estrany és que encara no hagin passat! Parlo de la mort de l’Steve Irwin, el “Caçador de Cocodrils”.

La primera vegada que m’en van parlar me’l van definir a la perfecció: “...un paio molt divertit, que fa un programa sobre animals salvatges i que està com una puta cabra”.

I és que veure els seus programes era gairebé esgotador. Tota l'estona corrent, perseguint tota mena d’animals perillosos o no. Cocodrils, per descomptat, però també agafant serps, mostrant escorpins, buscant parelles pels koales o intentant curar cangurs. Sempre amb crits d’entusiasme i actituds exagerades, però divertides.

De programes sobre animals a la televisió n’hi ha grapats. Però la immensa majoria son perfectament oblidables i de fet ja s’han convertit gairebé en el paradigma de la funció alhora pedagògica i avorrida que pot tenir la tele. L’Steve, però, era un cas apart. Tenia allò que pocs divulgadors tenen, la capacitat de transmetre entusiasme. Això era el que feia els seus reportatges diferents. Semblava un nen jugant amb animals perillosos. I potser per això tenia tant èxit. Feia allò que a molts ens hauria agradat, però que mai hauríem gosat, fer.

Aquests excesos també feien que a molts els semblés massa numerero, massa passat de rosca. Ja se sap, hi ha gustos per a tot, i treballant amb la mena de bestioles que ho feia, doncs encara més.

La seva mort ha sigut causada per l’activitat que feia, sempre envoltat de perill, però també la mala sort hi ha jugat un paper. Mentre rodava un reportatge submarí, una rajada verinosa li ha clavat l’agulló. En condicions normals un home podria sobreviure a una picada com aquesta, però en aquest cas, l’agulló se li ha clavat al pit i ha arribat al cor. No ha sigut tant el verí com la ferida física el que ha resultat letal. Però és que amb aquestes activitats, cal tenir una bona dosi de sort. I al final, sempre hi ha un dia que s’acaba.

Tot plegat m’ha recordat la mort d’en Fèlix Rodríguez de la Fuente. Va ser una altra època i, per descomptat, un altre estil, però també tenia la capacitat d'encomanar l’entusiasme per la natura molt abans que la paraula ecologia es fes familiar. I a l’igual que l’Steve, en Fèlix va trobar la mort mentre rodava un dels seus reportatges. En aquell cas em sembla recordar que va ser un accident d’avioneta per l’Àrtic.

Si més no, ens quedaran els seus reportatges i potser hi haurà qui, gràcies a ell s’haurà adonat que fins i tot els animals perillosos o desagradables tenen el seu lloc en els ecosistemes i fins i tot algun atractiu, de manera que no cal exterminar-los.

I, qui sap! Potser haurà fet néixer algunes vocacions en futurs naturalistes.

12 comentaris :

CUCALELLA ha dit...

Com sempre molt bon post noiet!!!
M'ha encantat el comentari de la transmissió de l'entusiasme. Jo sóc periodista i justament aquest és el problema de molts periodistes, no són capaços de transmetre res de res. Els falta enpenta, i això ho noten sempre els espectadors com tu has pogut observar. Petonets. :-D

menxu ha dit...

Jo n'he apres la roda de la mort d'un tipus de cocodril. La sé imitar gairebé a la perfeccio ;P

gudulina ha dit...

com ja he comentat en el bloc de la merry cherry, em vaig quedar una mica trista la veritat. A mi m'agradava com ho feia i es notava q li agradava molt. Però massa arriscat i plas. Els animals per molt q els coneguis, són animals.

AlImbUrg ha dit...

A mi també m'ha sabut greu, era tot un personatge, era d'aquelles persones que sembla que se sentin millor entre animals i "bitxos" de tot tipus que entre les persones...i què vols que et digui, m'hi identificava una miqueta, que sense arribar a assumir els riscos que ell assumia, jo també n'he fet unes quantes d'animalades.....

Dan ha dit...

cucalella. Doncs es veritat. En els periodistes es nota molt la xispa (o l'entusiasme). Suposo que en totes les feines, de fet.

menxu: A veure les fotos d'aquesta roda-cocodrilera!!!


Tens rao gudulina. Els animals son com son, i cal anar amb molt compte amb ells. Sembla que els controlis i despres...

alimburg aleshores em sembla que tu i jo som de la mateixa pasta ;-)

moz ha dit...

Valgui el símil i que no se'm tiri ningú a sobre, però l'Steve aconseguia amb els que no tenien gaire interès per la natura el que en Montes, l'arxifamós comentarista esportiu de la Sexta, aconsegueix en fer-me xalar amb els partits que retransmet, quan no m'agrada ni el futbol ni el bàsquet.
No ens hauriem de deixar perdre la gent amb ganxo... ells mouen el món.

moz ha dit...

Valgui el símil i que no se'm tiri ningú a sobre, però l'Steve aconseguia amb els que no tenien gaire interès per la natura el que en Montes, l'arxifamós comentarista esportiu de la Sexta, aconsegueix en fer-me xalar amb els partits que retransmet, quan no m'agrada ni el futbol ni el bàsquet.
No ens hauriem de deixar perdre la gent amb ganxo... ells mouen el món.

ñ ha dit...

Ostres, que fort.
Un home que sempre estava al límit de la vida, havia d'acabar així.

bellosoli ha dit...

a mi també em va sobtar molt la seva mort (de fet també li vaig dedicar un post) i és curiós que em sobtes perquè mentre era viu em sorprenia que encara ho fos! També vaig pensar en en Rodríguez de la Fuente tot i que jo vaig nàixer l'any després de la seva mort (si no vaig errat). Però va ser tan trascendent la seva mort que tots el coneixem.

Amb l'Steve Irwing passarà el mateix a Australia suposo. Be, de fet a Australia i quasi arreu del món. Tens raó, transmetia molt d'entusiasme i això era el que enganxava d'ell.

Dan ha dit...

moz, si que es correcte el simil. Hi ha comunicadors amb "ganxo". I aquests son els millors, més enllà del camp concret on treballin.

xiuxiueig. Si, els que viuen així, solem norir aixi. I segurament es el que triarien, tot i que potser no tant aviat.

bellosoli, realment a la blogosfera ens en varem fer reso molts. Senyal de com enganxava el paio!

m ha dit...

la gent que sent passió per la seva feina sempre són dignes d'admirar

Mery Cherry ha dit...

la m sóc jo, perdó, sempre corren més ràpid els dits que la ment