Un clàssic: l'Aspirina

Si hi ha un medicament que ha assolit la categoria de “clàssic” aquest és, sens dubte, l’Aspirina. Qui més qui menys, n’ha pres per treure la febre o el mal de cap i a gairebé totes les cases n’hi ha en una forma o altre. L’Aspirina és fa servir com antipirètic (que treu la febre), analgèsic (que disminueix el dolor lleu), antiinflamatori (doncs, això, que frena la inflamació) i anticoagulant (que evita la formació de coàguls a la sang).

Fa poc va fer cent anys que la casa Bayer la va patentar, però la seva història comença molt abans. El mateix Hipòcrates va escriure al segle V abans de Crist que un pols amargant extret de l’escorça i les fulles del salze servia per reduir el dolor i la febre. Amb el temps es va veure que altres plantes tenien una propietat semblant i moltes cultures (sumeris, egipcis, indis americans..) ho feien servir com a medicament.

Al segle XIX, amb el desenvolupament de la química, es va poder aïllar la substància activa, que van anomenar àcid salicílic. El nom era simplement perquè era derivat del salze (Salix alba), encara que desprès es va poder aïllar també d’altres vegetals. El problema era que l’àcid salicílic treia la febre, però tenia molts efectes secundaris. Sobretot gastrointestinals: era molt irritant per l’estòmac i causava diarrees. De manera que no servia gaire a la pràctica.

Però els químics no es van rendir, i van començar a intentar modificar la molècula d’àcid salicílic per tal que, mantenint les propietats terapèutiques, es perdessin els efectes nocius. I al final, en Felix Hoffman, un químic de la casa Friedrich Bayer & Co. va aconseguir-ho, afegint-hi un grup acetil. Per això el compost actiu de l’aspirina és l’àcid acetil-salicílic. I cal recordar que va ser el primer compost farmacèutic sintetitzat químicament. No hi ha àcid acetil-salicílic a les plantes. De fet, actualment la seva síntesi és completament química i en el fons és un derivat del petroli.

La Bayer va patentar-la el 6 de març de 1899 i va ser un èxit immediat. Inicialment es venia en botelletes plenes de pols blanca, però amb els anys van anar apareixent diferents formats específics per cada cosa.

Aquí, la imaginació dels farmacèutics ha donat grans resultats. Als comprimits els hi van afegir midó per tal que es desfaci amb facilitat amb una mica d’aigua. Quan la desfem en una cullereta, el que passa és que el midó s’infla i la pols d’aspirina es disgrega. Desprès, quan va resultar que podia danyar l’estòmac, la van recobrir d’una coberta de cel·lulosa per tal que pogués travessar l’estòmac sense desfer-se i es dissolgués al budell, on ja no fa mal (una preparació molt útil pels pacients que n’han de prendre moltes o molt sovint). Per si cal una acció ràpida la van fer efervescent, de manera que s’absorbeixi com més ràpid millor. I segur que encara n’apareixeran de noves.

I el més interessant és que encara es va trigar molt a comprendre perquè tenia aquells efectes l’aspirina. Ara ja sabem que actua bloquejant un enzim (la Ciclooxigenasa), però durant molt temps, el mecanisme d’acció va ser un misteri. De fet, la descoberta va ser prou important com per atorgar a John Robert Vane el Premi Nobel de medicina l’any 1982.

Un llarg camí de refinament des de la pols amarga dels salzes que va descriure l’Hipòcrates.