Remakes

La ciència-ficció és un gènere literari ben curiós, perquè si agafem una definició estricta, això és: obres de ficció basades en desenvolupaments previsibles del coneixement científic (o alguna cosa similar), la gran majoria de novel·les i pel·lícules que es presenten com a ciència ficció haurien de descatalogar-se per ser incloses en el gènere de la pura fantasia.

Però tampoc cal filar massa prim i per tant s’accepta com obra de ciència ficció qualsevol història en la que surti una nau espacial, un extraterrestre o una màquina del temps.

Potser a la pel·lícula podrem sentir el soroll del motor de les naus encara que estiguin a l’espai, on no es pot sentir cap so, perquè no hi ha una atmosfera per transmetre les ones sonores, però això és un detall menor. Igual passa amb les explosions. Una batalla completament silenciosa no té impacte cinematogràfic, tot i que el coneixement científic diu que així és com serien en realitat.

Tampoc cal tenir en consideració detalls de la biologia extraterrestre. Oportunament quasi tots els aliens son pràcticament humans. Potser de color de pell estranya i pinta de llangardaix, però la majoria tenen dues cames, dos braços, dos ulls, mesuren més o menys un metre setanta (les femelles una mica menys) i molts aprenen a parlar anglès en un tres i no res!

Això ja per no dir que en alguns casos (Independence Day) els seus ordinadors poden ser infectats per virus com els que tenim aquí. Es podria pensar que fan servir versions futures de Windows, encara que dubto que si fos així poguessin arribar fins a la Terra sense quedar penjats a mig camí.

Però hi ha una característica molt interessant i que sovint passa desapercebuda. Moltes obres de ciència ficció són, únicament, adaptacions al futur de grans clàssics o històries ben conegudes.

Per exemple, la saga de la “Fundació” de l’Isaac Asimov és un “remake” de la “Caiguda de l’Imperi Romà” Sols cal canviar Roma pel planeta Trantor. De fet, l’autor no se n’amaga gens. Fins i tot fa servir el refrany “Tots els camins (de la galàxia) porten a Trantor”.

Més subtil és el cas de “La Guerra de les Galàxies”. La primera pel·lícula és, ni més ni menys que un western canviant l’època de la guerra d’independència americana per un futur molt, molt, llunyà. Tenim cavalcades que enlloc de cavalls fan servir naus espacials, hi ha els “Saloon” on tenen lloc duels i tenim els dolents que son els de l’Imperi. No és casualitat que en versió original els dolents parlin anglès amb accent britànic (l’imperi, naturalment) mentre que els bons ho fan amb accent americà.

I finalment un clàssic: E.T. Aquest és dels que passa més desapercebut tot i que evidentment està basat en el que segurament és un dels "best sellers" més famosos de la història.

Perquè..., qui és el protagonista de E.T.?

Doncs un ser que baixa del cel, que fa miracles, que és amic dels nens, que mor però que poc desprès ressucita i que al final torna a ascendir al cel després de deixar-nos un missatge de pau.

No us sona?