Lletres grogues i músiques amargants

Tendim a pensar que tots veiem, sentim, notem el món de manera similar. Els colors, són els que són, els sons, el tacte, les olors, estan ben clars i no haurien de presentar sorpreses. Però sembla que les coses són molt més complexes.

Hi ha persones que tenen (no crec que es pugui dir “pateixen”) sinestèsia. Una condició en què les diferents percepcions sensorials es barregen. Així, per alguns, la nota “do” és de color blau, el tacte de la carn pot ser de sabor amargant i el jazz de Nova Orleans tenir un tacte semblant a gotes de pluja. I no és que simplement els hi ho recordi. Quan escolten un "do" aquestes persones veuen el color blau, si toquen carn noten realment un gust amargant o si escolten jazz, la pell respon com si caiguessin petits copets similars a les gotes de pluja.

Hi ha moltes anècdotes de com els sinestèsics descobreixen que ho són. Per exemple, un doctor estava buscant voluntaris per fer un estudi sobre sinestèsics. Quan algú li va preguntar que era això ell va dir: “persones que pensen que el 5 és groc”. No! li van va respondre, el cinc és verd!

O la sorpresa de una mare quan la nena li explicava com de divertit era fer una “R”, perquè si començava amb una “P” i li afegia un palet... podia convertir una lletra taronja en una de groga!

És ben curiós pensar que aquest text, que jo i la majoria veiem escrit en negre sobre blanc, pot ser de molts colors (o olors, o tacte) per algunes persones! Això ha portat a fer un seguit d’estudis per tal de comprendre que els passa, però sobretot, perquè ens poden donar pistes de com funciona el nostre cervell. Perquè els colors els veuen de veritat. Les àrees del cervell corresponents al color s'activen igual que quan l'ull detecta el color en qüestiò.

La hipòtesi és que, al cervell les vies de processament de alguns estímuls fan camins paral·lels i molt propers al llarg del nostre cervell. Això pot fer que de vegades apareguin “curtcircuits” en determinats llocs. Una neurona que activa a la seva veïna, quan en realitat no hauria de fer-ho. I el senyal que hauria d’anar cap a la zona del cervell de reconeixement d'una lletra, activa també la percepció d'un color o un so o un tacte. Per això si algú troba que la nota “do” és lila, sempre apareix la mateixa tonalitat de lila enfront la mateixa nota (però no al revés), ja que el curtcircuit neuronal és al mateix lloc.

És interessant que hi ha famílies amb molta més propensió a la sinestèsia, cosa que indica un component genètic. I és molt més freqüent en dones que en homes, cosa que suggereix alguna mutació en el cromosoma X.

També en la sinestèsia hi ha nivells i classificacions, i encara que de llarg, les més freqüents son les associades als colors, cadascú te la seva particular. El 7 pot ser blau per algú, rosa per algú altre i “salat” per un tercer. Algunes persones presenten sinestèsies múltiples i fins i tot hi ha daltònics que, tot i que no poden veure els colors, el cervell assigna colors a algunes lletres.

De manera que no, no tots percebem el món de la mateixa manera.

Però potser no és tant estrany i tots tenim sinestèsia en algun grau. Per exemple, en certa manera associem formes a sons. Mireu la figura del principi. De les dues formes, quina relacionaríeu amb la paraula “buba” i quina amb la paraula “kiki”? El 98% de la gent veu clar que la de la dreta és “buba”, encara que no hi ha cap raó especial perquè sigui així. Això indica que el cervell associa formes (punxegudes) amb sons (aspres).

La sinestèsia pot ser un problema especialment pels nens, que noten alguna diferència amb la resta de companys, sense saber entendre que és el que passa. I per alguns, resultava una càrrega realment dura al menys fins que van descobrir el que els passava. Algú va escriure “A la vida moltes coses depenen de la pregunta, veu el que jo veig?. Això uneix als humans socialment... tenir percepcions sense corroborar et fa sentir estranyament sol al mon.... abandonat a la meva illa privada de “p” grogues, dijous turqueses i “v” de color vi”.

I aleshores m’adono que per a mi, els nombres parells son arrodonits i els imparells son definitivament angulosos. Potser soc sinestèsic?