La patata

És una de les herències que ens van deixar els Inques del Perú, va servir d’aliment a tota Europa, les seves malalties van causar la mort de milions d’irlandesos i van fer que la història canviés definitivament, i a més a més, la Trinca li va dedicar una cançó. Realment té molt mèrit la patata.

Una de les coses més curioses en la història de la patata (Solanum tuberosum) és que la van portar a Europa no com una potencial font d’aliment sinó com a planta exòtica per fer bonic. Això és perquè les flors són més boniques del que s’imaginen la majoria d’habitants de ciutat que únicament han vist les patates en pràctiques bosses de dos quilos i mig. Aquestes flors quedaven molt bé en els jardins de la noblesa europea. I que servís d’aliment als indis del Perú no era important perquè amb la mentalitat dels conquistadors, no n’havíem d’aprendre gaires coses d’aquells pobles que consideraven inferiors.

Però amb el temps va ser evident que la patata era una bona font d’aliments. A més, per les classes més pobres tenia la virtut que no calia moldre-la ni preparar de cap manera especial. Simplement recollir els tubercles i a cuinar!

Aquesta facilitat va ser, a la llarga un problema. Molts indrets van acabar per dependre exclusivament de les patates per l’alimentació de la majoria de gent. Irlanda n’era el cas més paradigmàtic. Per això, quan la collita de patates no era prou bona, es donaven èpoques de fam més o menys problemàtiques. Era part de l’estat natural de les coses, fins que va aparèixer un fong, la Phytophthora infestans, o míldiu de la patata, que va arruïnar les collites durant uns quants anys consecutius. Allò va causar la gran fam irlandesa 1845 a 1849, que va resultar en la mort de prop d’un milió de persones i la marxa de dos milions més, principalment cap els Estats Units.

Sense aquella catàstrofe, els grups d’immigrants i, conseqüentment la història dels Estats Units, hauria sigut ben diferent.

De patates (o trumfes, o també creïlles) n’hi ha de moltíssimes varietats diferents. I amb elles es poden preparar infinitud de menjars. A més, també es pot fer fermentar per preparar begudes alcohòliques. En l’alimentació humana únicament la superen en importància els cereals més comuns, el blat l’arrós i el blat de moro. Però amb la patata cal anar amb compte. Pot arribar a ser tòxica. Més del que molts es pensen.

Tal com fan molts vegetals, la patata fabrica un producte tòxic, la solanina, com a defensa enfront els animals, com ara el bonic escarabat de la patata. I ingerir massa solanina pot arribar a provocar una intoxicació greu. Una pista per identificar si la patata conté massa solanina és mirar si ha agafat color verd a l’interior. El verd és clorofil·la, però indica que la patata ha estat exposada a la llum i ha començat a fer fotosíntesis. I aleshores també ha fet solanina. Per això els pagesos saben molt bé que les patates cal guardar-les en indrets secs i foscos.

Afortunadament al cuinar-les bona part de la solanina es destrueix, però per si de cas, millor no menjar patates verdes que, a més, tenen el gust de la solanina, que és un alcaloide i per tant, amargant.

I curiosament, les patates també es fan servir per altres coses a part de per menjar-les nosaltres o alimentar el bestiar. Amb el midó que contenen les patates la indústria del paper fabrica cartró, però també cosmètics, dentifricis, detergents, cola adhesiva,...

Realment van estar molt inspirats els antics inques quan van començar a cultivar els precursors de les patates modernes.