dimecres, de desembre 21, 2005

Els pilars de la creació

Una de les coses que més m'ha fascinat en els darrers anys és anar seguint les imatges que anava captant el telescopi espacial Hubble. Ja porta més de quinze anys a l'espai obtenint imatges cada vegada més espectaculars i el fet que estigui arribant al final de la seva vida m'omple de tristesa. Potser aniran allargant la missió, però abans o desprès acavarà caient i cremant-se a l'atmosfera ja que és massa gran per ser recuperat pels transbordadors espacials.
Però la màgia de les imatges que ha captat no fa més que recordar-me que tot el que havia imaginat de l'espai és queda molt curt enfront la realitat. Per això, de tant en tant, em perdo entre els arxius que la NASA te sobre el Hubble tafanegant imatges a veure quina més al.lucinant.
Fa poc es va fer una enquesta per decidir quina era la millor imatge obtinguda. No se si ja s'ha decidit. Però jo ho tinc molt clar. Quan la vaig veure fa anys (la imatge la va obtenir el 1995) em va deixar bocabadat, i avui encara aconsegueix impresionar-me. Son els batejats amb el nom de "Els pilars de la creació" (la foto de dalt). Un nom molt encertat ja que es tracta de enormes columnes de hidrògen gasós i de pols estelar on hi tenen lloc fenòmens de formació de noves estrelles. La mida dels pilars d'uns quants anys llum, de manera que simplement no ens en podem fer idea de l'escala. Però el que si que es pot captar és un sentiment de grandiositat cósmica. Un fenòmen molt més enllà de la escala humana.
N'hi ha moltes més imatges extraordinàries. Una altre de les meves preferides es la imatge de camp profund, però d'aquesta en parlarè un altre dia. Desprès hi ha una serie de nebuloses fascinants. La de l'ull de gat, i una que recorda l'anagrama de firefox (la vaig veure fa poc en un bloc, però no recordo quin). I sobretot la nebulosa d'Eskimo, (també hi poso la foto aquí al costat). No se que vol dir el nom, però el color, la forma, la textura, tot en aquesta imatge em sembla hipnòtic. Pensar que això és allà dalt, infinitament lluny però realment a sobre nostre em fa sentir absolutament insignificant.
És un bon exercici, d'humilitat, recordar de tant en tant quina és exactament la nostra importància en l'Univers. Tant de bó molta més gent ho fes molt més sovint.
Quan arribi el moment, trobarè a faltar el Hubble.

4 comentaris :

Pia Almoina ha dit...

Son imatges sublims. Algun dia en parlaré també al meu bloc d'aquesta sensació de petitesa que sentim.

Donadaigua ha dit...

Potser no cal mirar tan amunt per a sentir-nos insignificants en aquest grandissim i plenissim món ;). Molt interessant tot plegat... Fins aviat.

Myrddin ha dit...

Tinc entès que les imatges aquestes originalment no són així, les colorejen per a ressaltar-ne el que hi surt i fer-les més espectaculars. Oju, que ho dic de memòria, no recordo on ho vaig llegir.

Salut.

Dan ha dit...

Si que les acostumen a modificar una mica. Sobretot per incloure longituds d'ona que no son visibles pero que el telescopi pot detectar. I per eauilibrar la imatge. Potser si es veu be el roig, no surt el blau o a l'inrevés. Pero tant se val, el resultat es espectacular!