Mosques i gripaus i joves i veterans

Si hi ha un tòpic poc discutit en el mon de la ciència (i en altres tambè) és que les innovacions, les noves idees, les teories agosarades, provenen dels joves amb empenta i ganes de menjar-se el món, mentre que als investigador més grans ja els costa molt més sortir dels esquemes establerts. I segurament en general és cert, ja que una característica de la joventud son les ganes de anar més enllà de les fronteres.

Però de tant en tant les coses no son així. Hi ha excepcions en les que van ser els joves els conformistes mentre que els científics madurs es van arriscar a fer experiments esbojarrats. I això és exactament el que va passar al 1984.

Pocs anys abans s'havia fet una serie de descobriments claus per la biologia moderna. Tot va començar amb unes mosques de la fruita (Drosophila pels amics) que presentaven unes mutacions molt curioses. Tenien potes en el lloc on havien de sortir les antenes, o unes ales de més, o un parell de potes de més. Tot plegat molt interessant, però sobretot molt útil per estudiar com es fa perque un ou s'acabi convertin en un organisme complert.

Havien d'existir uns gens que controlessin tot el procés. Uns gens que, d'alguna manera diguessin "en aquest ou, el cap es formarà per aquest costat i el cul per l'altre, i la dreta serà aquí (i no allà) i aquí es farà un tòrax, i una mica més enllà sortiran unes ales i per aquí unes potes, però més enllà ja no. Uns gens que si no funcionaven correctament donaven lloc a aquests mutants tant extravagants.

El cas es que finalment van identificar aquests gens (que van anomenar gens Hox) i van poder construir una teoria de com funcionaven per fer tota aquesta feina. No va ser cap sorpresa que, pocs anys desprès, en E.Lewis la C.Nüslein-Volhard i en E.Wieschaus guanyessin el premi Nobel per descobrir la base genètica del desenvolupament animal.

Ara bé, tots aquests gens explicaven com fer una mosca. Si voleu, fins i tot podien explicar com fer un artròpode. Però no servia per explicar com fer animals superiors, com els vertebrats.

I aquí arribem a la curiositat que trenca el tòpic que comentavem abans. Els gens Hox tenen la particularitat que el que fan no es fabricar "coses" sinò regular, organizar, modular el funcionament de les cèl.lules. I un grup d'investigadors va decidir arriscar-se a fer una bestiesa. Buscarien si en el ADN de un gripau s'hi podien trobar gens Hox dels de les mosques! Buscar gens de mosca en el ADN de un gripau? Quina bestiesa!

Cal recordar que parlem del 1984. Avui es pot fer en un parell de tardes aquest experiment (be, potser una mica més), però aleshores era una feinada. Valia la pena invertir-hi temps i calers? Doncs al final, els veterans de l'equip van ser els que ho van fer, mentre que els joves, van veure-ho tant arriscat que van renunciar a participar-hi. Total, era una ximpleria!

De vegades cal arriscar-se amb idees bojes. Normalment no en treus res, però si l'encertes el premi és gran. I en aquest cas ho va ser. Van trobar anàlegs dels gens Hox en els gripaus, i desprès en ratolins, i desprès en humans i desprès en tot bitxo vivent on els han buscat.

Identificar gens que gairebé no han variat en els darrers 600 milions d'anys i que permeten entendre com es regula el desenvolupament embrionari era un premi realment gros i, per ser extremadament improbable, esperable en joves agosarats. Però en aquest cas va ser gràcies a "veterans" agosarats.