dilluns, de desembre 26, 2005

La Màquina del Temps

Fa uns dies vaig escriure un post sobre un clàssic de la ciencia ficció: La invisibilitat. Avui en voldria comentar un altre: La màquina del temps. I potser serà casualitat, però la novel.la més famosa sobre la màquina del temps torna a ser de HG Wells. Potser això confirma que els autors dels grans clàssics no ho son per casualitat.
Això de moure's en el temps te, a l'igual que el ser invisible, unes grans dosis de morbo. Podriem encertar-la sempre, perquè sempre podriem rectificar. I, que coi!, estaria molt bé poder tenir segones oportunitats. A més, tenir informaciò de la que ningú més disposa obre un munt de possibilitats!
Però hi podria haver alguna manera de poder viatjar en el temps? Fora del ritme habitual amb el que ens desplacem tots, a raò de un dia per dia. Doncs, segons la teoria de la relativitat, si que és possible. Si ens desplasséssim a gran velocitat (I quan Einstein deia "gran velocitat" volia dir "GRAN" de debó) el temps passa més lentament per aquell que es mou que per la resta de l'Univers. De manera que còrrer és una manera de viatjar cap al futur. La llàstima és que no hi ha manera de tornar al passat, de manera que en treuriem poc profit.
I, en el fons, no es tracta d'això, sinó de moure's cómodament a través del temps. Com el protagonista de la novel.la. I poder experimentar amb les paradoxes clàssiques. La de tornar enrera i matar a l'avi per veure que passa ja que aleshores nosaltres no podriem nèixer.. i no podriem matar l'avi! (pobre avi! tant bon home que era!). O la de trobar-se a un mateix (amb la despressiò que segurament representaria pel "jo" del passat).
Però hi ha dos arguments de pes en contra d'aquests viatges. Un és evident tot i que sobint es passa per alt: Per moure's a través del temps, també caldria moure's, i molt, per l'espai. Imaginem que entro a una màquina i viatjo fins una setmana en el passat. Que hi trobaria?
Doncs res de res. Perque fa una setmana la Terra estava en una altre posició respecte del Sol, que també s'ha desplaçat pel braç de la Galàxia, que alhora es mou en direcció a no-se-on. De manera que, segurament, apareixeriem flotant enmig de l'espai. Buf! No gaire agradable.
I, és clar, també hi ha l'argument (difícil de rebatre) de l'Steven Hawkins: Mai es podrà fer una màquina del temps perquè si algun dia es podés... ara estariem invadits per turistes del futur!!
Llàstima, perque alguna segona oportunitat en un parell de coses no m'aniria malament.

5 comentaris :

Dhamma ha dit...

Hawkins no té en compte que potser hi ha una llei futura que prohibeix viatjar massivament al passat. És broma. Trobo molt encertada la frase. Tant senzilla i a la vegada tan clarificadora.

Pia Almoina ha dit...

I si no hi ha futur perquè tot ha petat?
Bon any nou!!

estranya ha dit...

Ai, els viatges en el temps! Les meves històries preferides... I què, si no són possibles? Són possibles en la imaginació, i això dóna molt de joc :-)

Jacme ha dit...

I qui diu que no estem invadits per turistes del futur ara, i els ovnis són les màquines del temps? Jo que sóc un gran admirador del Doraemon no ho descarto pas! I que hi haja una Patrulla del Temps per vigilar els malfactors! De fet hi ha una novel·la que va d'això... Temps al temps! :D

Myrddin ha dit...

Hi ha una pel.lícula interessant sobre el tema de les paradoxes temporals, els efectes especials són força limitats però la història és interessant. Es diu Millennium i la protagonitza el Kris Kristofferson. Argument: la gent del futur es dedica a rescatar la gent que té accidents d'avió en el passat. O sigui, jo pujo a un avió, m'estrello i tothom es pensa que m'he mort... però no! els del futur han obert un forat en l'espai temps i em rescaten abans de que me la foti, i reemplacen el meu cos per un que és clavat a mi. I ho fan perquè la fertilitat de la gent al futur és tant precària que necessiten gent sana del passat per perpetuar la espècie.

El problema està en que si la cosa falla i es produeix una paradoxa... el món pot esclatar!!!