dilluns, de desembre 19, 2005

Oasis inesperats

A l'escola ens varen ensenyar que a la Terra hi ha la biosfera. Que gràcies a la llum del Sol, les plantes poden fabricar matèria orgànica fent servir la energia de la llum solar, a través de la fotosíntesi. Desprès hi ha animals que menjen les plantes i altres animals que es menjen als hervívors. Al final els animals (i les plantes) es moren i serveixen d'adob i matèria perque les plantes puguin de nou tornar a posar en marxa allò que al Rei Lleò en deien "el gran cicle de la vida".
Molt be, molt maco. I on vull anar a parar?
Doncs segons aquest esquema, totes les formes de vida estan, d'una manera o altre, interrelacionades. Els àtoms que ara formen part del vostre cos, en altre temps van constituïr part d'altres organismes, i en el futur tornaran a formar-ne part.
Però les coses sempre son més complicades i ves per on, fa uns quants anys (al 1977) es van descobrir una sèrie d'organismes que practicament n'estan al marge del nostre cicle de la vida. Just a les dorsal oceàniques, a centenars de metres de fondaria, on ja no hi arriba llum del Sol (adeu a la fotosíntesi) hi ha uns indrets d'allò menys acollidors. S'hi poden trobar surtidors d'aigua bullint, tant carregada de sofre que agafa color negre. Un indret tòxic, amb temperatures de varis centenars de graus i a presions de bastantes atmosferes. Un lloc d'allò més semblant a l'infern (o a Mordor, si ho preferiu). I contra tot pronòstic, resulta que la vida tambè ha sorgit allà. Quan van descobrir-ho es van trobar amb colònies de cucs blancs i vermells de fins tres metres de llarg, crancs blancs, bacteris resistents a tot i uns química de la vida que feia servir la oxidació del sofre enlloc de la fotosíntesi! És interessant adonar-se que l'home va poder arribar a la Lluna abans de descobrir aquestes comunitats en el nostre propi planeta.
I es com si fos una petita biosfera aillada de la nostra (no del tot, però gairebè). Èn petits oasis de vida escampada per les profunditats de l'Oceà. Però els investigadors aviat van adonar-se d'un problema. Aquestes surgencies hidrotermals tenen uns periodes de existència limitats. De tant en tant en surten de noves, i altres de velles "s'apaguen". S'acava l'aport de sofre, la temperatura baixa i això fa que morin tots els èssers que hi vivien. Ja s'han trobat les restes de diverses comunitats al voltant de antigues surgències ja extinguides. La pregunta és: Com s'ho fan aquests organismes per viatjar entre un oasi submarí i colonitzar-ne un altre? Com el troben? Penseu que parlem d'animals que molts son fixes al terra i la majoria tenen una capacitat de desplaçament molt limitada. La resposta van ser les larves. Les larves d'aquests organismes es deixen arrossegar per les corrents i algunes arriben a nous indrets on poden proliferar de nou.
El més curiòs per a mi son els colors. En un indret practicament fosc, la majoria d'animals son blancs, però alguns no. En il.luminar els grans cucs tubícoles es veu que tenen un color vermell intens preciós. La primera vegada que els vaig veure em van semblar ben estranys, però com més els miro, més macos els trobo.

7 comentaris :

omalaled ha dit...

Hola. Des de fa una quants articles et vaig seguint. M'encanta el teu blog. Passas directamenent als meus recomenats. En quan tingui un moment et poso.

Salut!!

Dan ha dit...

Caram!
Gràcies, tu!

Nica ha dit...

Jo estic amb l' Omalaled, cada dia que li faig una ullada al teu blog, aprenc coses noves :-). Ara mateix m' estic mirant els cucs vermells i trobo que tenen una bellesa particular. Quan ens ho explicaven a Eco em meravellava de veure com la vida s' adapta i triomfa siguem on siguem. Si miressim mes al nostre voltant i ens adonessim del que tenim...
Nica

Alae ha dit...

Molt interessant. La veritat és que tens raó quan dius que és estrany que no s'hagen donat compte abans, que siguen capaços d'aplegar a la Lluna i de no veure aquestes coses. Les persones sempre volem anar tan lluny, que no ens adonem del que tenim al costat. Som així, no sé si es pot solucionar. Sort d'algunes persones com tu, que paren atenció en altres coses més properes i no per això, menys importants.

Dan ha dit...

Buf, em fareu posar vermell!
(tot i que sempre agrada)
Gracies!

estranya ha dit...

Bé, jo també estic amb l'omalaled, la Nica i l'alae. Jo també em passo per aquí perquè m'agrada el que escrius i aprenc moltes coses. Així que endavant!

Myrddin ha dit...

Ànims, que expliques coses molt interessants. Jo també et vaig seguint.

Jo sempre m'he preguntat: aquests cucs, i peixos i demés éssers... com carai sobreviuen a la pressió? Com s'ho fan per no quedar aixafats com paper de fumar, amb tanta aigua que tenen sobre llurs caps?? Serà que són massissos com la pedra tot i semblar tant fràgils?? No com nosaltres, que devem tenir parts buides al nostre cos.

En fi... misteris de la ciència.