dimarts, de desembre 06, 2005

Invisible?

La ciència-ficció em sembla un gènere literari d'allò més contradictori. S'hi pot trobar autèntiques obres mestres al costat de bodris infumables i junt amb moltes que de ciència-ficció no en tenen absolutament rés. Però així son les modes, i si en una novel.la surt una nau espacial, ja és considera ciència-ficció. És igual que l'autor faci una imposible descripció de com els frens de la nau grinyolen a mil milions de kilòmetres del planeta Júpiter sota els estampits de les explosions dels làsers dels pirates de l'espai mentre la protagonista s'ajusta el vestit espacial que, naturalment, destaca les suggerents corves del seu cos, cosa que no passa per alt el musculós protagonista (que, a més, és expert en tot, des de l'exobiologia i la física hiperespacial fins a l'enginyeria dels sistemes de les naus). Bé, de vegades aquestes coses son divertides. Però no son ciència-ficció. (Sols ficció pura i dura, sense res de ciència).
Però fins i tot dins dels clàssics de la ciència-ficció, hi ha coses que, sobint es passen per alt. I d'això no n'escapen ni els més clàssics. N'hi ha un que sempre m'ha fet força gràcia. A més és un tema recorrent: l'home invisible. La novel.la de l'HG Welles, és un dels clàssics més clàssics de la CF, i això que la va escriure el 1897. Desprès se n'han fet més llibre i grapats de pel.lícules. Però és que la idea és bona. A qui no li agradaria poder ser invisible de tant en tant? Buf, que dolents que seriem si poguéssim! (Vosaltres no ho se, pero jo si!!!)
Però com aconseguir fer-te invisible? En teoria no és tant complicat. Sols has de ser completament transparent. Cal que la llum passi a traves de les teves cél.lules i en surti sense interactuar amb res. I cél.lules transparents ja n'hi ha. Les del cristal.lí, per exemple. I també hi ha alguns peixos molt transparents. De manera que no sembla que aquest sigui el problema (teòric) més greu. Hi hauria uns detalls menors una mica fastigosos, com ara com aconseguir que el contingut dels budells, que encara no hagi sortit, també es fes invisible, però potser amb una mica de dejú es podria arreglar.
Ara bé, ens trobariem amb un problema que sovint es passa per alt. Si la llum passés a través de les nostres cèl.lules sense interactuar gens, també passaria de llarg de la retina dels nostres ulls. I si passa de llarg de la retina... els nostres ulls no hi veurien res! I es que per veure-hi, justament cal que la llum interaccioni amb els nostres ulls. Per tant, si puguessim tornar-nos invisibles... també ens tornariem cecs!
Ostres. Doncs aleshores ja no tindria cap gràcia ser invisible.

14 comentaris :

jo mateixa... ha dit...

home... tot depèn perquè vulguis ser-ho, no? perquè clar, també es podria interpretar, el que dius, com que no té cap gràcia viure siguent cec, que ja sé que no és el que vols dir, però l'equívoc es pot donar clarament, encara que no es vulgui...
...a mi, per les vegades que he volgut ser invisible em serviria, però clar, també existeix la temptació, perquè negar-ho, de córrer a espiar algú, o colar-se en algún lloc on tens el pas totalment restringit... però prefereixo que em vegin, la veritat, així a més d'interactuar amb la llum s'interacciona amb la mirada... que és molt més interessant que ser invisible... o potser només ho crec per la impossibilitat de mai ser invisible...
o potser tot això ho dic perquè en el fons en sóc d'invisible... perquè....... tu em veus?
;-)

Dan ha dit...

No fotis! Pensava que era clar el que volia dir. Voldria ser invisible per fer dolenteries, espiar, fer el xafarder etc. Donar via lliure al meu raco fosc. Si no es pot, adeu a la gracia. En cap cas pretenia comentar res del fet de viure sent cec.
Interactuar amb la mirada... Home i tant... de vegades. Tot te el seu moment. La gràcia es saber trobar-lo.
Je je. Tu ets invisible... pero noto la teva presència.
;-)

jo mateixa... ha dit...

jejejeje... estava molt clar el que volies dir, sí... però vaja, serà perquè no tinc ganes de treballar, serà perquè últimament penso massa, serà perquè està bé ser invisible... no sé perquè serà, però mira... se m'en va l'olla tot sovint... o no, és clar...
està bé ser invisible ;-P

Dan ha dit...

Aquesta setmana tant poca-solta convida a la relaxació, eh?

jo mateixa... ha dit...

més o menys...

;*)

Anònim ha dit...

Ser invisible ha de ser estranyissim, no ser capaç de veure´t ni a tu mateix (o si??), perquè clar, si a sobre ets cec, encara et veuries menys, però llavors, segur que ja no percebries les coses com son, potser passaries a viure en una altra dimensió... respecte al contingut dels budells, això ja és més complicat... el fet és que potser coses com l´obsessió del físic desapareixerien, perquè com que no ens podrien veure els kg de més ;-)!! Nica

Dan ha dit...

Com es pot lligar si tots som invisibles i a mes no ens hi veiem?
Perque lo de la belleza interior esta molt be, pero...

jo mateixa... ha dit...

Bona pregunta Dan... clar que hi ha qui lliga per internet i fet i fotut resten invisibles fins que decideixen no ser-ho...
Es pot considerar bellesa interior un bon plat de macarrons a mig païr? ;-)

Dan ha dit...

Ecssss!
Si al menys fossin canelons de la iaia

jo mateixa... ha dit...

la iaia et fa canelons? carai quina sort... a mi smepre me'ls ha fet la marona, la iaia passa de cuinar... ara que clar, sempre preferiré els canelons de la marona que als de ningú altre...

a veure... un altre intent... podem considerar bellesa interior unes entranyes ben netes? netes de tot, vull dir, pràcticament buides...

ais... em sembla que ho deixo aquí... estic desvariejant massa... deu ser el fred...

Myrddin ha dit...

Ben argumentat.

Jo el principal problema que hi veia a això de la invisibilitat, mirant la pel.lícula, era el fet de que no podies portar res posat a sobre, havies d'anar despullat. A la primavera i estiu mira... pero a la tardor i sobretot a l'hivern se't congelarien les pilotes i això no mola gaire. Jo li trobo més defectes que virtuds.

En la peli el paio era invisible sempre... si poguessis triar ser-ho sempre que volguessis i retornar al estat normal sempre que volguessis (i hi poguessis veure, naturalment) llavors sí que estaria bé... clar que, com bé dius, és pura ciènciaficció.

Dan ha dit...

De fet, en una novel.la (no recordo queina) ho tenia en compte tot això, i per fer-se invisible inventaben (no diu com, es clar) un vestit que et feia invisble. Calia tapar-se tot, tot,... menys les ninetes dels ulls. Al final, sols es veien dos puntets foscos flotant a l'aire. Quasi totalment invisible (i sense passar fred!)

Myrddin ha dit...

Fent-ho així, potser a l'estiu passaries calor. No sé no sé... :-)

Jacme ha dit...

Hi ha un sistema molt més senzill per tornar-se invisible. Aconsegueixes un anell de poder i llestos! :D
En qualsevol cas crec que la història del Wells es manté atractiva al llarg dels temps perquè explota, precisament, les "altres" avantatges que tu apuntes de ser invisible... i totes emparentades amb passions eternament humanes!