La feina dels arqueòlegs és molt semblant a la dels detectius. A partir de unes poques dades, quatre restes i un parell de llegendes poden arribar a reconstruir el passat amb una precisió notable. És cert que, de tant en tant, han de canviar les explicacions que havien donat per poder fer encaixar alguna nova dada, però això passa en tots els camps del coneixement. Les coses mai son definitivament demostrades (tret de les matemàtiques).
Alguns dels fets que han reconstruit son absolutament fascinants. Per exemple, el que sembla que va passar fa cosa de 6000 anys al voltant del mar Negre. O millor dit, del que aleshores era el mar Negre.
Amb mesures fetes amb sonar ja havien vist que els rius que desemboquen al mar Negre tenen una curiosa característica: el llit del riu excavat en el terra segueix uns quants kilómetres per sota l’aigua, fins arribar a una mena de depressió més fonda. Sembla que antigament, els límits del mar Negre es trobaven més endins i a menor alçada que en l’actualitat.
Un detall interessant son les restes de les conquilles que s’hi troben. Les que s'han pogut datar fins l’any 6000 a.c. corresponen a espècies d’aigua dolça. A partir d’aleshores, son d’aigua salada.
I, finalment, en una expedició que van fer l’any 1998, van localizar restes de vaixells i de construccións en el que havia sigut l’antiga línea costanera del mar Negre, a gairebé 100 metres de fondària. A més, els vaixells estaven en excel.lents condicions ja que l’aigua d’allà es molt pobre en oxígen.
Una altre dada que van tenir en consideraciò és la llengua original de la que provenen la majoria dels idiomes d’Europa, l’antic indoeuropeu. Es pot refer un arbre geneaológic de idiomes, i deduir més o menys com seria el tronc comú original. No se sap exactament d’on prové, per tant s’assenyala en els mapes alguna regiò indeterminada dels límits entre Asia i Europa.
I tot això com lliga? I..., és gaire interessant? Doncs la manera com ho van interpretar en William Ryan i en Walter Pitman si que ho és. La hipòtesi que proposen te en compte que en aquella època s’estava deixant enrera el darrer periòde glacial. Per això, molta aigua retinguda al les glaceres i als casquets polars s’estava alliberant de nou al mar. El Mediterrani, que havia quedat molt reduit, s’etsava omplint de nou per l’aigua que entrava per l’estret de Gibraltar.
I el Mar Negre? Doncs era un llac d’aigua dolça situat per sota del nivell del Mediterrani. En un moment donat, el gel que tapava el que ara es l’estret del Bòsfor (a Turquia, entre Asia i Europa) va cedir i, sobtadament, l’aigua del Mediterrani es va precipitar cap el mar Negre.
Podem imaginar una cascada equivalent a 200 catarates del Niàgara? Uns 50 kilómetres cúbics per dia! I com ho deurien veure els habitants d’aquella zona? Un riu gegantí que apareix inseperadament i que comença a anegar-ho tot. De cop l’aigua dolça es va tornar salada, la pesca es va arruinar, el nivell de l’aigua va pujar a raò de un pam cada dos dies. Els poblats es van inundar definitivament i els pobles que vivien per allà van haver d’emigrar en diferents direccions, portant allà on anaven la seva llengua, l’antic indoeuropeu!
I, si. Això tambè pot ser l’origen de la llegenda del diluvi (la de la Bíblia i moltes altres de semblants que hi ha arreu). Fins i tot han muntat expedicions per buscar l'arca de Noè tenint en compte aquestes dades.
Alguns dels fets que han reconstruit son absolutament fascinants. Per exemple, el que sembla que va passar fa cosa de 6000 anys al voltant del mar Negre. O millor dit, del que aleshores era el mar Negre.
Amb mesures fetes amb sonar ja havien vist que els rius que desemboquen al mar Negre tenen una curiosa característica: el llit del riu excavat en el terra segueix uns quants kilómetres per sota l’aigua, fins arribar a una mena de depressió més fonda. Sembla que antigament, els límits del mar Negre es trobaven més endins i a menor alçada que en l’actualitat.
Un detall interessant son les restes de les conquilles que s’hi troben. Les que s'han pogut datar fins l’any 6000 a.c. corresponen a espècies d’aigua dolça. A partir d’aleshores, son d’aigua salada.
I, finalment, en una expedició que van fer l’any 1998, van localizar restes de vaixells i de construccións en el que havia sigut l’antiga línea costanera del mar Negre, a gairebé 100 metres de fondària. A més, els vaixells estaven en excel.lents condicions ja que l’aigua d’allà es molt pobre en oxígen.
Una altre dada que van tenir en consideraciò és la llengua original de la que provenen la majoria dels idiomes d’Europa, l’antic indoeuropeu. Es pot refer un arbre geneaológic de idiomes, i deduir més o menys com seria el tronc comú original. No se sap exactament d’on prové, per tant s’assenyala en els mapes alguna regiò indeterminada dels límits entre Asia i Europa.
I tot això com lliga? I..., és gaire interessant? Doncs la manera com ho van interpretar en William Ryan i en Walter Pitman si que ho és. La hipòtesi que proposen te en compte que en aquella època s’estava deixant enrera el darrer periòde glacial. Per això, molta aigua retinguda al les glaceres i als casquets polars s’estava alliberant de nou al mar. El Mediterrani, que havia quedat molt reduit, s’etsava omplint de nou per l’aigua que entrava per l’estret de Gibraltar.
I el Mar Negre? Doncs era un llac d’aigua dolça situat per sota del nivell del Mediterrani. En un moment donat, el gel que tapava el que ara es l’estret del Bòsfor (a Turquia, entre Asia i Europa) va cedir i, sobtadament, l’aigua del Mediterrani es va precipitar cap el mar Negre.
Podem imaginar una cascada equivalent a 200 catarates del Niàgara? Uns 50 kilómetres cúbics per dia! I com ho deurien veure els habitants d’aquella zona? Un riu gegantí que apareix inseperadament i que comença a anegar-ho tot. De cop l’aigua dolça es va tornar salada, la pesca es va arruinar, el nivell de l’aigua va pujar a raò de un pam cada dos dies. Els poblats es van inundar definitivament i els pobles que vivien per allà van haver d’emigrar en diferents direccions, portant allà on anaven la seva llengua, l’antic indoeuropeu!
I, si. Això tambè pot ser l’origen de la llegenda del diluvi (la de la Bíblia i moltes altres de semblants que hi ha arreu). Fins i tot han muntat expedicions per buscar l'arca de Noè tenint en compte aquestes dades.
Potser al final sortirà una dada nova que ho cambiarà tot, però de moment, la explicació que han fet, jo la trobo fascinant.
3 comentaris :
mmmm... interesant teoria. De fet explicaria de manera molt plausible l'origen del poble indoeuropeu i, a més a més, coincidiria amb el poc que sabem (o hem deduit) de la seua llengua i cultura. Ara, pel que fa al diluvi "bíblic" hi ha altres teories en joc. Una d'elles és que se sap que a la zona del Tigris-Eufrates hi va haver una pujada del nivell de mar aproximadament a l'època d'un hipotètic Moisès (fa temps que ho vaig llegir, l'hauria de revisar, esta teoria...) :D
Segurament de diluvis n'hi ha hagut diversos a diferents llocs. Tambè els indis americans tenen alguna llegenda similar. Qualsevol poble que hagi patit una (molt) gran inundació la pot anar recordant, engrandint i al final fent-ne una llegenda. Per això es probable que diferents teories no siguin mutuament incompatibles.
Molt interessant. Et felicito
Publica un comentari a l'entrada