Fòbies

Conèixer i comprendre la ment humana segurament és el repte més difícil i apassionant que té plantejada la ciència en l’actualitat. A més, potser sigui el més important, ja que és allò que afecta més directament a nosaltres mateixos. Per això trobo tant frustrant el poc que en sabem encara.

I no és per falta de dades. La psicologia és, segurament, una de les branques del coneixement on s’hi dediquen més esforços. Però encara no ha arribat a la majoria d’edat com a ciència. Li falta una teoria vertebradora que faci de columna vertebral del camp. Per això, quan intentes esbrinar alguna cosa concreta de la ment, pots trobar milers de definicions absolutament detallades, però molt poques explicacions coherents.

Avui intentava comprendre alguna cosa de les fòbies. Qui més qui menys té alguna cosa que li fa una por irracional. Jo ho passo fatal amb les altures. Al principi deia (com molts) que tenia vertigen, fins que un psicòleg em va corregir amb raó. El que tenia era “fòbia a les altures”.

I quan mires de trobar el perquè, sols apareix la definició de fòbia: “Temor intensa i persistent que és excessiva o irracional, desencadenada per la presencia o anticipació d’un objecte o situació específiques”. Hi ha altres definicions semblants, però totes expliquen amb precisió el que passa. Una sensació de por, que qui la pateix sap, perfectament que no està justificada, però que el fet de saber-ho no la fa disminuir en absolut.

Algunes fòbies es poden explicar amb raonaments evolutius molt simplistes. La fòbia a les aranyes o les serps pot ser una resta dels instints que van permetre sobreviure als humans al principi de la seva història. Si t’espanta els animals perillosos és més probable que no et mosseguin, piquin o et matin. I per extensió, la fòbia a altres animals (gossos, ocells) pot ser inclosa en aquesta explicació. El mateix passa amb la fòbia a les altures. Així t’evites exposar-te a situacions de perill de caiguda. I de nou, altres fòbies, com la fòbia als avions, poden estar-hi relacionades.

Però aquesta explicació de seguida es queda curta. Els qui tenen fòbia als avions no és exactament per l’altura. És alguna cosa diferent, com la sensació de tancament o la de pèrdua de control. Res tant obvi com por el fet d’estar allà a dalt.

I quan apareixen les fòbies estranyes, ja no hi ha explicació evolutiva de sobretaula que resisteixi. Per exemple l’hexakosioihexekontahexafòbia (fòbia al número 666) o la hipopotomonstrosesquipedaliofòbia que és la fòbia a les paraules llargues, que a més és una fòbia que els qui la pateixen deuen ser incapaços de descriure amb el seu nom. La dextrofòbia o fòbia als objectes que tenim al costat dret també resulta desconcertant. I la araquibutirofòbia o fòbia a clavar-se closques de cacauet al paladar ja sembla ridícula (excepte per qui la pateix).

Les llistes de fòbies descrites son divertides. I certament hi ha alguns tractaments, sobretot conductistes. Però la causa i el mecanisme segueixen en la foscor. Encara que de tant en tant trobes algun psicoanalista que es despenja amb coses com: “La fòbia es una formación defensiva que transforma la angustia en miedo, concentrándose el sujeto en un objeto específico. Esta defensa se pone en evidencia frente a la estructural falla simbólica de la función paterna”. (Això que deu voler dir?).

Però si més no, hauriem de ser comprensius amb les fòbies dels altres. Quan estic a dalt d’un edifici vertiginós m’emprenya molt que em recalquin que hi ha una barana i que no puc caure. Això ja ho sé. I conec gent que té fòbia als gossos, però sempre hi ha un carallot que els fot el gos a sobre dient “... si no fa res. Toca’l, que és molt carinyós, segur que us feu amics”.

A aquests pesats algú els hauria de fer el mateix amb una aranya gegant: “... si no fa res, que no és verinosa. Toca-la, segur que us feu amics”. A veure quina cara feien.