dijous, de novembre 05, 2009

Apagada progressiva

Un exemple que s’aplica a moltes situacions és el que passa si llencem una granota a l’aigua bullint. Amb tota seguretat farà un salt i sortirà immediatament de l’aigua. Ara bé. Si la posem en aigua freda i comencem a escalfar-la, potser no se n’adonarà que l’estem bullint fins que sigui massa tard. La clau és que l’augment de temperatura sigui molt lent. Per això hi ha processos perillosos, però que si passen a un ritme prou lent, poden passar inadvertits fins que ja és massa tard. El canvi climàtic n’és un bon exemple. Molta gent creu que no passa res simplement perquè no es noten grans terrabastalls.

Doncs en el cas de la salut també trobem situacions molt i molt semblants. I algunes sembla increïble que puguin passar desapercebudes. Per exemple, hi ha persones que van perdent la vista, que van quedant cegues i ni se n’adonen. De nou la clau és que la pèrdua de visió és tant lenta, tant insidiosament progressiva, que d’un dia per l’altre no es nota res. I quan salta l’alarma queda ja molt poca capacitat de veure-hi. Aquesta és la trampa que amaga el glaucoma.

El problema en el glaucoma és al líquid que omple els nostres ulls. Els ulls tenen la forma que tenen simplement perquè estan plens d’un líquid que té una determinada pressió i que els manté “inflats”. En realitat hi ha una mena de xarxa de fibres fetes de proteïnes i polisacàrids que anomenem “humor vitri”, i omplint aquesta matriu hi ha un líquid, l’”humor aquós” que és bàsicament aigua amb unes quantes sals, oxigen i nutrients. És aquest humor aquós el que exerceix la pressió que manté l’ull inflat.

En realitat es tracta simplement del líquid de la sang (sense els glòbuls rojos ni blancs) que entra per una zona propera al cristal·lí i surt per sota de la zona tapada per les pestanyes. El líquid va circulant ja que serveix per portar els nutrients i l’oxigen a les cèl·lules de part interior de l’ull i del cristal·lí, on no hi arriben els vasos sanguinis.

El cas és que el líquid va circulant, lentament, molt lentament, però hi ha un equilibri entre entrades i sortides. I és important que l’equilibri es mantingui dins d’uns certs marges. Cal dir que el marge és prou ampli i que en realitat sempre tenim oscil·lacions en els nivells de pressió intraocular. Si la mesurem al matí o al vespre varia. Si aguantem la respiració augmenta. Algunes postures la poden fer pujar o baixar, i amb tot això no passa res. Però com sempre, tot té un límit, i si excedim el nivell de tolerància comencen els problemes.

En el cas de l’ull, les cèl·lules que pateixen més quan hi ha massa pressió dins l’ull són els nervis que surten de la retina. Mica a mica poden anar danyant-se. Penseu que just sobre la retina hi tenim una cèl·lula nerviosa per cada cèl·lula detectora de llum. Com una pantalla amb milions de píxels i un cable per cada un d’ells.

Doncs en el glaucoma, aquests cables van deixant de funcionar, però primer un, després un altre, una mica més enllà un parell més. Comença per la perifèria i va avançant cap al centre en un procés tant lent que resulta imperceptible. La imatge la seguim veient pràcticament igual. No hi ha una zona fosca sobtadament. El més greu és que, per ara, cada nervi que perdem està perdut per sempre. No tenim manera de restablir-ne el funcionament.

El problema es pot detectar en les revisions que fan els oculistes. Ells poden detectar si l’àrea del camp visual està alterada. I de vegades és una sorpresa pel pacient descobrir que s’estava quedant cec i que no ho havia notat. Aleshores, quan es detecta el glaucoma, el que cal fer és mirar de tornar la pressió intraocular als nivells normals. Hi ha fàrmacs que permeten fer-ho, gotes que es posen als ulls i que ajuden a normalitzar el sistema. Com que l’origen de l’augment de pressió pot ser variat, també el tractament serà diferent per uns casos i altres. De vegades també es pot recórrer a la cirurgia si algú presenta intolerància a algun medicament o en casos particulars.

Hi ha factors que cal tenir en compte. Si un parent ha tingut glaucoma, doncs tenim més possibilitats de desenvolupar-lo nosaltres. Si som de raça negra, també. Amb l’edat també és més freqüent. I finalment, sembla que massa ordinador també pot ser un factor de risc. Però la dada que cal tenir més present és que, si be no podem curar els danys, si que podem impedir que segueixi progressant, de manera que és important anar a l’oculista de tant en tant.

12 comentaris :

kika ha dit...

quina bona explicació!

si com dius el líquid de l'ull és el mateix que el de la sang, com és que la pressió de l'ull no té res a veure amb la de la sang?

ara entenc perquè quan et fan la revisió pel galucoma et miren el nervi òptic..

i per cert, això del glaucoma té res a veure amb al retina, i/o problemes de retina (despreniments...)

quantes preguntes avui... gràcies :-)

Carquinyol ha dit...

Realment no solem donar importància als petits canvis, uns per imperceptibles i altres per considerar-los irrellevants... i d'això s'aprofiten altres massa sovint.

Alepsi ha dit...

Quina por! Tinc un atac d'hipocondria!!! xDDDD

La veritat és que amb la salut és molt normal que passin aquestes coses... en temes de salut mental també sol passar. De fet és el gran perill que hi ha... un es va notant trist, una mica més... però no repara en la gran depressió en la que ha caigut fins que ja és molt tard.

Si paréssim més atenció a les senyals que ens dóna el nostre cos... probablement podriem posar mitjans per a curar-nos abans...

Dan ha dit...

Kika. Doncs la veritat es que no està clar. Hi ha estudis que hi troben alguna correlació i altres no. Potser sigui perque hi ha diferents tipus de glaucoma. Curiosament, una relacio que s'ha trobat es contraria al que semblaria logic. El factor de risc es tenir baixades de presio arterial durant la nit. El motiu? No se sap.
I pel que dius de la retina, doncs en principi no es factor de risc per desprendiments. El glaucoma danya els nervis que passen per la retina, pero no fa que es desprengui.

Carquinyol. Com deia el capità enciam. Els petits canvis son poderosos! (per a be o per a mal)

Alepsi. El problema es que de petits senyals n'hi ha tants, que costa triar els que son importants. Però ignorar-los no es una alternativa, es clar.
:-D

zel ha dit...

ostres, avui he vingut aquí a aprendre, gràcies, vigilarem!!!!

Clidice ha dit...

Sempre s'aprén amb tu :) la cosa que em fa més por del món és quedar-me cega, cal tenir-ne molta cura.

matgala ha dit...

Això és el que miren quan vas a l'oculista i et mira la pressió de l'ull? Perquè jo cada cop que hi vaig ha de venir la infermera a aguantar-me, perquè no em deixo...

Dan ha dit...

zel. Ei, que sempre, i a tot arreu es poden aprendre coses! ;-)

Clidice. Si que cal tenir-ne força cura. Que nomes tenim dos ulls i són per tota la vida!

matgala. Exacte. I a mi també em costa molt aguantar-me. Tot i que en realitat no fa res. quasi ni es nota. Però la impressió...

Joana ha dit...

Perque sabem que no ho has fet, però sinó el símil de la granota saltant en l'aigua bullnt! La meva mare, entre altres coses és diabètica i com a diabètica de manual, té la pressió intraocular elevada i sempre li miren, entre moltes altres coses, que mira hi ha especialitats dins de l'oftalmología!

kika ha dit...

quan te la miren és una mica com el que li van fer al capità picard els borg quan el van agafar (the best of two worlds)
quan m'ho fan, a mi em fa pensar en això i em fa gràcia! :-)

Xènia ha dit...

Dan, com sempre, et felicito! jo no sé com tu fas per fer-ho tan interessant i entenedor alhora?!?!? I per cert no hauríem de parlar d'etnies? (de raça humana només n'hi ha una, no???)

Fins demà en el proper post!

Dan ha dit...

Joana. He he. Vaig sentir aquest exemple en algun lloc i em va semblar molt entenedor, encara que si que es una mica bestia, sobretot per les granotetes :-D
Si la teva mare es diabètica cal tenir molt de compte amb la pressió. És un dels factors de risc més ben establerts.

kika. Doncs mira, la propera vegada que m'ho faci, ho recordaré... o potser no. La possibilitat que em converteixin en un borg encara és pitjor!

Xènia. Cert. Estrictament només n'hi ha una de raça. De vegades el llenguatge col·loquial té aquestes coses ;-)