dimarts, de novembre 03, 2009

La unió fa la força

Un dels primers problemes que ha de resoldre qualsevol societat, per primitiva que sigui, és trobar la manera d’enganxar dues coses. Per fer eines o qualsevol artefacte mínimament diferent d’un pal o una pedra cal començar a mantenir parts diferents unides d’alguna manera. Podem fer-les encaixar o les podem lligar, però de seguida apareixen maneres d’enganxar-les. Un dels primers indicis de civilització pot ser l'ús dels adhesius. Potser per això, el fet de tallar i enganxar també és una de les primeres tecnologies que els nens aprenen a fer servir a l’escola.

Els primers adhesius van ser fàcils de trobar. Cera, mel, resina,… a la natura es poden trobar diferents materials més o menys enganxosos que poden fer-se servir amb un grau acceptable d’èxit. De seguida, però, es va trobar maneres de millorar el material natural. Un dels més reeixits va ser la cola animal, feta a partir de restes d’animals que es bullien per desfer el material cartilaginós. Amb això es feia una pasta que servia com adhesiu i que avui en dia encara es fabrica. Químicament el que passa és que les proteïnes es desfan i s’allibera el col·lagen en forma d’una pasta gelatinosa. Aquest col·lagen és una proteïna que té forma de llargues fibres i que solidifica al anar unint-se entre elles. De fet, el nom mateix de col·lagen li van donar pel grec kólla i genos (que forma cola).

Això no anava malament, però tampoc eren grans adhesius. A altes temperatures deixen d’unir, amb el temps perden qualitats, tampoc enganxen tant com de vegades voldríem. Per sort, els químics van començar a descobrir productes amb propietats interessants, entre elles la capacitat d’enganxar. El primer pas el va fer un químic alemany, en Fritz Klatte. Ell va descobrir un producte anomenat acetat de polivinil, o PVA, que mentre estava barrejat amb aigua es mantenia líquid, però a mida que l’aigua s’evaporava, les molècules del PVA anaven unint-se entre ells fins formar una massa compacta que servia com adhesiu molt millor que els productes naturals.

Aquest PVA l’hem fet servir moltes vegades, ja des de ben petits. És la cola blanca típica per fer treballs manuals a l’escola. Va molt be, però requereix temps per enganxar. Just el temps necessari perquè l’aigua que conté s’evapori.

Però els químics, a més de ser enginyosos, tenen altre habilitat. La de fracassar en el que buscaven, però trobar coses extremadament útils en l’intent. I això li va passar, dues vegades a Harvi Cooper, que treballava a Kodak intentant trobar la manera de fabricar plàstics transparents. Un dels intents, el metil-2-cianocrilat va resultar emprenyadorament enganxós i ho va deixar córrer igual que molts altres intents no reeixits. Anys després va tornar a topar amb aquesta molècula, però a la segona ja no la va deixar passar. Si enganxava podia servir com adhesiu. I de fet, també és un dels coneguts. Ara be, els adhesius instantanis de cianocrilat (Super Glue) funcionen diferent de com ho fa la cola blanca. En aquest cas cal una reacció química per que es formi el polímer i es generi la xarxa de grans molècules entrelligades que formen l’adhesiu. I la reacció química comença quan hi afegim aigua.

En realitat nosaltres no afegim aigua quan posem super glue per enganxar alguna cosa. Però és que amb la humitat de l’aire ja n’hi ha prou. I no diguem si ho toquem amb els dits. La mica de suor, imperceptible, que podem tenir, desencadena la reacció i fa que els dits quedin enganxats immediatament. Ja us podeu imaginar per quin motiu cal anar amb molt, moltíssim compte, amb aquests adhesius i els ulls.

Amb el temps hem anat trobant moltes maneres de fabricar adhesius que serveixen per unes o altres aplicacions. Fins i tot per fer edificis fem servir ciment, que no deixa de ser un adhesiu per treballar a gran escala. En aquest cas es fa amb agregats minerals, com la grava, o la sorra, però al final la idea és la mateixa. Una reacció química que fa que els components de la barreja, inicialment líquida o pastosa, esdevingui sòlida unint alhora allò que hi estava en contacte.

I un parell de consells. Si voleu separar alguna cosa unida amb cianocrilat podeu fer servir l’acetona de despintar les ungles. També es pot congelar la cosa unida deixant-la al congelador. I és que amb el fred el cianocrilat per capacitat d’enganxar. Els ultrasons també serveixen, però costa més d’aplicar.

12 comentaris :

McAbeu ha dit...

Un post molt interessant i ben escrit que ens enganxa de seguida. ;-)

Carme ha dit...

És veritat que és interessant, però el comentari del McAbeu, al final et deixa amb la rialla a la boca! Gràcies a tots dos!

Dan ha dit...

McAbeu. Molt bona aquesta! :-D

Carme. És que en McAbeu és un mestre!!

Alasanid ha dit...

Alguna vegada m'he enganxat els dits amb un cianocrilat i la veritat és que té la seva gràcia.

A mi em sona que en algun moment s'havien arribat a fer servir cianocrilats per evitar de cosir alguns teixits (animals), pot ser?

A veure si d'aquí a uns anys t'haurem de recordar per haver inventat un altre tipus d'adhesiu... jajaja

PS: Aquesta setmana ja hi torna a haver TBBT!

Dan ha dit...

I tant. I fins i tot per cirurgia, per substituir als punts. I això no vol dir que quan et fas un tall puguis posar-te super-glue per curar-lo. Que hi ha gent molt bestia!!
:-D

Júlia ha dit...

Oh, oh, i contra els xiclets enganxats a la roba, també hi van bé els ultrasons?

Joana ha dit...

I el "pegamento imedio"? allò t'enganxava. Ostres, la cola blanca, quins records! manualitats on tota la cola era per fora!

Dan ha dit...

Júlia. Jo ho intentaria abans amb el fred. És com més fàcil...

Joana. Aquella olor de cola blanca i aquells dits empastifats.. Quins records
:-D

Núria Talavera ha dit...

I per a les parelles? hi ha alguna cosa que enganxi bé? i no em diguis que l'amor perquè tots sabem que això no és veritat :-))

Dan ha dit...

Interessos comuns? Atracció sexual? Objectius de futur?... Tot enganxa una mica, però igual que amb l'amor, cal anar afegint capes de reforç de tant en tant.
:-)

Jordi Casanovas ha dit...

vols dir que el super glue no funcionaria, per dir alguna cosa, a l'Antartida?

Dan ha dit...

Exacte. Allà cal fer servir altres tipus d'adhesius. Per sort n'hi ha força més varietat!