dimarts, de novembre 17, 2009

Al·lucinacions habituals

Imagineu que teniu uns quants anys més. De fet, imagineu que teniu molts més anys, que sou ancians, amb dificultats de mobilitat i que ja sou dependents d’altres per dur una vida rutinària. No hauria de ser difícil ja que, probablement, és el destí que ens espera a tots a no ser que palmem abans. A la feblesa, afegiu-hi una important pèrdua de visió. Potser heu tingut cataractes, glaucoma, o simplement massa anys a sobre. Les heu vist de tots els colors, heu sobreviscut a diferents crisis i la societat ha esdevingut tant diferent de la que vàreu viure de joves que ja us n’heu distanciat, incapaços de seguir el ritme dels canvis. Simplement voleu viure tranquils el temps que us quedi sense gaires problemes de salut a part dels inevitables per l’edat.

Aleshores imagineu que comenceu a tenir al·lucinacions. Veieu cares, persones que surten de les parets, potser en Son-Goku que us mira sense dir res. Tot son figures que actuen de manera indiferent a vosaltres, però que estan allà, on sabeu perfectament que no hi haurien de ser. I no oblideu que esteu gairebé cecs, de manera que el fet de veure “coses” resulta encara més inquietant.

Que us passaria pel cap?

Doncs a molta gent gran això és exactament el que li succeeix, i el que els passa pel cap és, naturalment, molta por. Por d’estar perdent el cap, d’esdevenir bojos, de patir d’Alzheimer, Parkinson o Demència senil. Per això, la gran majoria el que fan és amagar aquestes al·lucinacions. La por a un diagnòstic terrible és més del que poden afrontar.

I el drama és que no es tracta de res d’això, sinó d’un fenomen molt més simple i freqüent, que no afecta per res la seva salut mental. S’anomena Síndrome de Charles Bonnet, en honor al metge suís que ho va descriure al segle XVIII quan es va adonar que el seu avi, cec per les cataractes, tenia aquesta mena de visions.

El problema no està a la ment sinó al sistema de processament de la visió. Encara que ho fem automàticament, el fet de veure i d’interpretar allò que veiem requereix una gran quantitat de feina per al nostre cervell. Cal identificar les formes, els patrons, les perspectives, cal categoritzar el que veiem, interpretar si és una cara o un globus, si és una taca a la paret o un cotxe aparcat. Aparentment tenim zones del cervell que s’encarreguen d’etiquetar les diferents categories. Com els humans som éssers socials dediquem molta activitat a identificar coses com les cares, mentre que altres, com els mosquits ens semblen tots iguals.

Tot això representa un flux d’informació fabulós per determinades vies neuronals. Una informació que amb la ceguesa deixa de fluir. Però tenir neurones aturades sembla que li costa molt al cervell. Mica a mica, les vies per on abans processàvem la informació visual van esdevenint més i més sensibles. Com si esperessin alguna cosa que les estimulés. I si no arriba cap estímul, al final es disparen soles.

Quan això passa el cervell interpreta que la informació que arriba de les neurones de processament visual és la correcta i genera la sensació de veure alguna cosa. És l’al·lucinació que molts avis perceben amb gran preocupació.

En realitat son al·lucinacions molt pacífiques. No tenen res a veure amb les al·lucinacions psicòtiques que ens parlen, ens amenacen o ens sedueixen. Aquestes no fan gran cosa. Tampoc no ens diuen res, bàsicament perquè el seu origen és limita a les vies neuronals visuals. A un pacient, quan li van preguntar si era com si estigués somiant va dir que no, que més aviat era com veure una pel·lícula, però extremadament avorrida, perquè simplement veia un home pujant i baixant una escala.

Altres persones se senten desconcertats en mirar de trobar una explicació psicològica. Una anciana veia la granota Gustau, la del Barri Sèsam. No parava de dir que si que l'havia vist a la tele, però que no representava res per ella, ni l’associava amb res. Per això no podia entendre perquè la veia. Simplement no calia buscar-hi cap interpretació. Seria com buscar-la a un moviment reflex.

Tot plegat és un mecanisme curiós, però que molta gent gran no coneix i ningú no els ha avisat. Per això la por que experimenten sense cap necessitat. Tampoc no té cap tractament, però en realitat el simple fet d'explicar als avis que allò que els passa és freqüent i que no vol dir que estiguin perdent el seny és tant efectiu com un tractament. Els allibera d’una angoixa que vivien en silenci i por i sense dir-ho a ningú.

Es calcula que afecta al menys al deu per cent de la gent gran. Això com a mínim, perquè molts segur que segueixen negant-ho, no fos cas. De manera que si algun dia noteu que algun dels avis fa com si veiés coses que no hi són, porteu-los al metge, però sobretot calmeu-los i expliqueu-los que allò és normal. De fet, quasi millor que estiguin avisats abans. Especialment si tenen problemes de pèrdua de visió.

I si quan sigueu molt grans comenceu a veure coses rares, no perdeu la calma. Recordeu que és normal... i que ja estàveu avisats!

15 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Company, haig de confesar-te que lLlegir el teu primer paràgraf d'avui de bon mati no ajuda gaire a aportar l'energia per a començar bé el dia !! Si em necessites estaré cercant un penyassegat...

PS: I si quan sigueu molt grans comenceu a veure coses rares, no perdeu la calma. jo les coses rares ja les veig ara !!

Frannia ha dit...

És a dir, que això no té res a veure amb aquell "en ocasiones veo muertos", no? Què curiós! Mai n'havia sentit parlar d'aquesta síndrome! Interessant tot el que expliques, com sempre. Salutacions!

Alepsi ha dit...

Jajajaaja! Estic amb en Carquinyol... Quina forma més emotiva decomençar un dimarts... xDDD

Fora conyes... m'ha encantat aquest post. No en tenia ni idea del síndrome aquest i, com a psicòloga, em costa de creure que allò que veu el pacient no tingui res a veure amb res. A nivell neurològic ho entenc, simplement les neurones s'avorreixen i fan de les seves.... però perquè la granota Gustau? Perquè no el fill de la veïna del cinquè?

Dan ha dit...

carquinyol. T'entenc perfectament. De totes maneres, les dificultats cal encarar-les com més aviat millor i sense excuses, no? :-D

Frannia. En aquest cas no. Mentre els morts no et parlin, cap problema.

Alepsi. I si veiés el fill de la veina del cinque potser es preguntaria, perquè justaemnt aquest fill de la veïna i no una altra cosa com ... la granota Gustau? En el fons, si del que es tracta és simplement de posar alguna imatge, triar-ne una a l'atzar també és una opció. :P

Clidice ha dit...

El meu avi, durant uns dies, va tenir al·lucinacions i estava molt espantat. Llàstima que no sabéssima això aleshores, probablement haguéssim pogut rebaixar-li l'angoixa. Gràcies :)

Carme Rosanas ha dit...

Doncs sí molt interessant! m'has fet pensar en una altra cosa que podria tenir un funcionament semblant. Conec una persona que va perdre l'olfacte, no sentia les olors, sense que cap metge li resolgués ni li expliqués el problema. I malgrat la molèstia que li representava no sentir les olors, com que tampoc era tan greus, s'hi va anar acostumant... però vet aquí que de tant en tant sent una olor inexistent que ningú més la sent i que sempre és la mateixa i per mala sort no gaire bona. Pot durar una estona o fins i tot uns dies anant i venint i més tard torna a desaparèixer. Li ha dit que són neurones que es disparen soles, com al·lucinacions olfactives. L'han tractat finalment amb petites dosis d'antiepilèptics i ha millorar força.

Pere ha dit...

Impressionant, no tenia ni idea de l'existència d'aquest fenomen.
Realment, el funcionament cerebral és fascinant.
Merci.

asimetrich ha dit...

Molt interessant. El cervell encara és un apassionant gran desconegut, i coses com aquesta fan que encara em sorprengui més.

El que em pregunto és si els avis no diuen res per por o perquè han vist tantes coses rares a la vida que ja estan de tornada de tot jejeje

assumpta ha dit...

No n'havia sentit a parlar mai de la síndrome de Charles Bonnet.
Molt ben explicat, com sempre, Dan!

Canvio la teva frase final...

I si comenceu a veure coses rares, no perdeu la calma. Recordeu que és normal perquè comenceu a ser grans... i que ja estaveu avisats!

Joana ha dit...

Aquestes al·lucinacions "bones", són causades per la pèrdua de visió i no fan res, a part de por a qui les pateix, si ho he entès bé. En el cas de ser una malaltia mental com l'Alzeheimer, si que seria associada a una disfunció neuronal, no? La meva àvia, que va tocar sempre, quan jugaven a futbol, veia algú que anava de blau i no era l'àrbritre, que volia destorbar al Vaquero del Barça, sempre era igual. Per contra, la meva mare (que no és la seva filla) amb Alzeheimer, no en un estat massa avançat, no sempre veu el mateix i el que veu li parla. Ara per ara, veig prou bé i no porto ulleres, així que jo em decantaré per perdre la calma!!!
Molt interessant el teu post d'avui, com sempre!

Dan ha dit...

Clidice. vaja! La informació arriba tard. Em sap gru.

Pere. Carme. Doncs molt probablement el mecanismes sigui semblant. Al cervell, això de no fer res li senta malament.

Pere. i tant que es fascinant. És la última frontera del coneixement.

Asimetrich. Això també. Arriba un punt que ja tot et repatina.

assumpta. Aquest final també té el seu que. :-D

Joana.Mmm. Si li parla segurament ja no es tractaria d'aquest cas. A veure, per descomptat que sempre ha de ser el metge el que decideixi de que es tracta. Fins i tot en el nostres casos, cal anar al metge sense perdre la calma (que es fàcil de dir, però...)

Laia ha dit...

Tenint en compte que la vista és el sentit que apreciem més, diria jo... això de veure coses que no hi són és una gran marranada.
Perquè al cap i a la fi la diferència és interna... que una cosa són enfermetats degeneratives i l'altra és que les neurones s'excitin sense raó de ser... però l'efecte al·lucinògen que provoquen a curt termini és tan semblant...!

Joana ha dit...

Bueno, jo donaré la "culpa" a la Grip A, no crec que sigui la meva edat... encara, vaja...

Dan ha dit...

laia. Si, però sentir veus tampoc ha de ser cap alegria. I no diguem notar que et toquen quan no hi ha ningú, brrr.

Joana. Que la grip A no fa veure coses. Només dona mal de cap i avorriment extrem :-D

...en diuen paradís ha dit...

Genial! La meva àvia fa una temporada que em parla d'això dia si i dia també. Pensava que era cosa de la medicació del cor però després de llegir el teu escrit, crec que els tiros van més per aquí...

Gràcies per la info!