Perills dels transgènics

La tecnologia dels transgènics és nova i, per tant, anem descobrint molts dels problemes que comporta a mida que els anem trobant. Això passa, sobretot, perquè una cosa és el laboratori, amb condicions ben controlades i una altra de diferent és l’ambient exterior, on passen infinitud de coses que escapen al control. Tot plegat genera un seguit de riscos que cal tenir en compte i que es poden agrupar en els riscos per al medi ambient, els que afecten la salut humana i els impactes socials.

D’entrada podem adonar-nos que hi ha un risc per al medi ambient inherent a la tecnologia dels transgènics. Estem introduint una combinació de gens que abans no existia. I les relacions entre els éssers vius són com una complexa xarxa. Tenim idea dels fils principals, però a la llarga tots estan relacionats. Per això, sempre hi ha dubtes de fins a quin punt són irrellevants els canvis que hem introduït.

Per exemple. Si fem servir una planta que fabrica el seu propi insecticida, d’entrada és genial, perquè no ens cal posar productes químics al medi. Però tant bon punt plantem les primeres plantes comença a posar-se en marxa un mecanisme de selecció d’insectes resistents a aquella toxina. Segurament al principi serà un èxit i la majoria de cucs es moriran, però abans o després n’apareixeran de resistents, i aleshores tot el benefici del transgènic desapareix (i cal tornar a fer servir insecticides). Cal dir que hi ha estratègies per disminuir aquest risc.

Un altre problema és que la toxicitat pot afectar a altres espècies contra les que no hi teníem res. Va ser famós el cas de la mort de papallones monarca suposadament per menjar pol·len dels conreus Bt que expressaven toxines. Els conreus estaven en la ruta de migració de les papallones i de seguida es van posar en el punt de mira. Aleshores va començar l’habitual. Uns informes que demostraven la culpa d’aquells conreus, i altres que demostraven la innocència.

En el cas de les plantes resistents als plaguicides tenim un altre problema. La idea és reduir el consum d’herbicides, però de nou l’aparició de plantes resistents és sols qüestió de temps. Aleshores el que fan molts agricultors és posar-hi molt més herbicida. Després de tot el conreu és resistent. S’hauria de fer altres coses, però a la pràctica això és el que acostuma a passar i el benefici obtingut pel transgènic se’n va en orris.

Durant molt temps va amoïnar el fet que, per saber si les plantes realment eren transgèniques, al laboratori afegien un marcador junt amb el plasmidi. Aquest marcador sovint era un antibiòtic. Si la planta que analitzàvem tenia antibiòtic volia dir que el gen havia entrat. Però amb els antibiòtics no s’hi juga. Després de tot, la presència massiva d’antibiòtics al medi natural pot afavorir l’aparició de soques bacterianes resistents als antibiòtics. Una cosa que no ens interessa gens. Per això, ara la llei obliga a fer servir altres marcadors i que aquests s’eliminin en la planta final.

Un altre problema és la contaminació per pol·len transgènic de conreus que no ho són. En principi n’hi hauria prou de mantenir-los separats a una distància prudent. Però sembla que costa posar-se d’acord en quina és aquesta distància. I també sembla que la contaminació va en una única direcció. Sempre que hi ha dos conreus propers el pol·len pot creuar uns i altres, de manera que la zona de contacte entre els dos sembrats pot estar barrejada. Que la contaminació es pugui estendre a tots els conreus no transgènics potser és sobrevalorar les capacitats del pol·len, però en tot cas no és un tema per opinar sinó per mesurar-ho i obtenir dades. I de nou, segons qui les obtingui trobem que diuen que no passa res o que tot el conreu s’ha contaminat.

Els problemes mediambientals són seriosos, però aquests productes estan pensats per acabar sent consumits pels humans. N’estem completament segurs de la seva seguretat? Aquí caldria especificar que volem dir amb “completament”, però imitant als jurats de les pel·lícules americanes podem parlar de “més enllà de qualsevol dubte raonable” (i la paraula clau és, òbviament, “raonable”).

Un problema que s’apunta, però que a mi francament no em sembla gaire raonable, és que al menjar aquests transgènics estem ingerint el DNA introduït en aquell vegetal. La veritat és que quan mengem ens cruspim moltíssim DNA de tota mena d’espècies de plantes, animals i bacteris sense cap problema. El DNA el digerim com si res i el fet que aquell fragment en concret l’hagin posat de manera artificial no afecta per res la seva digestibilitat.

Però altra cosa és la possibilitat de generar noves al·lèrgies. El fet de tenir proteïnes noves en determinats productes pot desencadenar reaccions al·lèrgiques o, més insidiosament, sensibilitzar-nos de manera que ens sigui més fàcil desenvolupar al·lèrgia. Això no és impossible, ni tampoc és exclusiu dels transgènics. Hi ha molta gent al·lèrgica a molts menjars. Evidentment la clau és fer estudis per assegurar que això no passa amb el producte transgènic. I aquí entrem en un problema econòmic. Quants estudis calen per considerar-nos segurs? Les empreses no es voldran arriscar a posar al mercat un producte poc segur, però també els costa dedicar molts diners i sobretot temps a assegurar-se i reassegurar-se que allò no genera al·lèrgies.

També podria ser que els productes del transgènic siguin directament tòxics. Home! molt tòxics no seran ja que de seguida saltaria la llebre, però els efectes a llarg termini resulten molt més difícils d’establir. De nou aquí trobem informes que avalen la seguretat oposats a altres que detecten efectes tòxics.

Al final costa treure’n l’entrellat. És evident que les coses no són tan boniques com és plantegen de vegades i que hi ha uns riscos reals. Però també que hi ha maneres de controlar aquests perills. Ara be: tot això costa diners. I amb massa freqüència les investigacions i els controls les fan justament les empreses implicades, de manera que la seva objectivitat està, com a mínim en entredit.

I això ens porta per acabar, demà, al que jo diria que és el principal problema amb els transgènics. Que en realitat no és un problema dels transgènics en si...