divendres, de novembre 06, 2009

Un tresor per somiar

«Aixeca't, Senyor! Que els teus enemics es dispersin, i fugin del teu davant els qui t'odien.» Aquest és un fragment de la Bíblia, concretament de Nombres 10:35. Però també és una inscripció que s’ha trobat gravada en una banda o un braçalet d’or. És una de les peces que formen el que ha estat la gran descoberta arqueològica d’aquest any a Anglaterra. Un tresor constituït per més de mil cinc-cents objectes d’or i plata que un aficionat a buscar metalls va descobrir en un indret la localització del qual és manté en secret.

Això de trobar tresors semblaria que únicament passa a les pel·lícules, però el cas és que ocasionalment es fa alguna descoberta de peces antigues que tenen valor. Aquestes són peces d’entre els segles VII i VIII, en plena època anglosaxona. Els romans feia temps que havien deixat les illes britàniques i el cristianisme ja s’anava imposant com a religió predominant, però encara li quedava molt per convertir. De totes maneres, el que han descobert el Juny d’aquest any i que ja es coneix com el tresor de Staffordshire sembla ser extraordinari en molts aspectes.

Primer per la quantitat de peces trobades. No parlem d’unes poques monedes o d’alguns collarets. Aquesta vegada es tracta del que sembla ser un botí de guerra acumulat al llarg dels anys o potser poc després d’alguna batalla. I aquest és el segon aspecte notable. És un tresor marcadament masculí, d‘un guerrer. No hi ha collarets, joies o vestits dels que normalment es troben en tombes de dones. La majoria són estris relacionats amb la guerra. Armes, proteccions, guarniments de guerrers.

En realitat no és estrany ja que els historiadors saben que les batalles eren habituals en aquell temps, quan Anglaterra encara no existia i diferents petits regnes lluitaven entre si per fer-se un lloc i mantenir-lo a les illes britàniques. El tresor l’han trobat al que, en aquell temps, era el cor del regne de Mercia, que mantenia una lluita quasi rutinària amb els regnes veïns tot al llarg del segle setè.

També hi han trobat tres creus, una d’elles trencada per algun motiu. Potser van participar pagans en l’enterrament o potser la van recuperar de mans dels infidels. En tot cas, no es tracta d’un enterrament. Més aviat es diria que van enterrar-ho amb idea de deixar-ho amagat fins que podessin tornar a recuperar-ho. Naturalment no en sabem els detalls, de fet en sabem ben poca cosa, però amb seguretat hi ha una història fascinant al seu darrera.

Ara el tresor ja està a un museu, i una selecció de peces estarà exposada al Museu Britànic. Un motiu més dels molts que hi ha per anar a passar-hi un matí.

En tot cas, potser el tresor tindrà un valor incalculable. Potser, com diuen, obligarà a reescriure alguns llibres d’història de l’Anglaterra d’aquella època i potser obrirà nous debats entre historiadors. Però el més màgic de tot és intentar imaginar com va anar a parar allà i perquè el van enterrar. Eren servidors d’algun rei que van caure en un parany? Lladres que van ser descoberts i el van amagar en la fugida? El botí d’una acarnissada batalla? Havia passat tot just un segle des de l’època del rei Artús i totes les llegendes que l’envolten, de manera que costa no imaginar nobles cavallers, esforçats escuders i ferotges guerrers. Naturalment tot això té molt més a veure amb la imaginació i les imatges que ens han venut d’aquell temps que no pas amb la realitat. Però, que coi! Davant d’un tresor amagat i tot just descobert podem deixar volar la imaginació una estona, no?

Sense saber-ne gairebé res, puc pensar que el rei derrotat va haver d’amagar el tresor per fugir i salvar la vida després de la batalla. Però els enemics el devien capturar i ja mai no va poder tornar a recuperar-lo. Amb seguretat no va estar sol mentre l’amagava, de manera que el destí dels homes que l’acompanyaven tampoc sembla que fos gaire prometedor. Tots van morir defensant al seu senyor i no va quedar ningú per tornar, de manera que el secret es va perdre.

Però si preferiu una història alternativa, cap problema. Per imaginar, que no quedi.

5 comentaris :

Nuesa Literària ha dit...

Molt interessant. Apassionant, diria. Una Anglaterra que encara no havia nascut dividida en regnes petits que lluitaven per sobreviure i on el cristianisme s'anava imposant amb tot un substrat de paganisme celtic; i cent anys abans el rei Artur, i probablement un d'aquests regnes (potser llegendari) anomenat Camelot. Cada troballa ens escriu una mica més la història fosca de l'edat mitjana, sense televisió, sense cultura intel·lectual entre la població, sense coneixements científics; que fàcil entrava llavors la mitologia dins la ment presa com a evidència per la qual pagava la pena morir i matar. Avui, però i desgraciadament, hi ha qui no ha canviat gaire.

Carquinyol ha dit...

Realment és difícil trobar especulacions sense base científica al teu bloc com les trobem en aquest apunt d'avui !!

En tot cas, suposo que en aquests àmbits es solen fer totes les suposicions possibles per després anar afinant la possible realitat.

PS: Van ser gent de Raticulin. Resulta que per aquella època Kristofé va baixar a la terra per convertir a la humanitat i portava aquestes cosetes com a regals. Una extranya història on apareixen una sargantana gran, un cavaller i una mosca que espatlla la nau espacial va acabar amb els regals enterrats... fiu fiu !

Clidice ha dit...

La tesaurització és un símbol que fan servir els historiadors per marcar períodes de molta inestabilitat. Els rics amaguen els seus tresors esperant "temps millors" i potser no arriben mai.

Per cert, gens d'acord amb la descripció de l'època medieval que fa en Jeremias. Ni fosca, ni inculta. Per cert, la població actual tampoc assoliria els mínims d'intel·lectualitat exigibles.

Alepsi ha dit...

Guau!

Fem apostes a veure quant triguen en fer-ne una pel·lícula?

Xènia ha dit...

I tant, que podem somiar! a mi m'encanten els contes, les llegendes, i vet aquí una vegada...