Simbiosi per amagar-se

La reacció del luminol per detectar sang és un exemple de quimioluminescència, és a dir, de generar llum a partir d’una reacció química. Aquesta característica l’aprofiten molts organismes per generar llum pel seu compte. Les molècules que fan servir per generar la llum no és el luminol, és clar, sinó altres amb noms tant suggestius com la luciferasa. Quan ho fan éssers vius parlem de bioluminiscència i la vida ha trobat maneres extraordinàries de treure’n profit d’aquesta llum.

Una de ben curiosa és la llum que generen un bacteri marí anomenat Vibrio fischeri. Aquest microbi presenta una característica interessant. Només fa llum si al seu voltant hi ha molt més bacteris. Això és ben curiós, ja que un bacteri no té ulls ni boca ni braços. És com una cèl·lula que creix una mica, es divideix i torna a créixer per tornar-se a dividir. Sembla un plantejament vital ben avorrit, però sobtadament, a partir de determinada concentració de bacteris, tots es posen a fer llum alhora.

En realitat el que passa és que disposen d’un sistema de comunicació que funciona molt be. Cada bacteri allibera determinats productes al medi. Uns productes que pot identificar perquè disposa de receptors a la seva membrana cel·lular que els reconeixen. Si està solet, el nombre de molècules que detecten els seus receptors és molt baix i no fa res. Però si hi ha molts més bacteris per allà, cada un d’ells alliberant aquests senyals químics, els receptors detecten un gran nombre de molècules i el sistema per fer llum es posa en marxa.

Sembla una cosa sense més importància, i potser en el cas de V. fischeri no en tingui massa, però aquest mecanisme és el mateix que fan servir per infectar-nos. Un bacteri entra al nostre organisme i no té cap possibilitat de fer-nos res. Simplement ell és molt petit i nosaltres som molt grans. Però el bacteri resta amagat, sense fer gaire més que anar dividint-se i dividint-se una vegada i una altra. Al final n’hi haurà molt milions i quan amb un sistema de senyalització similar ells ho detectin, tots es posaran en marxa de cop per començar a fer toxines i desencadenar l’atac que sobrepassa les nostres defenses. Quan el sistema immunitari s’adona que alguna cosa està passant, l’enemic s’ha escapat per tot arreu. No son rucs els bacteris!

Però l’interessant de V. fischeri no és la seva toxicitat sinó la capacitat de fer llum i, sobretot, la manera com un altre animal se n’aprofita. A Hawaii hi ha uns calamars (Euprymna scolopes) que viuen en simbiosi amb aquests microbis. A la panxa hi tenen uns òrgans que són, bàsicament sacs plens d’aquests bacteris i s’aprofiten de la llum que generen per escapar dels seus depredadors.

Els calamars són animals nocturns. Durant el dia resten al fons marí sense fer gran cosa, però quan es fa de nit surten a caçar i fer la seva vida. El problema per un calamar és que si hi ha Lluna el seu cos farà ombra quan passi nedant per sobre d’un possible depredador. Però el calamar disposa a la part de sobre de cèl·lules detectores de llum. Amb ells sap amb quina intensitat la Lluna està il·luminant la superfície del mar. I amb aquesta informació, els òrgans que té a la panxa plena a vessar de V. fischeri els desplega més o menys fins igualar la lluminositat que arriba de la superfície. D’aquesta manera el calamar no fa ombra i pot passar desapercebut. El seu cos és exactament igual de lluminós que la superfície del mar.

Quan arriba el dia, el calamar buida aquests òrgans gairebé del tot. Tampoc és plan anar amb la panxa plena de bacteris que no paren de multiplicar-se. En deixa només una petita quantitat. Com que ara n’hi ha pocs, deixen de fer llum, però al calamar li és igual. És de dia i està descansant al terra. Quan arribi la nit els bacteris que han quedat hauran proliferat prou com per tornar a ser multitud i tornar a fer llum. Una llum que el calamar sabrà com aprofitar.

Molècules, bacteris, calamars,... La vida troba maneres ben enginyoses de treure profit de tot el que sigui imaginable