Alternatius cecs

Si hi ha un tema estranyament candent des de fa molts anys en temes de salut és el de les medicines alternatives. Dic estranyament, perquè un espera que les coses s’aclareixin en un temps raonable. Una teràpia funciona o no, però alguna manera deu haver-hi per esbrinar-ho. Per tant, quan es parla d’homeopatia, acupuntura, flors de Bach, energies corporals, pèndols biorrítmics, homeosiniatria, i altres “de cuyo nombre no quiero acordarme”, hom es pot preguntar... Com és que encara no està clar si funcionen o no?
I aquí no és difícil respondre. Perquè en moltes s’ha demostrat completament que son una pura i simple estafa. Mentre que altres, potser està menys clar... però el si que és clar que funcionen pitjor que la medicina “normal”. Ara bé, la capacitat de suggestió que tenim és gairebé infinita. I això ho vaig veure clar en llegir un llibre, depriment però optimista alhora, anomenat “L’Escàndol de la medicina alternativa” de John Diamond (Ed. La Campana).
L’autor és (era) un periodista anglès al qui van diagnosticar un càncer de llengua. Tenia mal pronòstic, i de fet, al final va morir, però durant l’evolució de la malaltia va tenir moltes ofertes de curacions miraculoses fent servir mètodes “alternatius a la deshumanitzada i agressiva medicina convencional". I ell, com a bon periodista, va decidir esbrinar el que hi havia al darrera de tots aquells oferiments. I de pas ho va publicar. (Tot i que la quimioteràpia i la radioteràpia les va seguir fent).
Es un relat de com pot arribar a ser de malparida la gent. Certament, n’hi havia que li oferien serveis de bona fe. Persones que honestament creien que podien fer alguna cosa per ajudar-lo. Però també hi havia molt desgraciat que s’aprofitava del sentiment normal que tenim tots de fer “el que sigui” per tal de sobreviure una mica més.
Algunes de les teràpies eren al.lucinants. N'hi havia una basada en la vitamina C. Però al tanto! No calia prendre-la!, el curandero passava un potet ple de vitamina C per sobre del lloc on el pacient tenia el tumor i assegurava que la energia de la vitamina afectaria l’equilibri emocional del cos i ajudaria a curar-lo. El preu es veu que era molt raonable. Fantàstic.
Però dels molts exemples, un el vaig trobar particularment indicatiu. Perquè, com deia al principi, SI que hi ha un sistema per saber si un medicament funciona o no, sense trampes, ni tendències, ni efectes psicològics. És l’assaig “doble cec”.
La idea és senzilla. Es prepara el medicament a assajar (una pastilleta, per exemple) i també es prepara una altre pastilleta exactament igual, però sense el medicament a dins (és a dir: un placebo). Desprès s’agafa un grup de malalts i es divideix en dos meitats. A un se’ls dona el medicament i a l’altre se’ls dona el placebo. Però el malalt no sap el que està prenent. És important, perquè pensar que prens un medicament que et pot curar dona ànims, i estar animat te un efecte beneficiós que es pot confondre amb l’efecte del medicament.
Però la segona part de l’assaig també és important: El metge TAMPOC sap el que està donant als malalts (per això es diu doble cec). Així s’evita que el metge, ni que sigui inconscientment, pugui cuidar més un grup que l’altre. Al final del tractament arriba el moment més interessant: Quan es trenca el cec, és a dir, quan s'obren els sobres (o els arxius d'ordinador) on hi ha les llistes que diuen qui prenia medicament i qui no. Aleshores es comparen els grups i si els que prenien medicament estan millor, dons allò funciona, i si estan igual o pitjor, doncs no funciona el medicament.
És un bon sistema. I l’autor del llibre va proposar fer un assaig doble cec en una d’aquestes teràpies. La van fer, i, naturalment va sortir que la "teràpia" no servia de res. Doncs, sabeu quina va ser la conclusió del curandero? Va dir que allò demostrava que eren les proves doble cec les que no servien per res! i que per això era millor no fer-les!
Genial. Així qualsevol.