Avui torno amb un comentari sobre ciència ficció. No només és que m'agradi (que també) sinò que és interessant descobrir com algunes coses proposades com a ficciò van esdevenint realitat. Tot i que també de vegades és divertit veure com coses que els novel.listes situen al segle trenta-i-tants, ja començen a succeïr, o com algun canvi enorme resulta que gairebè ningú l'hava previst (com ara internet). El que he vist, i m'ha sorprès, és un sistema per facilitar la colonització de l'espai. El coets son la manera clàssica de posar coses en òrbita, però son cars, perillosos, contaminants i, pel que fa a la capacitat de càrrega, petits. Per tant, ja fa molts anys l'Arthur C. Clarke va proposar un altre sistema a la seva novel.la "Les fonts del Paradís" i després també a "3001 Odissea Final". La idea és atractiva perque altres autors l'han fet servir, com ara a "Marte Rojo".
I quin és aquest sistema? Doncs fàcil: Un ascensor.
En realitat no és cap ximpleria. Sols cal tenir la capacitat tecnològica per construir un cable de 50.000 km i que sigui prou resistent. Si és disposés d'un material prou lleuger i fort, n'hi hauria prou amb unir el cable per un extrem a la Terra (preferentment prop de l'equador) i a l'altre extrem una estació orbital, un asteroide, o encara millor, una estació orbital construida en un asteroide. Sols caldria equilibrar la força centrífuga que empeny cap enfora l'extrem del cable, amb la força de gravetat, que l'estira cap avall. I un cop fet això, pujar i baixar coses fins a una órbita estacionaria costaria una part infinitessimal del que costa avui en dia amb un coet. Potser estariem uns pocs dies pujant, però quina pressa hi ha?
El més interessant és que el material per fer el cable ja existeix. Son el que s'anomena nanotubs de carboni. Extremadament resistents, lleugers i avui en dia encara molt cars, però cada cop menys.
Fantasia? Potser no, perquè als Estats Units (on si no?) s'ha constituït almenys una empresa per construïr l'ascensor orbital. LiftPortGroup ja està treballant en aquest sistema. De moment estan començant a fer proves desde glòbus amb models a escala, robots i coses així per veure els problemes que tindran, bàsicament per desenroscar el cable i fer-ho sota control. I és que el cable s'aniria despenjant des de dalt. Una fil.ligrana tecnològica, llunyana si, però potser no tant com podria semblar.
I és que arriba un punt en que una idea ja no depend de nous avenços científics, sinò sols de resoldre problemes tècnics d'enginyeria i, sobretot, econòmics. De fet, si algú fa números i arriba a la conclusió que s'hi poden guanyar diners, aleshores ja és sols questió de poc temps per fer el que sigui. Potser ja ens trobem en aquest punt.
Els paios son optimistes i fins i tot tenen una data a la vista: el 12 d'abril del 2018. A mi em sembla molt aviat. Però qui sap...
10 comentaris :
A mi el 2018 també em sembla molt aviat.
Jo la veritat és que quan vaig llegir això de l'ascensor al Marte Rojo vaig pensar que era molt difícil, i segurament molt car. I, no sé, ho veia bastant complicat. A part que no sabia això del material resistent que dius.
En fi, i per què el 12 d'abril de 2018 precisament? Passa alguna cosa aquell dia? (A part d'inagurar l'ascensor, és clar!)
Je je. Diuen que es perque sera l'aniversari del primer viatge a l'espai. En Yuri Gagarin en el Vostok 1 el 12 d'abril de 1961.
Mira, un motiu com un altre.
Doncs posat a triar, ja podrien haver triat un aniversari rodó, dic jo!
I tant. Pero els 50 anys son al 2011 i aixo si que es massa aviat!
I suposo que si fos per gaire mes tard, no trobarien inversors
Ho vaig llegir al final del 2061 i a 3001. No sé ben bé què impulsa el trasto a pujar, però sigui com sigui ho veig molt lluny encara. Què hi ha sobre la meteorologia, i si passa un huracà per la zona on hi ha el cable?? Molt resistent haurà de ser.
En fi, és un projecte interssantíssim, això sí.
Per cert, felicitats pel blog, expliques coses molt interessants (almenys per mi, és clar).
salut!
Mira tu que no ho sabia, que havien engegat este projecte... De fet, tal i com expliques, el principal "problema" és l'econòmic. El que em fa dubtar és que, si tant gran és la inversió, com és que ho fa una empresa privada i no una pública. ¿No serà que els diners públics és millor malgastarlos en projectes multimilionaris per a que se n'aprofiten uns quants? ¿Quant ens hem gastat en l'Agència Espacial Europea? ¿Quins són els resultats? Així, mentrestant, les empreses privades poden treballar en els projectes rendibles en el futur. No sé si el serà el 12 d'abril del 2018, però no crec que vaja molt més enllà!
Hola Myrddin! Pel shuracans i tot això, suposo que hja posran enginyers a fer calculs d'estructures, com el ponts pont els grans gratacels. De totes maneres, al voltatn de l'equador agafa lluny de les zones tropicals on hi ha els huracans.
Un atac terrorista em sembla una amenaça mes preocupant. (sempre hi ha iluminats)
Hola Jacme. Haurem d'esperar esdeveniments. A veure si van en serio o no.
Aquesta història em fa pensar en el conte dels pèsols màgics... a saber si no hi trobarem ogres allà dalt, passat els nuvols!!
;-)
Publica un comentari a l'entrada