Trasvassaments

És ben curiós que mai se n'apren dels errors del passat. Potser a nivell individual una mica si que n'aprenem, però colectivament no. Si la història és repeteix és, sobretot, perquè ens entestem a ignorar-la o, més sobint, a distorsionar-la. Hi ha vegades que les lliçons del passat caldria tenir-les ben presents. El nostre pais, per exemple, te un clima ben particular. Mediterrani, cosa que vol dir genial, amable de vegades, dur de tant en tant i, sobretot, força sec. Això ja ho sabem, o ho hauriem de saber, o tot i saber-ho, hauriem d'actuar en conseqüència. Però com deia Einstein, sols l'Univers i l'estupidesa dels homes no tenen límits.

Avui he mirat unes fotos del mar de Aral. A la antigua Uniò Soviètica, i actualment entre les repúbiques del Kazakhstan i l'Uzbekistan. És tot un símbol de com pot arrivar a ser de desastrosa una mala gestió de l'aigua. A la década dels 50, uns espabilats funcionaris (que devien ser de Moscú) van decidir que la Unió Soviètica no podia dependre dels Estats Units per proveír-se de cotó i van decidir augmentar la producció del cotó en amplies regions del país. Però el cultiu de cotó requereix molta aigua, de manera que van tenir la idea (habitual) de fer un trasvassament. Cap problema! sols agafarien l'aigua que sobrava i que anava a malbaratar-se al mar d'Aral. Bé, en realitat sospito que ni s'ho van plantejar el tema ecológic (hi ha enginyers que consideren que un riu és poc menys que una tuberia gran i amb empipadors peixos). Per això es va construir el canal de Karakum que duia l'aigua dels rius Amu Darya i Sir Darya a 1500 quilòmetres de distància.

La cosa va anar bé al començament. la producció de cotó va augmentar espectacularment, es va donar feina a moltissima gent en la nova industria cotonera, els de la construcció van fer tot un laberint de canals per irrigar el que abans era una zona mig deserta. Tot i que, és clar, un cop fet el canal, i a mida que la cosa prosperava, cada cop els va caldre més aigua. I més... i més...

Això volia dir que al mar d'Aral cada cop n'arribava menys.

Però a la naturalesa, les coses no son mai sencilles (ni a la vida, però això ja és una altre història). El que sembla un equilibri sòlid, pot ser en realitat, molt feble. I el cas es que l'aigua del mar d'Aral es perd, sobretot per evaporació. Per tant, en perdre més del 80% de l'aport d'aquells rius, el mar, simplement, es va començar a secar.

Ara, cinquanta anys desprès, es poden veure les conseqüencies. El mar ha perdut la meitad de la seva superfície. Però també els acquífers i els pantans que hi havia se n'han anat a fer punyetes. La industria pesquera de la zona ha desaparegut (Normal si l'aigua ara es a uns 60 km dels pobles de pescadors). De totes maneres, tampoc hi queda gran cosa per pescar, perquè per causa de l'evaporació, la salinitat del mar a augmentat fins nivells inviables per la vida. I, a sobre, la part que ja s'ha assecat ha deixat exposada a la superfície enormes extensions de sal, que és arrossegada pel vent i que malment les terres de conreu en distàncies de fins a 200 km del mar. Això fa que l'aigua de la zona no sigui potable i que les concentracions de metalls pesant estiguin molt per sobre del tolerable. També s'ha perdut l'efecte que teia el mar sobre el clima de la zona. Conferia humitat a l'ambient i feia d'amortidor de les temperatures. Adeu a la pesca, adeu a la salut, adeu als conreus, adeu al mar. Brillants els enginyers soviètics de la època!!

I, és clar, ara busca algú per demanar responsabilitats.

Per això, en climes mediterranis, on hi ha problemes derivats de l'aigua (que realment hi son), es podria esperar que n'hagéssin aprés dels errors dels altres. Però sembla que no. Sempre hi ha una excusa, un motiu que ho justifica, una acusació de tremendisme o de insolidaritat, o una simple imposició.

I a més, de vegades fins i tot un camp de golf.