dijous, de febrer 07, 2008

Abonad con Nitrato de Chile

De vegades hi ha relacions insospitades entre coses que, en principi semblen completament allunyades. I descobrir els fils que les uneixen resulta una experiència d’allò més curiosa. Sobretot si la descoberta es produeix sense buscar-la. I un bon exemple d’això el vaig viure gràcies a una campanya de publicitat de les més antigues que he vist. Uns panells que fa molts anys trobava en alguns pobles centrats en l’agricultura. Sobre fons groc destacava la silueta d’un home a cavall i el text “Abonad con Nitrato de Chile".

Allò va ser una autèntica campanya de publicitat massiva i ben dissenyada. Els panells estaven fets amb mosaic, de manera que aguantaven anys i anys. De fet, encara se’n pot trobar algun.

De petit allò no em deia gran cosa. Suposava que “Nitrato de Chile” havia de ser una marca de nitrats per abonar els camps i no li vaig donar més voltes. L’anunci era, simplement, part del paisatge rural que associava amb l’estiu.

Molts anys després vaig tenir ocasió de passar unes setmanes a Santiago de Xile. Naturalment, a més de la feina vaig aprofitar per fer una mica el turista i vaig anar a visitar el desert d’Atacama, al nord del país.

El lloc em va fascinar. El desert més àrid i inhòspit del món. Una fantasia geològica que val la pena visitar. Allà, la riquesa és la mineria, sobretot del coure, però també produeix liti, sofre i, antigament “salitre” (en català “salnitre”).

El salnitre va ser la gran riquesa de Xile fins al segle passat. Fins i tot van haver guerres, d’aquelles que aquí no hem estudiat mai (algú coneix la “Guerra del Pacífico”?), que van enfrontar Xile i Perú, sobretot per controlar el salnitre. Xile va guanyar i va passar a controlar la producció mundial de salnitre.

Però que era el salitre? Doncs era una barreja de nitrat de sodi i nitrat de potassi que aflorava en grans capes de varis metres de gruix al mig del desert d’Atacama. Es troba junt amb guix, sal i sorra en una barreja que anomenaven “caliche”.

El cas és que allà al mig del desert van instal·lar-se explotacions de salnitre. Unes fàbriques que anomenaven “Oficinas Salitreras”. Funcionaven com les colònies tèxtils d’aquí. Els obrers vivien a la fàbrica, la companyia els llogava les cases, els venia el menjar i l’aigua i els pagava amb unes monedes que sols tenien valor dins la pròpia fàbrica. De totes maneres, les condicions eren extremadament dures en aquell desert. El treball movent tones de caliche per extreure els nitrats era extenuant i el clima feia la resta.

Recordo que per la carretera es podien veure, enmig del no-res, grups de creus del que havien sigut cementiris d’antigues oficinas salitreras ja desaparegudes i on ara ja no hi quedava res més que les tombes. El guia ens va explicar que la majoria eren de nens, morts de tuberculosi i de malalties pulmonars causades per la sorra i el clima tant extrem.

I sobtadament em va tornar el record d’aquell panell que veia als pobles. Aquell “Nitrato de Chile” era el salnitre. L’home del cavall no portava un barret de pagès com pensava sinó que era un “huaso”, un típic vestit xilè! L’abonament que feien servir els pagesos d’Europa provenia realment de Xile, del desert d’Atacama.

Però no servia únicament per abonar camps. El salnitre es feia servir sobretot per fabricar explosius, de manera que durant la primera guerra mundial, els empresaris de les oficinas van guanyar molts diners gràcies a la industria del salnitre.

Allò, paradoxalment, va representar la seva fi. Com que els alemanys no tenien accés al salnitre que necessitaven per mantenir la producció d’explosius van haver d’espavilar-se. Finalment van trobar la manera de sintetitzar amoníac, que també permetia obtenir els fertilitzants i els explosius de manera totalment química i més barata que importar-lo de Xile. En pocs anys la industria del salnitre de Xile va arruïnar-se

Ara tant sols queden un parell d'oficinas salitreras en runes (Santa Laura i Humberstone), que han sigut declarades per la Unesco patrimoni de la humanitat. Realment val la pena passejar-hi i imaginar com havia de ser la vida allà.

I el cas és que ara, quan veig el panell de “Abonad con Nitrato de Chile", sempre em ve al cap aquell cementiri abandonat al vell mig del desert d’Atacama.

12 comentaris :

Carquinyol ha dit...

és que la "globalització" ja existeix des de fa una pila d'anys, encara que alguns l'han descoberta fa res. Que ens ho diguin als badalonins amb el mot "micaco" com bé saps.

;)

sants ha dit...

Qué mítica aquesta campanya de publicitat!!!!

Dan ha dit...

carquinyol. Però aquelles campanyes "mediatiques" fetes a base de rajoles tenien un encant que s'ha perdut!

sants. Si que va fer historia. Sobretot al món rural. (Però per campanya publicitària divertida, espera a demà!)

Dessmond ha dit...

Bonica història. Jo sempre m'havia demanat que volía dir exactament aquest mosaic, que sempre l'he trobat en els llocs menys pensats.
No aniràs a dormir que no sàpigues una cosa més!.

pipand ha dit...

Per ser més precís jo diria Xile va guanyar (la guerra del Pacífico contra Perú i Bolivia) i Anglaterra va passar a controlar la producció mundial de salnitre

Dan ha dit...

desmond, descobrir aquestes coses que tens sempre al davant és d'allò més divertit!

pipand. La teva precisió és d'allò més exacta. Els xilens no veien ni un duro de les riqueses del seu país.

Alasanid ha dit...

Quan he vist la fotografia jo he pensat en una altra cosa, en aquest cas una tragèdia que vaig conèixer fa pocs mesos. Es tracta de la matança de Escuela Santa María de Iquique

http://es.wikipedia.org/wiki/Matanza_de_la_Escuela_Santa_Mar%C3%ADa_de_Iquique

No sé si coneixieu aquests fets però el desembre passat van fer 100 anys.

Una gran campanya.

Dan ha dit...

alasanid.Doncs justament vaig estar a Iquique quan vaig passar per allà. Jo ho coneixia per la cançó de Quilapaium (Cantata de Santa Maria de Iquique) i passejar per allà va ser tota una experiència.

nephew ha dit...

Encara s'extreu salnitre d'aquest desert per abonar camps (o pel que sigui)?

Ah, i em sap greu pels pobres nanos que segurament obligaven a treballar i pillaven qualsevol malaltia!

Palimp ha dit...

Casualmente este domingo tengo programada una entrada sobre la Matanza de Santa María de Iquique:

Matanza de la Escuela Santa María de Iquique

Protagonizada por trabajadores del salitre. Merece la pena conocer la historia.

Dan ha dit...

Nephew. Ara ja no. La mineria esta dedicada sobretot al coure. El salnitre ja no surt a compte i únicament resten les ruines de les salitreras.
Els nanos treballaven des de molt petits i les condicions eren extremadament dures. Tant en grans com en xics la mortalitat devia ser prou alta.

palimp. La historia de aquella matanza es realmente impresionante. Ciertamente es una historia que merece la pena conocer. Espero tu entrada.

nimue ha dit...

Gràcies per les teues paraules. He pensat en tornar...