dilluns, de febrer 25, 2008

Fragilitat desconeguda

Ara fa mesos que no hi pensem, però segur que estan allà, esperant per fer-nos la vida complicada i, potser, amargar-nos alguns dies de vacances. Vistes en fotografies són realment boniques, però quan les tenim a prop resulten particularment desagradables. Perquè, a qui li agrada, durant l’estiu, nedar envoltat de meduses?

Però cada vegada n’hi ha més. I segurament moltes més que no ens pensem. L’alarma dels banyistes quan arriba un banc de meduses a la platja és el que surt a la tele i el que recordem la majoria, però els problemes poden ser més importants. Si ets pescador i la xarxa surt plena a bessar de meduses en lloc de peix, allò és un problema greu. Si treballes en una indústria i les meduses tapen les captacions d’aigua per refrigerar, allò és un problema. I si l’industria és una central nuclear no cal dir-ho! Però totes aquestes coses estan passant i cada vegada més.

La gran proliferació de meduses a mars d’arreu del món no és sinó un senyal que les coses estan modificant-se a l’ecosistema marí. Cada vegada hi ha menys predadors de meduses, perquè els hem pescat nosaltres. A més, la temperatura de l’aigua experimenta una tendència a pujar, cosa que els va molt bé. Per tant, no ens ha de sorprendre que les meduses creixen sense control.

Però ara, que els nostres ulls s’hi han fixat, de cop hem descobert que poques coses en sabem. Si, les tenim ben classificades. I quan estudiàvem a l’escola vàrem dibuixar l’esquema de la medusa en el tema “cnidaris i celenteris”. Però la realitat és que tenim molt poques dades de la vida de les meduses.

El motiu és doble. Per un costat no tenien massa interès. El purament científic, és clar, però sense interès comercial no hi havia grans subvencions per estudiar-ne la biologia en detall. Coneixem les meduses que viuen prop de les costes, però ningú anava al fons del mar a estudiar les meduses.

I l’altre problema eren els mètodes d’estudi de l'oceanografia. L’habitual era recollir mostres submarines des de vaixells oceanogràfics fent servir xarxes a diferents fondàries. Així es feien els mostrejos que indicaven el tipus i la quantitat d’espècies que habitaven els mars.

Però aquest mètode no serveix per les meduses. Les xarxes les esclafen i quan arriben a la superfície moltes vegades en queda únicament una pasta gelatinosa trencada i difícil d’identificar. La seva fragilitat feia que quan es feien sondeigs passessin desapercebudes o s’infravaloressin molt. N'hi ha que quan pugen a la superfície i varia la pressió simplement es desfan.

Ara les coses comencen a ser diferents. Disposem de nous mètodes que permeten estudiar-les. Els investigadors s’embarquen en submergibles per anar allà baix a veure el que hi ha i, sobretot, s’ha despertat l’interès per conèixer millor aquests bellíssims alhora que indesitjats hostes del mar.

I sobtadament ens adonem que potser hi ha moltes més meduses de les que ens semblava. No ho hauria dit mai, però hi ha qui opina que pràcticament una tercera part de la biomassa marina poden ser meduses. Això és molta substància gelatinosa flotant per tot arreu!

Però encara ens queda molt per saber. Quan temps viu una medusa? Doncs en molts casos no ho tenim clar. A una fràgil medusa difícilment li pots posar detectors que emetin senyals de radio com als peixos. Per tant fa de mal dir quins desplaçaments arriben a fer. Podem deduir coses, però no podem fer un seguiment com a les balenes.

Les meduses són uns dels éssers vius que ens resulten més estranys. Uns autèntics àliens respecte a nosaltres. Llàstima que n’hi hagi tantes, que siguin urticants i que siguin tant fastigoses al tacte. Tot plegat, un motiu més per mantenir altes les poblacions dels seus depredadors, tonyines i peix espasa entre molts altres animals marins.

Això si. Cal reconèixer que algunes tenen unes formes espectacularment boniques

7 comentaris :

Carquinyol ha dit...

El mar s'escalfa, les meduses proliferen i encara hi ha qui defèn que l'aigua que porten els rius fins al mar és aigua que és perd, viure per veure...

Dan ha dit...

I espera. Al final, les meduses també seran culpa nostra!

moz ha dit...

Realment, només és la necessitat i la desesperació el que estimula la inteŀligència humana...

Llum ha dit...

Àliens, dius?

A mi la foto de dalt de tot, abans de llegir de què anava el post, m'ha recordat una nau alienígena :-)

Alasanid ha dit...

Suposo que per alguna cosa serviran.

No crec que serveixin com a font de matèria orgànica ja que sóc pràcticament d'aigua. Però com a font d'aigua dolça si les coses van molt però molt malament. Seria viable?

Si n'hi ha tantes suposo que acabaran trobant alguna utilitat per elles.

Laia ha dit...

Ufff... reconec la meva medusafòbia. No les puc suportar, gens. I des que n'hi ha tantes a l'estiu i que van picar al meu pare i al meu germà, que abans de ficar un peu dins de la platja, inspecciono bé la zona. I m'emprenyo, coi, que jo abans ni m'ho pensava, això de llançar-me a l'aigua! Però he descobert uns individus que em fan perdre els estreps, ves... :-S

les que trob més maques són les que viuen a les profunditats, que creen bioluminescència. N'hi ha que semblen discoteques!!

Dan ha dit...

moz. Si. És trist, però eés així.

llum. Si que ho sembla... encara que qui sap com deu ser una nau alienigena de veritat!

alasanid. D'aigua dolça no, perque la seva composició es aigua salada. Alguns restaurants en posen per menjar alguna especie japonesa en plan "curiositat exótica"

laia. Aquest sentiment crec que el compartim molts. Brrrr. Les bioluminiscents is que són espectaculars. De fet, quasi tots els bixos bioluminscents.