La poma daurada

L’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica va representar un abans i un després en la història de la humanitat. Moltes coses van canviar per sempre a partir d’aquell moment i no està de més recordar que sense aquell descobriment, Catalunya no seria el que és. I és que un dels fets diferencials, una de les característiques més nostrades, un dels detalls que caracteritzen la nostra cultura, prové directament de terres americanes. Gràcies a Colom ara podem gaudir de la delícia que condensa simplicitat i sofisticació, una combinació perfectament equilibrada dels fruits de la terra, el plat català per excel·lència, el pa amb tomàquet! I és que el tomàquet és un fruit originari d’Amèrica.

En realitat la mateixa paraula tomàquet (tomatl) és d’origen nàhuatl, una llengua parlada durant l’imperi dels asteques i que encara avui parla més d’un milió de persones a Mèxic.

Però els tomàquets dels asteques eren realment diferents dels que estem acostumats a menjar actualment. L’origen del tomàquet (Solanum lycopersicum) és una planta silvestre de fulles relativament verinoses. En realitat, tota la família de les solanàcies, de la que el tomàquet en forma part, son plantes riques en alcaloides com la solanina, que fan que siguin més o menys tòxiques. En el cas del tomàquet, però, el fruit és perfectament comestible.

I inicialment eren uns fruits molt petits i de color groc. Va ser amb la domesticació del tomàquet, amb la selecció de diferents varietats i amb l’ajuda de la moda i de la revolució francesa que va imposar-se la forma que ara consumim. Els primers tomàquets que van arribar a Europa ja portaven molt de temps de selecció per part dels pagesos de centreamèrica. Eren fruits de color groc o daurat, d’aquí el nom italià de “pomodoro” (poma daurada) però que inicialment no van tenir gaire èxit entre els cuiners europeus.

Diuen que l’aparició de les varietats de color vermell no va fer que se’n consumís més fins que, durant la Revolució Francesa, els revolucionaris li van trobar la gràcia a menjar un fruit de color vermell, que era el color de la Revolució. I ja sabem el poder que tenen les modes.

El cas és que ara disposem de centenars de varietats de tomàquet amb tota mena de característiques de forma, mida, color i valor nutritiu que pugueu imaginar. També hi ha tomàquets transgènics, els "FlavrSavr", als que li han eliminat la poligalacturonasa, una proteïna que fa que les parets es facin malbé quan madura massa, de manera que es manté durant molt més temps.

Com que tenen poques calories i moltes vitamines, fibres, minerals i similars, es considera un aliment molt saludable. Però com sempre, tot té un costat bo i un de més fosc. Un dels problemes que s’ha comentat referents al tomàquet és que és ric en àcid oxàlic. Això no és dolent per si mateix, però aquest àcid s’uneix amb el calci i el conjunt esdevé insoluble, de manera que no es pot absorbir. Això pot fer que una dieta molt rica en tomàquet porti problemes de falta de calci.

En realitat, quan mires llistes de contingut d’oxalat, el tomàquet en té, però tampoc és cap exageració. Els espinacs l’enciam o fins la xocolata o en tenen molt més, de manera que no acabo d’entendre la prevenció en el cas del tomàquet. En tot cas, una vegada més n’hi ha prou amb fer dieta variada per evitar problemes.

Del tomàquet també diuen que és diürètic, que té fibra, que va bé per moltes malalties... Però a part del pa amb tomàquet, a mi sempre em porta el record d’un plat de tomàquet i mozzarela, amanit amb herbes de Provença i oli aromatitzat, en un indret del Sud de França. Una altra combinació extraordinària que cal agrair en part al descobriment d’Amèrica.