La campana portera.

Hi ha elements aparentment inútils o irrellevants que, quan ho mires atentament resulten ser el fet característic o diferencial. Quan un dibuixant de còmics vol pintar una boca cridant, o molt oberta moltes vegades dibuixa un cercle negre al mig de la cara. Però amb això no n’hi ha prou. La cosa millora moltíssim si li afegeix una cosa penjant al mig. De seguida ens ve al cap la campaneta de la gola i reconeixem el dibuix com una boca oberta de bat a bat.

Als nens també els fa molta gràcia la campaneta, fins que un dia la toquen amb el dit i els entren ganes de vomitar.

Però encara que sembli un penjoll inútil, la campaneta, que tècnicament és diu úvula, té la seva utilitat, i també els seus problemes.

La principal finalitat de la campaneta està relacionada amb el fet que les vies nassals i la boca fan un tros de camí plegades. Una escena clàssica del cine negre antic era el protagonista fque fumava tot fent sortir el fum pel nas. És una bona demostració que la boca i la cavitat nassal estan comunicades. Però això pot ser un problema en algunes ocasions.

De vegades estàs bevent una beguda amb gas i alguna cosa et fa riure. Aleshores pot passar una cosa relativament desagradable i és que part de la bromera et puja fins al nas. Però això és excepcional. Quan mengem aquestes coses no passen. En empassar, el menjar va cap a l’estomac, no puja cap al nas. I d’això se n’encarrega l’úvula. La campaneta es tira enrere quan empassem i tapa el camí cap a les vies aèries superiors (o sigui, les foses nasals) de manera que el menjar anirà cap avall.

Aquest mateix efecte de “tap” ajuda a protegir d’infeccions les orelles. Exactament l’oïda interna, que resulta accessible per alguns microbis a través de les trompes d’Eustaqui. I és que realment, al cap tenim forats per tot arreu i tots interconnectats. Un “porter” com la campaneta és molt més útil del que sembla.

També serveix una mica per ajudar a pronunciar alguns sons. Això es nota perquè persones a les que els han tret l’úvula pronuncien diferent alguna consonant. La “b” sona semblant a una “m” i coses així. No és que no puguin generar els sons, que d’això se n’encarreguen les cordes vocals, però els matisos que els acompanyen poden alterar-se. Aquest efecte es notable en alguns idiomes, com l’àrab o el francés, mentre que en altres, com l’anglès, és inexistent.

Però el problema és que moltes vegades l’úvula ajuda a generar sons. Alguns, però no tots, els tipus de roncs es generen per culpa de vibracions de la campaneta. Pot ser bastant desesperant per aquells que dormen al costat del roncaire, però la solució és extirpar quirúrgicament la campaneta. De vegades funciona, però tampoc és un procediment que garanteixi que el ronc desaparegui i hi ha altres maneres menys radicals.

Curiosament, al voltant de l'u per cent de la població té úvula bífida.

I alguns han decidit que també és un indret curiós per fer-se piercings. Però no és una bona idea. Per allà hi passa molt menjar i molts microorganismes que respirem, de manera que les infeccions resulten particularment freqüents. A més, tampoc hi ha una musculatura important, de manera que és fàcil estripar-la. Això pot contribuir a augmentar una mica el percentatge d’úvula bífida de la població.

Quan t’hi fixes, resulta que la campaneta fa més feina de la que sembla malgrat tractar-se d’un mecanisme molt simple. Per això, una vegada més cal recordar la importància de cuidar amb molt carinyo tot allò que penja.