Més placebo

L’altre dia comentava que en el cas de la homeopatia, l’efecte placebo pot ser una explicació molt millor que no pas els suposats mecanismes quasi-esotèrics que defensen alguns seguidors. Però, tot i que l’efecte placebo és conegut i útil, desagrada sempre que s’esmenta com a causa de la millora dels pacients. I això passa també en el cas de la medicina tradicional.

S’acaba de publicar un article on s’ha analitzat l’eficàcia de determinats fàrmacs antidepressius àmpliament receptats arreu del món. I els resultats tornen a posar l’efecte placebo sobre la taula. I en aquesta ocasió són les indústries farmacèutiques les que es reboten contra el placebo.

El que han fet els investigadors és una meta-anàlisi. Això és agafar diferents treballs publicats i fer un tractament estadístic de manera que puguin veure el que hi ha quan es fa servir un nombre extraordinàriament gran de pacients. Això ho han fet en estudis de fàrmacs antidepressius del tipus “inhibidors de la recaptació de serotonina”. Per entendre de que parlem, la marca comercials més coneguda seria el Prozac, però n’hi ha molts més amb diferents noms.

I la conclusió ha resultat ben interessant. En la majoria de casos, el tractament és indistingible del tractament amb placebo!

De fet, sembla que aquests fàrmacs si que ofereixen una millora, però únicament en pacients amb depressió severa. Però per les depressions lleus no tenen cap efecte. En realitat això no hauria de ser una sorpresa ja que la depressió és una de les patologies amb més mitologia al voltant. Una depressió és un problema realment molt greu per qui la pateix. I a sobre de la pròpia depressió ha d’aguantar els consells benintencionats dels qui l’envolten i el volen animar. Ningú li diria a un cec que s’esforci i podrà veure, o a un paraplègic que si hi posa de la seva part igual pot caminar. Doncs és igual de ridícul dir a algú amb depressió que amb voluntat per la seva part podrà sortir del pou.

Una persona amb depressió té un problema bioquímic al cervell. Les connexions entre neurones se’n ressenten i això no té res a veure amb la voluntat o les bones intencions. Per això cal modificar la química del cervell. Una fita que encara ens queda lluny. Però ja disposem de fàrmacs que poden fer-ho. Amb eficàcia limitada, amb molts efectes secundaris i amb totes les limitacions que vulgueu, però ja tenim algunes eines per tractar-la.

L’important és que tot això s’aplica a la depressió clínica. No a estar una mica “depre” perquè la feina em va malament, la novia no m’estima i no arribo a fi de mes. Fem servir la mateixa paraula, però els conceptes són completament diferents.

Però ara resulta que podem prendre una pastilleta i el desànim desapareix, de manera que no resulta sorprenent que els antidepressius siguin uns dels medicaments més receptats al món occidental. Tots hem d’estar al cent per cent sempre i a cada moment, ni que sigui amb l’ajut de la pastilleta. Les alternatives són cansades i difícils. I com deia, la depressió no es cura amb bona voluntat.

La depressió clínica no, però la “depre” si.

I ara sembla que l’efecte que ajuda a molts a tirar endavant no és la inhibició de la recaptació de serotonina sinó que és un efecte placebo. Bé, al qui estava malament li deu ser igual, i el laboratori estarà encantat, però no està de més anar recordant que la paraula depressió no s’hauria fer servir alegrement. Tot i que és difícil i delicat discriminar, perquè insisteixo: una depressió de veritat és un tema molt seriós.

Podem fer un símil amb una altre paraula. Hi ha qui enlloc de dir que està “depre” diu que està molt “cremat”. Doncs és com si prendre pomades per les cremades fos igual d’efectiu que prendre antidepressius. L’únic important és que n’estigui convençut que funcionaran i el placebo de nou es mostrarà en el seu esplendor.

I, tal com passava amb l'homeopatia, els laboratoris farmacològics són els que ara diuen que de cap manera.

Per quin motiu li tindran tanta mania al placebo? Però si funciona!