Esquivant les defenses

Des que la cirurgia va disposar de les tècniques i la metodologia per efectuar trasplantaments d’òrgans que ens anem familiaritzat amb el gran problema d’aquesta tècnica mèdica: el rebuig.

El rebuig és una conseqüència inesperada del nostre sistema immunitari. Un conjunt de cèl·lules destinades a identificar i destruir agents patògens, bacteris, virus, paràsits, que intentin colonitzar el nostre cos. No hi ha dubte que sense el sistema immunitari no sobreviuríem gaire temps en un ambient ple de microorganismes.

Per identificar els agents patògens el sistema immunitari ha evolucionat d’una manera que fa que dissenyi reacció defensiva contra pràcticament tot. Després, durant el desenvolupament embrionari, aquelles cèl·lules que reconeguin alguna cosa del nostre cos seran eliminades, de manera que al final únicament queden les que reconeixen qualsevol cosa que sigui aliena al nostre cos. Així, no importa quin sigui el microorganisme amb el que topem, la nostra resposta immunitària es mobilitzarà ja que no serà identificat com a “propi”.

Un mecanisme elegant, eficaç i imprescindible, però que es posa en marxa quan hi ha un trasplantament d’òrgans ja que el nou teixit es reconeix com “aliè” i per tant ha de ser destruït. Tant bon punt la sang del receptor entra en contacte amb les cèl·lules del teixit trasplantat sona l’alarma i es mobilitzen els limfòcits del nostre cos. Per això, fins que no van aparèixer els fàrmacs immunosupressors, els trasplantaments no van tenir l’èxit que tenen ara.

De totes maneres, quan es va comprendre el mecanisme del rebuig es va plantejar un interrogant. Perquè hi ha una situació en la que un cos estrany pot estar dins el cos, amb contacte amb la sang i sense iniciar la resposta immunitària. Aquesta situació és l’embaràs.

A mida que l’embrió i després el fetus es va desenvolupant, es va alimentat amb sang provinent de la mare. I la criatura té moltes proteïnes que són alienes al cos de la mare. La meitat de la informació amb que es fabriquen prové del pare, per tant, la sang de la mare hauria d'identificar-les com alienes i actuar en conseqüència!

Evidentment, qualsevol organisme que indueixi una resposta immune contra les seves cries serà eliminat ràpidament per la selecció natural, però el cas és que encara no està gens clar com el fetus pot esquivar la resposta immune materna.

Sembla que la placenta hi té molt a veure. A més de fer de filtre entre la sang materna i fetal, la placenta fabrica compostos que poden actuar com a moduladors dels limfòcits materns. Per això es busquen en factors alliberats per la placenta nous fàrmacs per controlar el rebuig en trasplantaments d’òrgans, però també com a tractaments per malalties autoimmunes.

Uns bons candidats són unes proteïnes anomenades PSG (per Pregnancy-Specific glicoproteins). Es fabriquen durant l’embaràs i s’ha vist que si hi ha nivells baixos d’aquestes PSG la probabilitat d’avortaments espontanis i de problemes durant l’embaràs augmenta molt. La gràcia és que també s’ha vist que un dels efectes que tenen és modular la resposta immune, de manera que s’activi amb menys facilitat i de manera menys agressiva. Això podria explicar per quin motiu dones afectades amb malalties autoimmunes de vegades milloren durant l’embaràs.

Però queden moltes preguntes a l’aire. El sistema s’ha de regular, però si es desactiva molt les infeccions podrien afectar molt durant l’embaràs. És perillós desactivar el sistema de defensa. Com es regula tot això?

Moltes preguntes i poques respostes encara. Quan comprenguem com s’ho fa l’organisme de la mare per seguir defensant-se, sense afectar el fetus segur que podrem dissenyar noves estratègies per tractar moltes malalties autoimmunes i facilitar molt la vida dels pacients trasplantats.