La presència d’aigua a la Lluna és un tema del que ja feia alguns anys que en teníem proves més o menys contrastades. Aquestes mesures, però, eren estimacions a partir de mesures fetes en òrbita. No és que dubtéssim dels resultats, però les determinacions com més directes siguin, millor. I la setmana passada es van presentar unes dades d’allò més directes. La sonda LCROSS es va estavellar fa un mes contra la superfície de la Lluna, en un cràter proper al Pol Sud lunar, i gràcies a l’impacte es va poder detectar directament la presència d’aigua.Primer que res cal dir que pels que seguíem les aventures de Tintin, això no ha sigut cap sorpresa. Fa molts anys que en Tintin va trobar gel dins una cova lunar. I també cal dir que la noticia va ser prou important com perquè Google dediques una de les seves capçaleres a aquest esdeveniment.
La missió va començar el passat mes de Juny, quan es va enviar des de Cap Canyaveral la sonda Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO o Orbitador de Reconeixement Lunar). La idea d’aquesta missió és orbitar la Lluna durant uns mesos i anar fent un mapa detallat de la superfície de la Lluna en previsió de futurs llocs d’allunatges alhora que identifica els recursos del satèl·lit.
La missió ha tingut la seva gràcia ja que una de les fites ha sigut fotografiar els indrets on van aterrar les missions Apol·lo. Naturalment, pels conspiranoics que creuen que no s’hi va anar, les imatges deuen ser un muntatge de photoshop, però el cas és que això ha permès identificar amb precisió aquests indrets, que realment no es coneixien tots prou exactament.
Però, a més, la LRO portava dos mòduls més que formaven part del LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite).
D’aquestes dues parts, la primera era una nau anomenada Centaure i que en realitat era l'última part del coet Atlas V que les va posar en marxa i l’altre era la sonda LCROSS pròpiament dita. La idea era enviar contra la Lluna aquestes dues peces una a continuació de l’altre i a gran velocitat. La Centaure havia de xocar contra la superfície i, en fer-ho, la força de l’impacte alçaria una gran quantitat de material, bona part del qual passaria a estat gasós per sublimació. Estrictament es diu que es formaria una “ploma” o un penall de gasos. La gràcia és que quan aquests materials estiguessin encara a l’aire, la segona sonda passaria a través seu, analitzant la composició i enviant els resultats just abans d’estavellar-se també contra la superfície.
Doncs el cas és que ja ho van fer i va sortir tot brodat. La Centaure va impactar, va alçar un penall que es va poder fotografiar des de diferents observatoris i la LCROSS va detectar la presència de restes de molècules d’aigua. Per als amants dels tecnicismes també va detectar els ions hidroxil resultat del trencament de la molècula d’aigua per culpa de la radiació UV, però a efectes pràctics és el mateix. D’aquell impacte en van sortir uns cent litres d’aigua. Una quantitat que ha despertat l’entusiasme a la NASA.
Sembla poc, cent litres, però penseu que el cràter que va causar l’impacte va ser únicament d’uns vint metres quadrats. De manera que si ho comparem, en algunes regions de la Lluna hi ha més aigua que en alguns deserts de la Terra. No és aigua líquida per descomptat. Està barrejada amb els materials que formen el terreny. Segurament a poca fondària. Però hi és, i això serà molt important per entendre la historia del nostre satèl·lit i per programar futures missions. No és el mateix recollir aigua allà que haver-la de portar des d’aquí. Sobretot si es pensa en estades mínimament prolongades.
6 comentaris :
Realmentés una d'aquelles notícies que no per sospitades són menys sorprenents...ara bé, amb l'aigua de la Lluna no pot passar com amb el petroli de la Terra, que si comencen a explotar-la s'acabarà ?
Perquè no sembla pas que hagi cap tipus de cicle de recuperació, no? Això sense pensar en l'impacte que tindrà l'explotació de l'aqüifer, clar... ai, és que tan parlar de desenvolupament sostenible un no pot pensar diferent...
Molt interessant, com sempre :) però has dit una cosa que me n'ha fet rumiar una altra. Has dit el "nostre satèl·lit" i una vegada un astrònom em va dir que, en realitat, la Lluna és un planeta no un satèl·lit. En saps res? Gràcies :)
Vaig sentir la notícia. Està bé, saber com és la Lluna. Quan sento o llegeixo notícies d'aquest tipus, no puc deixar de recordar la peli Wall-e, que la vaig comprar fa poc pel meu nebot.
Sí, amb tot això de la LCROSS sempre he tingut present a Tintin.
Salut!
Carquinyol. Si, però un creixement exponencial de la població a la Lluna encara sembla una cosa llunyana. Per aquí encara no cal patir. I segur que els que hi vagin seran experts en reciclar l'aigua. Si que serà tot un circuit tancat.
Clidice. Estrictament és un satél.lit ja que no gira al voltant del Sol sinó al de un altre planeta (la Terra). Ara bé. La proporció de mida entre la terra i la Lluna és molt poc habitual. Quasi sempre el planeta és molt més gran que els seus satèl.lits. En el sistema Terra-Lluna, la diferència de mida és molt més petita que en altres planetes. Algú diu que sembla més un planeta doble que no pas un planeta amb un satèl.lit. però jo diria que això és una mica exagerat.
Joana. En Wall-e era entranyable :-D
Joan Ayats. Es que en tintin ens va fer volar a molts fins la Lluna
Avui vaig una mica tard. Però també hi deixaré algunes paraules.
Pel que fa a la relació entre la Terra i la Lluna hi ha qui diu que es tracta d'un planeta doble (potser com passava amb Plutó i Caront) però que per motius històrics i antropocèntrics segueix sent satèl·lit. (si es juga amb l'equació de la gravitació de Newton surt un resultat curiós en quant a forces Sol-Lluna i Terra-Lluna (si ho proves potser t'endús una sorpresa (que després d'aquest comentari ja pots anticipar))).
Pel que fa a la missió sort van tenir que va enviar les dades que si no enlloc de sumar un punt als èxits n'haurien d'haver sumat un als fracassos. De totes maneres és una gran notícia i ho demostra el Google.
Publica un comentari a l'entrada