Al·lucinacions habituals

Imagineu que teniu uns quants anys més. De fet, imagineu que teniu molts més anys, que sou ancians, amb dificultats de mobilitat i que ja sou dependents d’altres per dur una vida rutinària. No hauria de ser difícil ja que, probablement, és el destí que ens espera a tots a no ser que palmem abans. A la feblesa, afegiu-hi una important pèrdua de visió. Potser heu tingut cataractes, glaucoma, o simplement massa anys a sobre. Les heu vist de tots els colors, heu sobreviscut a diferents crisis i la societat ha esdevingut tant diferent de la que vàreu viure de joves que ja us n’heu distanciat, incapaços de seguir el ritme dels canvis. Simplement voleu viure tranquils el temps que us quedi sense gaires problemes de salut a part dels inevitables per l’edat.

Aleshores imagineu que comenceu a tenir al·lucinacions. Veieu cares, persones que surten de les parets, potser en Son-Goku que us mira sense dir res. Tot son figures que actuen de manera indiferent a vosaltres, però que estan allà, on sabeu perfectament que no hi haurien de ser. I no oblideu que esteu gairebé cecs, de manera que el fet de veure “coses” resulta encara més inquietant.

Que us passaria pel cap?

Doncs a molta gent gran això és exactament el que li succeeix, i el que els passa pel cap és, naturalment, molta por. Por d’estar perdent el cap, d’esdevenir bojos, de patir d’Alzheimer, Parkinson o Demència senil. Per això, la gran majoria el que fan és amagar aquestes al·lucinacions. La por a un diagnòstic terrible és més del que poden afrontar.

I el drama és que no es tracta de res d’això, sinó d’un fenomen molt més simple i freqüent, que no afecta per res la seva salut mental. S’anomena Síndrome de Charles Bonnet, en honor al metge suís que ho va descriure al segle XVIII quan es va adonar que el seu avi, cec per les cataractes, tenia aquesta mena de visions.

El problema no està a la ment sinó al sistema de processament de la visió. Encara que ho fem automàticament, el fet de veure i d’interpretar allò que veiem requereix una gran quantitat de feina per al nostre cervell. Cal identificar les formes, els patrons, les perspectives, cal categoritzar el que veiem, interpretar si és una cara o un globus, si és una taca a la paret o un cotxe aparcat. Aparentment tenim zones del cervell que s’encarreguen d’etiquetar les diferents categories. Com els humans som éssers socials dediquem molta activitat a identificar coses com les cares, mentre que altres, com els mosquits ens semblen tots iguals.

Tot això representa un flux d’informació fabulós per determinades vies neuronals. Una informació que amb la ceguesa deixa de fluir. Però tenir neurones aturades sembla que li costa molt al cervell. Mica a mica, les vies per on abans processàvem la informació visual van esdevenint més i més sensibles. Com si esperessin alguna cosa que les estimulés. I si no arriba cap estímul, al final es disparen soles.

Quan això passa el cervell interpreta que la informació que arriba de les neurones de processament visual és la correcta i genera la sensació de veure alguna cosa. És l’al·lucinació que molts avis perceben amb gran preocupació.

En realitat son al·lucinacions molt pacífiques. No tenen res a veure amb les al·lucinacions psicòtiques que ens parlen, ens amenacen o ens sedueixen. Aquestes no fan gran cosa. Tampoc no ens diuen res, bàsicament perquè el seu origen és limita a les vies neuronals visuals. A un pacient, quan li van preguntar si era com si estigués somiant va dir que no, que més aviat era com veure una pel·lícula, però extremadament avorrida, perquè simplement veia un home pujant i baixant una escala.

Altres persones se senten desconcertats en mirar de trobar una explicació psicològica. Una anciana veia la granota Gustau, la del Barri Sèsam. No parava de dir que si que l'havia vist a la tele, però que no representava res per ella, ni l’associava amb res. Per això no podia entendre perquè la veia. Simplement no calia buscar-hi cap interpretació. Seria com buscar-la a un moviment reflex.

Tot plegat és un mecanisme curiós, però que molta gent gran no coneix i ningú no els ha avisat. Per això la por que experimenten sense cap necessitat. Tampoc no té cap tractament, però en realitat el simple fet d'explicar als avis que allò que els passa és freqüent i que no vol dir que estiguin perdent el seny és tant efectiu com un tractament. Els allibera d’una angoixa que vivien en silenci i por i sense dir-ho a ningú.

Es calcula que afecta al menys al deu per cent de la gent gran. Això com a mínim, perquè molts segur que segueixen negant-ho, no fos cas. De manera que si algun dia noteu que algun dels avis fa com si veiés coses que no hi són, porteu-los al metge, però sobretot calmeu-los i expliqueu-los que allò és normal. De fet, quasi millor que estiguin avisats abans. Especialment si tenen problemes de pèrdua de visió.

I si quan sigueu molt grans comenceu a veure coses rares, no perdeu la calma. Recordeu que és normal... i que ja estàveu avisats!