Un gen per parlar

Una de les principals diferències que hi ha entre els humans i la resta d’animals és la capacitat de parlar. En general, tots els animals tenen maneres de comunicar-se, però la parla ens permet un nivell de comunicació molt superior a altres sistemes. Per això, comprendre com es va originar aquesta capacitat resulta particularment interessant per entendre l’essència de la humanitat. Per poder parlar cal una estructura al coll particular, una capacitat fantàstica de moure la musculatura de la cara i la boca i un grapat de vies cerebrals que permetin controlar i interpretar tot això.

El descobriment de com es va originar tot això va començar quan es va estudiar una família, coneguda amb les sigles KE, en la que alguns membres patien un seguit de problemes físics i mentals entre els que destacava la incapacitat per parlar. Hi ha vàries malalties que afecten la parla, però aquesta era evidentment genètica i es va poder seguir quin era el gen que la causava.

I el van identificar. Un únic gen que si presentava una mutació causava la malaltia, mentre que cap dels membres sans de la família tenia la versió mutant del gen. Allò va ser una mica desconcertant, perquè sembla molt estrany que un únic gen pugui controlar un procés tant i tant complex com és la parla. Però les dades eren molt clares.

El cas és que el gen en qüestió pertanyia a una família molt amplia de gens coneguts com a FOX. El que estava mutat a la família KE es va anomenar FOXP2. Però això aclaria una mica les coses ja que els gens FOX fan una feina molt especial. Es diuen factors de transcripció i el que fan és controlar el funcionament d’altres gens. Son com els interruptors que encenen i apaguen el funcionament de diferents grups de gens. Per això, un únic gen, com FOXP2, pot activar o frenar el funcionament de molts altres. I que un gen d’aquest tipus estigui a l’arrel del llenguatge ja no és tant estrany.

El següent pas va ser seqüenciar el gen i, és clar, comparar-lo amb altres espècies animals. No va ser cap sorpresa descobrir que molts animals tenen un gen similar, però que la versió que tenim els humans és exclusiva. I la diferència és subtil. FOXP2 fa una proteïna de 715 aminoàcids. És la proteïna que s’enganxa al DNA d’altres gens per activar-los. Doncs en comparar trobem que goril·les, ximpanzés i macacos comparteixen una mateixa versió de FOXP2. En canvi nosaltres tenim una versió que presenta dos canvis. Únicament dos aminoàcids dels set cents quinze. Cal dir que un d’aquests canvis és important ja que afecta a un dels punts de control de la proteïna (en llenguatge tècnic, afecta un punt de fosforilació).

Aquest canvi va tenir lloc en els darrers cent mil anys, més o menys de l’època en que es creu que es va originar el llenguatge. I l’estudi de FOXP2 també ha permès aclarir un enigma que semblava difícil de resoldre. Va haver-hi un temps en que els humans actuals (els cromanyó) convivíem amb uns parents propers, els neandertal. Ells es van extingir i nosaltres vàrem prosperar, però no tenim manera de saber com es comunicaven els neandertal. Podien parlar? Només a partir dels esquelets semblava difícil de dir, però a partir de restes d’ossos neandertal s’ha pogut obtenir DNA i analitzar quina versió de FOXP2 tenien.

I tenien la mateixa que nosaltres! De manera que semblaria que efectivament els neandertal disposaven de la capacitat de parlar. Al menys de la capacitat genètica. Els gens no treballen sols sinó que ho fan en grups, però al menys la peça clau si que la tenien. Això també indica que la versió "parladora" de FOXP2 va aparèixer abans del que pensàvem al principi.

Però si us hi fixeu, encara sabem poca cosa. Sabem que cal, al menys, aquest gen per que el llenguatge pugui aparèixer, però en realitat ignorem com ho fa. De fet, ni tant sols no coneixem totes les proteïnes que regula FOXP2, de manera que encara ens queda molta feina per fer abans no arribem a comprendre com va sorgir aquest regal de l’evolució que ha sigut la capacitat de parlar.

Però tot arribarà.