dimarts, de febrer 26, 2008

El gran Solitó

Una onada és una onada. Sembla que no ha de tenir gaire secrets amagats. Els físics les poden mesurar i predir el seu comportament i gràcies a això s’ha conegut també altres tipus d’ones menys visibles. El so, la llum, les radiacions electromagnètiques, tot allò que dóna mal de cap als estudiants quan apareixen les paraules longitud d’ona o freqüència.

Però hi ha ones que presenten un comportament ben particular. Es troben aïllades, úniques, estables, a mida que avancen no perden força, mantenen la forma intacta com una muntanya líquida que es desplaça impertorbable. Com que no acostumen a formar part de grups d’onades sinó que apareixen en solitari, aquestes ones particulars es van anomenar “solitons”.

El primer solitó que es va reconèixer com a tal va sorgir en un canal l’any 1834. A Edimburg, un enginyer escocès anomenat John Scott-Russell estava badant mirant com uns cavalls arrossegaven una barcassa per un canal. Però quan els animals es van aturar, el moviment de la barca va generar una gran onada que va començar a desplaçar-se a gran velocitat seguint el canal. Era molt més gran que les onades habituals i va cridar l’atenció de l’enginyer que va començar a córrer al darrera de l’ondulació de l’aigua. Diu que la va seguir durant més de dos quilòmetres abans de perdre-la de vista.

Allò el va intrigar i va començar a fer proves en canals. Mica a mica va anar comprenent el funcionament particular d’aquelles ones que un cop posades en marxa mantenen el seu ritme impertorbable. No modifiquen la seva velocitat segons canvia el terreny, no fan crestes que puguin trencar, no canvien la seva forma. Com si no hi hagués res més al món. Realment el nom de solitons resulta ben escaient.

I encara que no ho sembli, de tant en tant trobem solitons. L’exemple més fascinant no el podem veure a simple vista, però l’hem observat en moltes fotografies. La gran taca roja de Júpiter.

Al peu de figura de moltes fotografies es diu que aquella gran taca vermella, d’un diàmetre de més del doble que la Terra, és una gran tempesta anticiclònica que està girant al voltant de Júpiter des de fa segles. La taca es desplaça girant en sentit antihorari al llarg de l’equador del planeta gegant. Doncs bé, la gran taca roja és un exemple extraordinari d’un solitó.

En realitat la gran taca si que modifica la seva forma. Si comparem les imatges i els dibuixos de fa un segle es pot notar que les seves dimensions s’han reduït notablement. Encara és molt gran, però ja no tant com a principis del segle XIX. Per compensar-ho, s’està formant una altra taca de resultats de la fusió de tres vòrtex menors. Potser d’aquí un segle la taca haurà desaparegut.

Però s’ha de reconèixer que un fenomen com aquest que la seva durada es mesuri en segles és realment notable!

I en tot cas, sempre fa gràcia pensar que ara podem comprendre com funciona un huracà titànic a Júpiter gràcies a que un enginyer es va fixar en una curiosa onada d’un canal d’Edimburg.

4 comentaris :

Laia ha dit...

ostres que curiós! I no ho acabo d'entendre... encara que el relleu canvii segueixen igual? Bé es deuen aturar d'alguna manera, no?

Alasanid ha dit...

No ens hauria d'estranyar que en Wallace s'hi hagués fixat, he estat mirant a la Wikipedia i es mostra el seu gran interès per les ones.

Per tant, no és d'estranyar que un fenomen que a molts altres no els hagués semblat prou interessant ell es deixés captivar.

És potser aquesta qualitat que potser envejo més de molts científics, la curiositat i les posteriors ganes de provar de reproduir el fonomen per acabar d'entendre'.

El que sabia de la taca roja de Júpiter és que es feia petita, el que em sorprèn és que sigui un gran solitó.

Brioxet ha dit...

Com sempre, molt curiós e instructiu!!
Avui t'he fet publicitat del bloc per la radio!! (Tot és possible, a RAC1)
Preguntaven pel tema de la intolerància a la lactosa i els he remitit al post que vas posar el dia 15!

Dan ha dit...

Laia. Buf. La física dels solitons és complexa. La gran taca de Jupiuter porta 300 anys que la veiem i encara roda. Suposo que al final el fergament i altres irregularitats del món real faran que s'esvaeixi, però poden trigar molt. les grans onades dels Tsunamis tbé són solitons i poden creuar tot l'oceà sense perdre energia.

alasanid. Aquesta que dius és la característica més important per un científic. Sinò unicament fas de tècnic que aplica coses que ja se saben però no trobes coses noves. Asimov ja deia que un científic no és res més que "un xafarder amb mètode"

Brioxet!Caram! Doncs moltes gràcies. Al final això serà un blog mediàtic. :DDDD