dilluns, de febrer 18, 2008

Energia inabastable

Hi ha notícies que requereixen una mica de reflexió abans de decidir si són bones o dolentes. Ni que siguin uns segons, perquè tot té contrapartides i el que sembla dolent pot ser un cop de sort. Doncs avui he topat amb una d’aquestes informacions. El primer pensament que m’ha vingut al cap ha sigut: punyeta, tan lluny no serveix! I un segon després m’he dit: De fet, gràcies a Deu que no serveix!

Actualment encara hi ha la sonda Cassini orbitant el planeta Saturn, continua obtenint informació sobre el fantàstic gegant dels anells i continua ampliant la cartografia i les dades sobre el principal satèl·lit, Tità.

Fa temps se sap que l’atmosfera de Tità és rica en metà i altres hidrocarburs. No és exactament petroli, sinó que es tracta de metà, età, potser acetilè i altres compostos derivats del cicle del metà. Tot plegat formant núvols de color taronja i, ara ho sabem, llacs i mars de metà. S’especula molt si la Terra, abans que la vida hi fes aparició, va ser un indret semblant.

La dada interessant és que aquesta barreja de metà amb una mica d’altres gasos com età, nitrogen o CO2 és el que anomenem gas natural. Si, és el gas que fem servir per escalfar els pisos, fer funcionar plantes energètiques i que comprem a través de gasoductes provinents d’Argélia o de Rússia. Doncs aquest gas, forma núvols i cau en forma de pluja a Tità.

I el cas és que ara s’ha pogut fer una estimació de la quantitat total d’hidrocarburs que hi ha i resulta que Tità conté centenars de vegades més gas natural que totes les reserves de la Terra. En realitat podem ajuntar tots els hidrocarburs de les reserves de la Terra (gas i petroli) i únicament representen una petita part de la quantitat que hi ha caient en forma de pluja o recollida als llacs i mars de Tità.

Un indret realment desagradable per viure-hi, però amb una disponibilitat energètica incomparable!

La llàstima és que es troba allà, fora del nostre abast, ara que les reserves van mostrant senyals d’esgotament.

I aquí m’ha vingut el segon pensament. Segur que és una llàstima? Potser tenim molta sort de no disposar de tants hidrocarburs. Si els podéssim aprofitar, a preu de petroli baratet, no hi hauria atmosfera que resistís l’enorme abocament de gasos hivernacle que causaríem. Els humans som bons alhora de trobar recursos i de buscar manera de progressar. Però som excel·lents quan es tracta de buscar excuses per justificar el que no és justificable. Que tot aquell gas causaria un efecte hivernacle monstruós serviria per exigir que els altres anessin amb compte, però segur que el nostre país o la nostra indústria (sigui el país i la industria que sigui) necessitarien ser una excepció justificada per motius econòmics, històrics, estratègics o els que sigui.

Per tant, potser és una bona cosa que s’acabi el petroli i que no puguem porter els hidrocarburs de Tità fins aquí.

De totes maneres, l’enginy dels humans no s’ha de menysprear. Potser es trobarà la manera d’aprofitar aquell immens dipòsit d’energia que representa la gran lluna de Saturn sense fer-ho en forma de gas. Ara no en tinc ni idea de com es podria fer, però si algú pensa una manera de fer-ho que surti a compte segur que l'exploració espacial viurà una edat daurada en poc temps.

La curiositat i les ganes de saber són motors poderosos que han empès als humans a endinsar-se sempre més enllà de les fronteres conegudes. Però l’ambició és un impuls encara molt més intens. I a la llarga sospito que serà el que ens permetrà colonitzar l’espai.

I és que ben mirat, un planeta ple d’energia en forma de mars d’hidrocarburs és un bon premi per aquell que trobi la manera d’aconseguir-lo.

15 comentaris :

Llum ha dit...

El que estàs insinuant és una espècie de naus espacials que surtin d'aquí amb un tipus de combustible, que puguin aterrar a Tità, i que allà puguin canviar la seva forma de combustible per usar els gasos de Tità?

Només una pregunta: no seria molt car, tot això, per no res?

En els viatges espacials, el més car és marxar de l'atmosfera de la Terra. La resta són maniobres menors. Aterrar a Tità suposa una gran quantitat d'engergia. Encara que allà es pugui aconseguir energia "gratis", després s'ha de sortir de Tità, fent una altra despesa important d'energia.

Realment ho haurien de fer molt bé perquè realment fos rentable...

(Perdó pel mega-comentari).

Dan ha dit...

Mmmmmm. Transformar l'energia i enviar-la des d'alla com un feix de micro-ones? La veritat es que no en tinc ni idea. Ciencia ficcio al poder!!
:D

Llum ha dit...

Home, si es tracta d'imaginar, es podria construir un ascensor planetari com els de la trilogia de Mart, que en comptes de transportar persones, tragués el gas del planeta a baix cost. I després es podria fer servir per subministrar-lo a naus espacials que exploressin l'univers (a la velocitat de la llum?) I sinó, crear una flota de naus que anessin i vinguessin de Tità amb el gas, i que el baixessin a la Terra amb un altre ascensor planetari.

Si es tracta de que se'n vagi l'olla, em sembla que a mi encara se me'n pot anar bastant més :-) Això et passa per provocar!!!

Dan ha dit...

I enviar l'energia a traves de microforats de cuc? Fluxes de taquions?
:D

Llum ha dit...

Això és una competició a veure qui la diu més grossa? No s'hi afegeix ningú més?

I colonitzar Tità per així tenir energia de sobres? I l'efecte hivernacle no tindria importància, tan lluny del Sol. Si fins i tot encara ajudaria!!!

:D

Dan ha dit...

No esta ,malament. Els anells de saturn son fets de gel no? Ja tenim una font d'aigua. Efecte hivernacle per equilibrar la temperatura. L'oxigen, no se, pero segur que es pot generar a partir de oxids que contingui el terreny. Mmmmmm. I unes vistes fantastiques sobre el planteqa maes espectacular del ssitema solar. Un desti turistic de primerissima magnitud!!
Oblidem Mart! Tita es molt millor (notaras que no tinc accents on em trobo ara, abans que diguis res)

Llum ha dit...

Jo? Jo no dic res dels accents!!! Però ara que ho dius, m'has fet fixar en la frase i sona molt malament!

A veure, això dels anells de Saturn, que són fets de gel i que se'n pot treure aigua, em sona. Em sona moltíssim, però ara no sé si era un relat curt o una novel.la, ni tan sols qui era l'autor. Però anaven als anells de Saturn per treure'n aigua. Pot ser que la fessin servir de combustible per les naus espacials? Ho he somiat? Algú ha llegit alguna cosa així? Ja desvariejo? Em sembla recordar que la història acabava molt malament, però la meva memòria és bastant escassa...

L'oxigen no es podria treure també dels anells de Saturn?

Alasanid ha dit...

Clar que es podria però no és una mica perilloós acostar-se a Saturn?

Com veig tots dos heu caigut en el mateix error, perquè hem d'anar a buscar l'hidrocarbur?? No seria més facil canviar la llunta per Tità (Saturn no ho notarà) i connectar-hi un bon oleoducte?

Portser no compensa... Però posats a dir-la grossa...

PS: El forat de Cuc haria de ser per portar el planeta no els hidrocarburs!!

Llum ha dit...

Jajaja! Ostres, Alasanid, tota la raó del món! Com no se'ns ha acudit canviar la Lluna per Tità? :-D

Anònim ha dit...

Ei, que jo també la vull dir grossa!! I si resulta que els hidrocarburs de Tità conformen un ésser-oceà com a la noveŀla Solaris que tracta de destruir la Terra, cabrejat perquè l'estem mutilant per obtenir energia?
EL filó del transport de ciència ficció estava massa explotat...

Anònim ha dit...

Jo també m'apunto a dir-la grossa! Podríem canviar l'atmosfera de Saturn per la nostra i quan Saturn es donés compte que la que té no és tan rica en metà, s'enfadarà molt i vindrà a la terra a reclamar el que és seu, però llavors ja l'haurem explotat a més no poder i Saturn es quedarà amb les ganes.

O també podríem intentar negociar amb els àliens de Saturn i si no accedeixen per les bones a compartir hidrocarburs amenaçar amb bomberdajar Saturn.

Quan es tracta d'imaginació...

nephew

peperines ha dit...

encara faran un trasvasament abans que el del Roina

Alnair ha dit...

A veure, aquí hi ha un concepte que teniu molt equivocat.

A la Terra els hidrocarburs son un combustible, però a escala del sistema solar (o del univers sencer) el que realment pot ser el combustible mes preuat es l'oxigen, ja que es molt escás en estat lliure, es a dir no combinat en altres átoms, ja que la seva principal propietat es que es molt reactiu.

Extreure oxigen de l'aigua es absurd, ja que quan cremes metà el que produeixes es CO2 y aigua! Per tant el balanç energétic no crec que fos positiu. El mateix es podría dir de la majoría de compostos que contenen oxigen.

El Sol es un font d'energía molt més potent y directe, i molt més próxima que no pas Tità. Amb ciencia ficció o sense, no té gaire sentit intentar aprofitar els hidrocarburs de Titá com a font d'energía.

Dan ha dit...

Veig que pe rimaginació no serà. Jo no tocaria saturn. Perderiem un futur panell publicitari de primera magnitud (Asimov en va fer un conte sobre això). Per la resta, els enginyers plantaris tenen feina a pensar com fer-ho.

fcasarra. Tens raó, però no es fàcil deixar de pensar en els hidrocarburs com combustible. De totes maneres, l'aigua i l'oxigen no eren per obtenir energia sinò per fer habitable Tità. I, es clar, a Tità el Sol ja es troba molt més lluny i la possibilitat d'obtenir energia solar allà ha de ser complicada. Més facil seria la fusió nuclear a partir d'hidrogen, que a Saturn n'hi ha moltíssim.

Anònim ha dit...

Deixant de banda l'humor terrícola; vull remarcar un comentari del Dan: que traduït al meu llenguatge seria, més o menys, sort que s'acaba el petroli perquè sinó no hauríem començat a lluitar contra el canvi climàtic. I tot i que encara queda carbó per molts anys, sembla que els que porten els fils dels titelles que som tots, estan jugant la carta de guardar-se el carbó al calaix per si el plan C (c de co2) no surt bé.