Donant llum a la sang

Des de fa un cert temps s’han posat de moda les series de detectius en les que la policia científica té el protagonisme, i això ha popularitzat alguns dels mètodes que fan servir per trobar les proves incriminatories. I entre els mètodes més populars destaca l'ús del 5-amino-2,3-dihydro-1,4-phthalazine-dione. Per una vegada el que surt a la televisió s’aproxima molt al que passa a la vida real. Els investigadors el fan servir des de fa molts anys degut a dos característiques importants. És extremadament sensible i no interfereix posteriors anàlisis. Potser el nom químic no us sigui gaire familiar, però l’altre nom segur que si que us sona. És el “luminol”, allò que fan servir per trobar restes de sang a l’escena del crim o a l’arma pressumptament emprada per l’assassinat.

Un problema que tenen els investigadors és que si algú ha comès un crim, a no ser que l’assassí sigui molt ximple, per poc que pugui intentarà netejar l’escena del crim. I el primer que cal fer desaparèixer són les taques de sang. La sang és molt espectacular, de color vermell fosc, de seguida es fa negre a mida que coagula, però sempre amb una tonalitat roja llampant. Per tant, toca agafar aigua i sabó i eliminar aquestes taques tant empipadores. Com que els detectius tampoc no són rucs ja s’ho han empescat per identificar restes encara que hagin rentat, i en això, el luminol és excel·lent.

La gràcia és que la molècula de luminol reacciona amb una part de la molècula de l’hemoglobina. Concretament amb l’hem, que és la part on hi ha el ferro d’aquesta molècula. I la reacció entre el luminol i l’hemoglobina dona un producte inestable que ràpidament es converteix en un altre de diferent i, en fer-ho, emet llum. És un típic exemple del que s’anomena quimioluminescència, que seria la generació de llum gràcies a una reacció química.

Per això, el detectiu simplement ha d’agafar l’esprai amb luminol, ruixar la zona sospitosa i mirar si apareix llum. És important tenir en compte que per veure-ho cal fer la prova a les fosques. Si no, la lluminositat no es veuria.

El luminol reacciona d’una manera molt específica amb la sang quan ho comparem amb altres fluids corporals. De totes maneres tampoc és completament exclusiu. Certament hi ha productes que poden donar reacció amb el luminol, però els del CSI o el seu equivalent aprenen aviat a diferenciar-los. Cada reacció té el seu ritme i al final ja coneixen el de la sang amb el luminol. Quan triga a aparèixer la llum, quanta estona aguanta, a quin ritme s’esvaeix...

A més, un altre fet interessant del luminol és que una vegada l’has posat, aquella mostra segueix sent útil per extreure DNA. Seria una llauna que un mètode per localitzar la sang la tornés inservible per posteriors anàlisis. Però amb el luminol això no passa.

Però el que resulta més impressionant és la sensibilitat d’aquest mètode. He vist un treball on agafaven una samarreta tacada amb sang i l’anaven rentant en una rentadora, a trenta graus i amb detergent habitual. Després la deixaven assecar i feien la mesura amb el luminol. Aquest procés l’anaven repetint per veure fins on seguien detectant. La sang deixava de ser visible a partir del tercer rentat, però el luminol continuava donant positiu fins després de deu rentats!

De manera que si penseu cometre un crim, recordeu reservar la rentadora durant molta estona. Amb quatre o cinc rentats no n’hi ha prou per fer desaparèixer el rastre de sang.