Les promeses dels transgènics

Un dels problemes que té el nostre planeta és que som massa gent. Simplement no hi caben més de sis mil milions de persones intentant viure amb el millor nivell de vida possible. Abans o després caldrà posar-hi fre d’alguna manera, però mentrestant cal alimentar aquesta immensa multitud. És evident que les tècniques que eren suficients per petites poblacions no es poden aplicar quan les ciutats van començar a créixer. No diguem ara que ja tenim megàpolis de milions d’habitants que cada dia cal alimentar.

La solució va ser anar millorant les tècniques de l’agricultura. I cal dir que l’èxit ha sigut força impressionant. Tenim conreus que rendeixen d’una manera extraordinària. Però no hi ha res gratis, i el preu ha sigut un impacte ambiental enorme i que segueix creixent. Les plantes que ens mengem són com tendres criatures que cal mimar molt. Cal protegir-les dels insectes que se les mengen, d’altres plantes que els hi prenen els nutrients i també de la falta de nutrients, que demanen d’una manera insaciable. Per tant, fem servir plaguicides pels insectes, per les altres plantes (les males herbes) i quantitats molt importants d’adobs. Tot això resulta en contaminació del terra i de les aigües, sobretot les subterrànies que aquí tenim carregades de nitrats.

Peró quan es va poder pensar en plantes amb algun gen afegit es van obrir un munt de possibilitats. Per exemple, hi ha plantes que es defensen dels insectes que se les mengen perquè fan un producte que resulta tòxic pels insectes. Doncs podem introduir aquest gen, que ja existeix a la natura, als nostres conreus. Així la planta esdevindrà tòxica pels insectes (i únicament pels insectes) i no caldrà posar-hi insecticida. Calculeu els milions de tones de productes químics que ens estalviarem de tirar al medi ambient. Amb aquest plantejament tothom hauria d’estar satisfet.

El fabricant de les llavors perquè en vendrà un grapat. Potser si que seran més cares, però tot i així al pagès encara li hauria de sortir a compte ja que s’estalvia una pasta en insecticides. I el medi ambient en surt beneficiat justament perquè no hi aboquem insecticides.

Un gen que s’ha fet servir s’ha tret d’un bacteri. El Bacillus thurigiensi fa una proteïna que danya el tub digestiu dels insectes i, pel que sabem, no afecta als vertebrats ni tampoc altres artròpodes. Doncs es va agafar aquest gen (anomenat Bt) i es va introduir en blat de moro, patates i cotó que esdevingueren resistents a les plagues.

Un altre problema són les males herbes. N'hi ha de molts tipus, però no podem posar alguna cosa que les mati totes, perquè també mataria el nostre conreu. Per tant, cal posar diferents herbicides, més o menys específics per diferents grups de males herbes. Però ara podem introduir en un conreu el gen de resistència a un herbicida d'ampli espectre. Aleshores les nostres plantes esdevindran resistents i amb un únic producte podem tenir el camp net de males herbes. De nou, el fabricant encara més content, perquè pot vendre la llavor i l'herbicida. El pagès encara s'estalvia molts altres herbicides diferents i al medi ambient hi aboquem un únic producte i no un grapat.

Una altra estratègia per millorar el rendiment dels conreus és la de ficar dins la planta gens que faci que es facin malbé més lentament. Els tomàquets comencen a podrir-se per culpa de determinades vies metabòliques. S’ha vist que si bloquegem un dels gens que fan que maduri, el tomàquet aguanta més temps i disminueix molt la quantitat de tomàquets que cal llençar perquè s’han fet malbé. Aquest tomàquet (Flavr-Savr®) ni tant sols tenia un gen nou sinó que bloquejava la síntesi del que ja tenia. Malgrat tot, no va funcionar comercialment i es va retirar del mercat.

Altres coses que s’experimenten és aconseguir que tolerin condicions adverses, com la salinitat. El que la planta transgènica fa és acumular l’excés de sal a les fulles, de manera que el tomàquet manté el gust normal alhora que el podem conrear en terrenys fins ara vedats a l’agricultura. En un altre cas s’ha introduït una proteïna que evita la formació de cristalls de gel dins les cèl·lules de la planta. Amb això aconseguim un conreu resistent a les gelades. Pot semblar poca cosa, però un pagès que perdi la collita per una gelada al febrer segurament pensarà diferent.

També s’intenta aconseguir productes rics en vitamines. Podem ficar gens que facin que la fruita o l’hortalissa contingui una quantitat més elevada de vitamines. Ja n’hi ha que fan més àcid fòlic i altres que fan més beta-caroté, el precursor de la vitamina A. En cas de necessitat el podem prendre en pastilles o simplement consumir aquesta mena de vegetals. En aquesta línia també s’han fet patates que esdevenen més riques en aminoàcids essencials. En zones on tenen alguna carència en la dieta, simplement canviar l’arròs o les patates normals per aquestes podria prevenir molts problemes sanitaris.

I podeu seguir imaginant. S’intenta aconseguir plantes que facin cafè descafeïnat, tabac sense nicotina o arbres amb les propietats de la fusta modificades per fer-la més flexible, més resistent o més sòlida. I fins i tot roses blaves, a les que els han introduït el gen que dóna color blau a les petúnies. Llàstima que no vam arribar a temps per tenir raïm resistent a la fil·loxera!

En realitat, encara no hem topat amb els límits a aquesta tecnologia. Amb una mica d’imaginació i molts diners podem trobar solucions a alguns dels problemes que planteja el fet d’alimentar un nombre cada vegada més gran de gent al planeta.

Però com deia abans, a la vida no hi ha res gratis. Cada solució que ens ofereixen els transgènics comporta uns problemes nous. El que he explicat aquí és la teoria, però en posar-ho a la pràctica descobrim que al món real les coses són més complicades i que apareixen problemes inesperats. La clau és establir si les virtuts compensen els problemes.

Però aquesta altra cara de la moneda la deixem per demà.