Però, què és un vegetal transgènic?

Un bon dia els humans vam inventar l’agricultura. Vam descobrir que podíem recollir les llavors, plantar-les, cuidar-les i treure’n rendiment en forma de menjar i més llavors. I segurament l’endemà mateix varen començar a mirar de tenir unes llavors que fossin millors que les de la collita anterior. Tant bon punt es va comprendre com s’ho feien els vegetals per reproduir-se, vam començar a jugar creuant diferents varietats per veure si l’híbrid que en sortia era més interessant. Podia donar més fruits, fer fruits més grans, créixer més de pressa o fer-ho amb menys aigua. En tot cas, hi hauria característiques interessants i altres que calia descartar.

A base de creuar i recreuar vegetals al llarg de milers d’anys vam aconseguir disposar d’unes plantes que no existien fa relativament no massa temps. Si ens ensenyen com era el blat de moro original segurament ni el reconeixeríem, i encara hi ha qui es sorprèn en descobrir que el color original del tomàquet és el groc. Els conreus actuals requereixen molts cuidados, però rendeixen d’una manera inimaginable pels nostres avantpassats.

Però el sistema d’anar creuant fins que aïllem en algun organisme aquells gens que ens interessen és lent i té limitacions. Per això, quan vam començar a descobrir la manera de treballar directament amb els gens, va semblar que s’esvaïen aquestes limitacions. Després de tot, les característiques de cada ésser viu estan codificades en el seu DNA. I ara ja sabem com tallar i enganxar aquest DNA amb prou eficàcia. Per tant, si alguna planta té una característica que ens interessa, podem agafar el gen que li confereix això i posar-lo al conreu que vulguem. No ens cal anar fent creuaments durant generacions fins que l'aconseguim aïllar.

Això no passa únicament en vegetals. En microorganismes també es fa, i en animals el mateix, però les plantes tenen una avantatge. Les seves cèl·lules poden esdevenir noves plantes amb molta més facilitat que en el cas dels animals. Un fet que comprovem cada vegada que plantem un esqueix. A partir d’un fragment de branca tornen a sortir tiges, arrels, fulles i llavors. Com si totes les cèl·lules dels vegetals fossin cèl·lules mare. Gràcies a això podem refer plantes senceres a partir d’unes poques cèl·lules. Per tant, podem introduir els gens que ens interessin en unes poques cèl·lules i a partir d’aquestes treure’n plantes senceres. En animals caldria fer-ho en les cèl·lules embrionàries i és més complicat.

Això ens obre tot un món de possibilitats. Si el gen que volem es troba en una planta d’una espècie diferent, cap problema. També el podem agafar i posar on ens interessi. Tampoc és que sigui senzill. Hi ha molts problemes tècnics per fer que la cosa funcioni com volem. Però el cas és que la majoria de problemes ja els sabem resoldre. Aconseguir la primera planta és molt i molt (però molt) car, però després ja tenim les llavors i podem començar a fer-ne moltes més molt fàcilment.

I com es fa per ficar els gens dins les cèl·lules? Doncs hi ha diferents estratègies, però el més fàcil és copiar el que ja fa la natura. Hi ha un bacteri (Agrobacterium tumefaciens) que causa una mena de tumors a les plantes. El que fa és ficar-se en alguna part danyada del vegetal i allà introdueix una mica de DNA dins les cèl·lules dels vegetals. Aquestes cèl·lules aleshores creixen de forma tumoral i fabriquen substàncies que li van be al bacteri. L’interessant és que per injectar el DNA fa servir el que s’anomena un plasmidi. Un fragment particular de DNA en forma de cercle, dins del qual s’hi pot incorporar el gen que passa d’un organisme a l’altre.

Doncs una de les estratègies més usades és agafar aquests plasmidis del bacteri, treure els gens que li interessaven al bacteri i ficar els que ens interessen a nosaltres. D’aquesta manera tenim un sistema de missatgeria per ficar dins els vegetals que vulguem, aquells gens que ens interessin. Com que li hem traspassat un gen que abans no tenia, l'anomenem transgènic (o també Organisme Modificat Genèticament; OMG)

Naturalment ara jo no s’agafa el bacteri. Ara ja tenim la seqüència del plasmidi i el fabriquem a mida. Fins i tot es fan barreges amb diferents plasmidis per aconseguir millors “transportadors de gens” més eficaços o més selectius.

Un cop ficat el gen, cal assegurar-nos que realment s'ha ficat on calia. Podríem trobar que el gen no ha entrat o que si que ha entrat però en cèl.lules que no ens interessa. Si volem tenir tomàquets més rics en vitamines, però les vitamines es fabriquen a les fulles o les arrels de la tomaquera, allò no ens serveix de res.

Però sobretot cal assegurar-se que la planta no té problemes de toxicitat. Que la proteïna que ens interessa la fa en les quantitats i de la manera que esperem. Per això cal preparar moltíssims plançons i després buscar quin és el millor de tots.

El cas és que avui en dia disposem de les eines i els coneixements per poder modificar organismes de manera que presentin les característiques genètiques que considerem interessants. Més o menys el que sempre ha fet l’agricultura, però passant a un altre nivell.

I com sempre que es passa a un nivell superior, se’ns obren moltes possibilitats, però també ens endinsem en terreny nou, de manera que la prudència també ha de ser molt més alta.