Perquè ha plorat?

Perquè ha plorat, perquè ha plorat

Com mai no havia vist plorar

Què m’ha passat, que m’ha passat

Perquè he plorat, perquè he plorat

Per qui no havia de plorar

És en fragment d’una de les cançons més recordades del fantàstic musical “Mar i Cel”. El vaig veure l’any 88, quan la van estrenar i de nou, fa poc quan la van tornar a posar en escena. I segueix emocionant-me com la primera vegada. Potser no deixa de ser una versió de “Romeu i Julieta”, però el cas és que és de les millors i més espectaculars.

En un moment donat, Blanca s’assabenta de la història de Saïd, de com els van fer fora de les seves terres, com van matar la seva mare i va ser expulsat del país. En descobrir una història tant dramàtica no pot contenir el plor, malgrat que sigui pel que fins aleshores considerava el seu enemic.

Però la pregunta no deixa de ser interessant. Perquè plora? Perquè plorem els humans en situacions de gran tensió emocional? Després de tot, això de les llàgrimes és una mica estrany i no sembla tenir cap funció aparent. Malgrat tot, quan arriba la plorera costa molt de retenir. Si ets un nen i has sentit moltes vegades que “els nens no ploren” saps com de difícil és complir aquesta regla social.

Es considera que hi ha diferents tipus de plors. Un, els més simples d’entendre, són els causats per irritació de l’ull. Quan pelem ceba sabem que ens sortiran les llàgrimes. Això és perquè la ceba desprèn productes que són irritants i amb les llàgrimes netegem els ulls i els mantenim protegits. El dolor també ens provoca plors. Però el més difícil d’explicar és l’anomenat plor emocional. El que surt en resposta a situacions intensament estressants i amb gran càrrega emocional.

En això hi ha una clara diferència entre homes i dones. Les dones tenen més facilitat per tenir aquesta mena de plor. I a sobre, aquesta facilitat és molt depenent del moment del cicle menstrual. És freqüent que una noia s’adoni que s’apropa el moment de tenir la regla simplement per les ganes de plorar que té en resposta a coses que normalment no l’afectarien.

Això suggereix que les hormones tenen alguna funció en aquesta mena de plor. I un investigador es va dedicar a comparar la composició de llàgrimes generades en diferents situacions. Grups de voluntaris van ser sotmesos a pelar cebes per una banda, o a veure pel·lícules lacrimògenes per una altra. Quan queien les llàgrimes, les recollien i les congelaven per analitzar-les després. Així podien comparar de la mateixa persona com eren unes i altres llàgrimes.

I eren diferents. Totes tenen una alta concentració de sals, i sorprenentment de manganès. Un compost que encara no sabem que hi fa allà. Però la diferencia era en les proteïnes. Les llàgrimes emocionals en tenien força més. L’interessant és que entre aquestes proteïnes hi ha bastants hormones relacionades amb l’estrès, com ara la corticotropina, la prolactina, o l’encefalina.

Això ha portat a proposar una teoria que, al menys, té sentit. Les llàgrimes serien una manera que tenim per eliminar l’excés d’hormones que generem en situacions d’intensa emoció. Hormones associades a l’estrès van be quan toca lluitar o fugir, però fan nosa en altres situacions. Les llàgrimes serien una manera de treure-les ràpidament de la circulació. Una funció semblant a la de l'orina o la suor, però enfocada a tornar l’organisme a un equilibri hormonal, i en conseqüència, emocional, ja que les hormones afecten molt les emocions.

Aparentment, algunes hormones marcarien el nivell d’alarma per començar a generar les llàgrimes. Això explicaria que les dones presentin amb més freqüència aquesta mena de plor. I sobretot en determinats moments del cicle.

I també explica com de be et sents després d’una bona plorera. Simplement has eliminat allò que et feia sentir angoixat i estressat. No és exactament un fet psicològic sinó purament fisiològic. Les neurones deixen d’estar banyades en hormones, perquè les llàgrimes han ajudat a fer net.

Per tant, la resposta a Blanca i Saïd podria ser que ha plorat per eliminar les hormones de l’estrès. Però no se si aquesta explicació els hauria servit de gaire. Sovint és millor oblidar la fisiologia i deixar-se anar amb una bona i reparadora plorera.