dijous, d’agost 31, 2006

Supervolcans!

Quan ens parlen de volcans, de seguida ens bé al cap la imatge típica de la muntanya en forma de con, amb el cràter al cim i en plena activitat. De fet, una erupció volcànica és un dels fenòmens més espectaculars que ofereix la natura, això si, sempre que el mirem des d’una prudent distància.

Però s’ha descobert que per determinades erupcions volcàniques no existeix cap distància prou gran com per sentir-se segur. Son una mena de monstres que aguaiten sota la superfície de la terra i les erupcions dels quals son tant devastadores que poden ser una de les causes de les extincions massives que han tingut lloc a la Terra. Son els “Supervolcans”.

En aquest cas ens podem oblidar de la típica muntanya flamejant. Per que ens en fem una idea, la caldera d’un dels tres supervolcans identificats, la del llac Toga a Indonèsia, fa més de cent quilòmetres de llarg.

Quan aquests gegants desperten, les quantitats de lava i cendra que expulsen son tant immenses que la resta d’erupcions que coneixem semblen jocs de criatures. A la meseta del Dekkan, a l’Índia hi ha un altre supervolcà que va entrar en erupció fa uns seixanta milions d’anys. Els rius de lava solidificada que ha deixat de record fan milers de quilòmetres de llarg i es pensa que també va jugar un paper en l’extinció dels dinosaures.

Però el que més inquieta als vulcanòlegs és un tercer supervolcà que es troba als Estats Units. Al parc de Yellowstone. La presència de guèisers ja feia pensar que activitat volcànica per la zona, però no identificaven cap volcà que ho justifiques. Aleshores van instal·lar sensors i van localitzar tres calderes immenses.

Quan fan les simulacions dels efectes de l'erupció del supervolcà de Yellowstone es troben amb uns Estats Units coberts per un metre de cendra, un canvi climàtic global per l’enfosquiment de l’atmosfera i milions de morts per inhalació de gasos tòxics. Un panorama apocalíptic i enfront del qual s’hi pot fer ben poca cosa.

Per sort, en teoria caldria que la caldera s’omplís fins al 50% per parlar de risc alt d’erupció. Ara com ara es troba tant sols al 10%, de manera que potser podem estar tranquils.

De totes maneres, els vulcanòlegs afirmen que tant sols és qüestió de temps que l’erupció tingui lloc. Afortunadament, la manera de contar el temps pels geòlegs és bastant més gran que l'escala humana. Si hem d’esperar 50.000 anys per exemple, potser no caldrà angoixar-se massa. Els humans ens podem carregar el planeta amb molta més eficàcia i molt més aviat!

dimecres, d’agost 30, 2006

Meduses

Cada estiu es parla amb més i més freqüència de la plaga de meduses que està envaint les nostres costes. I realment, avui en dia n’hi ha prou amb anar a la platja o passejar amb una barca prop de la costa per veure grapats d’aquests animalons. És una llauna, perquè les seves picades son doloroses i encara que no ho fossin, nedar entre una sopa de meduses no es una idea massa agradable.

Però hi ha ben poca cosa a fer. Mentre la temperatura de l’aigua augmenti i el nombre de tortugues i tonyines disminueixi, les meduses estaran encantades de reproduir-se com a boges. A més, si abans no arribaven tant a la costa era perquè prop de terra l’aigua del mar és una mica menys salada degut a l’aport d’aigua dolça dels rius. Aquesta baixa salinitat frenava l’arribada de les meduses i les mantenia a uns pocs quilòmetres de la costa. Però com que els rius cada vegada porten menys cabal doncs l’aigua es va tornant més salada i la barrera per les meduses desapareix.

És un efecte col·lateral del canvi climàtic. Quan això afecti seriosament al turisme, potser algú ho tindrà en consideració a l’hora de calcular les pèrdues econòmiques que costa el no fer res per evitar-ho. I també, potser, deixaran de justificar transvasaments hidrogràfics dient que l’aigua que els rius aboquen al mar és aigua que es perd i que no serveix per a res.

Però les meduses poden portar encara més complicacions. I un bon exemple el tenim al Japó, on han tingut problemes deguts a les meduses... en un reactor nuclear.

Les centrals atòmiques necessiten molta aigua per refredar el sistema. Les reaccions nuclears generen molta calor, que es la que es farà servir per produir electricitat, però que si no es controla, pot acabar fonent el propi reactor. Per això sempre es construeixen al costat de rius o del mar. Agafen aigua (molta aigua) que circula per refredar el sistema i que tornen al mar o al riu. Aquesta aigua ha passat per un sistema aïllat i per tant no es radioactiva ni res, tant sols una mica més calenta.

Doncs a la central de Chubu, a la ciutat japonesa de Hamaoka, van haver de aturar els reactors perquè l’aport d’aigua de mar es va deturar quan les meduses van taponar els filtres dels col·lectors. Això va interrompre la refrigeració i la temperatura va començar a augmentar fins que els sistemes de seguretat van deturar la planta energètica. El problema es va resoldre en unes hores, quan van netejar els filtres i la circulaciò d'aigua freda es va restablir.

Sospito que és la primera vegada que un organisme tant simple com les meduses fa deturar un sistema tant complex com una central nuclear.

Aquí, de moment no s’ha produït cap incident semblant i tant sols hem de conviure amb les empipadores picades i les imatges de meduses descomponent-se a la sorra.

I recordeu que per les picades de medusa el que cal fer es rentar amb aigua de mar i refredar la zona afectada. Quan un tentacle ens frega, ens deixa de record moltes cèl·lules urticants que ens han clavat l’agulló, però també moltes altres que estan allà sense descarregar el verí. Si ens rentéssim amb aigua dolça, aquestes cèl·lules es trencarien i alliberarien les toxines, de manera que el problema seria més greu. Per això cal aplicar gel dins una bossa de plàstic. Així notem el fred (que desactiva el verí) però no arriba l’aigua dolça del gel (que l’activaria).

dilluns, d’agost 28, 2006

Sempre ens quedarà Plutó

Doncs finalment, la IAU (Unió Astronòmica Internacional) va decidir que Plutó quedarà fora de la llista de planetes del nostre vell sistema solar. Si més no, tot plegat ha servit per posar l’astronomia a les portades dels diaris, que ja és un gran que. Ara tenim comentaris sobre que faran amb els llibres de text, que sobtadament s’han quedat antiquats, o amb els planetaris de joguina, als que els sobra un planeta.

Tot plegat son anècdotes. Als editors, desprès de refer els llibres de geografia quan l'antiga URSS va desaparèixer, no crec que modificar un planeta els suposi gran cosa. Pels professors és una oportunitat excel·lent d’explicar als seus alumnes que la ciència es va modificant i adaptant constantment, i pel que fa a les joguines segur que les vendran com a peces de col·leccionista... a un preu molt més car!

Però en el fons el que han fet sembla força assenyat. Quan es mirava les òrbites dels planetes al voltant del Sol, eren un seguit de quasi-circumferències... excepte un, Plutó, que feia una el·lipse molt marcada i que de fet, tallava l’òrbita del seu veí Neptú. Si el sistema solar es mirava de perfil, totes les òrbites estaven en un únic pla... excepte un, Plutò, que tenia una òrbita marcadament inclinada.

A més, molts tenen satèl·lits, que és un objecte clarament menor que orbita al voltant del planeta. Tots menys un, Plutó de nou. En aquest cas, el satèl·lit, anomenat Caront, és quasi tant gran com el planeta i a sobre, no orbita al seu voltant. Més aviat, tots dos orbiten al voltant d’unt punt intermedi. Per això una de les propostes va ser anomenar-lo “planeta doble”.

De manera que Plutó era com una pedra a la sabata. Estava allà, però era diferent de la resta. El problema era que, al mancar una definició exacta de “planeta” ningú gosava treure’l de la llista. A sobre, Plutó és l’únic planeta (ara planeta nan) descobert per un astrónom dels Estats Units. Podeu imaginar que no els feia gaire gràcia fer fora de la llista l’únic trofeu que tenien.

I sort que la sonda New Horizons ja va de camí. Sinò, encara serien capaços d’anular la missió.

Però el fet que m’imagino que ha sigut definitiu és que ja van descobrint molts altres cossos com Plutó. Alguns fins i tot de més grans. Sembla que allà, als límits del sistema solar hi ha un grapat d’objectes congeladets donant voltes al Sol. Son els que formen l’anomenat cinturó de Kuipper. (Naturalment el senyor Kuipper va ser que va proposar la seva existència). Si acceptem Plutó com a planeta, els centenars que presumiblement aniran trobant també haurien de ser-ho.

Millor memoritzar la llista d’un sistema solar amb vuit planetes que amb seixanta-i–tants, no?

De totes maneres, a mi Plutó sempre m’ha tingut el cor robat. I que el posin en una altra categoria no canviarà les coses. Espero amb candeletes l’arribada de la New Horizons, cap allà el 2015 per poder veure fotos ben properes del misteriós planetet gelat.