dimecres, de desembre 30, 2009

dimarts, de desembre 29, 2009

Sorra, aigua i castells

Ara que el fred ja està ben arrelat i les borrasques ens visiten dia si, dia també, és quan recordem amb més anyorança els dies que vàrem passar a la platja durant l’estiu. L’aigua mullant els peus, el Sol torrant-nos la pell, la brisa marina amb aquell aroma de sal de mar, i els nens portant les aplicacions de la física al límit dels coneixements actuals, és a dir: fent castells de sorra.

Sembla que un castell de sorra sigui una cosa ben fàcil. Tots n’hem fet i de seguida apreníem els conceptes essencials, que bàsicament es redueixen a un: cal afegir aigua a la sorra. La sorra humida es manté compacta i permet fer la construcció. Si la sorra està seca l’únic que aconseguirem serà una muntanyeta de sorra sense cap gràcia. Però cal anar amb compte! Si afegim massa aigua la compactació desapareix i la construcció s’enfonsa.

La gràcia és que la sorra és un material molt curiós fet de petites partícules sòlides que llisquen entre elles aconseguint comportar-se en conjunt quasi com un líquid. La sorra pot caure en cascada, pot fluir per una pendent i pot fer onades. Un seguit de característiques dels fluids. Però també ens permet caminar per sobre, pràcticament igual que si fos un sòlid.

Per entendre el comportament de la sorra, el que cal és entendre com interaccionen els grans entre si. I això és una cosa que encara està poc clara. Però el que si sabem és que si afegim una certa quantitat d’aigua, aquesta entrarà als espais que hi ha entre els grans i s’hi enganxarà gràcies a la tensió superficial. Aquestes unions mantindran units els grans entre si, com si fossin ponts d’aigua, i això permetrà a la criatura construir les parets del castell de sorra.

Cal anar amb compte, però, perquè si posem massa aigua el que passa és que els grans queden massa separats com per formar ponts prou sòlids i acaben per flotar lliurement. Aleshores és quan la construcció s’enfonsa.

El comportament de l’aigua entre els grans de sorra depèn de la mida dels grans i de la proporció entre l’aigua i la sorra, però també de la pressió a que estigui sotmesa. Això es nota molt quan caminem a la vora de l’aigua on la sorra encara és humida. En trepitjar, potser us haureu fixat que al voltant del peu apareix una zona amb sorra seca. Tant bon punt treiem el peu, la sorra torna a mostrar-se humida igual que la resta de la platja. Aquesta arèola seca és deguda a la pressió que hem fet amb el nostre pes. Els grans de sorra s’han compactat més i han fet fora l’aigua. I la pressió s’ha tramés a una certa distància de la nostra petjada.

Fins i tot s’ha fet estudis per trobar les proporcions òptimes a l’hora de construir castell. Una part d’aigua per cada vuit parts de sorra.

A més, si les condicions son bones el castell podria durar força temps. A mida que l’aigua s’evapora en queda la sal que contenia i que ha precipitat. Al final queden cristalls de sal que també mantenen units els grans de sorra. Enlloc de ponts d’aigua passem a tenir ponts de sal. També molt febles, però suficient com per mantenir l’estructura almenys fins que un cop o una ventada els trenqui i finalment la construcció es desfaci.

En tot cas, l’estudi del comportament d’aquestes interaccions entre els grans de sorra sorra i amb l’aigua no és un caprici gratuït. La composició de ciments i de murs, la disposició de les sitges de gra, la construcció de murs o la resistència del terreny quan la pressió varia com en el cas dels terratrèmols, hi estan relacionats.

Tot això són aplicacions d’uns coneixements que es poden començar a experimentar a la platja, jugant amb la galleda, la pala, la sorra, l’aigua i una mica de temps.

dilluns, de desembre 28, 2009

L'incident de la Sang Corrupta

El dia tretze de setembre de 2005 va esclatar una nova epidèmia que causava efectes devastadors a les seves víctimes. S'encomanava amb extrema facilitat i en els més febles causava una mort ràpida i segura. Només aquells que tenien una constitució especialment resistent podien esperar sobreviure. Era un agent creat artificialment que havia de mantenir-se en una zona de seguretat aïllada, però que va aconseguir escapar i propagar-se ràpidament. En alguns pobles es podien veure centenars de cadàvers pels carrers i el pànic, no podia ser d'altra manera, es va estendre amb arreu. A les noticies oficials s'hi afegien els rumors que ompliren les noticies a la xarxa creant entre tots encara més confusió. La malaltia es va batejar amb el nom de "la sang corrupta".

I no, no es cap broma. Això va passar de veritat, encara que no va ser al món real, sinó al virtual d'un joc de rol en línia: "World of Warcraft". Els programadors volien afegir una malaltia que afectés als personatges quan entressin a un determinat indret. Però alguns podien fer servir la màgia i teletransportar-se quan ja estaven infectats, de manera que la malaltia es va estendre per tot el joc.

La cosa va tenir el seu ressò, però va representar una oportunitat extraordinària d'analitzar el comportament de la gent durant una epidèmia. Els epidemiòlegs disposen de models matemàtics i moltes eines que els permeten predir més o menys com s'escamparia una malaltia infecciosa. Però no deixen de ser models basats en especulacions i en dades històriques. Sabem molt millor com es comporta un virus que com es comporta la gent en situacions extremes. L'incident de la sang corrupta va permetre analitzar que feien el jugadors en un cas similar al que causaria una pandèmia mortal.

Per exemple, hi havia infectats que, conscients de la seva situació optaven per buscar indrets aïllats. Un comportament assenyat, molt diferent del d'altres que justament aprofitaven per anar a indrets amb molts altres jugadors només per propagar la malaltia. Allò de "si jo he de morir, no serà pas tot sol". Una actitud estúpida, però que no és infreqüent i que en la vida real també s'ha donat en afectats per la SIDA o per altres malalties.

Encara que fos un joc de màgia, existien fets que es podien assimilar a la vida real. La teletransportació vindria a ser com els viatges en avió. Una manera de portar la malaltia a indrets llunyans i molt més de pressa del que era imaginable fa unes dècades. I els mags que podien curar serien l'equivalent al personal sanitari. Alguns anaven a curar altres jugadors, mentre que uns altres es limitaven a esperar temps millors o a aprofitar-se de la feblesa d'alguns per enriquir-se.

Es va poder observar un ventall fantàstic d'actituds humanes, de les més nobles fins les més menyspreables, que amb seguretat es donarien a la vida real, però que en els models matemàtics costen d'introduïr. De manera que es poden aprofitar els mons virtuals dels jocs de rol per comprendre millor com actuaria la societat en situacions similars.

Naturalment cal mirar-se les coses amb precaució. La societat real no està fidelment representada en el món virtual, on la majoria són adolescents mascles amb un perfil social característic. Però tot i així és una bona aproximació, una eina útil pels epidemiòlegs, i ja he trobat que fins i tot s'han fet congressos sobre el tema.

Hi ha qui creu que no es aplicable ja que només es tracta d'un joc. Però això indica que els que opinen així mai s'han deixat atrapar per la màgia del joc virtual.

dimecres, de desembre 23, 2009

Aigua, memòria i histamina

Ahir parlava de la histamina i això resulta un excel·lent motiu per tractar un tema del que ja he parlat en alguna ocasió i que compta amb algun entusiasta seguidor per aquestes llars. Parlo de la “memòria de l’aigua”. La relació amb la histamina no és cap invent. Va ser justament un experiment en el que es mesurava l’alliberament d’histamina per part de mastòcits i basòfils el que va donar lloc a la hipòtesi de la memòria de l’aigua.

La història va començar a França, al laboratori del doctor Jacques Benveniste. Van dissenyar un experiment en el que induïen l’alliberament d'histamina per part de basòfils quan els tractaven amb uns anticossos (concretament anti IgE) que actuaven com si fossin al·lergens. Aquest és un sistema ben conegut per fer estudis sobre al·lèrgies i hipersensibilitat.

El que van fer va ser anar diluint la mostra d’anticossos per veure si seguien activant als basòfils. Agafaven la preparació i la diluïen a la dècima part. L’agitaven fins que quedava ben homogènia i tornaven a diluir-la a la dècima part, de manera que teníem la centèsima part de la inicial. I així van fer-ho fins a dues centes vegades. El que passa és que amb tanta dilució ens quedarà menys d’una molècula d’anticòs per litre d’aigua. De manera que, en la majoria de tubs, simplement no hi quedarà res més que aigua.

El comportament dels anticossos al principi sembla normal. Com més diluïm, menys efecte tenen sobre els basòfils. Però sorprenentment, quan les dilucions eren molt extremes, els basòfils tornaven a deixar anar histamina. En Beneviste sabia perfectament que ja no li quedava gens d’anticòs a la preparació, de manera que va proposar que l’aigua conservava alguna memòria de les substancies que havia tingut dissoltes.

Naturalment això trenca completament amb el que sabem del comportament dels àtoms, de les lleis de la química i de tot el que entenem sobre el comportament de la matèria. Tot i així, l’article que va escriure va ser publicat a la prestigiosa revista Nature. Un fet que va alegrar molt als seguidors de l'homeopatia.

Però hi ha un parell de coses a considerar. La revista va escriure un afegit en el que indicava que aquelles dades eren tant sorprenents que mereixien ser publicades per si algú podia proposar alguna explicació que encaixés en els coneixements actuals sobre la química i la biologia. I també, per veure si altres laboratoris poden reproduir l’experiment.

I aquí va començar a desinflar-se la cosa. Ningú va poder repetir aquell experiment. I quan es va enviar una comissió al laboratori del doctor Beneviste, tampoc van veure clar que els resultats que obtenia fossin aquells que deia que obtenia. Per exemple, per mesurar si els basòfils alliberaven histamina, no mesurava la histamina alliberada sinó que tenyia la histamina de dins els grànuls de les cèl·lules i contava les que seguien amb aspecte no activat. Una manera molt menys elegant de fer les coses i que incorpora més errors. Podia simplement mesurar la histamina del medi i mirar si augmentava.

Cal dir que també es va criticar la comissió que va avaluar el treball. Els seus membres, (que eren l’editor de Nature, un expert en errors científics i un conegut prestidigitador) no eren experts en el tema i la composició pressuposava que hi havia alguna cosa fosca a investigar.

Però també l’equip de Beneviste era sospitós. Alguns dels membres del seu laboratori estaven contractats per... laboratoris homeopàtics! Ells es van defensar dient que no estaven condicionats per això, però l’experiència amb els resultats finançats per la indústria del tabac fa que siguem una mica escèptics sobre la independència dels investigadors respecte de qui els paga el sou.

En tot cas, hi ha qui acusa als científics de negar-se a acceptar els treballs trencadors de Beneviste, de no voler obrir la ment a noves idees i de criminalitzar aquells que no segueixen el corrent establert.

El cas, però, és que ningú ha pogut reproduir aquells resultats, que la metodologia que va fer servir incorpora errors que justificarien que interpretés malament el que estava veient i que membres del seu equip no eren tot l’objectius i independents que seria desitjable.

Tot plegat no és infreqüent en ciència. Moltes vegades surten resultats estranys que després no es poden tornar a obtenir. O se t’escapen errors que no detectes fins que algú de fora t’ho fa notar. Això és el dia a dia de la ciència. Però com que en aquest cas el prestigi de l'homeopatia estava en joc, els ànims es van escalfar molt. Massa. A sobre, alguns defensors de l'homeopatia tenen uns arguments que tampoc ajuden gaire a mantenir una discussió seriosa.

Al final, però, seguim sense cap dada que doni suport a la memòria de l’aigua. Llàstima, perquè com va dir algú amb bon humor. Si això fos cert, n’hi hauria prou de prendre aigua pura destil·lada per curar-te. Després de tot, aquesta aigua tindria una dilució infinita... de tots els compostos possibles.

dimarts, de desembre 22, 2009

Mil cares de la histamina

Ahir parlava de la picor i de la dificultat per tractar-la quan passa a ser més que una simple molèstia. Als comentaris era evident que molts havíem fet servir antihistamínics en situacions d’al·lèrgia o de reaccions més o menys poc clares en les que la picor era un component important. Però els antihistamínics són uns fàrmacs amb més indicacions que simplement treure la picor. Això és perquè la histamina és un senyal químic que fa servir el cos per moltes i variades funcions.

La histamina és una mica empipadora quan intentes trobar informació sobre les seves funcions. Quasi tot el que es pot llegir està relacionat amb les reaccions al·lèrgiques i amb els xocs anafilàctics. Però si ho pensem un moment ens adonem que no pot ser. El cos no fabrica coses per causar-nos la mort en una reacció al·lèrgica. Quan les coses es descontrolen pot passar de tot, però alguna funció normal, útil, ha de tenir la histamina.

Doncs evidentment que si. La histamina és un dels senyals d’alarma que es generen quan hi ha un dany a l’organisme o una infecció. És un dels desencadenants de la inflamació, que també cal recordar, és un sistema de defensa ràpida que tenim enfront els bacteris. La idea és que quan ens fem una ferida per on entren bacteris al cos cal fer arribar molt ràpidament leucòcits a la zona afectada que generaran productes tòxics. Això causarà un cert dany als teixits, però matarà els microbis abans que la infecció vagi a més. Després, un cop controlada la invasió, ja hi haurà temps de reparar els danys.

Doncs un dels primers avisos és l’alliberament d’histamina. I perquè l’alarma sigui més ràpida, no cal fabricar histamina. Tenim unes cèl·lules anomenades mastòcits que la tenen emmagatzemada en un grapat de grànuls que els donen un aspecte ben característic. Quan aquests mastòcits detecten un bacteri, alliberen la histamina en pocs segons i la resposta de l’organisme es posa en marxa. La histamina el que fa és facilitar el pas dels leucòcits cap a fora dels vasos sanguinis. Així els és més fàcil arribar a lloc. També causa vasodilatació perquè circuli més sang per la zona, i així arribin encara més leucòcits. Per això quan ens fem una ferida, la zona es posa vermella i s’infla tant ràpid. L’organisme està responent a la histamina enviant més sang cap a la zona. Una sang que transportarà les cèl·lules de defensa.

El problema en les reaccions al·lèrgiques és que hi ha substàncies que a algunes persones els poden causar l’activació dels mastòcits i l’alliberament d’histamina quan en realitat no cal. I si aquest alliberament és prou gran, la resposta pot ser massa efectiva i els danys que causen a l’organisme per una inflamació exagerada poden ser prou greus.

Per això, quan es van descobrir fàrmacs que bloquejaven la resposta de les cèl·lules a la histamina, va representar un gran pas en el tractament de les reaccions al·lèrgiques. I no només al moment del brot. La histamina està implicada en reaccions més cròniques, com la rinitis. Per això hi ha fàrmacs que eviten que els mastòcits l’alliberin i permet afrontar les al·lèrgies primaverals amb més tranquil·litat.

Però la histamina fa més coses. Regula la secreció d’àcid a l’estòmac. Per això durant molts anys es van tractar les úlceres amb ranitidina, que era un altre antagonista de la histamina. Això va deixar-se de fer servir quan es va descobrir com curar definitivament les úlceres amb antibiòtics contra l’Helicobacter pilory.

I encara més. La histamina també actua al cervell, en aquest cas com a neurotransmissor. Participa en els senyals que envien les neurones que regulen la son i la vigília. Per això un dels efectes secundaris més senyalats dels antihistamínics és que causen somnolència. Amb aquests fàrmacs, al mateix temps que bloquegem la inflamació també aturem les neurones que ens mantenen desperts.

Finalment, males noticies pels homes. La histamina també té algun paper en l’entrada de sang al penis, de manera que l'ús d’antihistamínics pot reduir la qualitat de les ereccions. De totes maneres, en ple brot al·lèrgic, amb la pell vermella, picor, mocs i la son que causa l’anar carregat d’antihistamínics... doncs tampoc estàs per gaires festes.

dilluns, de desembre 21, 2009

Picor

Les coses més habituals resulten, en ocasions, les menys conegudes. Normalment no passa res, però si per algun motiu un fet habitual i intranscendent esdevé problemàtic, pot ser que ens trobem escassos de coneixements per saber tractar-ho. Això és més o menys el que passa amb una de les sensacions més conegudes. La picor.

És curiós, però en sabem molt poc d’aquest fenomen que és la picor. Una molesta sensació, ben característica, que ens empeny a gratar-nos la zona afectada. Gratar pot fer desaparèixer momentàniament la molèstia, però de seguida torna i segons com gratem pot ser que la sensació torni incrementada. Per això els pares acostumen a aconsellar als nens que no es gratin massa ja que només faran que empitjorar la picor.

Actualment creiem que la picor és un senyal d’alarma de la pell, similar al dolor, però de menor intensitat. El dolor és un tema molt més greu i que pot esdevenir molt més insofrible, per això s’ha treballat molt més en l’estudi del dolor i en buscar sistemes per controlar-lo. En canvi, per la picor disposem de moltes menys opcions.

Tampoc passa res. Normalment la picor acaba per marxar amb el temps. De fet, gratar si que pot fer desaparèixer la picor en ocasions. I potser aquest sigui l’origen del reflex de gratat. Un dels desencadenants més característics de la picor son els insectes. El primer senyal que un nen té polls al cap és la manera insistent amb que es grata. Gratar-se pot ser un sistema per fer fora alguns insectes o, al menys, per tenir consciencia que tenim insectes movent-se per sobre el nostre cos. No cal un estímul tant potent com el dolor, però el cos necessita algun senyal d’avís.

Però fa poc s’ha fet un avenç important en el coneixement de la picor. Uns investigadors han trobat que hi ha determinades neurones que s’activaven quan posaven substancies que indueixen picor sobre la pell. L’interessant és que aquesta activitat, desapareix completament si ens gratem. Igual que si gratar-se fos com apagar un interruptor. Aquesta desconnexió dura només una estona. Abans d’un minut les neurones aquelles tornen a posar-se en marxa i la picor torna, un fet que tots experimentem habitualment.

El que aquestes dades indiquen és que el fet de gratar-se ha de posar en marxa algun mecanisme, algunes altres neurones, que actuen enviant senyals que inhibeixen la picor. I aquí hi ha la clau de tot, perquè si poguéssim identificar quins són aquests senyals podríem dissenyar tractaments per controlar la picor. Pot ser un fàrmac que actuï com els neurotransmissors, o podria ser una cosa semblant a l’acupuntura que activi les vies de senyal inhibidora.

No és una cosa sense importància. Malgrat no sigui tant greu com el dolor, la picor pot presentar-se en algunes malalties d’una manera desesperant. Imagineu una situació en la que la picor no us deixa dormir, no us permet descansar i us obliga a gratar-vos amb tanta intensitat que arribeu a danyar la pell la fins i tot els teixits de sota. Hi ha malalties que causen això i, com deia al principi, l’arsenal terapèutic per combatre la picor és força més limitat que contra el dolor.

A més, la picor no és en si mateixa una malaltia sinó simplement un símptoma que pot estar causat per moltes coses. Normalment és per alguna afectació a la pell, des de la picada d’un insecte fins a malalties més serioses o al·lèrgies de tot tipus. Però també pot venir causada per moltes altres coses, des de simples nervis fins a determinats càncers o malalties com la SIDA.

Normalment es poden administrar pomades que hidratin la pell, antihistamínics i consells com cuidar la capa superficial de l’epidermis per exemple amb dutxes curtes i fent servir poc sabó. Però tot això sovint resulta insuficient

Per tant, és una bona notícia que comencem a comprendre com es genera la picor i perquè gratar-se ens calma aquesta sensació. És el pas previ a disposar de més tractaments.

I paro de parlar de picor, que ja em pica tot el cos.

divendres, de desembre 18, 2009

Conspiracions, Estrelles i Observatoris

El clàssic més clàssic de totes les conspiracions és la que diu que mai no vàrem anar a la Lluna. Que tot allò dels Apol·lo és un muntatge i que les imatges que mostra la NASA son trucades. Segons afirmen, les imatges de televisió es van rodar en algun indret secret del desert de Nevada. I hi ha qui fins i tot diu que va ser el mateix Stanley Kubrik qui ho va fer.

Unes afirmacions que no resisteixen gaire una anàlisi rigorosa, encara que això no desanima als conspiranoics, és clar. Però fa que et preguntis, com s’ho fa una idea tant elaborada per acabar quallant. Després de tot, molta gent acaba per dubtar. Els conspiranoics presenten arguments complexos, citen personatges coneguts, argumenten en base a lleis de la física. Potser tinguin una mica de raó!

Però si prens paciència i rasques una mica, de seguida es desmunten els seus arguments. El que passa és que de vegades cal dedicar-hi una mica de temps. Però això ens permet veure com funcionem els humans quan ens enfrontem a l’autoritat.

Un dels arguments preferits dels qui no creuen que anéssim a la Lluna és que a les fotografies que van fer els astronautes no s’hi veuen les estrelles. El motiu, diuen, és que resultava massa difícil reproduir com estarien situades vistes des de la Lluna. Els astrònoms haurien notat fàcilment l’engany, de manera que van preferir deixar un fons negre. Finalment, i segons Maria Blyzinsky, directora d’astronomia de l’Observatori de Greenwich, a la Lluna no hi ha atmosfera, de manera que les estrelles haurien de ser clarament visibles.

El cas és que els dos primers arguments són absurds. Si alguna vegada heu fet fotos de nit, quasi segur que no surten estrelles. Sobretot si les persones estan correctament il·luminades. Pots triar una exposició curta per fotografiar una persona o un edifici i aleshores no surten les estrelles, o pots triar una de llarga que permeti captar algunes estrelles, però aleshores les persones sortiran massa il·luminades. Naturalment, els astronautes feien fotos a la Lluna, a la nau i a ells mateixos. A més, la càmera que portaven estava preparada per disparar i poc més. Amb el vestit d’astronauta no és fàcil anar canviant l’enfocament, l’exposició o el diafragma. Simplement apuntaven i disparaven. I naturalment, la càmera estava preparada per fotografiar els voltants. No les estrelles.

L’altre motiu absurd és pensar que no podrien reproduir la posició de les estrelles des de la Lluna. No se si heu anat alguna vegada a un Planetari. Si no ho heu fet, és molt recomanable. L’espectacle és fantàstic. I si ja hi heu anat, haureu notat que podem (i podien aleshores) situar puntets de llum allà on hi ha d’haver les estrelles.

Però el tema de la directora de l’observatori desconcertava. Si una autoritat afirma això, alguna cosa de certa ha d’haver i jo dec estar equivocat. Diria que l’atmosfera no hi pinta gaire res en tot plegat, però...

Però res de res. Algú (Alberto Matallanos) va decidir escriure la Maria Blyzinskyi preguntant-li que havia dit exactament. Una cosa que haurien de fer alguns que s'anomenen periodistes. I la noia va respondre molt amablement (suposo que no s’enfadarà perquè tradueixi la carta):

Gràcies pel seu e-mail. Si – trobo molt divertida la cita referent a les missions Apol·lo ja que acostumo a rebre cartes de fans sobre el tema. Fa alguns anys el museu va contactar amb la web per demanar que retiressin la cita, però ens van ignorar. Sospito que així és com evolucionen les teories de la conspiració. Una barreja de mal periodisme i mala recerca.

Jo vaig treballar al Royal Observatory de Greenwich durant quatre anys com a conservadora d’astronomia – cosa que vol dir que soc especialista en la història de l’astronomia i m’encarrego de la col·lecció astronòmica històrica (astrolabis, rellotges de sol, etc). L’Observatori forma part del Museu Nacional de la Marina des dels anys 50. Ja no funciona com a observatori.

No recordo haver sigut mai preguntada sobre les missions Apol·lo. No estic pas qualificada per respondre aquestes qüestions i els hauria adreçat a l’observatori en actiu, que està situat a Cambridge.”

En resum. A la Maria Blyzinsky mai li van preguntar res sobre les estrelles i les missions Apol·lo. Si ho haguessin fet, ella no hauria pogut respondre. Tampoc no és directora de l’Observatori de Greenwich i finalment, a Greenwich el que hi queda és un museu i no un observatori.

Un grapat de petits detalls que els conspiranoics no es prenen la molèstia de verificar. Però és que tenir una presumpta “autoritat” que recolza el que dius dóna molta solidesa a qualsevol argument. I gairebé ningú comprova mai qui és aquesta autoritat. A més, una vegada ho deixes anar, tothom ho repeteix i ho repeteix i ho repeteix...

(Per si de cas, jo si que he comprovat que aquesta noia treballa al museu de Greenwich.)

dijous, de desembre 17, 2009

Bancs i arrodoniments

L’obsessió per l’exactitud és una de les característiques que s’acostumen a associar amb els científics. El motiu és que en les dades que es fan servir, la precisió, l’exactitud i el rigor han de ser el més alts possibles per poder aconseguir resultats i conclusions fiables. El problema és que t’hi acostumes i després vas per la vida demanant un grau de precisió que normalment no es dóna, bàsicament perquè en el dia a dia no cal.

Però el reflex hi és, i de vegades et fa adonar-te de coses que aparentment no tenen importància, però potser si que la tenen. Per exemple, fa poc van fer-me notar un d’aquests detalls que fa que alguns comerços i bancs guanyin encara més diners gràcies a un petit defecte en la forma de calcular. La clau està en l’arrodoniment dels decimals.

Moltes vegades treballem amb xifres que tenen més decimals dels que resulta pràctic per treballar. Aleshores el que fem és arrodonir la xifra. El problema era com ho fèiem per arrodonir. El que cobra sempre voldrà que l’arrodoniment sigui a l’alça i, per exemple, 17,4 euros passin a ser 18 euros. Però el que paga prefereix el contrari, que només siguin 17 euros. Per evitar problemes i racionalitzar-ho és fa servir una norma molt senzilla. Si el decimal on arrodonim és 5 o superior, l’arrodoniment és a l’alça, mentre que si va per sota de 5 es fa a la baixa. Així, queda repartit i el que unes vegades guanyes, altres vegades ho perds. Aquesta manera de fer-ho és la que he trobat en una circular del Banc d’Espanya: “El redondeo se efectuará a la unidad más cercana, con la equidistancia al alza”.

Però això és realment equilibrat?

Perquè en els sistemes que requereixen gran exactitud, l’arrodoniment no es fa així. I el motiu és fàcil de veure si hi parem atenció un moment. Segons aquesta norma, quantes vegades arrodonim a la baixa? Doncs sempre que la xifra acaba en ,1 ,2 ,3 o ,4. I quantes vegades arrodonirem a l’alça? Doncs quan acabi en ,5 ,6 ,7 ,8 o ,9. És a dir, hi ha quatre ocasions en que arrodonim cap avall i cinc en que ho fem cap amunt. La clau és, evidentment, en el número 5, que és equidistant del zero i del deu i per tant, no hi ha cap motiu per triar amunt o avall.

Sembla una ximpleria, però l’any 1982 un índex de la Borsa de Vancouver va caure del valor 1.000.000 fins al valor 520 en vint-i-dos mesos, només perquè feien l’arrodoniment del ,5 a la baixa. El valor de l’índex el calculaven de nou milers de vegades cada dia i en cada operació perdien una quantitat, minúscula, però que s’anava acumulant.

En realitat el que cal fer és trobar un sistema en que les xifres que acabin en cinc, de vegades s’arrodoneixin a l’alça i altres vegades a la baixa. Si es fes així, els càlculs serien més equilibrats. Per tant, la norma que s’aplica en mètodes més científics és que quan hem d’arrodonir un decimal acabat en cinc, hem de mirar la xifra anterior. Si és parell arrodonim a la baixa i si és senar ho fem a l’alça. Per exemple un 15,5 s’arrodoniria a 16 mentre que 14,5 s’arrodoniria a 14.

D’aquesta manera, l’error introduït en el cas dels decimals acabats en 5 queda equilibrat. Si has de fer una única operació és irrellevant, però si has de fer milers i milers de càlculs, trobaràs que els petits errors s’acumulen i al final la xifra s’aparta molt de la real.

Però per algun motiu, aquest sistema no s’aplica en les transaccions bancàries. Digueu-me mal pensat, però això de l’arrodoniment es fa servir sobretot per calcular quan hem de pagar, d’interessos, serveis, hipoteques i similars. També és per calcular quan hem de cobrar, però això, no ens enganyem, ja és molt menys freqüent.

De manera que tal com es fan els càlculs, els bancs hi surten guanyant en cada arrodoniment. Una xifra molt petita, per descomptat, i ningú perdrà gaire temps discutint com arrodonim l’últim cèntim del preu de la hipoteca. Però si això s’aplica a uns quants milions de clients i cada un fa un bon grapat d’operacions... De nou, guanya la banca i, en aquest cas, sense fer res més que aplicar una norma matemàtica poc exacta.

dimecres, de desembre 16, 2009

Un número per cada guerra

La capacitat que tenen les matemàtiques per fer emergir característiques en abstracte sobre coses reals pot ser una gran virtut o un gran defecte. És una bona cosa ja que ens permet veure característiques que passen desapercebudes, amagades sota el dia a dia de les coses. Però també pot ser un defecte en el sentit que ens distancien de l’essència del que analitzem. Normalment cap de les dues coses són massa greus. Però en ocasions topo amb algun exemple que m’arriba a incomodar malgrat l’interès que pugui tenir. Un cas que he trobat fa ben poc és la guerra.

La guerra és una de les característiques més menyspreables dels humans. Però si mirem la història sembla que és inherent a la nostra manera de ser. Tant bon punt es van posar d’acord un grup d’humans van començar a fer la guerra als altres. No cal entrar en detalls de tot el que representa la guerra, però la desmesurada afició que hi tenim ens fa indignes de l’apel·latiu sapiens al nom de la nostra espècie.

Però hi ha qui ha aplicat un enfocament matemàtic a la guerra. I en fer-ho, es troben fets curiosos. Per exemple, podem dibuixar una gràfica on hi representem a l’eix de les “x” el nombre de morts en un atac i a l’eix de les “y” el nombre d’atacs. Si ho fem, trobem un patró curiós. D’entrada semblaria que no ha de seguir un ordre molt clar. Segurament hi haurà més atacs que causin poques víctimes i un nombre menor que en causi moltes, però la distribució no té perquè ser gaire coherent en un escenari caòtic com és justament un conflicte armat.

Però el cas és que surt una línia molt ben definida. Una distribució que permet definir una fórmula per caracteritzar una guerra. Així, la probabilitat que un atac causi determinat nombre de morts és: p(x)= Cx . On C és una constant que depèn del conflicte en qüestió, x és el nombre de víctimes i α depén del pendent de la recta.

Molt bé. Podem definir una guerra en una fórmula matemàtica. I que?

Doncs la gràcia és que si s’analitzen diferents guerres s’observa que aquesta α sempre té un valor al voltant del 2,5. per exemple, la guerra d’Irak té un valor de 2,31, la d’Afganistan surt pelat el 2,5 i a Colòmbia tenen un 2,79. És curiós, perquè són conflictes diferents, en països diferents i en condicions molt diferents. Però totes comparteixen aquest valor.

Una explicació física és que aquest valor dona idea del grau de compacte que és el combatent més feble. Els insurgents, els revolucionaris o els terroristes. Si α és molt petit vol dir que es tracta d'uns grups molt dispersos, febles, poc estructurats. Per contra, quan α es fa gran l’insurgència esdevé més forta, menys dividida.

Això permet entendre perquè els conflictes tenen valors propers a 2,5. Si el valor baixa molt, l’insurgència serà fàcilment derrotada ja que està massa dividida. Un cop derrotada, s’acabat la guerra i ja no hi ha res a mesurar.

Per l’altra banda, si α augmenta el seu valor, el que tindrem serà un oponent molt fort, que planta cara. En casos extrems un exèrcit en igualtat de condicions. En tot cas l’important és que hi ha un grup amb qui es pot negociar, amb qui pots establir uns acords i trobar una manera d’enllestir el conflicte. Això també condueix al final de les hostilitats.

Per tant, les guerres que duren i duren son les que tenen valors α propers a 2,5. És una qüestió quasi evolutiva ja que qualsevol organització que no hi arribi, serà immediatament derrotada. I per altra banda, per acabar amb un conflicte, el que cal trobar és la manera d’empènyer α cap avall si volem derrotar l’enemic, o cap amunt si simplement volem trobar un interlocutor amb qui segellar la pau.

Ho trobo fascinant, però alhora depriment, ja que em costa reduir a una equació una guerra, amb tot el que comporta, el patiment, les injustícies, el dolor, la destrucció i la indecència moral que representa. Segurament que distanciar-se’n és una manera intel·ligent d’afrontar-ho. Sobretot això si permet trobar camins per acabar amb la pròpia guerra. Però no deixa d’incomodar-me, encara que pugui apreciar la manera de fer l’estudi.

dimarts, de desembre 15, 2009

Imprescindible crosta

La manera de portar aigua a diferents indrets de la casa és a base de canonades. Uns tubs plens d’aigua amb una certa pressió, de manera que quan obrim l’aixeta, l’aigua raja immediatament. Aquest sistema de canonades també és el que fa servir el nostre cos per portar la sang a tot arreu. Les arteries i les venes tenen diferents mides però formen un circuit tancat molt similar al de les cases. I de la mateixa manera que a les cases, en ocasions hi ha fuites. També al nostre sistema circulatori poden tenir lloc accidents que resulten en un trencament de la canonada i una pèrdua de sang, és a dir, una hemorràgia.

Una hemorràgia, per petita que sigui, és un problema molt greu ja que de seguida podria deixar l'organisme sense sang. Les cèl·lules no rebrien oxigen i la mort esdevindria en pocs minuts. Normalment no hi pensem, perquè el nostre cos disposa de sistemes de reparació automàtica i molt efectius. És el procés que s’anomena hemostàsia, del grec "haima" sang i "stasis" aturar, i al normalment li diem coagulació.

La idea és que quan un vas sanguini es trenca, cal fabricar un tap d’emergència molt de pressa. El tap mantindrà tapada la ferida i això donarà temps a les cèl·lules a refer l’estructura de la vena o l’arteria danyada. Tot plegat passa força ràpidament i en unes poques etapes.

La primera és que quan les cèl·lules de la paret del vas sanguini es trenquen, alliberen substàncies que fan que el vas es contragui. Aquesta “vasoconstricció” és gairebé immediata i ajuda a reduir el pas de sang per aquell indret. No n’hi ha prou per aturar l’hemorràgia, però al menys minimitza les pèrdues.

Tot seguit les plaquetes comencen a tornar-se “enganxoses”. Normalment les plaquetes circulen per la sang tan tranquil·les, sense fer gaire cas de res. Però quan la paret de l’arteria o la vena estan danyades les plaquetes ho detecten. Aleshores, a la seva superfície apareixen unes proteïnes que fan que s’uneixin les unes amb les altres i també amb la paret del vas danyat. Aquest grumoll de plaquetes ja comença a taponar la ferida, però encara no és prou resistent.

La tercera etapa és la que li dóna consistència a la cosa. Per la sang hi tenim una sèrie de proteïnes que, igual que passa amb les plaquetes, normalment estan allà sense fer gaire cosa. De nou, quan l’estructura dels vasos sanguinis s’altera, alguna d’aquestes proteïnes, anomenades factors de coagulació, s’activa. Aleshores comença una cascada en que cada factor activa al següent. El factor XII activat, activa al factor XI. Aquest, una vegada actiu, activa al factor IX, que aleshores activarà al factor X que s’encarregarà d’activar la trombina, que al seu temps activa la fibrina.

Hi ha un parell de cascades similars que funcionen alhora i que acaben per activar la fibrina. La gràcia de funcionar en cascada és que cada pas amplifica el senyal, de manera que al final tenim moltíssima fibrina activant-se.

Que la fibrina s’activi vol dir que passa de ser una proteïna soluble en sang a convertir-se en una d'insoluble, fibrosa i que s'entrellaça amb altres molècules de fibrina. Al final tota la fibrina fa una mena de xarxa molt resistent on també hi queden atrapades altres proteïnes i les plaquetes, esdevenint un tap molt sòlid i resistent que segella el vas. És el que anomenem una “crosta”.

Naturalment, aquest sistema ha d’estar molt ben regulat. La sang no pot començar a coagular sense més, i ha de deixar de fer-ho tant bon punt la ferida està segellada. A més, calen sistemes per desfer la xarxa de fibrina quan ja no cal. Si alguna d’aquestes coses no funciona tenim una malaltia que pot ser greu. L’hemofília és la més coneguda, sobretot perquè va afectar les famílies de la reialesa europea, amb totes les implicacions polítiques que això va comportar. Un mal funcionament d’un dels factors de coagulació va marcar la història d’Europa.

I és que les crostes, encara que hi ha qui no li agraden, són necesàries. Si les arrenques, et pots trobar amb una bona hemorràgia.

dilluns, de desembre 14, 2009

Un món de cares

Una de les primeres coses que ha de fer un nen és reconèixer als seus pares. Pot semblar fàcil, però no ho és gens. Quan mires per primera vegada el món segurament tot és igual d’estrany. No tens cap dada per saber quines coses tenen alguna relació amb tu i quines no. La llum que penja del sostre, la taula del fons, la finestra de la paret, els núvols que passen pel cel, l’arbre que es mou o la criatura que es posa a sobre nostre, tot ens és completament desconegut i res sembla particularment diferent, ja que mai no hem vist res i, per tant, tot és nou. Però durant la major part de la història dels humans, identificar aviat els pares segurament ha sigut qüestió de vida o mort.

Per aconseguir-ho el primer que cal fer és identificar els humans, aquests éssers que son com nosaltres. Un bebè no té ni la més remota idea de com és ell, però aviat començarà a respondre a la visió de les persones. Aviat els mirarà a la cara. De nou, sembla fàcil, però per un bebè, la part important d’un humà podrien ser les mans, els peus, la part del mig de la panxa tant com la cara. I malgrat tot, la cara de seguida crida l’atenció. Quan ho pensem una mica ens adonem que el nostre cervell sembla molt ben preparat per identificar cares humanes.

No és difícil d’entendre. Els nens que tinguessin dificultats per reconèixer les cares dels seus congèneres, no tindrien gaires esperances de sobreviure. Som una espècie grupal, i els individus que no responen als estímuls del grup difícilment se’n sortirien.

Aquesta capacitat que ens empeny a identificar les cares la mantenim al llarg de la vida. Per això podem fer emoticons. Tot el que tingui dos punts on haurien d’anar els ulls i una línia a la zona de la boca ja ho situem a la categoria de cara. I també per això sembla que es dóna un fenomen conegut com pareidòlia, que és el fenomen d’identificar com a cares formes que no hi tenen res a veure. En realitat el fenomen no s’aplica únicament a les cares i també defineix quan veiem, per exemple formes als núvols o siluetes a les roques. Però el cas de les cares és el més freqüent.

Un fascinant compendi sobre la pareidòlia l’ha fet l’amic Tibau al seu blog “Tens un racó dalt del món”. La seva secció “cares del món” és una excel·lent recopilació de pareidolies facials. La imatge del principi n’és un bon exemple.

Aquesta facilitat per catalogar com a rostres coses que no ho són ha causat més d’un embolic. La famosa cara de Mart era un simple cas de pareidòlia causada per les ombres sobre un turó. Però allò va donar lloc a tota una corrent conspiranoica que veia temples, construccions, piràmides i senyals extraterrestres on només hi havia un joc de llums i ombres.

Hi ha qui veu cares a les taques d’humitat de les cases, al fum de les explosions de l’atac de l’onze de setembre o a les marques de cremat de la torrada amb mantega. És un entreteniment divertit sempre que no es caigui en excessos. També cal tenir en compte els condicionants socials. Els cristians tenen tendència a veure la cara de Jesucrist, o de la Verge mentre que els budistes veuen preferentment el Buda.

En tot cas és interessant pensar que aquest divertiment segurament s’origina en la urgent necessitat dels nadons d’identificar als seus semblants.

divendres, de desembre 11, 2009

Flors per no regalar

Per algun motiu sorprenent, diuen que a les noies els agrada que els regalin flors. Imagino que serà més aviat pel detall que no pas per la flor en si mateix. La durada de les flors és més aviat curteta. Un regal que has de llençar a les escombraries en pocs dies té com poca gràcia. Per això sempre he pensat que per Sant Jordi, una vegada més, els homes hi sortim guanyant. Al menys el llibre dura molt temps.

Però si decideixes presentar-te a la cita amb una flor, cal triar amb compte quina flor serà. Depèn dels gustos personals, del caràcter, del moment, de l’època de l’any, dels calers que hi vulguis gastar. Hi ha moltes possibilitats, de manera que la tria no és senzilla. Però en tot cas n’hi ha algunes que queden descartades. Una flor massa petita no quedaria be. Semblaria un regal de poca cosa. Però una d’excessivament gran tampoc tindria gaire èxit, i algunes espècies de flors en concret tenen motius per quedar descartades de seguida.

En particular, les dues flors més grans del món segur que serien inapropiades. El rècord el té la Amorphophallus titanum i si la noia sap una mica de llatí ja començarem a tenir problemes. No et pots presentar en pla seductor amb una flor el nom de la qual vol dir el “fal·lus amorf titànic”.

Això de titànic és per les seves dimensions. La flor mesura dos metres i mig d’altura, pesa setanta quilos i només viu durant tres dies. I això de fal·lus amorf..., doncs mireu la foto i ho entendreu de seguida.

És una planta original de Sumatra, que viu en ambients humits i calorosos. I allà s’anomena bunga bangkai, que vol dir “flor cadàver”. Aquest nom tant encisador ens dóna una pista de l’altre motiu pel qual la flor està molt desaconsellada a l’hora de fer regals a les noies. L'olor que fa aquesta floreta és una intensa pudor de carn en descomposició.

No és perquè si. La planta fa el que pot per atraure els insectes que la pol·linitzaran, i aquests insectes són mosques i altres bestioles que no s’interessen massa pels colors bonics però si que els agraden els aliments en descomposició.

Molt be, si la flor més gran del món no serveix, potser amb la segona més gran podrem impressionar la noia. Doncs per desgràcia, tindrem problemes semblants. La Rafflesia arnoldii també és molt gran encara que no tant. Només fa un metre de diàmetre i onze quilos de pes. En aquest cas té la característica, sempre desagradable de ser una planta paràsita. No fa fotosíntesi i es limita a agafar nutrients d’altres arbres. I pel tema de la pol·linització,... doncs fa servir la mateixa estratègia que l’Amorphophallus i també fa pudor de carn podrida!

Cal dir que estrictament parlant, la Rafflesia és la flor més gran. L'Amorphophallus és una inflorescència, un grup de flors, encara que sembli una única flor. Però en tot cas, les dues es poden descartar a no ser, és clar, que la noia sigui una gran aficionada a la botànica. En aquest cas, l'hauriem clavat!

Realment, en el món de les flors, la mida importa però sobretot perquè aquests excessos no tenen gaire futur. Potser millor seguir amb les roses i els clavells, que són valors segurs.

dijous, de desembre 10, 2009

Mort a l'espai

A Espanya es va estrenar amb el títol de “La última noche de Boris Grushenko”, però el títol original era “Love and death”, o “Amor i mort”. Aquest títol seria un bon resum dels temes centrals de la filmografia de Woody Allen. El sexe i la mort sempre apareixen a les seves obres com a temes al voltant dels quals gira la trama. I posats a imitar-lo una mica, podem seguir amb l’espai. Perquè ahir comentàvem les dificultats i les virtuts del sexe a l’espai i sobretot els problemes de les agencies per afrontar-ho amb una certa normalitat.

Però hi ha un altre tema que també genera problemes ètics importants i que també cal tenir present. La mort dels astronautes enmig d’una missió.

No cal fer-se il·lusions. En la conquista de l’espai, en la colonització de Mart, hi haurà baixes, es produiran accidents, passaran desgràcies, morirà gent. La mort arribarà ràpidament o en una lenta agonia, però segur que abans o després passarà. I que a ningú li agradi parlar del tema no farà canviar les coses.

Quan els antics mariners anaven a descobrir nous mons sabien que part de la tripulació no tornaria. Allò era acceptat com part de la vida i no hi feien gaires escarafalls. Ara sembla que tenim molts més problemes per encarar un fet del que ningú escaparà. I si això passa en una nau espacial, sota la mirada de tota la humanitat, doncs encara ens incomoda més.

Ja hi ha hagut accidents que han costat la vida de diferents astronautes. L’Apol·lo 1, el Challenger, el Columbia en el cas dels americans i altres en el cas dels russos que van ser menys publicitats, però que també van passar. Però en tots aquests casos es va tractar d’un accident sobtat. Una explosió i adéu. No hi havia possibilitat de fer res, d’avortar la missió ni d'intentar una via de fugida.

Però en una missió a Mart les coses seran diferents. En un moment donat la nau encendrà els motors, accelerarà i a partir de determinat punt ja no hi haurà marxa enrere. Passi el que passi hauran d’anar a Mart. Els viatges a l’espai no són com anar en cotxe. Més aviat és com si et llencessin sobre una bala de canó.

Si poc després un astronauta es posa greument malalt és un problema important. Però i si queda en estat vegetatiu? Qui decideix si se’l manté connectat o no? Estarà consumint uns recursos extremadament limitats per la tripulació. Aire, aigua, aliments. I segurament més dels normals. A ningú li agrada plantejar quan es decideix que algú està cínicament mort. A la Terra és un problema ètic difícil. A l’espai pot ser un tema de vida o mort per la resta de tripulants. I aquests protocols d’actuació, haurien d’estar treballats abans d’embarcar-se en el viatge. Si més no, ha d’estar clar qui pren les decisions més dures.

Encara més. Ja es dóna per fet que als astronautes se'ls faria cirurgia preventiva. Per exemple, treure l’apèndix (apendicectomia profilàctica) no sigui cas que algú faci una apendicitis a mig camí. Allà no hi ha possibilitat de baixar a la Terra a operar-te. En realitat no cal anar fins Mart. Un astronauta a la Lluna estarà a més d’una setmana de camí de l’hospital més proper.

Però i altres malalties? Caldria fer anàlisis genètiques als astronautes per descartar els que tinguin facilitat per patir atacs de cor, epilèpsia o qualsevol altra patologia que pugui comprometre la missió? Per principi estic en contra de les anàlisis genètiques d’aquesta mena, però si m’embarco en destí a Mart agrairia tenir garanties que els companys estan realment sans. I que jo també ho estic.

Una altra pel·lícula, GATACCA, en parlava amb menys o més profunditat sobre això i plantejava el problema. Per una probabilitat baixa de patir del cor m’han d’excloure com a astronauta? Naturalment el que costa és definir que és una probabilitat “baixa” o “alta”.

I finalment, si l’astronauta es mor, que fem amb el cadàver? Per alguns és irrellevant, però molts tindran fermes creences religioses i voldran reposar enterrats segons algun ritual precís. Però tampoc hi ha cambres frigorífiques per conservar cossos dins les naus. I anímicament pot ser devastador pels companys. De nou, a ningú li agrada el tema, però pot passar i passarà, de manera que millor tenir clar que cal fer.

A les pel·lícules es fa una cerimònia semblant a la dels vaixells i el cos es fa fora de la nau. Després de tot no deixa de ser el mateix problema que afrontava la marina en temps remots. Però no se si és tant senzill fer fora un cos de la nau. A més, caldria fer-ho amb una certa inèrcia, no fos cas que seguis la trajectòria de la mateixa nau i els tripulants veiessin el cadàver flotant a pocs metres cada vegada que miressin per la finestra.

dimecres, de desembre 09, 2009

Sexe a l'espai

Un dels mites més entretinguts de l’exploració espacial són els inconvenients i les virtuts de practicar el sexe a l’espai. A gravetat zero la majoria de les funcions fisiològiques que fem normalment es veuen afectades. A l’espai un humà es mou diferent, pixa diferent, fa caca diferent, beu de manera diferent, sua de manera diferent i per tant, sembla raonable que el sexe també s’hagi de practicar de manera diferent de com es fa sota els efectes de la còmoda gravetat terrestre.

És un tema que fa riure i que a molts els incomoda. Sobretot a les agencies espacials. Però no és una qüestió sense importància i abans o després hauran d’afrontar-ho. Una missió a Mart no durarà menys de dos anys i la tripulació inclourà homes i dones. Algú creu que es pot fer desaparèixer l’instint sexual durant tot aquest temps? Especialment en un entorn en que es combina un alt nivell d’estrès i un alt nivell d’avorriment. La teva vida depèn completament de la tecnologia i estàs més enllà de qualsevol ajuda. Si alguna cosa falla, la mort és inevitable. Però, alhora, durant bona part del viatge hi ha poca cosa a fer.

És segur que el sexe apareixerà al llarg d’aquestes missions, i ho farà en totes les combinacions possibles, exactament igual que a la vida quotidiana a la Terra. Per tant, millor estar una mica preparats pels problemes especifica que comporti, tant a nivell físic, com a nivell psicològic. És un tema que d’entrada fa somriure, però quan ho penses un moment resulta molt més seriós del que sembla.

La part física és la de menys. Ja hi ha llegendes urbanes que parlen d’estudis fets per la NASA i pels russos a les missions en les estacions orbitals. Oficialment es nega que s’estudiï res relacionat amb el sexe, però no es nega, ni s’afirma que hagin tingut lloc encontres sexuals a l’espai. En una actitud molt puritana, la NASA ve a dir que “no en té coneixement”.

De totes maneres, algunes coses si que ja es coneixen. Per exemple, segur que serà una mica més complicat que a la Terra. A l’espai, qualsevol empenta fa que els dos cossos tinguin tendència a allunyar-se fins topar amb l’altra paret de la nau. Allà no hi ha dalt, baix, esquerra o dreta, de manera que cal anar més amb compte. Es parla d’arnesos o altres sistemes per mantenir-se units amb més facilitat, però de nou, no hi ha manera de saber que és cert i que és imaginació.

Els efectes fisiològics també són lleugerament diferents. Per algun motiu, normalment es sua molt a l’espai, de manera que la suada durant un clau pot ser fins i tot exagerada. I per molt que diguin, sembla que les ereccions són menys espectaculars que a la Terra. La redistribució de la sang en el cos a gravetat zero dificulta l’arribada de sang al penis. Llàstima, perquè les senyores deuen estar més espectaculars ja que sense gravetat, els pits floten lliurement. En això, l’Arthur C. Clarke, a la novel·la “Encontre amb Rama” s’hi va recrear una mica: “La ingravidesa els feia coses als pits que resultaven massa pertorbadores. Ja era prou dolent quan estaven immòbils, però quan començaven a moure's, i s’establien vibracions afins, era més del que es podia demanar que aguantés qualsevol home amb sang a les venes. Estava segur que més d’un seriós accident a l'espai havia estat provocat per la total distracció de la tripulació, després del trànsit d'una oficial per la cabina de control.

Ereccions mediocres, pits flotants, postures complicades, i un seguit d’alteracions diverses que faran que sigui una experiència diferent. Tampoc res de massa seriós aparentment. Els astronautes segur que ho aniran provant i no en faran gaire cas dels estudis de les agències espacials. Després de tot, aquesta és una de les gràcies del sexe: anar descobrint.

Molt més preocupants resulten els aspectes psicològics. A les naus, el grau d’intimitat s’acosta a zero. Simplement no hi ha espai. Això dificulta el mantenir una trobada sexual. I el més important és que ho fa difícil pels involucrats, però també per la resta de la tripulació. I no només la incomoditat. Si al llarg d’un viatge a Mart es formen parelles, com afecta això a l’equilibri de l’equip? I si després arriba una ruptura? O si un membre ha de triar entre dos pretendents? El rebutjat no pot marxar a un bar per intentar oblidar bevent o lligant. Haurà de seguir allà mentre els altres s’estan divertint just al costat (literalment).

Factors com aquests poden resultar tant perillosos per la missió com les radiacions còsmiques o la falta de gravetat. I tant la NASA com els russos tenen una actitud curiosament reprimida en tot això. Fa riure llegir la manera puritana com ho afronten. Per exemple, els russos parlen de “procediments d’acoblament humà”. Home! És evident que queda lleig parlar de “follar” en documents oficials, però potser n’han fet un gra massa. I en ocasions accepten que cal estudiar-ho per quan enviïn parelles casades a llargues missions. Potser algú hauria d’avisar als russos que per tenir relacions sexuals n’hi ha prou amb dues persones decidides i que no cal que estiguin casades, ni que siguin de sexes diferents, ni gaire cosa més.

I finalment cal tenir present el problema més seriós relacionat amb el sexe a l’espai en missions llargues. Que passa si té lloc un embaràs?

divendres, de desembre 04, 2009

Bhopal, vint-i-cinc anys

Ahir va fer vint-i-cinc anys d’una jornada tràgica. Una nit que va convertir el nom d’una població de l’Índia en sinònim de catàstrofe. Abans d’aquella nit, molts pocs havien sentit parlar de Bhopal, però des d’aleshores, Bhopal s’associa amb polítiques industrials impresentables, amb accidents químics i amb un drama que encara indigna quan es recorden els fets.

El resum del que va passar és senzill. Una fàbrica de pesticides de l’empresa nord-americana Union Carbide va patir un accident a conseqüència del qual, una gran quantitat d’aigua va entrar dins un tanc que contenia 42 tones d’isocianat de metil. La reacció de l’aigua amb aquell producte va fer augmentar la temperatura fins més enllà dels 200 ºC i el tanc no va resistir l’increment de pressió que allò va causar. Aleshores, la vàlvula de presó es va obrir i va alliberar els gasos tòxics a l’aire lliure. Com que la fàbrica estava situada al mig de la ciutat, el núvol tòxic va afectar immediatament la població.

Aquella mateixa nit van morir unes quatre mil persones, però fins a vint mil més van morir posteriorment per culpa d’aquell accident. I moltes més van quedar afectades ja que la major part dels productes tòxics no es van retirar i, de fet, encara són allà.

Aquest és la mena d’accidents que no haurien de passar i pels que qualsevol indústria hauria de tenir previstos mecanismes per evitar-los. I de fet, si que hi havia mecanismes. Però als informes veus de seguida l’ombra de la política de moltes empreses cara al tercer món.

Per exemple, hi havia sistemes per mesurar la pressió i la temperatura, però molts no funcionaven, i pel que feia a la resta, els treballadors que hi havia en aquell moment simplement no sabien com interpretar les dades. Van adonar-se que alguna cosa anava malament quan els ulls i els pulmons van començar a irritar-se. Algun encarregat que si que podia comprendre el que passava no va actuar fins que va ser massa tard.

Tampoc podia fer gran cosa. En principi havia d’haver un altre tanc de seguretat on es podia derivar part del contingut del tanc afectat per disminuir la pressió. Però aquell tanc de seguretat també estava ple de més isocianat de metil. No resulta rendible tenir tancs buits.

Més coses. El sistema per refredar el tanc era una unitat de refrigeració que feia mesos s’havia desconnectat. Resultava massa car i van dedicar part del refrigerant a altres usos.

Un altre sistema de seguretat és un cremador que podia destruir els gasos generats abans que arribessin a l’atmosfera. Per desgràcia, no funcionava. Feia temps que estava en reparació. Una cosa semblant passava amb un sistema per enviar una cortina d’aigua que havia de neutralitzar els gasos generats. Es veu que l’havien dissenyat malament i no arribava on era el tanc.

El detall final és que ningú havia informat a la població de que fer en cas que passés alguna cosa. No hi havia plans d’emergència, plans d’evacuació, alarmés. O potser si que n’hi havia però s’havien quedat en paper mullat i els habitants de Bhopal no en tenien cap coneixement.

I finalment, el que acaba d’indignar és el que va passar després. Ningú es va fer càrrec de gaire res. L’empresa Union Carbide va ser adquirida per una altra que no va assumir la responsabilitat dels fets, de manera que no hi va haver gairebé cap indemnització. Simplement es va arribar a un acord amb el govern indi, uns diners que per la burocràcia, incompetència i la corrupció practicament no van arribar als afectats. Tampoc es van retirar els productes químics tòxics que encara s’acumulen a la fàbrica ja abandonada i les malalties dels afectats es van diagnosticar malament o simplement es van ignorar. Suposo que no serà una sorpresa el fet que els barris del voltant de la fàbrica eren de persones molt pobres. I a l’Índia, això vol dir molt, però molt, pobres.

Aquesta mena d’accidents són molt menys probables a països europeus. Aquí els plans de seguretat es miren més. Potser no completament com diu la teoria, però segur que no amb la desídia que es fa al tercer món.

No sé si les coses han canviat allà, però em temo que hi ha altres fàbriques igual de perilloses en indrets on ningú es preocupa massa per les persones que hi viuen. La corrupció, el vist-i-plau de les autoritats i la ignorància de la població en fan un botí massa desitjable per empreses sense escrúpols.

dijous, de desembre 03, 2009

El bec del tucà

Un parany típic dels tests a les entrevistes de treball o similars és demanar com fer una determinada tasca amb una eina que no està dissenyada en absolut per allò. La clau és recordar que les coses poden tenir més funcions. Amb unes tisores podem fer un pèndol, un martell pot servir de pota d’un moble o un rellotge es pot emprar per fer reflectir la llum. Si ens limitem a pensar en allò que és la principal funció ens estem limitant notablement.

Aquesta és una manera d’afrontar els problemes que aplica a moltes situacions, i quan observem la natura és important tenir-ho present. En tot cas l’evolució si que ho fa sovint això de donar noves funcions a òrgans amb una utilitat diferent.

Un exemple d’això ha sortit a la llum fa poc amb el bec del tucà. Aquests són uns ocells espectaculars sobretot per l’enorme bec que presenten. És un apèndix desproporcionat completament. Tant que costa entendre per quin motiu al llarg de les generacions s’aniria afavorint per la selecció natural un creixement tant descomunal. El mateix Darwin ja ho va notar i va suggerir que potser estava relacionat amb un mecanisme de selecció sexual. Potser els tucans és prenen massa en serio allò de “la mida importa” i com més gran el tinguin, més fàcil els serà aconseguir parella per reproduir-se.

No seria impossible ja que altres animals, com els paons o els quetzals, mostres també òrgans anòmalament grans i això els dóna preferència a l’hora de triar parella. En tot cas, el que sembla clar en el cas dels tucans és que tenir un bec d’aquestes dimensions no els aporta cap utilitat notable a l’hora de menjar. Amb becs molt més petits molts altres ocells se’n surten perfectament.

Però la clau sembla que no té res a veure ni amb el menjar ni amb el sexe. En realitat el bec del tucà fa una funció molt similar a les orelles dels elefants!

I ara cal recordar, de nou, que les coses poden tenir més funcions de les que sembla d’entrada. Evidentment les grans orelles dels elefants no serveixen únicament per escoltar. Els grans pavellons auditius, especialment en el cas de l’elefant africà, fan una altra funció que no té res a veure amb escoltar millor els sorolls de la sabana. Tant el bec del tucà, com les orelles de l’elefant serveixen sobretot per regular la temperatura corporal de l’animal.

Això de mantenir la temperatura del cos sembla poc important, però tot el metabolisme en depèn. Els ocells i els mamífers paguem un alt preu energètic per tal de mantenir-nos a una temperatura òptima. Altres animals han d’esperar a que la temperatura ambient els escalfi el cos abans no puguin fer res de profit, però nosaltres podem fer i desfer sempre. El problema, a part de la gran quantitat d’energia que fem servir només per mantenir-nos al voltant dels trenta set graus, és que el marge que tenim de variació no és gaire gran. Uns pocs graus de menys i entrem en letargia i amb risc de morir per hipotèrmia. Però tres o quatre graus de més ens poden causar la mort per desnaturalització de moltes proteïnes. Per tant, calen mecanismes molt eficients per captar calor o per eliminar l’excés. Per pujar la temperatura podem augmentar el metabolisme, augmentar l’activitat física, tremolar i generar calor amb sistemes especialment dissenyats per fer-ho. Però costa molt més refredar-nos. Suar és una opció, molt cara en aigua, però útil. Els gossos el que fan es ventejar i treure la llengua, que està molt vascularitzada i en refredar-se, també refreda la sang que passa per allà.

I amb la llengua dels gossos ja veiem la idea. Cal una superfície molt gran i molt vascularitzada per on la calor que porta la sang es pugui transferir a l’ambient. Això és el que fan les grans orelles dels elefants i, pel que acaben de descobrir, també els becs dels tucans.

Aquests becs no són una simple estructura dura i sòlida sinó que tenen un gran nombre de vasos sanguinis que passen a prop de la superfície. Quan han obtingut imatges tèrmiques d'aquests ocells s'ha vist que, segons la temperatura del cos, l’ocell pot fer que hi circuli més o menys sang i així refredar més o menys el cos. Un sistema útil, regulable i que aprofita un altre òrgan per fer una nova funció.

I també una bona mostra que l’evolució el que fa és aprofitar el que ja hi ha per adaptar-ho a les noves necessitats.

dimecres, de desembre 02, 2009

equilibri trencat

Imagineu que fa uns anys cobràveu per fer la vostra feina trenta euros l’hora. I imagineu tot seguit que ara el que cobreu és vint cèntims l’hora. Segurament tots coincidirem en que tenim un problema. Sobretot si abans vivíem sense dificultats, però sense anar sobrats. No es pot pretendre que et rebaixin el sou a una centèsima part del que cobraves i que tot segueixi com si res.

Doncs aquest és exactament el problema que afronta el delta de l’Ebre.

Fa un segle, abans que es construïssin els embassaments de Mequinensa, Riba Roja i Flix, al delta de l’Ebre hi arribaven 30 milions de tones de sediments cada any. Però ara els sediments queden retinguts als embassaments, i al delta hi arriben únicament poc més de dues-centes mil tones anuals.

I un delta no és com una muntanya. Un delta és un terreny en equilibri entre el material que aporta el riu i aquell que s’emporta el mar. A l’Ebre, el mar li segueix prenent la mateixa quantitat que sempre. Si el riu en porta menys, no costa gaire adonar-se del problema. Simplement un equilibri s’ha trencat i el sistema ha entrat regressió. A sobre hi ha el petit detall de la pujada del mar causada per l’escalfament global. Però sense això també hi hauria un problema seriós.

La causa del problema són, evidentment, els embassaments. Però això no vol dir que els haguem d’eliminar. Els embassaments es van fer per resoldre altres problemes. Com és habitual, cada solució genera nous conflictes ja que no hi ha res gratis o que no tingui efectes secundaris dolents. Calen embassaments com a reserva d’aigua, per generar energia hidroelèctrica i per controlar les avingudes del riu. Però també calen avingudes de tant en tant. I cal que aquestes riuades portin alguna cosa més que aigua. L’aigua és necessària per mantenir frenada l’entrada d’aigua salada fins als aqüífers. Però amb aigua no n’hi ha prou. Els sediments són l’aliment del delta, i això és el que li manca des de fa anys.

Fa poc va sortir la noticia d’una possible solució. Fer un mur de ciment al voltant del delta per evitar la seva erosió. D’entrada no sona gaire be això de barrejar el ciment amb la preservació, però sempre serà millor que ignorar el problema. La qüestió és com es faria exactament. Un delta no és el millor lloc per construir-hi estructures gaire estables. Abans o després el mar acaba per emportar-s’ho tot alhora que ens recorda qui és el més fort en aquesta lluita. No vull dir que sigui una mala solució. La veritat és que no conec prou els detalls com per fer-me’n una opinió. I els detalls són molt importants.

Però no puc deixar de tenir la sensació que es tracta d’un pegat. El problema de fons segueix sent el mateix. La manca de sediments. Si n’arribessin prou ja no caldria murs, ni ciment ni cap solució provisional.

En teoria es podrien generar aportacions de sediments fent el que es diuen “crescudes d’arrossegament”. Simplificant la cosa, es tractaria de buidar completament el pantà de Flix, el del final de tot. Amb aquest buidat total si que sortirien, per les comportes inferiors, una quantitat important dels sediments que hi ha acumulats. Uns sediments que permetrien al delta recuperar part del material que li cal.

Hi ha molts detalls tècnics a considerar, és clar. Quin percentatge dels sediments realment es mobilitzarien, quina quantitat seria aprofitable pel delta, quin impacte tindria en els organismes que viuen al riu, quin cost econòmic implicaria tota l'operació. Molts detalls, però que els que hi entenen poden calcular. De fet no és cap invent estrany i aquesta mena de crescudes s’han fet a molts embassaments, normalment per buidar-los de sediments, ja que si se n’acumulen massa la capacitat de guardar aigua disminueix molt.

Una crescuda com aquesta té alguns avantatges afegits. Per exemple, seria una bona manera de reduir la població d’espècies invasores, com el musclo zebrat o altres. I la capacitat del pantà tornaria a augmentar. Potser la pesca també milloraria ja que amb els sediments hi ha molts nutrients. Però també té inconvenients a més de l’impacte sobre l’ecosistema. Una riuada sempre és un daltabaix pels pobles de la ribera, pels conreus i per moltes activitats que es fan al riu.

I a sobre, ara resulta que amb la descoberta dels fangs tòxics dipositat a rel de l’activitat d’algunes indústries, això no es podrà fer si no s’han retirat tots aquests sediments abans. No és qüestió d’enviar riu avall tones de material tòxic!

Sigui com sigui, alguna cosa caldrà fer. Més o menys decididament, però el que sigui abans de quedar-se de braços creuats. El delta, i tot el que hi ha al seu voltant, no es pot permetre deixar passar massa temps sense fer res.