divendres, de juny 29, 2007

Vacances i... Llibre!

S’acosten les vacances i amb elles el merder per enllestir-ho tot, com si el món s’hagués d’acabar. I com que els propers dies ho tindré fumut per seguir penjant els posts diàriament, el que faig és avançar la parada de vacances i aturar el blog de moment. Però per anar fent boca ja començo la campanya de promoció i us deixo la portada del que serà el llibre que sortirà al setembre amb textos trets d’aquest blog. Ja fa uns mesos que hi estem treballant i crec que està quedant fantàstic. De moment la portada, a veure que us sembla.

De manera que si seguiu interessats, al setembre tornem a parlar de ciència aquí... i el llibre a les llibreries.

dimecres, de juny 27, 2007

El jardí de l'iceberg

L’expressió “la punta de l’iceberg” vol dir que de determinat problema o situació únicament en veiem una part mentre que el gruix del problema resta amagat. És un exemple molt gràfic, perquè els icebergs amaguen sota l’aigua set vuitenes parts del volum total. Però aquesta dada tant coneguda potser es queda curta i en realitat els icebergs amaguen molt més del que semblava.

El cas és que per causa de l’escalfament global, el nombre d’icebergs al voltant dels casquets polars ha anat augmentant durant els darrers anys, i un grup d’investigadors va decidir estudiar quin impacte tenia això sobre l’ecosistema marí.

Per fer-ho van centrar-se en dos icebergs de mides considerables: un de dos quilòmetres de llarg i l’altre de vint-i-un quilòmetres, i els van anar seguint durant l’estiu del 2005. Van anar recollint mostres a diferents fondàries de l’aigua que envolta les grans muntanyes de gel, van obtenir imatges per satèl·lit i van analitzar totes les variables que els van passar pel cap.

I el resultat inesperat va ser que els icebergs actuen com a punts de fertilització de l’oceà.

Al voltant del gel s’hi troba un esclat de vida marina, primer en forma de molt fitoplàncton, que alhora serveix de nutrients per petits crustacis, que al seu torn fan d’aliment per grans peixos i balenes. I és clar, també hi ha més abundància d’aus i de grans depredadors als voltants. Tot això en una àrea d'uns quants quilòmetres al voltant de l'iceberg.

El motiu, òbviament no és que el gel agradi particularment al fitoplàncton, sinó un fet més evident una vegada hi penses. El gel dels casquets polars és molt antic, de manera que durant molts anys hi ha hagut temps per estar castigat per grans tempestes i implacables ventisques. I encara que els altres continents estan lluny, el vent hi arrossega pols i partícules sòlides. A més, l’erosió a que estan sotmeses les muntanyes de l’Antàrtida fa que alliberin més minerals que aniran quedant congelats dins el gel. Un gel que poc a poc anirà arribant a la línia de la costa i que finalment es desprendrà en forma d’iceberg.

I a mida que l’iceberg es vagi fonent, aquests minerals aniran abocant-se a l’aigua de mar que l’envolta. Però aquests minerals actuen com abonament per permetre que la vida vegetal, les microalgues que formen el fitoplàncton floreixin. Al mar, les algues tenen llum i aigua en abundància, però el factor limitant són els nutrients minerals. Un factor que els icebergs van alliberant per allà on passen.

De manera que un iceberg és molt més que un bloc de gel flotant. És una font de vida marina important, cosa que posa de manifest una vegada més que a la Terra tot està entrelligat. I de vegades de maneres ben insospitades.

El que trobo divertit és que diguin que això també és una manera de reduir la quantitat de CO2 perquè les algues fixen el CO2 i elles o els peixos quan moren acaben caient al fons del mar. És veritat, però segur que la quantitat és ben petita comparada amb la magnitud del problema. Si ja ens agafem a coses com aquestes per fer desaparèixer l’excés de CO2 és que anem molt malament!

dimarts, de juny 26, 2007

El Llac errant

A Xile els diaris han comentat un fet excepcional: La desaparició sobtada d’un llac que hi havia en un indret austral del país, al Parc Nacional Huemules. En aquella regió dels Andes s’hi fan patrulles rutinàries per fer seguiments de la fauna, la flora, la presència de problemes al parc... Però el que no s’esperaven els guardes era trobar-se amb que allà on feia un mes hi havia un llac, ara únicament hi quedava el llit sec d’uns trenta metres de fondària, i amb grans esquerdes al fons.

Ara com ara no hi ha explicació pel fenomen. Potser un petit terratrèmol va obrir esquerdes per on va desaparèixer l’aigua? El riu que alimentava el llac ara és únicament un petit fil d’aigua, de manera que alguns canvis geològics sembla que hi han hagut, però caldrà esperar que s’hi enviïn equips de geòlegs per mirar d’esbrinar sobre el terreny el que pot haver passat.

Però aquesta història m’ha recordat un altre llac, que durant molt temps es va conèixer com “el llac errant”.

Es tracta del llac Lop Nor, que es va guanyar aquest nom perquè apareixia en diferents posicions depenent del mapa que es fes servir. I la seva posició no era irrellevant, perquè es trobava al regne de Lulan, a la part xinesa de la Ruta de la Seda. Va ser a la ciutat de Lop on Marco Polo va fer parada abans d’afrontar el temut desert del Gobi.

Durant molt temps es va culpar als geògrafs i les seves imprecisions de les localitzacions errònies del llac, però finalment la realitat es va anar imposant: Els mapes eren correctes. Era el llac que realment es desplaçava!

El que passava era que la conca del llac era poc fonda i els rius portaven molts sediments. De manera que poc a poc s’anava omplint el llac original i allò feia que l’aigua es desplacés cap un altre indret... que tornava a començar a omplir-se de sediments. Depenent de les pluges o del nivell d’evaporació els moviments eren més ràpids o més lents.

Això ho va poder demostrar una expedició sueca als anys 30, quan van trobar els llits dels antics rius i restes de sediments en els indrets on es deia que hi havia estat el llac. Arrel d’aquesta expedició, l’Sven Hedin va escriure el llibre “The Wandering Lake”, que va popularitzar aquell indret del planeta.

Però igual que ha passat amb el llac xilè, el llac Lop Nor ja no es desplaça enlloc. Finalment els dipòsits de sediments van omplir-ho tot, els rius van anar perdent aigua i on hi havia aigua ara ja no hi ha llac sinó un desert salat i inhòspit. Un indret encara menys acollidor des dels anys 60, quan el govern xinès el va triar per fer proves nuclears durant un temps.

I la darrera curiositat que ens ha deixat l’antic llac Lop Nor és la forma que queda del seu llit. Mirat des de l’espai es pot reconèixer, perquè té una característica forma d’orella humana.

En tot cas, el cas del llac que es desplaçava és una bona demostració que no sempre els culpa dels cartògrafs que els mapes no siguin correctes. De vegades és el terreny el que es mou. Encara que la majoria de vegades som nosaltres els que ens hem perdut i el mapa no en té cap culpa, però això ja és una altra història.

dilluns, de juny 25, 2007

Microones

De vegades el curs de la història es decideix per fets trivials. Si a Waterloo en Napoleó hagués enviat algunes de les seves tropes per un indret en lloc de per un altre, potser hauria guanyat la batalla, mantingut l’imperi i fet que l’Europa que coneixem actualment fos completament diferent.

En el cas de la ciència també es posen exemples semblants, però aquí les coses són diferents. Quan el nivell de coneixements en un camp arriba a un determinat punt, el fet que aparegui una teoria important acostuma a ser tan sols qüestió de temps. Si Darwin no hagués fet la seva teoria de l’evolució no hauria passat gran cosa, perquè Wallace també l’estava pensant. En matemàtiques, Newton i Leibniz van descobrir gairebé alhora els principis del càlcul diferencial, i si Einstein no hagués fet la teoria de la relativitat, amb tota seguretat algú altre l’hauria desenvolupat. Quan les dades per fer un nou pas en el coneixement ja estan disponibles, els genis són simplement els que primer les interpreten.

Però cada cas té la seva història particular que fa que el descobriment tingui lloc d’una manera i no d’una altra. I al 1945 un enginyer americà, en Percy Spencer va posar-se un caramel de cacauet a la butxaca... i això ens va canviar la vida.

L’Spencer treballava a una fàbrica de radars i tenia una ment realment desperta. A l’igual que l’Édison, aplicava els coneixements científics a temes pràctics, i al llarg de la seva vida va arribar a dipositar més de cent-cinquanta patents. De manera que estava acostumat a observar allò que a la resta li passava per alt.

Doncs un bon dia va notar un fet curiós. Mentre comprovava el funcionament d’unes de les peces dels radars, els magnetrons, va adonar-se que el caramel que tenia a la butxaca s’estava fonent. Allò el va intrigar i va fer un parell de proves més. Va posar blat de moro al davant del magnetró, el va connectar i poc després van començar a saltar crispetes per tota l’habitació. Sembla que el tercer intent va ser amb un ou, que va explotar poc després de connectar el magnetró, empastifant la cara d'un col·lega que s'ho mirava massa a prop.

Poc després, el 8 d’octubre del 1945, l’empresa on treballava l’Spencer patentava el primer sistema per cuinar aprofitant l’energia de les microones. Acabava de néixer el forn de microones.

El que fa un forn microones és emetre això, microones electromagnètiques. Són com les de ràdio, però de longitud d’ona més petita. I el cas és que la freqüència, és a dir, el nombre d’ones que genera per segon és d’uns 2,5 gigaherz, o sigui, dos mil cinc-cents milions d’ones per segon.

La gràcia està en que això fa oscil·lar el camp magnètic, i l’aigua és molt sensible a aquests canvis. La molècula d’aigua és com un petit imant, amb un costat positiu i un altre de negatiu. Per això, quan el camp magnètic està en una direcció, l’aigua s’orienta igual que ho fan les brúixoles. Però si un instant després el camp magnètic canvia, la molècula d’aigua s’ha de moure per reorientar-se. Si això passa dos mil cinc-cents milions de vegades per segon, el que estem fent és que les molècules d’aigua xoquin amb les que les envolten i això genera calor. I com que gairebé tots els aliments tenen una bona quantitat d’aigua, podem coure'ls sense necessitat de fer foc.

Contra el que diuen, la calor no es produeix a l’interior dels aliments, perque les microones únicament arriben fins un parell de centímetres de la superfície. Estrictament la cocció té lloc, com sempre, des de la superfície cap a l’interior. El que passa és que en aquest cas la superfície és una banda de dos centímetres de gruix.

I encara que té moltes utilitats, els grans cuiners coneixen les limitacions. Per exemple, amb el microones no es pot fer el que s’anomena “la reacció de Maillard”, una mena de caramelització que és la que dóna el color daurat a la pell de la carn rostida o a la crosta del pa. I és una llàstima, perquè aquesta reacció genera uns sabors fantàstics. Però tampoc ningú ha dit que els microones serveixin per a tot.

En tot cas, el microones segueix tenint moltes aplicacions, i totes gràcies a que l’Spencer es va preguntar per que dimonis se li estava fonent aquell caramel a la butxaca.

divendres, de juny 22, 2007

La baixa de Stykkisholmur

Quan una paraula es repeteix molt en determinat context, pot acabar per veure el seu sentit original devaluat. I una de les paraules amb les que em passa això és amb les "Açores". Ja sé que són unes illes, però quan sento el nom a mi em sona a anticicló i em ve al cap un mapa d’isòbares dels homes del temps.

Suposo que no podia ser d’una altra manera després de tants anys sentint parlar de l’Anticicló de les Açores i de vigilar si es desplaçava o no quan s’acostaven les vacances. Molt abans de saber res de pressions atmosfèriques ja tenia clar que si aquella “A” majúscula estava al seu lloc i ben envoltada de línies concèntriques es preparaven uns dies de bon temps. Però si les línies estaven separades o la “A” no apareixia al seu lloc, segurament tindríem pluja (i sempre era en cap de setmana!)

Però la natura té els seus equilibris, i si a les Açores acostuma a situar-se un punt d’altes pressions (un anticicló), més al nord hi ha un altre clàssic, una zona de baixa pressió (un cicló) que també condiciona el temps que farà. És l’equivalent invers de l’anticicló de les Açores. La famosa “Depressió de Stykkisholmur”.

Com? No us sona el nom?

Segurament és perquè es troba molt al nord. A Islàndia. En realitat bona part de la meteorologia Europea està condicionada per les dades que s’obtenen de les estacions de Ponta Delgada a les Açores, i de Stykkisholmur a Islàndia. Per això imagino que els nòrdics estan més pendents de la “baixa de Stykkisholmur” que no pas del nostre anticicló de les Açores.

Però és molt important, perquè entre aquestes dues zones de pressions alta i baixa es canalitzen els vents que arriben de l’Atlàntic Nord. Per això, si l’anticicló de les Açores s’afebleix, els vents humits poden arribar directament a la Mediterrània, portant pluges durant la tardor i l’hivern a la península ibèrica.

En canvi, si l’anticicló es fa molt fort i la baixa de Stykkisholmur també guanya intensitat, els vents es veuran desplaçats cap al nord ja que una zona potent d’altes pressions pot ser un obstacle infranquejable pels vents. Aleshores les pluges aniran cap Escandinàvia, on tindran un hivern plujós, però sense neu, mentre que la Mediterrània patirà un hivern d’allò més sec.

Això és exactament el que ha passat aquest any.

Per això es controla molt atentament el que en diuen l’índex NAO (per Oscil·lació de l’Atlàntic Nord), que és la diferència de pressió entre les Açores i Stykkisholmur. Tan sols amb aquesta dada ja es pot tenir una idea general de com aniran les coses per Europa pel que fa al temps.

Quan l’índex NAO és positiu és quan l’anticicló és fort i aquí tenim sequera, mentre que els anys amb índex NAO negatiu són els que ens donen hiverns freds i plujosos o amb molta neu. Sospito que no us sorprendrà el fet que des dels anys 80 la freqüència d’anys amb índex NAO positius ha augmentat molt. Podeu veure la gràfica aquí.

De manera que ja ho sabeu, la propera vegada que us parlin de l’anticicló de les Açores heu de posar cara d’entesos i dir “... molt bé, però i la baixa de Stykkisholmur com està?”

Segur que impressionareu al vostre interlocutor... sempre que no sigui meteoròleg.

dijous, de juny 21, 2007

El nostre vell parent, en Luca

Avui voldria parlar-vos d’en Luca. Un personatge molt important en la nostra vida encara que, en realitat ningú el coneix personalment. Però resulta que tots tenim alguna cosa en comú amb ell. I quan dic tots vull dir absolutament tots. Ningú el coneix, perquè en Luca és mort fa molt de temps. De fet, es pensa que va viure ara fa uns tres o quatre mil milions d’anys, però això ja és normal, perquè ell és l'avantpassat comú que compartim tots els éssers vius de la Terra.

Per això el nom: LUCA (Last Universal Common Antecessor) o el "darrer avantpassat comú i universal".

Si ho pensem un moment ens adonem d’un fet molt intrigant. Malgrat l’extraordinària diversitat de formes que ha adoptat la vida al nostre planeta, una mirada atenta revela que tota funciona de la mateixa manera. Tots els organismes, des dels mamífers més grans fins als bacteris més infreqüents, des de les plantes als insectes, tots compartim una bioquímica bàsica. Tindrem cèl·lules diferents, però les reaccions que hi tenen lloc són les mateixes. Les proteïnes es fan amb els mateixos aminoàcids i els sucres es metabolitzen de la mateixa manera. Hi ha moltes més coincidències, com ara que tots fem servir aminoàcids tipus L o sucres tipus D, detalls químics que de nou ens emparenten. Finalment, tots guardem la informació genètica en llargues cadenes d’ADN que es transcriuen a proteïnes seguint el mateix codi genètic.

És molt difícil que això passés per casualitat.

L’explicació més probable és que inicialment va aparèixer la vida a la Terra i que segurament ho va fer diverses vegades. Amb tota probabilitat en cada cas es va estructurar d’una manera diferent, segons les condicions on succeís i el mateix atzar. Molts d’aquests intents devien fracassar poc després. La vida és una estructura fràgil comparada amb les forces de l’univers. Però també és insistent, i alguns dels experiments que l’atzar feia i desfeia a la Terra primitiva van tenir un cert èxit.

Segurament durant un temps van coexistir organismes completament diferents, amb bioquímiques alienes i mútuament incompatibles, però a la llarga únicament únicament un va reeixir i va acabar per imposar-se a la resta. Això no vol dir que fos necessàriament el millor ni el més ben adaptat. Potser va ser, simplement, el que va tenir més sort.

Però a partir d’aquell organisme (aquell reproductor com l’anomenen de vegades) van derivar totes les formes de vida que hi ha actualment al planeta. Dels seus competidors no n'hem trobat cap rastre, esclafats per l’èxit dels descendents d'en Luca.

Quina forma devia tenir? Doncs no ho sabem. Però ja havia de tenir el codi genètic funcionant, de manera que l’ADN ja en formava part. I les proteïnes que codificava ja estaven establertes. Segur que també disposava d’una membrana cel·lular que l’aïllava de l’ambient, de manera que podria semblar un bacteri senzill, potser un micoplasma.

Però no us confoneu! En Luca no era la primera cèl·lula. Ella ja era el resultat de molts mil·lennis d’evolució. L’únic important és que és el nostre avantpassat comú a partir del qual van derivar tots els que hi ha ara al nostre planeta. És per això que podem trobar similituds que ens permeten ordenar els organismes en arbres evolutius.

I és que de tant en tant va bé recordar que en aquest planeta... tots som parents.


divendres, de juny 15, 2007

Li toca parir al mascle

Quan alguna cosa et fa mal, el normal és queixar-se. Però si ets un home i hi ha una dona per allà, no és infreqüent topar amb un comentari sarcàstic indicant el poc que aguanten el dolor els homes i com de malament ho passaríem si haguéssim de parir.

I això ens passa perquè pertanyem al gènere humà, però aquesta crítica no ens la podrien fer si fóssim cavallets de mar (Hippocampus sp). Aquesta és l’única espècie animal en que qui passa l’embaràs i el part no és la femella sinó el mascle!

També és l’únic peix que té el cap en angle de noranta graus respecte del cos, i la seva aleta caudal s’ha modificat tant que s’ha transformat en un apèndix prènsil, però tot això ja no fa tanta gràcia com el tema de l’embaràs dels mascles.

En realitat, i tot i que hi ha qui pensa que són animals molt exòtics, a les nostres costes n’hi ha algunes espècies. Concretament a la Mediterrània hi viuen tres de les cent espècies de cavallets de mar que es coneixen. Amb ulleres i tub i una mica de sort els podeu veure movent-se lentament per entre les praderes submarines costaneres.

El cas és que quan una parella de cavallets de mar s’hi posen, fan una “dansa nupcial” mentre van nedant entrelligats per les cues. Això els requereix un cert temps. Les primeres danses duren uns quants minuts, però el anar i tornar s’allarga per un parell de dies, i la dansa final pot arribar a durar nou hores.

Finalment, la femella diposita els òvuls madurs al sac d’incubació dels mascles. Això és exactament una mena de bossa que té el mascle a la panxa i en la que els òvuls que li passa la femella aniran sent fecundats pels seus espermatozoides. Tot seguit, els ous ja fecundats s'aniran empotrant a la paret de la bossa i aquesta es tancarà definitivament. Mica a mica, el teixit de la paret anirà embolcallant els ous i creant un medi ambient particular, ric en vasos sanguinis i ple de líquid amb una composició semblant a l’aigua de mar. Tot plegat amb unes clares similituds amb l’úter i la placenta. A problemes similars, solucions similars.

I passades entre dues i quatre setmanes, arriba l’hora del part, que també sembla que li costa bastant al mascle de cavallet de mar. En algunes espècies fins i tot s’ha d'estripar la bossa ell mateix, fregant-la amb les roques, per que surtin les cries junt amb restes del teixit del pare.

Espectacular i molt curiós, però això acostuma a ocultar totes les altres característiques d’aquests fantàstics animals. Per exemple, han de menjar molt perquè tenen un sistema digestió poc eficient, segurament conseqüència de no tenir estómac. Com que tampoc tenen dents, s’han d’empassar el menjar sencer, normalment petits crustacis del plàncton. I igual que els camaleons, poden moure els ulls de manera independent l’un de l’altre.

El que ja no resulta sorprenent és que també es tracta d’uns animals amenaçats. Fan tanta gràcia dissecats, queden tant bé com a figuretes en souvenirs espantosos per turistes sense cap gust estètic, hi ha tantes llegendes que els hi atribueixen poders afrodisíacs i, sobretot, estem destrossant tan ràpidament els seus hàbitats, que el nombre de cavallets de mar s’ha reduït a la meitat en els darrers cinc anys.

De manera que si podeu prescindir del cendrer amb un cavallet de mar ficat a dins com a record de l’estiu, doncs gairebé millor. Així contribuireu a que se’n pesquin menys i sempre serà un punt positiu pel que fa al vostre gust.

dijous, de juny 14, 2007

Sang verda!

Si coneixeu algun metge, demaneu-li que us expliqui alguna anècdota de l'exercici de la seva professió. Segur que us trobareu amb unes històries fascinants, dignes de la més imaginativa sèrie de televisió. Però de vegades, algunes arriben a extrems increïbles. Ja fa temps vaig comentar el cas de la noia que havia quedat embarassada per la boca, i ara l’amic Èlsinor me n’ha fet arribar una altra de bona que no puc resistir de comentar.

La història ha passat a l’hospital St. Paul’s de Vancouver, al Canadà on un home presentava un quadre de “Síndrome compartimental”. Això vol dir que els nervis i els vasos sanguinis d’alguna zona del cos estaven sotmesos a una excessiva pressió i com a conseqüència els nervis podien resultar irreversiblement danyats i el flux sanguini es podia col·lapsar. Això passa perquè els nervis i els vasos sanguinis que tenim pel cos estan envoltats d’una capa protectora, igual que els cables elèctrics estan envoltats de plàstic aïllant. Però aquesta capa (anomenada fàscia) no és flexible, de manera que si per algun motiu hi ha una inflamació a l’interior, tant el nervi com les venes i artèries s’esclafen. En aquest cas, l’home ho presentava a les cames.

El tractament per aquests casos consisteix en una intervenció quirúrgica en la que s’obre la fàscia per alliberar la pressió i evitar el dany als teixits més delicats. Doncs això és exactament el que van fer a l’hospital de Vancouver. I per comprovar que el flux sanguini es restablia amb normalitat el que es fa és introduir un catèter a l’arteria afectada i mesurar la pressió i el flux. I aquí va ser quan els metges es van quedar de quadres. La sang que surt pel catèter pot ser de color roig intens si és una artèria, o roig fosc en el cas de les venes. Però d’aquell home en sortia sang... verda!

La descripció que en fan és que tenia un color verd fosc, com la pell d’un alvocat.

Per molt impactant que fos, allò no evitava que la intervenció continués, de manera que mentre alliberaven pressió a les fàscies de les cames del pacient, enviaven amb tota urgència mostres d’aquella sang tan particular al laboratori.

D’entrada van veure que l’hemoglobina no transportava correctament l’oxigen i el motiu va resultar que estava en forma de sulfahemoglobina.

El color vermell de la nostra sang el donen els glòbuls rojos que conté. I aquestes cèl·lules són roges perquè estan plenes d’hemoglobina, una proteïna que s’encarrega de portar l’oxigen des dels pulmons fins les cèl·lules. Si l'hemoglobina té una molècula d’oxigen unida pren un color vermell intens, mentre que si el que porta és CO2 el color és més fosc. Per això la diferencia de color entre la sang arterial (oxigenada) i la venosa.

Però en aquest pacient el que passava era que un àtom de sofre s’havia incorporat a la molècula d’hemoglobina. I l’hemoglobina amb sofre, dóna un color verd fosc... i no transporta correctament l’oxigen. Una situació compromesa, i no pas per la causa original que l’havia dut a l’hospital.

Això és molt poc freqüent, però ja s’han descrit casos semblants. Normalment es donen per causa de sobredosis de fàrmacs, que és el que sembla que li passava a aquell home. Sembla que es tractava unes migranyes que patia amb un fàrmac anomenat Sumatripà en dosis superiors a les recomanades. I d’alguna manera, el sumatripà li va causar la sulfahemaglobinosi.

De vegades, si la capacitat de transportar oxigen està sota mínims cal fer transfusions, però en aquest cas n’hi va haver prou d'interrompre el tractament i deixar que el cos anés generant nous glòbuls rojos amb hemoglobina normal. Cinc setmanes després ja estava restablit de tots els problemes i amb la sang normalitzada.

Però suposo que l'espant que es va emportar el metge que va posar la cànula i va veure sortir sang verda no li treu ningú. Potser va pensar que tenia un pacient ideal per vampirs vegetarians?

dimecres, de juny 13, 2007

Un forat a Mart

Segueixen apareixent imatges espectaculars provinents de Mart. Ara es tracta d’un forat a la superfície del planeta. No és pas un cràter, ja que no te les característiques causades pels impactes típics. Aquest és una cosa diferent, molt més prometedora.

En realitat no és el primer forat que s’identifica. L’Abril passat, la sonda Mars Odyssey, que actualment està orbitant el planeta roig, va detectar uns objectes semblants. En realitat estava fent servir un aparell anomenat THEMIS, que vol dir “sistema d’imatges per emissió tèrmica”. Com si fos una càmera que treballa amb infrarojos, captant imatges per la calor i no per la llum visible. Doncs amb aquest aparell es va obtenir les primeres imatges d'aparents forats foscos a la superfície. El que passa, evidentment, és que la càmera no capta emissió de calor provinent d’aquell forat.

Inicialment es van detectar set forats, que van ser anomenats “Les set germanes”, a la regió del volcà Arisa Mons. Aparentment semblaven entrades de coves o avencs. Però l’aparell no donava més de si, de manera que van decidir fer servir un altre aparell d’una altra sonda, la Mars Reconnaissance Orbiter. És una sort que ara hi tinguem tants sistemes explorant el planeta veí.

El nou equipament es diu HiRISE, que en aquest cas vol dir “Experiment d’imatges científiques d’alta resolució”. I la resolució realment és bona, ja que cada píxel representa 25 centímetres de terreny. A més, la sensibilitat de l’aparell és d’allò més alta. Però quan van enfocar una de les set germanes per veure que hi havia a l’interior, o com eren les parets de la cova, no van veure res. Res de res.

Això ja resulta més intrigant, perquè la llum del Sol hauria d’il·luminar alguna de les parets, i per poca pols que hi hagués a l’interior, l’aparell l’hauria de captar. Però el cas és que la imatge és d’una negror absoluta.

L’explicació més senzilla és que potser hi ha una cavitat subterrània prou gran en aquella regió de Mart. En alguns indrets el sostre ha cedit i queda el forat que dona directament a una gran sala subterrània. Això explicaria perquè no veiem les parets de la cova.

Però això també obre grans expectatives. En primer lloc, com sempre que hi ha alguna cosa que surt del normal, s’especula si pot ser un indret amb més possibilitats de trobar-hi vida marciana. Comunitats de microorganismes podrien trobar un indret protegit de les tempestes de sorra que afecten tot el planeta de tant en tant.

Però per altra banda, si ens plantegem d'edificar estacions per futurs viatgers o fins i tot colons, aquesta mena de cavitats resultarien un indret excel·lent per instal·lar-s'hi. Protegits de les tempestes, però sobretot de la radiació que escombra la superfície del planeta ja que allà no hi ha cap capa d’ozó que faci d’escut protector.

I finalment queda especular amb el que pot haver-hi a l’interior. Aigua o gel és el primer que es pot pensar, però també hi ha qui no descarta trobar-hi hidrocarburs o minerals útils. La manca de dades obre la porta a la fantasia.

En tot cas, millor que no siguin hidrocarburs. Ja hi ha qui diu que si hi hagués petroli a Mart en George Bush no trigaria a dir que han detectat armes de destrucció massiva i muntaria una croada per alliberar el planeta de les urpes de l’”Eix del mal”.

dimarts, de juny 12, 2007

La cicatriu de la Marilyn

Els informatius repetien ahir comentaris sobre unes fotos que van fer a Marilyn Monroe poc abans de morir, i el tema estrella és una cicatriu que sembla que ha causat una gran sorpresa. He mirat un grapat de diaris i sempre apareix el mateix diàleg:

"¿I la meva cicatriu?", va preguntar l'actriu al fotògraf. "No sabia que tingués una cicatriu. ¿Com se la va fer?", va respondre. "Em van treure la vesícula biliar ara fa poc més d'un mes. ¿Creu que la cicatriu es veurà?", va preguntar Marilyn, i Stern li va respondre: "Sí, es veu, sempre es podrà esborrar retocant”.

Evidentment no va fer el retoc i ara tothom descobreix que la dona més desitjada era humana i tenia imperfeccions. Qui sap si, aviat, algú es sorprendrà en descobrir que potser també anava regularment al lavabo.

El que m’ha sobtat és que ningú es pregunti per quin motiu li van haver de treure la vesícula. En tot cas, jo no he vist cap comentari que ho mencioni. Però la cicatriu és prou gran com per captar l’atenció, de manera que puc suposar que la noia va tenir algun problema de càlculs biliars.

La vesícula biliar, o bufeta de la fel, és una mena de sac on acumulem la bilis que necessitarem per fer la digestió. La bilis és un líquid de color verdós i de gust molt amargant. Si alguna vegada heu vomitat, la culpable del color verd i el gust amargant és justament la bilis.

I la funció de la bilis és facilitar la digestió dels greixos. Converteix els greixos que hem menjat, i que poden estar fets una massa semisòlida, en una barreja semifluida. En realitat actua exactament com un detergent que fa que els greixos es desfacin en l’aigua. D’aquesta manera poden ser digerits i absorbits amb molta més facilitat.

I una altra curiositat és que la bilis és fabrica a partir del colesterol. Si! El colesterol té altres funcions a part de taponar les artèries, i la síntesi de bilis és una d’elles. De fet, la secreció de bilis és un dels sistemes que tenim per eliminar l’excés de colesterol, perquè junt amb les restes de menjar seguirà fins al final del tub digestiu i “adéu”. En realitat no tot, ja que bona part serà reabsorbit i per això molts fàrmacs pensats per fer disminuir el colesterol, el que fan és evitar que es reabsorbeixi la bilis.

Però aquesta bilis, si està massa concentrada a la vesícula, pot començar a precipitar. Aleshores es formen petits cristalls de colesterol i sals biliars, que són els derivats del colesterol. Si són molt petits no hi ha problema, però poden arribar a ser grans. Molt grans! Tant que ja parlem de “pedres” a la vesícula o càlculs biliars.

Aquestes pedres poden ser prou grans com per tapar el conducte biliar, el canal per on la bilis va fins al budell. I si això passa apareixen problemes amb noms més o menys complicats com la coledocolitiasi o la pancreatitis.

I la solució passa per la cirurgia. S’extirpa la vesícula i adéu als càlculs biliars. La conseqüència serà que costarà digerir els greixos, que les digestions seran més pesades i que caldrà evitar alguns aliments (entre ells la xocolata), però poca cosa més. Després de tot, la vesícula no és un òrgan vital.

Per tant, suposo que alguna d’aquestes coses li devia passar a la Marilyn, encara que val a dir que, en això tampoc no va tenir sort. Avui en dia ja és poc freqüent deixar una cicatriu com la que li va quedar. Ara ja hi ha tècniques per fer la intervenció amb cirurgia mínimament invasiva, el que anomenem laparoscòpia. N’hi ha prou amb una petita incisió per on s’introdueix un tub que conté l’instrumental quirúrgic necessari i una càmera que permet fer l’extracció de la vesícula.

I per que no es vegi ni aquesta petita incisió, la poden fer a dins el melic, de manera que estèticament no queda cap marca.

Mmmm. Unes fotos de la Marilyn mig nua i acabo parlant de cirurgia biliar. M’ho hauré de fer mirar això.

dilluns, de juny 11, 2007

L'inici de l'inici

Actualment sembla ben establert que l'Univers està en expansió. Quan es mira com es mouen les galàxies s’observa que totes s’allunyen les unes de les altres, com si fossin els punts d’un globus a mida que es va inflant. I la conseqüència evident és que abans estaven més properes que no pas ara, de manera que si imaginem un viatge en el temps cap al passat, al final trobarem un moment en que tot estava concentrat en un únic punt. Aquell punt va esclatar enviant matèria en totes les direccions, i aquell moment es coneix com el Big Bang (el Gran Esclat). Un nom enginyós que ha tingut molt èxit i que, irònicament, el va fer servir per primera vegada i de manera despectiva, en Fred Hoyle, un dels opositors a la teoria de l’Univers en expansió.

Però de seguida ens preguntem, que hi havia abans del Big Bang? I, on va tenir lloc el Big bang? Són preguntes raonables però mal plantejades, perquè la imatge d’un univers esclatant, tot i que sembla correcta en línies generals, també resulta enganyosa. Instintivament pensem en un espai buit, on no passa res i on, sobtadament, té lloc la gran explosió.

Com acostuma a passar amb la física, en tractar aquests temes ja ens movem en camps que escapen a la nostra percepció. Estem dissenyats per manejar coses grans o petites però dins d’un cert marge. Podem comprendre la diferència entre una milionèsima de segon i una milmilionésima de segon, però som incapaços d’imaginar-ho. El mateix ens passa amb les distàncies. Quan parlem de les distàncies entre galàxies, parlem de magnituds que simplement van més enllà de la nostra capacitat per visualitzar-les.

Doncs amb el Big Bang ens passa el mateix. El que va esclatar i començar a expandir-se no tan sols va ser la matèria de l’Univers. El mateix espai on es troba la matèria també va aparèixer en aquell moment. Per això no té sentit pensar on va passar el Big Bang, perquè no existia un espai tal com el coneixem nosaltres. O en tot cas podem dir que va succeir “a tot arreu”.

I amb el temps passa el mateix. El temps va començar junt amb el Big Bang. No hi havia un “abans”.

És un concepte angoixant, perquè ens resulta impossible d’imaginar. Les religions ho arreglen dient que abans i per sobre de l’univers hi havia Déu, però això és una petita trampa. Com que costa acceptar un Univers que apareix del no-res, fem que sigui creat per un ésser aparegut del no-res. Des del punt de vista de la lògica no sembla una solució gaire satisfactòria.

Però el que si que es pot fer és anar investigant sobre el que va passar en els instants immediatament posteriors al Big Bang. I aquí els físics s’hi han lluït. Ara sabem que el Big Bang va tenir lloc fa uns tretze-mil set-cents milions d’anys, i aquest valor l’han obtingut fent servir diferents sistemes per mesurar-ho, cosa que dóna molta consistència a la dada.

Però l’interessant és que hi ha explicacions teòriques per fets que van succeir fins tan sols 10-33 segons després (Això és 0,00000000000000000000000000000001 segons). La llauna és que ja no és pot anar més enrera. Si ho féssim ens endinsaríem en el que s’anomena “Temps de Plank”, quan el temps deixa de ser fluid. I és que sembla que, encara que l’espai i el temps ens semblen unes entitats constants, potser també funcionen de manera digital. Igual que la matèria està feta d’àtoms individuals el temps transcorre, no com un continu, sinó en petits fragments de temps. I el “temps de Plank” és la mínima unitat de temps.

Per això la física ja no ens podrà portar gaire més enllà en la comprensió del Big Bang... fins que aparegui una nova teoria que ens engrandeixi els horitzons.

La cosmologia és un dels camps del coneixement que trobo més contradictoris. Al mateix temps que ens fa sentir tan infinitament petits, em produeix una sensació d’orgull pensar que els humans podem arribar a comprendre coses tan infinitament grans.

divendres, de juny 08, 2007

Sospitosos habituals

Acaba de sortir la notícia que el govern de Nigèria ha presentat una demanda contra la farmacèutica Pfizer a la que acusa d’haver assajat il·legalment un fàrmac contra la meningitis que va causar la mort i malformacions a 200 nens.

Quan llegeixes aquestes coses se’t posen els pèls de punta, però, com sempre passa, quan busques una mica comences a veure que les coses no són tant clares. És molt fàcil acusar la indústria farmacèutica d’actuar de forma il·legal i sense escrúpols amb l’única finalitat d’enriquir-se a costa de la salut dels necessitats. Un dolent de llibre que maltracta a unes víctimes innocents. Tothom s’hi apunta a l’escàndol i la indignació.

Però mira, a mi m’agrada fer d’advocat del diable, de manera que comparo informacions de diferents fonts i de seguida em trobo envoltat de dubtes. El primer que he de fer és eliminar les exageracions. L’assaig no va matar o malformar 200 nens. L’assaig es va fer sobre 200 nens malalts de meningitis. A 100 se'ls va donar el tractament estàndard, un antibiòtic anomenat Ceftriaxona i als altres 100 se'ls va administrar un nou antibiòtic, la Trovafloxacina.

En realitat, per molts estudis previs que es facin, sempre arribarà un moment en que caldrà provar els nous fàrmacs en persones malaltes. I el procediment estàndard diu que cal comparar-ho amb el millor tractament disponible. D’aquesta manera es pot saber si el nou fàrmac representa alguna millora o no.

I això és el darrer pas. Abans cal fer els estudis en cèl·lules aïllades, després en animals d’experimentació, després en grups reduïts de voluntaris sans i finalment en malalts. Un camí llarg en el que la gran majoria de nous fàrmacs es desestimen.

Moltes vegades es diu que els requeriments que s’exigeixen als fàrmacs avui en dia són tan estrictes que l’Aspirina no s’aprovaria en l’actualitat. Però en realitat les coses són una mica més complicades, perquè cal valorar la malaltia a tractar. Un fàrmac amb molts efectes secundaris pot acceptar-se si l’alternativa és la mort del pacient.

Els dilemes de vegades resulten molt difícils. Acceptaríeu un fàrmac que us causarà una leucèmia amb tota seguretat d’aquí a cinc anys si teniu una malaltia que us causarà la mort amb tota seguretat en dos anys?

Potser si, però el problema és que les paraules “amb tota seguretat” són una trampa, perquè mai hi ha total seguretat. De manera que la frase seria: Acceptaríeu un fàrmac que us causarà una leucèmia amb tota seguretat d’aquí a cinc anys si teniu una malaltia que probablement us causarà la mort en dos anys?

I encara més dubtes. Si el fàrmac té efectes secundaris importants, que cal fer? Tres anys més de vida amb mala qualitat? Molt mala qualitat? Que és el que considerem una qualitat de vida acceptable?

No, les coses no són senzilles, les línies que delimiten el correcte no estan marcades nítidament enlloc. Hi ha coses clarament acceptables i altres de radicalment rebutjables, però la zona grisa del mig és prou amplia. I no fer res tampoc és una alternativa.

De totes maneres, la qüestió de l’estudi fet a Nigèria està molt poc clara. Una de les condicions innegociables és que els pacients estiguin clarament informats del que es vol estudiar i que acceptin de participar-hi. Potser preferiran seguir amb el medicament tradicional si els ofereix prou confiança. Aquest és el tema que es discuteix en la demanda. Diuen que la farmacèutica no va informar als pares dels nens. Però això ho haurà de decidir un tribunal, encara que l’acusat sigui una indústria farmacèutica, el dolent de les pel·lícules. Per allò de la presumpció d’innocència.

Naturalment no tinc prou informació per opinar. El tractament experimental va funcionar millor que l’habitual, però la diferència és molt petita i el clàssic no funcionava malament.

El que trobo empipador són les exageracions. Si no van informar correctament als pares és un delicte greu que cal castigar amb la màxima severitat. Però d’aquí a dir que van matar o causar malformacions a 200 nens n’hi ha un bon tros. Ja es fan prou barbaritats al món com per anar exagerant les coses.

(I en un tema completament diferent, no puc sinó recomanar-vos el post d'avui de l'Omalaled a Històries de la Ciència. Sempre és bo recordar les paraules del mestre Sagan)


dijous, de juny 07, 2007

Marcant el ritme de les extincions

Vivim en un món fantàstic, amable, acollidor, un bressol que ens acull i ens protegeix. Ens sembla tan normal que sovint oblidem que l’univers és un indret hostil a la vida. Les condicions extremes, les forces que s’hi generen, poden trencar el fràgil estat de la matèria que anomenem vida sense ni adonar-se.

I al nostre planeta sembla que, de tant en tant, les forces de l’univers donen un recordatori. Per això, quan s’analitza el registre fòssil observem que la vida creix, s’expandeix, es diversifica en milers de formes diferents... i sobtadament gairebé desapareix.

Des que la vida va aparèixer a la terra, sembla que hi ha hagut una sèrie d’episodis en que alguna cosa eliminava bona part de les espècies vives del planeta. Cada seixanta i pocs milions d’anys sembla que cal fer neteja i tornar a començar. L’extinció dels dinosaures és la més famosa i la que ens va donar la gran oportunitat als mamífers, però n’hi ha hagut d'altres. La del Permià-Triàssic, fa 251 milions d’anys va ser de llarg la pitjor. Va extingir la quasi totalitat de les espècies de vida marines i tres quartes parts de les terrestres, i de pas va donar l'oportunitat als dinosaures de fer-se els amos del planeta durant un bon grapat de milions d’anys.

En el cas dels dinosaures sembla que l’impacte d’un gran meteorit va ser el responsable, però i la resta d’extincions? Quin motiu pot causar un impacte cada seixanta-dos milions d’anys?

S’ha proposat diverses teories. Per exemple, que el Sol sigui en realitat un sistema doble i que quan la segona estrella, batejada Némesi, passa més a prop, causa uns efectes gravitatoris que empenyen molts cossos celestes cap a l’interior del sistema solar. Això pot fer que hi hagi molts impactes amb meteorits.

Potser. Però ara han proposat una altra explicació. Uns investigadors s’han adonat que el ritme de seixanta-dos milions d’anys coincideix quasi exactament amb el temps que triga el Sol a donar la volta a la galàxia. I és que el Sol no està quiet a l’univers sinó que va movent-se junt amb la Via Làctia i també va girant al seu voltant en un immens trajecte de rotació.

El cas és que la pròpia galàxia genera al seu voltant una mena d’escut magnètic que actua desviant part dels rajos còsmics provinents de l’espai intergalàctic. Una cosa semblant a la que passa al nostre sistema solar, però a una escala molt més gran.

El que passa és que la Via Làctia també es mou en direcció a un gran agrupament de galàxies anomenat “Cúmul de Virgo”. I a la zona del “davant” de la galàxia, l’escut magnètic està comprimit, de manera que ofereix menor protecció.

El que postulen aquests investigadors és que quan el Sol, en el seu viatge al voltant de la Galàxia, passa per aquella zona, la Terra pateix uns nivells d'irradiació pels rajos còsmics molt superiors als normals. Això tindria uns efectes devastadors sobre els éssers vius i les delicades estructures que els mantenen.

La teoria és interessant i, sobretot, explica molt bé la periodicitat en el temps de les grans extincions. Potser el meteorit dels dinosaures tan sòls va ser la gota que va fer vessar el vas. I potser a la Galàxia hi ha zones “habitables” i zones hostils a la vida.

Encara que sempre hi ha factors afegits. Per exemple, ja es diu que el darrer episodi d’extinció massiva està tenint lloc ara mateix i la causa en som nosaltres.

Qui sap si això serà un maldecap per uns hipotètics habitants del futur quan notin que hi va haver una gran extinció, l’actual de l’holocè, que no seguia la pauta.

dimecres, de juny 06, 2007

El cafè està cafeïnat, qui el descafeïnarà...?

Una de les coses més interessants de la ciència consisteix en descobrir quins principis hi ha al darrere de fets habituals. Coses que ens semblen naturals i simples, quan les analitzem una mica ens sorprenen amb el rerefons tecnològic que hi ha al darrera. I de vegades, topes amb aplicacions realment inesperades. Un bon exemple d’això el tenim al bar, quan ens prenem un cafè, un tallat o un cafè amb llet.

No és el meu cas, però hi ha molta gent que pren el cafè descafeïnat. Així s’eviten els nervis i l’insomni induïts per la cafeïna. És una bona solució, encara que el cafè descafeïnat no té exactament el mateix gust. Òbviament li falta alguna cosa, però la qüestió és: Com s’ho fan per eliminar la cafeïna del cafè?

Doncs la resposta té a veure amb una propietat dels gasos que fa que en determinades condicions facin unes coses ben curioses. És quan es converteixen en “fluids supercrítics”.

El nom és espectacular, però tampoc n’hi ha per tant. Tots sabem que l’aigua pot estar en tres estats,: Sòlid, líquid o gas. De fet, això passa amb tots els gasos i l’única diferència és la temperatura a la que canvien d’estat. Per exemple, el nitrogen es descongela, és a dir passa de sòlid a líquid, a una temperatura de 210 °C sota zero. I s’evapora als 196 °C sota zero.

Però hi ha un altre factor a tenir en compte, perquè la pressió també afecta a l’estat dels líquids i els gasos. Per exemple, tots sabem que l’aigua bull a 100 °C, però això tan sóls és correcte a pressió atmosfèrica. Si la pressió disminueix, l’aigua passa a vapor a temperatures més baixes. Un efecte empipador quan estàs escalant muntanyes molt altes, perquè l’aigua pot evaporar-se abans d’escalfar-se prou com per coure el menjar!

De manera que modificant la pressió i la temperatura es pot canviar l’estat d’un líquid. Però al 1822 es va descobrir que existeix una combinació de pressió i temperatura a partir de la qual, desapareix la diferència entre gasos i líquids. Com que el punt on passa això s’anomena “punt crític”, tot líquid que estigui per sobre d’aquest punt s’anomenarà “fluid supercrític”. En aquestes condicions, la densitat passa a ser la mateixa tant pel gas com pel líquid i això té algunes avantatges molt útils per la industria.

La principal és que tenim un líquid que difon com si fos un gas, de manera que pot entrar en les substàncies que vulguem (perquè és com un gas) però que alhora pot actuar com a dissolvent (perquè també és com un líquid).

Doncs això és el que fan per treure la cafeïna del cafè. Banyen els grans de cafè amb CO2 supercrític. Això vol dir simplement que ho posen en un tanc a una temperatura i una pressió determinades. El CO2 pot penetrar dins els grans de cafè, allà dissol la cafeïna i se l’emporta. Després es recull el gas que arrossega la cafeïna dissolta, el tornen a pressió i temperatura ambient, el CO2 s’evapora... i es queda la cafeïna fora del gra de cafè i el gra de cafè sense la cafeïna. El sistema es diu, evidentment, "extracció supercrítica".

Si ho pensem bé és un sistema fantàstic, perquè al final tenim cafè descafeïnat, cafeïna i res més, perquè el CO2 s’ha evaporat. No hi ha residus, no hi ha contaminants, no hi ha res que no sigui útil. I és que el cafè el faran servir per preparar descafeïnats, però la cafeïna s’aprofita per fabricar begudes de cola.

De manera que quan prenem un cafè descafeïnat o una CocaCola, ho podem fer gràcies a l’aplicació de la tecnologia dels fluids supercrítics. Qui ho deia que les coses són senzilles?

dimarts, de juny 05, 2007

Paludisme d'aeroport

Un entreteniment divertit és anar mirant fotografies antigues d’indrets que coneixem. De seguida ens adonem de com han arribat a canviar les coses en relativament pocs anys. En mirar-les reconeixem edificis, carrers i muntanyes, però sembla un decorat de cine i no una cosa real. La manera de vestir de les persones hi contribueix, i també els vehicles, o de vegades, la manca de vehicles, però segurament hi ha molt més. Potser no en som conscients però la nostra mirada detecta inconscientment mil detalls que li costa encaixar. Apareixen objectes dels que en desconeixem l'ús, mentre que potser trobem a faltar semàfors, pintades a les parets o llums de neó.

Tot plegat ens recorda com de pressa pot arribar a modificar-se el nostre entorn, i segurament aquest és el motiu que ens sorprenen informacions sobre les condicions de vida que hi havia no fa tant temps a casa nostra. Per exemple, sempre associem la malària (o paludisme, que és el mateix) a zones amb climes tropicals i poc desenvolupades d'Àsia i Àfrica.

Per això, de vegades sorprèn descobrir que a zones humides, com ara el delta de Llobregat o de l’Ebre, la malària era una malaltia endèmica. No va ser fins que es van anar dessecant grans zones d’aiguamolls per tenir més terres de conreu, que els mosquits transmissors van anar desapareixent. Però no penseu que parlo de fa uns segles.

La malària no es va considerar eradicada d’Espanya per l'OMS fins al 1964!

Però ara s’ajunten dos factors que poden fer que el passat torni en un dels aspectes menys desitjats. En primer lloc, com no, l’escalfament global. Això fa que mica a mica, les condicions ambientals de terrenys humits vagin esdevenint més adequats per als mosquits transmissors de la malaltia.

Però el més important són els aeroports. Un mosquit no pot venir volant des de l’Àfrica subsahariana... a no ser que ho faci en avió. I si que ho fan!

Ja es comença a conèixer un tipus de malària anomenada “malària dels aeroports”. Consisteix en l’aparició de casos de malària en persones que no han fet cap viatge a zones afectades per la malaltia. Quan s’investiga una mica, resulta que es tracta de treballadors d’aeroports o de persones que hi viuen a prop.

El que passa és que avions provinents de zones endèmiques carreguen mercaderies, turistes... i algun mosquit infectat. En aterrar a un aeroport en la següent escala el mosquit surt de l’avió i pica algú transmetent-li la malaltia.

Fins ara s’han donat una setantena de casos a Europa, encara que resulta molt difícil demostrar quin ha sigut el camí seguit per l’agent infecciós. Massa pocs casos per fer estudis epidemiologies encara. De totes maneres, que aquestes mini-epidèmies es concentrin al voltant d’aeroports que tenen avions amb destins africans i que gairebé no es donin en els que no volen a aquests destins ho fa molt probable.

I això no es limita al paludisme, perquè altres malalties, com el dengue o el virus del Nil, han trobat una manera excel·lent d’expandir-se aprofitant els sistemes de turisme de masses.

Però el problema greu pot ser si alguns d’aquests mosquits troben un ambient idoni per proliferar, com ara uns aiguamolls al costat de l’aeroport. Una amenaça particularment inquietant en el cas de l’aeroport del Prat. I és que encara que sigui poc probable (ara tampoc ens deixarem portar per la histèria) tampoc seria assenyat ignorar-la. Per això, aquesta és una de les amenaces que han de tenir presents els serveis de control de mosquits que ja existeixen.

Moltes vegades es diu que fora saludable tornar a un tipus de vida més tranquil, com el que hi havia abans. Però ja seria mala sort que el que implantéssim del passat fossin justament les malalties!

divendres, de juny 01, 2007

Nous fàrmacs per l'ansietat?

Vivim en un món en el que no deixem de rebre missatges assegurant-nos que hem d’aspirar a la perfecció. Ens diuen que tenim dret a la millor feina, a un cos ideal, a una salut de ferro i a un nivell de felicitat inqüestionable. Milers d’estímuls publicitaris ens empenyen a lluitar per aconseguir allò que, segons ells, ens pertoca. I si en dubtem, de seguida serem catalogats de mediocres, conformistes i perdedors.

Potser per això moltes persones es fan idees irreals de com són les coses a la vida real. I això pot ser molt decebedor. Perquè al final, la feina és normaleta, la salut és millorable i tenim el físic que tenim. Però aquesta actitud és una font de negoci increïble per algunes farmacèutiques que ofereixen medicaments per tractar qualsevol malestar emocional.

Ep! No pretenc, ni molt menys, dir que l'ansietat o les depressions no siguin reals. Però resulta extraordinari l’increment que han tingut les prescripcions de medicaments per tractar aquestes situacions. És possible que hi hagi una epidèmia d’ansietat... o és possible que a qualsevol moment d’incomoditat li diguem “atac d’ansietat”. I si hi ha unes pastilletes que ho solucionen, perquè passar un mal dia?

Quan comento això, de seguida em diuen que no, que són fenòmens molt reals i seriosos i que no s’ha de simplificar ni generalitzar. Doncs insisteixo. Si que són malalties o situacions reals i molt serioses... però també és cert que hi ha moltíssims casos en que qui les pren no té res més que un mal dia. Una cosa que ens passa a tots amb una certa freqüència i que resulta que és part de la vida.

I un bon exemple l’hem tingut amb el llançament d’un nou medicament anomenat “Havidol”. En teoria s’ha de prescriure per tractar el “Trastorn d’Ansietat per Dèficit d’Atenció Social de Consum Disfóric”. Un quadre clínic caracteritzat per “Inquietud enfront la vida, tensió, cansament, obsessió pel pes, símptomes d’envelliment, estrès en el treball, a la llar o en activitats que abans proporcionaven plaer”. I tafanejant per la web trobo afirmacions com que Havidol funciona unint-se als receptors d’una nova hormona recentment descoberta: L’hedonina, que es pot prendre en tractaments de llarga durada sense aparents efectes secundaris importants i que millora el rendiment físic i intel·lectual poc després de començar el tractament.

No és estrany que poc després de la seva sortida al mercat als estats Units, les farmàcies presentaven un greu problema de manca d’abastiment del nou medicament.

Però les farmàcies no el podien tenir de cap manera perquè tot, absolutament tot, és fals.

Havidol és un medicament que es va inventar un australià, per demostrar amb quina facilitat podem ser manipulats per les farmacèutiques. I amb quina facilitat ens deixem enganyar i donem per cert tot allò que ens prometen, per molt irreal que sigui si ho penses un moment. N'hi ha prou amb un bon anunci, unes quantes estadístiques inventades i un grapat de paraules més o menys clíniques que no cal ni que tinguin sentit.

I això que el nom ja hauria d’haver donat alguna pista, al menys als anglòfons. Havidol... have it all! (Tingueu-ho tot!)

Però és que ni tan sòls la malaltia existeix. El presumpte Trastorn d’Ansietat per Dèficit d’Atenció Social de Consum Disfóric també és inventat. Fals. Ficció. Irreal. I malgrat tot, milers de persones van decidir que tenien aquells símptomes i que, per tant, requerien el nou tractament per estar més enllà del 100 % de felicitat a que hi tenen dret.

De vegades sembla que el que si que hi ha és una epidèmia de persones immadures.