dijous, de gener 31, 2008

Calçotada

Finalment ha arribat l’època dels calçots! Ara ja podem gaudir de les calçotades i del plaer de posar-nos perduts en menjar com quan érem petits. Per una vegada que tornem a menjar amb pitet, val la pena aprofitar-ho. I de nou, els urbanites pixapins es demanaran d’on bé el nom de calçot, i els de pagès tornaran a explicar-ho amb un mig somriure que no, que no té res a veure amb les calces ni els calçotets.

Però avui he mirat algunes curiositats dels calçots i, a través d’ells he topat amb el món de les cebes, que amaga més sorpreses de les que sembla (al menys als de ciutat).

El primer és simplement recordar que un calçot no és res més que una ceba. Hi ha qui diu que també és la demostració de com alguns catalans poden fer-se rics donant bàsicament cebes per menjar, però això ho diuen el que mai han tastat una calçotada.

La ceba (Allium cepa) és una bona coneguda de les amanides i famosa sobretot perquè fa plorar en tallar-la. Però de cebes n’hi ha de moltes varietats. Miro una pàgina d’horticultura i trobo setze varietats diferents, tot i que ja avisa que n’hi ha moltes més. Entre elles veig la Líria, la Blanca Bermuda, la Gra d’Or, la Morada d’Amposta, la Texas Early Grain... cada una amb les seves particularitats i el seu moment de collita.

La que serveix per fer calçots és la varietat Blanca Gran Tardana de Lleida i per arribar a ser un calçot com Deu mana calen unes quantes etapes. Primer cal sembrar la llavor per aconseguir els bulbs, igual que totes les cebes. Això es fa a finals d’any, i les cebes es cullen durant l’estiu.

Però amb això encara no tenim un calçot. A finals de setembre es tornen a plantar i a mida que el brot va creixent es va posant terra al voltant perquè creixi a les fosques. D’aquesta operació se’n diu “calçar” i per aquest motiu, el que obtenim al final són els calçots (cebes que han crescut “calçades”).

Fins que es tornen a collir cal calçar-les unes tres vegades, de manera que la propera vegada que us cruspiu un calçot, recordeu que al darrera hi ha força feina!

I el fet d’estar calçades és el que fa que quedin blanques. Sense l’estímul de la llum del Sol, les cèl·lules dels vegetals no sintetitzen clorofil·la. Total, tampoc podran fer fotosíntesi!

Com a bones cebes que són, no està de més mirar els components i les aplicacions que té. Cal dir que menjar vegetals sempre és recomanable. Especialment amb la dieta hipercàrnica que acostumem a fer (o encara pitjor: hipersintética). Amb els calçots tindrem una bona dosi de minerals, poques vitamines perquè en passar pel foc s’hauran fet malbé, i compostos més exòtics com la quercetina i la aliïna.

I pel que fa a les aplicacions, doncs les més conegudes de les cebes, i per extensió dels calçots, són que ajuda a combatre l’arteriosclerosi, té una certa activitat bactericida (encara que si no tens una infecció tant se val), són digestives, cosa imprescindible en una calçotada, que menges fins a petar. I també diuen que són afrodisíaques, tot i que després d’una calçotada prou feina hi ha a pair el que s’ha menjat com per fer més excessos. Els pecats capitals no s’han de barrejar!

Totes aquestes propietats tenen interès si fas dietes riques en cebes, però per una ocasió puntual la veritat és que no tenen cap aplicació. Però després de tot, els calçots no els mengem per les seves propietats diürètiques, antiinflamatòries o digestives.

Els mengem perquè sucats en una bona salsa estan boníssims, perquè una calçotada és una festa i perquè és molt divertit.

No se si ho he dit, però avui al laboratori... marxem de calçotada!!!

dimecres, de gener 30, 2008

Nivells de seguretat

A mida que la biotecnologia ha anat desenvolupant-se, ens hem familiaritzat amb escenes de laboratoris d’alta seguretat. Allà dins, científics amagats dins de vestits tancats hermèticament manipulen organismes d’una elevada toxicitat. Tot i que si es tracta d’una escena d’una pel·lícula podem donar per fet que a l’amic se li estriparà el vestit i que morirà malgrat els desesperats intents del protagonista.

En realitat resulta molt difícil estripar aquests vestits. Que fossin molt resistents és un detall que fins el més ximple dels dissenyadors tindria en compte. I si has d’entrar en una d’aquestes instal·lacions, segur que vas amb molt de compte de no tallar-te.

Des de fa anys, els laboratoris que manipulen agents tòxics estan classificats en quatre nivells de seguretat (de bioseguretat). El primer nivell són els laboratoris normals i corrents. Hi poden treballar estudiants i no tenen majors perills que els implícits en un laboratori on tot és més o menys tòxic, explosiu, irritant o corrosiu. Cada feina té els seus riscos i els que treballen a un laboratori ja saben el que hi ha.

Després hi ha els laboratoris de nivell 2. Aquests ja estan pensats per treballar amb agents més perillosos. En principi les instal·lacions són iguals que les de nivell 1, però el personal ha d’estar entrenat per manipular agents perillosos que en principi es poden tractar. Aquí es manipulen microbis com la Salmonella o el virus de l'Hepatitis. Han de ser agents que no es transmetin per l’aire. I és que els aerosols, les gotetes que transporten els microorganismes, són el principal perill per escampar bestioles d’aquestes.

Quan ja es parla de coses realment perilloses cal anar a un laboratori de bioseguretat 3. Aquí ja hi ha sistemes d’aïllament i de manipulació d’agents que causen malalties que es transmeten per l’aire i que són potencialment mortals. Si un dia voleu fer un experiment amb Mycobacterium tuberculosis haureu d’anar a un laboratori d’aquests. Jo vaig entrar-hi una vegada i és una sensació interessant. Portes dobles, aïllament, donar avís que ets dins i tornar a donar avís quan surts. Una mena de “Ei! He sortit i no m’ha passat res!”. (I això que anava de visita).

I per fi hi ha el màxim nivell. El sancta sanctorum de la bioseguretat. Els laboratoris de nivell 4. Allà hi ha els autèntics malsons. Segons la definició, és on s’ha de tractar amb “agents biològics molt perillosos autòctons o importats pel seu estudi que plantegen un alt risc individual i que són transmesos a través d’aerosols, no existint cap medi clínic per ser tractats”. Aquí ja parlem de virus com Ébola, Àntrax, Marburg, Lassa... Agents que comporten un risc molt alt per l’individuo i també per la comunitat. Els llistats d’aquests agents fan esgarrifar. Però per això mateix és important estudiar-los i conèixer-los com més millor.

Aquestes instal·lacions han de complir un grapat de requisits. Han d’estar en edificis aïllats, res de l’interior no pot sortir a l’exterior, cada porta que s’obre crea un corrent d’aire cap a dins per evitar que s’escapin partícules d’aerosols a l’exterior, t’has de posar el vestit d’astronauta i respirar a través de tubs un aire diferent que el del laboratori,... totes les precaucions són poques.

Per això, a tot el món hi ha únicament una vintena de laboratoris de nivell de bioseguretat 4.

De vegades et sorprenen coses com el fet que per treballar amb el virus de la SIDA, tot i que normalment cal un nivell 3, per determinats treballs n’hi ha prou amb un laboratori de nivell 2. El motiu és que no es contagia per l’aire ni per contacte, per tant, difícilment pots infectar-te en un laboratori a no ser que et punxis amb material contaminat (o que entre els microscopis i les centrífugues et corris una gresca sense protecció amb algú infectat).

I una altra cosa que despista és la diferencia entre infecciós i contagiós. Sembla el mateix, però no ho és en absolut. Hi ha malalties molt infeccioses que són molt poc contagioses. Infecciós vol dir que si el microorganisme entra dins el cos proliferarà i t’afectarà molt, però no diu res de la facilitat que tingui per passar de persona a persona. Aquesta capacitat de comunicar la malaltia és el ser o no ser contagiós.

Per això, el riure o badallar poden ser contagiosos, però no són infecciosos.

dimarts, de gener 29, 2008

Senyals a la boira

Durant l’hivern, quan l’anticicló s’instal·la sobre nosaltres i les temperatures són fredes, apareix visitant habitual de molts indrets. Un vell conegut de les terres de Lleida, de les valls enclotades, i dels marges dels rius. La boira.

La boira no és res més que un núvol a ran de terra. Quan passegem per dins la boira podem notar les microgotes d’aigua en suspensió que es formen quan la humitat és molt alta i la temperatura baixa fins que el vapor d’aigua comença a condensar. Aleshores l’aigua ja en estat líquid es va agrupant i formant les gotes que, per ser encara tan petites, es mantenen en suspensió a l’aire.

El detall interessant és que no es formen de qualsevol manera sinó que necessiten un “punt de condensació”. Un suport físic que permeti unir-s’hi les molècules d’aigua. La gota anirà creixent a mida que més i més molècules es sumin al punt de condensació i això passarà més o menys de pressa segons la quantitat de vapor d’aigua que hi hagi a l’ambient.

Doncs aquesta manera de formar-se la boira va ser l’eina que un físic, en Charles Thomson Rees Wilson, va aprofitar per poder endinsar-se en l’exploració de les partícules de radiació ionitzant. La boira ens va permetre veure literalment les radiacions que generaven els físics nuclears o les que provenien de l’espai.

I és que per poder veure la trajectòria d’una partícula elemental, un electró, un protó o altres de més exòtiques, ens podem aprofitar de la capacitat que tenen per generar ions (per això es diuen radiacions ionitzants). Un ió és un àtom al que li han tret o afegit un electró, de manera que té càrrega elèctrica, positiva o negativa.

La idea, com acostumen a ser les grans idees, és senzilla. Es tractava de construir una capsa amb parets transparents en la que en Wilson hi va posar vapor sobresaturat. Això vol dir que la humitat de l’interior era prou alta i la temperatura prou baixa com perquè es formés boira. La gràcia és que si l’aire és particularment net, no hi ha punts de condensació i les gotetes no es formen.

Ah! Però si en un moment donat, una partícula alfa o beta passa per la cambra, anirà generant al seu pas un grapat d’ions. I aquests ions, carregats elèctricament actuen com punts de condensació. Immediatament les gotetes de la boira comencen a formar-se just en els indrets per on ha passat la partícula, de manera que la trajectòria que seguia queda “dibuixada” en forma de boira. Un dibuix que es podia fotografiar i analitzar.

I per comprovar-ho i estudiar-ho millor, van fer les cambres amb imants al voltant. D’aquesta manera podien veure si la partícula es desviava cap el pol negatiu (cosa que voldria dir que era una partícula positiva: un protó) o cap el positiu (aleshores parlem d’un electró).

Sobtadament la mida, l’energia i altres característiques de les partícules es podien observar i fotografiar! I ben aviat es van entretenir a fer xocar unes partícules amb les altres per veure que passava. De vegades es desviaven, però en altres ocasions esclataven i generaven altres partícules noves, que es podien observar en forma de diferents feixos de gotetes.

Allò va ser un avenç tant important que va merèixer el Premi Nobel uns anys després.

Les cambres de boira de seguida es van millorar. Van aparèixer les cambres de bombolles i ara ja es fan servir eines molt més sofisticades i potents per observar l’univers subatòmic. Però el primer pas es va fer amb unes eines ben senzilles: una mica de boira i molt d’enginy!

diumenge, de gener 27, 2008

Aroma de testicles

Al segle VI, un mariner d’Alexandria anomenat Cosmes Indicòpleustes va fer diversos viatges que el van portar fins l’Índia i Sri Lanka. En tornar va fer-se monjo i va escriure un llibre que va titular Topografia Cristiana on explicava i dibuixava fets i dades dels seus viatges. Molts van considerar que el que explicava eren bestieses, però ara és una bona font d’informació sobre l’Índia del segle VI.

I un altre mèrit d’en Cosmes Indicòpleustes és que va ser el primer que va portar fins Europa noticies de l’existència de la substància que ara anomenem mesc. Poc després, àrabs i bizantins van començar a fer-lo servir com afrodisíac, però sobretot com element essencial en l’elaboració dels perfums.

La paraula mesc deriva del mot persa mušk, que alhora deriva del sànscrit muskáh (testicle). Els àrabs en van dir al-mišk, que va donar lloc a la paraula castellana almizcle.

El mesc és una substància secretada dins els testicles pels fol·licles prepucials del cérvol mesquer (Moschus moschiferus). Li serveix com a feromona per atreure les femelles i ha resultat ser una de les substàncies que fan una olor més particular. Les glàndules mesqueres s’assecaven i es tractaven per obtenir el mesc en gra amb el que, posteriorment es preparaven solucions alcohòliques. A partir d’allà i convenientment diluït s’obtenia una substància que generava un perfum agradable, complex, difícil de descriure i que actualment forma part de gairebé tots els perfums.

La gràcia és que, a més de contribuir amb la seva aroma particular a la mescla final del perfum, el mesc fa de fixador, evitant que els altres compostos s’evaporin i desapareguin massa de pressa. Això marca la diferència entre un perfum que desapareix en menys d’una hora, o un que aguanta quasi tot el dia.

Aviat es va fer imprescindible per fabricar perfums. Malgrat que el mesc fa molta olor, i concentrat no és gens agradable, quan està molt i molt diluït pot passar gairebé desapercebut en la composició final, però fa que la resta d’aromes es notin més i durant més temps.

Això va ser una mala notícia pels cérvols mesquers asiàtics. Penseu que el mesc valia el doble del seu pes en or. Durant molt temps es van caçar intensament bàsicament per tallar-los els testicles i comercialitzar-los al mercat dels perfums. Per sort es va trobar altres animals com a fonts de mesc, la rata mesquera, l’ànec mesquer, el bou mesquer i fins i tot alguns caimans americans. Òbviament ara la caça d’aquests animals està controlada per evitar-ne l’extinció.

De totes maneres, la propera vegada que us poseu perfum no penseu que esteu abocant sobre la pell extracte de testicle de cérvol, perquè des de l’any 1888 ja es pot sintetitzar químicament i avui en dia la majoria de perfums fan servir el mesc sintètic.

Però això ha portat una altra curiositat. Hi ha varis compostos químics que tenen l’aroma del mesc. Això és perquè hi ha una part de la molècula important per detectar-ne l’olor, però altres parts poden ser diferents. Per això hi ha nitro-mescs, mescs policíclics i mescs macrocíclics.

Aquests darrers són els interessants. Resulta que aproximadament la meitat de la població mundial és anòsmica pel mesc macrocíclic. És a dir, que no poden detectar-ne l’olor. Se suposa que això és degut a la gran mida de la molècula. Alguns tenen receptors on el gran mesc macrocíclic pot entrar i activar la cèl·lula sensorial del nas, mentre que en altres persones el receptor deu ser una mica diferent i el mesc macrocíclic no hi pot entrar.

Però això pot passar en altres substàncies. I si més no, pot ser que tinguem diferent nombre de sensors per algunes aromes, de manera que cada perfum deu ser detectat d’una manera subtilment diferent per cada persona. I això no s’aplica únicament als perfums. Segurament el món on vivim fa una olor diferent per cada un de nosaltres!

divendres, de gener 25, 2008

Els coralls i la lluna plena

El poder de la lluna plena sobre l’estat anímic és ben conegut. Una nit serena, amb la lluna plena, amb bona companyia... No s’imagina una escena romàntica que no sigui a la llum de la lluna. I sembla que aquest sentiment no és nou. De fet es va començar a experimentar fa uns, diguem, cinc-cents milions d’anys!

Fa molts anys es va observar que moltes espècies de coralls presenten una fresa anual. (Incís. Pensava que es deia diferent, però la paraula és correcta: Fresa: Època que s'esdevé la posta dels peixos i dels amfibis. En castellà “Freza”). El cas és que durant tres o quatre dies alliberen milions de larves per assegurar una nova generació de coralls. I això ho fan tots sincronitzats al llarg de la Gran Barrera de Corall australiana. La gràcia és que això passa poques nits després d’una lluna plena de finals de primavera. I la pregunta era evident: Com saben els coralls que aquella determinada nit hi va haver lluna plena?

En realitat, fins i tot organismes molt senzills, com les meduses, disposen d’òrgans sensibles a la llum. Grups de cèl·lules, anomenats ocels o taques oculars, que distingeixen entre llum i foscor. No formen imatges, però permeten que l’animal discrimini entre el dia i la nit i potser també entre la superfície il·luminada i el fons fosc.

Però els coralls no tenen aquesta mena d’adaptacions i per saber si hi ha lluna plena cal un mecanisme una mica més sofisticat que simplement distingir llum i foscor. Però fa uns mesos, uns investigadors van esbrinar com s’ho fan.

El cas és que els coralls (el treball el van fer amb un anomenat Acropora millepora) no tenen cap orgànul especial per captar la llum, però si que tenen unes proteïnes fotosensibles anomenades criptocroms. Això són simplement unes proteïnes que aprofiten l’energia de la llum per canviar la seva estructura i començar a fer una funció que a les fosques no feien.

Els investigadors van trobar, escampades per les cèl·lules de la superfície del corall, dues proteïnes d’aquestes que, a més, reaccionen únicament a la llum blava. Això no és sorprenent ja que la llum, dins el mar agafa tonalitat blava de seguida. La resta de colors es perden passats pocs metres.

La gràcia és que una d’aquestes proteïnes (anomenada Cry1) es fabrica molt durant el dia, però gens durant la nit. L’altre (Cry2) també es fa durant el dia, però per la nit pot seguir-se fent tan sols si hi ha prou llum. De manera que la primera indica si és de dia o de nit, mentre que la segona informa de si és una nit il·luminada (lluna plena) o fosca (lluna nova).

D’aquesta manera quan l’activitat de Cry2 per la nit comença a ser menor que la nit anterior, els coralls “saben” que la lluna plena acaba de passar, i si és a finals de primavera vol dir que “aquesta nit, toca!”.

És fàcil imaginar l’avantatge evolutiu. Unes poques larves alliberades per algun corall seran devorades amb molta probabilitat. Però si tots els coralls alliberen de cop, per gran que sigui el banquet dels seus depredadors, moltes larves aconseguiran escapar i garantir la nova generació.

El més interessant és que aquestes dues proteïnes també les tenen altres animals. De fet, les presenten fins i tot els mamífers i els insectes. Si, nosaltres també les tenim a cèl·lules de la retina. A més, també hi ha proteïnes emparentades en les plantes i els bacteris. En tots els casos amb funcions relacionades amb els ritmes biològics.

Ara es pensa que aquest era un sistema existent en organismes molt primitius per assegurar-se que la reproducció, la divisió de les cèl·lules, es fes durant la nit i no durant el dia, quan la radiació ultraviolada del Sol podia danyar l’ADN. Després, a mida que els organismes anaven evolucionant i diversificant-se, van anar mantenint el sistema, adaptant-lo a les característiques de cada espècie.

Qui ho sap! Potser el romanticisme que ens desencadena la lluna plena és la resposta ancestral a l’activitat d’un equivalent de la proteïna Cry2 en algunes de les nostres cèl·lules!

dijous, de gener 24, 2008

Llàgrimes

Els nens no ploren! Aquesta és una frase que la majoria de nens hem sentit quan érem petits. No acostuma a ser una explicació sinó un retret dit amb to de menyspreu. Per tant, ja de ben petit aprens a fer el cor fort i mantenir el rostre impassible per moltes ganes que tinguis de plorar. I si no hi ha més remei, es plora en la intimitat.

Però el fet de plorar resulta, si més no, curiós. Per quin motiu hem de deixar anar llàgrimes quan ens fem mal o quan sentim emocions particularment intenses?

El fet de tenir llàgrimes no és sorprenent i tots sabem que la seva funció és la de mantenir l’ull humit per poder veure-hi correctament. El que no és tant conegut són les altres funcions de les llàgrimes i la complexitat que amaguen.

Per començar hi ha dos tipus de llàgrimes. Les que generem quan plorem són les més evidents, però també hi ha el llagrimeig normal, que fabriquem constantment per mantenir una capa humida sobre l’ull. I aquí arriba el primer detall poc conegut. No tenim una capa de llàgrimes sinó que en són tres de capes.

Directament en contacte amb l’ull hi ha una fina pel·lícula de moc. No com els del nas, evidentment, però si que és una substancia mucosa segregada per les glàndules conjuntivals que fa que la superfície de la còrnia sigui ben llisa i ajuda a que la llàgrima s’enganxi a l’ull. Després hi ha la capa aquosa, allò en que pensem quan imaginem una llàgrima, que està feta sobretot per aigua, però que també conté proteïnes i algunes sals. Finalment, a la superfície hi ha una finíssima pel·lícula oliosa segregada per les glàndules palpebrals, que estan just al final de les parpelles. La funció d’aquesta capa és la d’evitar que l’aigua de la llàgrima s’evapori amb massa facilitat.

I la feina que fan les llàgrimes va més enllà de mantenir la humitat. Entre les proteïnes que s’hi troben n’hi ha un parell que actuen com antibiòtics. La lisozima i algunes immunoglobulines s’encarreguen de destruir els bacteris que estarien encantats d'entrar dins el nostre organisme a través dels ulls.

A més, la capa aquosa s’encarrega de la nutrició i aporta d’oxigen a la còrnia. Com que la còrnia ha de ser transparent, no pot tenir vasos sanguinis que li portin l’oxigen i els nutrients necessaris. Doncs d’això s’encarreguen les llàgrimes, i cada vegada que parpellegem estem fent que es reparteixin homogèniament els nutrients i l'oxigen per les cèl·lules dels nostres ulls.

I, és clar, també hi ha la funció de protecció. Si entra un cos estrany, la llàgrima ajuda a arrossegar-lo fora. A més, si ens fem mal a l’ull, les proteïnes que contenen les llàgrimes participen en la cicatrització.

El cas és que la producció de llàgrimes es fa en les glàndules lacrimals, que estan al costat superior de cada ull. Generen llàgrimes de forma constant gràcies a que hi ha nervis que detecten el grau de sequedat de l’ull. L’excés de llàgrima marxa pel conducte lacrimal fins les foses nassals on, normalment s’evaporen amb l’aire que respirem. De fet, únicament quan plorem molt notem el sabor de les llàgrimes que arriben al coll a través de les foses nasals.

El detall és que del control de la secreció de llàgrimes s’encarrega el sistema nerviós autònom. Per això, en situacions d’emocions intenses es pot posar en marxa autònomament i començar a segregar més llàgrimes de les que l’ull necessita. Un mecanisme semblant al de tremolar quan estem nerviosos o enrogir quan passem vergonya.

De manera que, en realitat el plor no té una funció fisiològica concreta sinó que és un “efecte secundari” de l’estimulació del sistema nerviós. Però el cas és que tant se val. Plorar en un moment donat et deixa ben descansat i tranquil.

(Ui! Si els nens no plorem! Per un moment ho he oblidat.)

dimecres, de gener 23, 2008

De blogs i de micacos

Una de les coses que més m’agraden d’internet és la possibilitat de començar a estirar d’un fil i acabar descobrint coses completament diferents i allunyades de la idea inicial. I això m’ha passat per culpa de (o gràcies a) un blog memorable, el Badiu dels micacos, de l’amic carquinyol.

La cosa és que d’entrada he de reconèixer que al principi no vaig entendre res del nom del bloc ni de l’autor. Badiu?, Micacos? Carquinyol? Badiu em va sonar a terreny pantanós, suposo que per l’anglès “bayou”. Micacos em recordava un noble japonès, òbviament influencia del Mikado, i finalment carquinyol em feia pensar en els carquinyolis que menjava de petit a casa els avis.

Doncs el cas és que ni una!

Ara ja tinc clar que un badiu és l’”eixida d'una casa, sense cobrir o formant una porxada”. Que carquinyol té diferents significats, però el que tenia el blogaire en ment era el d'un “forat obert a la coberta de popa de les barques on se situa el patró en les maniobres i que, essent resguardat, li permet de veure tota la barca”. I els micacos...

Doncs miro al diccionari i veig que micaco és el “Fruit del nesprer del Japó”. I per més precisió, la Wickipedia m’informa que el nesprer del Japó, “a Badalona i algunes localitats del Maresme el fruit s'anomena micaco, i micaquer l'arbre que en dóna”.

Ja ho tinc clar, però aleshores em pregunto quina diferencia hi ha entre el nesprer del Japó i el nesprer de tota la vida. O potser és el mateix arbre?

Doncs no. Aquí cal deixar els noms comuns, que porten a confusió i recórrer a la nomenclatura binomial més precisa. El nesprer del Japó és Eriobotrya japonica, mentre que el nesprer comú o europeu és Mespilus germanica.

Els noms ja donen una pista. Un és japonica, per tant provinent del Japó, i l’altre és germanica, o sia, provinent d’Alemanya.

Però això em sembla molt estrany. Són dos arbres molt semblants. Actualment el que es comercialitza és sobretot el japonès, però això és relativament recent. A més, segons la informació que trobo els dos arbres estan estretament emparentats. Com és que s’han desenvolupat en indrets tan allunyats?

Certament, de vegades, medis ambients similars fan que evolucionin plantes i animals amb característiques similars, de manera que podria ser una simple casualitat. Però remeno una mica més i trobo que... ni el Eriobotrya japonica és realment del Japó, ni tampoc el Mespilus germanica és d’Alemanya!

El nesprer europeu és originari d’Àsia, de prop del mar Caspi. Van ser els romans qui el van portar cap Germània, on el cultiu va tenir prou èxit i es va estendre arreu com a cultiu fruiter inicialment i després es va assilvestrar i va començar a trobar-se per gairebé tota Europa.

I el nesprer japonès és originari del sud de Xina. Amb el temps també va ser exportat a diferents indrets i al Japó va ser on va tenir més èxit el seu conreu. Per això ara és el principal productor.

Amb això ja em puc fer una idea (que caldria verificar, però) de com va anar la història dels nesprers. Potser un arbre més primitiu que hi havia per Àsia central va anar ocupant diferents terrenys fa uns quants milions d’anys. Les varietats que van colonitzar el sud-est de la Xina van evolucionar fins a donar els Micaquers, que van ser portats per l’home fins al Japó. Les llavors d’altres parents d’aquells arbres van anar a petar a la zona més occidental d’Àsia i els romans els van carregar fins Alemanya, des d’on van fer les delícies dels europeus durant segles.

Amb el pas dels mil·lennis, les dos varietats es van anar diferenciant més i més i ara ja són dues espècies diferents que en alguns indrets (en alguns badius?) es tornen a trobar fent ombra plegades, gràcies a la globalització.

Potser les coses no van anar exactament així, però gràcies a un nom curiós d’un blog, a unes quantes pàgines d’internet i a una mica de curiositat he pogut refer una història ben entretinguda!

dimarts, de gener 22, 2008

Cascades invisibles

Quan mirem el mar veiem una superfície agitada, onades, escuma, algunes corrents, moviment en general. Però tan bon punt ens submergim, passats els primers metres s’imposa la tranquil·litat, o això és el que sembla. Però com sempre, les aparences poden enganyar.

Hi ha llocs on la geografia de terra ferma condiciona molt el que passa al fons del mar. I un d’aquests indrets és la costa del Golf del Lleó, la zona entre la costa catalana, les illes i el sud de França. Allà, el primer que destaca en els mapes submarins és la gran plataforma costanera que hi ha al nord. A la resta de costes, el terreny s’enfonsa prou ràpidament, però al Golf del Lleó, cal endinsar-se molt per trobar el final de la plataforma. La causa és, és clar, el gran aport de sediments per part del Roina.

Però un cop s’acaba la plataforma, apareixen uns grans pendents que no tenen res a envejar a les serralades de les nostres muntanyes. Hi ha gorgues submarines, grandiosos canals, valls tancades, penya segats formidables i finalment, les planúries de les grans profunditats, més enllà dels dos mil cinc-cents metres de fondària.

Però deia que el que s’esdevé allà al fons està condicionat per factors com el fred que faci aquí a dalt. I en ocasions, aquesta influencia es manifesta d’una manera espectacular.

Alguns hiverns els vents de Tramuntana i Mestral baixen particularment freds i bufen durant períodes més perllongats que d’habitual. Els que viviu a l’Empordà o els que coneixeu la Provença sabeu com d'insistents poden ser aquests fenòmens. Doncs quan això passa, un dels resultats és que l’aigua del mar es refreda més de l’habitual.

I tots sabem que l’aigua freda és més densa que l’aigua calenta.

Aquest simple fet físic fa que l’aigua de superfície tingui tendència a anar cap al fons. De fet, això passa cada hivern, però algunes vegades la temperatura és molt baixa, i aleshores la quantitat d’aigua que baixa és molt gran, i la velocitat de baixada també és molt important.

Aleshores té lloc el fenomen de les cascades submarines. Un fet que podríem admirar si podéssim distingir l’aigua freda i densa de la superfície, de la menys freda i menys densa que hi ha sota. Aleshores veuríem una massa d’aigua de milions de metres cúbics que cau literalment cap a les profunditats del mar, movent-se a velocitats de varis metres per segon, arrossegant-se pels canons submarins, corrent pels pendents de la plataforma continental, arrossegant quantitats immenses de sediments i de nutrients i erosionant les valls submarines en una caiguda de més de dos mil metres de desnivell. I en arribar a baix, el corrent dóna forma a la superfície del terra, creant planúries amb uns solcs al terra que s’estenen al llarg de molts quilòmetres.

Ara sabem que aquest fenomen de les cascades submarines passa cada quatre o cinc anys, amb una tendència a ser cada vegada més espaiades degut a l’escalfament del clima.

I això també ha permès comprendre un fenomen que passava a les nostres costes. Cada pocs anys la producció de la gamba vermella (Aristeus antennatus) patia una davallada important. Semblava que les gambes desapareixien, per tornar en nombre molt superior dos o tres anys després. Això era molt sorprenent, igual que el fet que, malgrat la gran pressió pesquera a la que aquesta espècie està sotmesa des de fa molts anys, encara no ha desaparegut.

L’explicació han sigut les cascades submarines. L’aigua freda en caure arrossega molts animals, i en particular els que no poden nedar gaire ni fixar-se al terra amb molta força. Un cap avall, les larves de les gambes es troben en un indret ric en nutrients i on els depredadors han de tenir més dificultats per capturar-les, potser per la terbolesa de l’aigua arrossegada. Això permet un creixement important de la població que repoblarà la superfície un parell d’anys després per alegria dels pescadors.

De manera que la propera vegada que aneu a Palamós o qualsevol altre poble de la costa i prengueu un plat de les delicioses gambes, recordeu que en podem gaudir gràcies al fet que, un parell d’anys abans, una freda tramuntana va bufar insistent durant uns dies!

dilluns, de gener 21, 2008

Una mirada a Mercuri

La setmana passada els acudits eren inevitables, però és que amb aquell nom no podia ser d’una altra manera. A molts llocs les informacions avisaven que ja teníem missatges del "messenger". En realitat si que tenia la seva importància, però res a veure amb ordinadors i Microsoft. Els missatges provenien de la sonda espacial MESSENGER en el seu encontre amb el planeta Mercuri. I la setmana passada es va poder donar una ullada a indrets que encara no s’havien observat mai.

Els que trien els noms per les missions de la NASA, realment són uns catxondos, però se les empesquen bé. MESSENGER és l’acrònim de MErcuri Surface, Space ENvironment, GEochemistry, and Ranging. I amb ella es vol conèixer millor el planeta més intern del sistema solar. L’abrasador mercuri.

Jo pensava que ja es tenia força dades d’aquest planeta, però resulta que tan sols s’hi havia enviat una missió, la Mariner 10, als anys setanta va poder fotografiar gairebé la meitat del planeta. Però això vol dir que encara quedava una altra meitat per conèixer, que era el que s’esperava del Messenger. I encara que la foto sembli poc interessant, és d'una part del sistema solar que mai fins ara s'havia pogut veure.

Explorar Mercuri resulta una demostració d’un fet que passa sovint a la vida. Les dificultats més importants les trobes als indrets menys esperats. És més senzill enviar una nau a Plutó que no pas a Mercuri. I això és justament perquè Mercuri es troba molt a prop del Sol, de manera que l'enorme gravetat solar obliga a la nau a fer unes trajectòries ben complicades. De fet, la Messenger a passat pel costat de Mercuri, però encara no ha pogut entrar en òrbita al voltant del planeta. Simplement encara va massa de pressa.

En altres planetes, amb més o menys atmosfera es poden fer maniobres de frenada aprofitant el fregament amb les capes més exteriors de l’atmosfera. Això frena la nau i permet que la gravetat del planeta la capturi. Però Mercuri pràcticament no en té d’atmosfera, de manera que aquesta maniobra tampoc és viable.

Si mireu la trajectòria de la nau veiem que el que fa és una ruta laberíntica. Va ser llançada l’any 2004. Al 2005 va passar a prop d’un planeta per desviar la seva òrbita. Quin planeta? Doncs la Terra! Coses de la mecànica estel·lar. Després va seguir orbitant al Sol i va creuar-se amb Venus l’any 2006. Un altre canvi de ruta per tornar a trobar Venus al 2007. Una altra òrbita al Sol i ara, al 2008 ha passat a fregar de Mercuri per primera vegada. Però encara li queda camí. Tornarà a passar al costat de Mercuri l’octubre del 2008 i encara no serà la definitiva, ni tampoc la trobada del 2009. A la quarta serà la bona. Al Març del 2011, finalment entrarà en òrbita mercurial i podrà començar la feina de veritat.

De manera que no, no és fàcil anar i explorar Mercuri. I això que, tot i que a les fotos recorda molt la Lluna, és un planeta realment interessant. Allà altra cosa no tindran, però energia solar en sobra! I un meteoròleg potser no tindria gaire a comentar, però gaudiria molt amb les dades d’amplitud tèrmica, la diferencia entre la temperatura del dia i la nit. Allà passes de 425 graus durant el dia, a 170 sota zero durant la nit! Quasi 600 graus de diferència no està malament.

Una altra curiositat és que durant molt temps es va pensar que la cara que donava al Sol sempre era la mateixa. Igual que la Lluna amb la Terra. Però ara sabem que no, que el dia dura 2/3 de l’any, de manera que si que va variant.

I finalment, podria ser un planeta prou ric en recursos minerals. Té un important camp magnètic, de manera que es pensa que el seu nucli conté molts elements metàl·lics. A més, una explotació minera a Mercuri seria molt rendible. No caldria instal·lar-hi foneries. Amb deixar el mineral a la superfície gairebé es fondria solet!

Energia il·limitada i recursos il·limitats, però en un ambient extremadament dur. Tot un repte pels enginyers del futur!

divendres, de gener 18, 2008

Llarg parèntesi de foscor

Moltes vegades hem sentit parlar de la caiguda de l’Imperi Romà. Els historiadors han marcat amb una creu l’any 476, quan el darrer emperador romà, un nen de catorze anys anomenat Ròmul August, va ser deposat pel cabdill germà Odoacre. En aquell moment ningú va ser conscient que es tancava una època, però ara es considera que allò va representar l’inici de l’Edat Mitjana. Un període de foscor que va durar fins al descobriment d’Amèrica.

De totes maneres, quan parlem de la caiguda de l’imperi romà, acostumem a oblidar que únicament va caure la meitat, l’Imperi d’occident. L’Imperi d’orient va seguir, amb capital a Constantinople, durant molts més segles. Ara l’anomenem imperi bizantí, però ells sempre es van considerar l’imperi romà. Per això hi ha qui opina que l’edat mitjana va durar fins la caiguda de Constantinople al 1453. La desaparició definitiva del que s’havia originat a Roma.

L’època medieval resulta particularment atractiva, potser per la foscor que l’envolta. El seu encant es nota en el grapat de novel·les històriques que es publiquen centrades en aquell període. Però ben mirat, pels qui van viure aquells segles i coneixien una mica d’història, havia de ser realment depriment mirar al voltant.

Uns segles abans havia florit la cultura clàssica, grega i romana. La filosofia, l’art, les matemàtiques havien viscut una època d’esplendor inimaginable. Havien mesurat la Terra, havien establert els principis de la matemàtica, havien creat les més famoses obres literàries o havien establert els principis de la farmacologia i la medicina. S’havien adonat que l’aire exercia pressió, havien classificat les estrelles segons la seva brillantor i havien entès les matemàtiques amagades dins la música.

Però tot allò es va enfonsar. La llum que va brillar amb tanta força durant els segles clàssics es va apagar i va deixar Europa en la foscor medieval. Durant segles van seguir transitant per carreteres romanes malgrat que ja no disposaven de la tècnica ni l'organització necessàries per mantenir-les o fer-ne de noves. Els llibres dels clàssics van quedar oblidats, recollits i gairebé ocults en les biblioteques conventuals i la cultura va passar a ser simplement recitar fragments de la Bíblia.

Moltíssims dels coneixements dels antics es van perdre per sempre més. I la destrucció no va ser total perquè, afortunadament, l’Islam va tenir la seva època daurada en aquell temps. Va ser l’Islam qui va preservar alguns dels coneixements dels clàssics i va seguir aportant nou aliment a l’ànsia de saber dels humans. De fet, moltes de les coses que coneixem avui sobre Aristòtil, Demòcrit o altres savis és a través de traduccions àrabs de llibres grecs.

Naturalment el temps no es va deturar a Europa. Van seguir apareixent noves tècniques, nous coneixements i la societat va anar evolucionant. Però un no pot deixar de tenir la sensació que tot anava a ritme terriblement lent en comparació amb com hauria pogut anar si algunes de les característiques de l’època clàssica haguessin perdurat. Van ser vuit segles malbaratats en molts aspectes.

La regla de Sant Benet defineix molt bé com eren els valors de la societat medieval: “Ora et labora”, Resa i treballa. Per desgràcia no va incloure el “Pensa” en la seva regla. En aquell temps i amb l’escala de valors i creences que tenien hauria sigut inimaginable, és clar. Però tot plegat va fer que la humanitat perdés tant de temps!

Com seria el nostre món, on seriem ara, de quins coneixements disposaríem, si la flama clàssica no s’hagués extingit durant tant temps?

dijous, de gener 17, 2008

Censura? Més aviat no.

Avui es farà a l’Hospitalet la primera d’una sèrie de conferències que tindran lloc en diverses ciutats espanyoles organitzades pel PSSI. Aquesta organització és la “Associació de Metges i Cirurgians per la Integritat Científica”, i el títol de la conferència és “Lo que Darwin no sabía”. Arriba acompanyada d’una certa polèmica, perquè volien fer aquesta mateixa presentació alguna Universitat que, finalment, no ha acceptat la petició. Fins i tot hi ha qui parla de censura.

El cas és que aquestes presentacions venen a defensar la teoria del Disseny Intel·ligent (una altra vegada!) proposant que és impossible que un procés evolutiu hagi donat lloc a la creació ja que aquesta és massa complexa. Per tant, segons ells, la realitat és que hi ha hagut un “Dissenyador Intel·ligent” que ha creat el món i els éssers vius.

La veritat és que podran anar de víctimes, però si una Universitat cedís un espai per una conferència que defensés que la Terra és plana, crec que caldria demanar la dimissió del rector immediatament. A la Universitat s’hi discuteixen (acarnissadament) teories i fets científics. No creences pseudocientífiques o religioses. I el Disseny Intel·ligent, diguin el que diguin, no té res a veure amb la ciència. Torna a ser una versió maquillada del “Si una cosa em costa de comprendre o no m’agrada, és que és la voluntat de Deu”.

Per descomptat que totes les idees es poden defensar lliurement, però en els llocs adients. I la Universitat no sembla el lloc adient per aquesta mena d’actes. Algun blog ho comenta d'una manera extremadament clara.

Si més no, cal reconèixer que van millorant la seva estratègia. Fa uns anys jugaven a tergiversar frases de científics reconeguts perquè semblés que recolzaven les seves creences. Fins i tot semblava que Darwin no creia gaire en l'evolució! En algun indret anotaven que el mateix Darwin reconeixia al capítol sis de l’Origen de les espècies que “... abans d’arribar el lector a aquest punt de la meva obra se li hauran acudit un grapat de dificultats. Algunes tan serioses que fins a dia d’avui, difícilment puc reflexionar sobre elles sense sentir-me desconcertat en cert grau”.

Ostres! Si fins i tot en Darwin no ho veia clar, com és que els científics segueixen cegament la seva teoria? Potser tingui alguna cosa a veure el fet que la frase que citen és incompleta. De fet Darwin continuava dient:

“Però, segons el meu lleial saber i entendre, la majoria són únicament aparents, i les que són reals no resulten, al meu entendre, funestes per la meva teoria.”

Ah! És fantàstic com és pot retallar una frase per canviar-li el sentit.

Sembla que ara ja no recorren a manipulacions tan grolleres. Si més no, la majoria no ho fan. Ara toca donar un vernís de dades científiques i raonaments acadèmics a allò que és pura ideologia. La principal és la seva idea central de la “complexitat irreductible”. Això, que sona tant sofisticat, que vol dir?

Doncs que algunes estructures dels éssers vius són massa complexes per haver evolucionat, es componen de massa parts necessàries totes elles perquè funcioni. Opinen que és impossible que totes elles evolucionin alhora per donar lloc a estructures complexes. Per exemple, per poder sentir els sons necessitem una sèrie de petits óssos disposats hàbilment dins l’oïda interna. Cada un d’ells va transmetent el senyal sonor cap a l’interior i si únicament un d’ells no funcionés a la perfecció, tot el sistema deixaria de funcionar. No es pot pensar que l'evolució els ha anat seleccionant tots alhora. I si no ho hagués fet alhora, l'oïda no hauria funcionat mai!

Un bon raonament, però equivocat!

El cas és que si que sabem com han anat modificant-se aquests ossets, i si que han anat canviant tots alhora, encara que inicialment no ho feien per l'oïda sinó que tenien altres funcions. La propera vegada que mireu un tauró, observeu la seva mandíbula inferior. Part dels ossos que la formen i l’ancoren al crani han anat canviant fins donar els ossets de l’oïda interna dels mamífers. Hi ha animals i restes que ens permeten entendre com va passar. I el mecanisme és fantàstic. No entenc perquè no els agrada i prefereixen que vingui un dissenyador a moure una vareta i puf! Una oïda.

Naturalment que hi havia coses que Darwin no sabia. Moltes les hem après amb el temps, altres les seguirem descobrint i si a la llum de nous descobriments cal canviar la teoria, doncs ja es farà. Però no en base a creences pseudocientífiques.

(Ja se que el tema és repetitiu, però es que em fot pensar que al final hi ha qui pot acabar pensant com el crio aquest)

dimecres, de gener 16, 2008

Bolets letals

Quan les coses són molt i molt grans, fàcilment perdem la mesura i la capacitat de comparar. Simplement ens imaginem alguna cosa coneguda i mentalment la fem créixer molt. El que passa és que sovint fem curt. Simplement hi ha fets que ens superen.

I això passa molt quan es parla de l’armament nuclear. Un dels èxits més lamentables de l’enginy humà. Una bomba atòmica és un fenomen tant destructiu, tant colossal, que escapa de la nostra imaginació. I no cal dir, un conflicte nuclear. Potser per això és molt poc freqüent parlar de la segona guerra mundial com el que va ser en realitat: La primera guerra nuclear de la història.

Però quan mires les dades, quan compares gràfics t’adones que, malgrat l’horror d’Hiroshima i de Nagasaki, allò no va ser res comparat amb el potencial que tenen ara les potencies que disposen d’aquest armament. La bomba d’Hiroshima era de 16 kilotones, això és, equivalent a 16000 tones de TNT. Avui en dia, la unitat de mesura normal per aquestes bombes és la megatona: mil kilotones. I la més gran que s’ha fet explotar va ser una bomba H de 50 megatones llençada pels soviètics al 1961”. Això va ser com tres mil vegades superior a la d’Hiroshima! Aquí podeu veure un esquema comparatiu.

En realitat, de bombes atòmiques n’hi ha de dos tipus. Igual que passa amb l’energia nuclear, hi ha la de fissió i la de fusió. La primera obté l’energia partir de trencar (fissionar) nuclis d'àtoms d’urani o plutoni. Els fragments resultants tenen menys massa que l’àtom inicial i la diferència s’allibera en forma d’energia segons la famosa fórmula e=mc2. El sistema no és massa complicat. La gràcia és que la reacció nuclear comença si es disposa de determinada quantitat de material fisionable. Allò que se'n diu “massa crítica”. Per tant, es comença amb dos blocs d’urani, que per separat no fan res, i amb una explosió convencional fem que s’ajuntin de cop de manera que superin la massa crítica. Aleshores comença la reacció en cadena i esclata la bomba.

Però després es van fer les bombes de fusió, la famosa “bomba H”. En aquesta el que fan és fusionar els nuclis d'àtoms d’hidrogen (d’aquí la H) per formar heli. Ara, el producte resultant té menys massa que els dos inicials i de nou, aquesta diferència se'n va en forma d’energia. De moltíssima energia.

Aquesta mena de bombes són molt més complexes. Cal comprimir l’hidrogen de manera homogènia i en poques mil·lèsimes de segon. Per aconseguir-ho el que es fa servir és... una bomba de fissió. De manera que la bomba H té un explosiu normal, que dispara una bomba nuclear de fissió, que dispara una bomba nuclear de fusió.

La imatge de l’explosió nuclear amb la seva característica forma de bolet és inconfusible. Però per quin motiu adopta aquesta figura tant característica?

Doncs el cas és que en el moment de l’explosió podem imaginar una bola d’un metre on la temperatura arriba a deu milions de graus i que s’expandeix fins arribar a més d’un quilòmetre de diàmetre en pocs segons. Naturalment l’aire de la zona s’expandeix per la calor i ascendeix ràpidament. Ja sabeu que l’aire calent va cap a dalt. Puja tant de pressa que crea una zona de baixa pressió a sota i això genera unes corrents ascendents de vents huracanats que arrosseguen tota mena de materials del terra fins la part alta del “bolet”.

I en el cas de les grans bombes H, el bolet és tant gran que puja ràpidament fins les capes altes de l’atmosfera. Quan arriba a la tropopausa (un indret on es separen la troposfera i l'estratosfera), la densitat i temperatura de l’aire varien molt i ja no disposa de prou calor per creuar-la, de manera que s’expandeix horitzontalment. Són uns bolets molt més amples que alts. I en les fotos es veuen iguals perquè no podem comparar, però deixen les explosions d’Hiroshima i Nagasaki com simples espurnes.

El resultat són unes imatges impressionats que simbolitzen el que ha sigut un triomf esclatant de l’enginy humà... i un fracàs absolut per la humanitat.

dimarts, de gener 15, 2008

Els "memes"

Per la blogosfera, de tant en tant corren els “memes”. Uns missatges o posts que es transmeten de blog a blog amb unes instruccions per seguir o per satisfer. Jo en tinc algun de pendent (una mica de paciència Llum), però ara voldria parlar del mateix nom del meme.

El primer que he de dir és que no en tinc ni idea d’on va sortir, de manera que em limito a especular. Una activitat que, sense abusar-ne, resulta molt gratificant. El cas és que la paraula “meme” ja fa molts anys que es va proposar en un context molt similar al que fem servir per la blogosfera.

En Richard Dawkins, al seu llibre “El Gen Egoista”, publicat al 1976 va introduir aquest concepte. En realitat crec que va ser ell qui va inventar la paraula, però de nou, no n’estic segur. El llibre tractava sobre l'evolució, l'herència i la genètica, proposant un punt de vista, si més no, interessant. Segons en Dawkins, no és necessàriament correcte pensar que transmetem els nostres gens als nostres descendents. Si l’origen de la vida va ser amb unes poques molècules que es replicaven en un mar ric en nutrients fa molts milions d’anys, podem mirar les coses des d’un punt de vista diferent. L’important serien els gens, i nosaltres seriem, simplement, un mecanisme que fan servir els gens per crear noves generacions de gens.

Com si diguéssim que la gallina és el sistema que fa servir l’ou per fabricar més ous.

Fa riure d’entrada, però el raonament és sòlid. Sobretot perquè abans que els organismes ja hi havia els gens: Molècules d’àcid nucleic que es duplicaven, multiplicaven, mutaven i competien en un mar primitiu.

En tot cas, un gen no deixa de ser una unitat d’informació guardada en una molècula química. D’aquest gen es faran copies i del nombre que se’n facin dependrà si el gen tindrà més o menys èxit. També hi haurà errors en les copies, de manera que algunes copies resultaran millors i altres menys eficients. La selecció actuarà i mica a mica el gen anirà canviant, evolucionant.

Però hi ha un altre àmbit en el que aquests mecanismes també actuen. El regne de les idees, de la cultura, de la ment. Les idees poden compartir-se, és a dir que s’instal·len en el cervell d’altres, de manera que cada vegada hi ha més cervells amb una o altra idea particular. La idea de “pàtria”, de “Deu”, d’”honor” són idees que han tingut molt èxit i ocupen moltes ments. Però també es modifiquen en passar d’una ment a l’altre. Igual que els gens tenen mutacions, les idees també es van alterant. Algunes resulten més atractives i proliferen per la societat. Altres no tenen èxit i s’abandonen.

És un joc interessant fer comparacions entre les unitats d'informació genètica i les d'informació mental. Tenen semblances, però també diferencies molt importants.

I per referir-se a aquestes unitats d’informació mental, que s’expandeixen saltant d’organisme en organisme, que es modifiquen i que s’adapten o s’extingeixen, en Dawkins fa fer una similitud. Si la informació genètica viatja en forma de gens (en anglès “genes”), la mental ho farà en forma de “mems” (en anglès “memes”).

Doncs els memes de la blogosfera es comporten de la mateixa manera. Tenen un origen, es fan copies i s’expandeixen molt si tenen èxit i s’instal·len en diferents blogs. En cas contrari la seva reproducció es baixa i s’extingeixen. A més, van mostrant petites variacions (mutacions?) de manera que d’alguns de poc atractius, sobtadament en surten variants amb molt més èxit.

Possiblement es podrien fer arbres genealògics dels memes. Mapes evolutius. Analitzar freqüències. Cladogrames. Potser aplicar equacions de genètica de poblacions? Mai se sap quina informació podem obtenir jugant amb aquestes coses.

I, un corol·lari és que la forma correcta hauria de ser “Mem” i no “Meme”, igual que parlem de “Gen” i no de “Gene”. Estrictament, "meme" és un anglicisme!

Tot i que ben mirat, el fet d’anomenar-lo “meme” és un mem en si mateix. No sé si podrà evolucionar cap a “mem”, ni tampoc si val la pena que ho faci.

dilluns, de gener 14, 2008

La saviesa del càntir.

Segons la Wickipedia, un càntir és “Un recipient per emmagatzemar i beure líquids (especialment aigua), més estret de la base que de dalt, amb un broc petit per beure'n, el galet, i un broc més ample per a omplir-lo, el tòt”. Al diccionari de l’IEC la definició és molt semblant: “Atuell portàtil per posar-hi aigua o altres líquids, de terrissa, de vidre o de metall, habitualment amb ansa broc i galet”.

Aquestes són les definicions que hi ha, però quan comprens com funciona un càntir t'adones que resulten extremadament pobres i incompletes, a més d’incorrectes!

El principal problema d'aquestes definicions és que obliden la principal característica del càntir que és que serveix per refredar l’aigua. En aquest sentit és molt millor la definició del Diccionario de la Real Academia Española: "vasija de barro poroso que se usa para refrescar agua". Hi ha molt estris per portar i guardar aigua, però el càntir és l’únic que s’encarrega de refredar-la per sota de la temperatura ambient.

Els de ciutat i els joves no ho saben, però abans, a pagès qualsevol podia comprovar com de fresca és l’aigua d’un càntir. I com es va refredant a mida que passa l’estona. I és que hi ha molta saviesa en un càntir! Un càntir és una excel·lent aplicació de la termodinàmica, de la física de fluids, de la química de materials i de l’eficiència energètica. Poca broma amb el càntir!

En realitat podem posar aigua dins un càntir a temperatura ambient i notarem com en menys d’una hora la temperatura ha baixat al voltant de 8 graus. I amb més temps pot arribar a baixar fins als 15 graus per sota de l’ambient!

La clau està en el material amb que es fan els càntirs i en la seva forma. La terrissa és un material porós. La seva estructura és plena de microforats per on les molècules d’aigua poden escolar-se, de manera que una estona després d’omplir-lo podem notar com la superfície està humida.

El cas és que la fina pel·lícula d’aigua que es forma a la superfície es trobarà amb un ambient més sec i ventilat i s’anirà evaporant (això si l’amo del càntir ha tingut la precaució de posar-lo en un lloc airejat). A més, com que es tracta d’un recipient gairebé tancat, l’evaporació serà sobretot per la superfície humida del càntir i no per la superfície de l’aigua.

I, de la mateixa manera que suar serveix per refrescar el cos, l’evaporació de les molècules d’aigua de la superfície del càntir s’emporta part de l’energia tèrmica que hi havia a l’aigua. No és una explicació física exacta però podem imaginar com si l’aigua que s’ha d’evaporar agafés calor del càntir per poder saltar a l’aire. El càntir perd energia i per tant, es refreda.

Però no penseu que la física implicada és senzilla. L’any 95 van publicar l'Equació del càntir a la revista Chemical Engineering Education. Són dues equacions diferencials que tenen en compte el volum d’aigua, la calor específica de l’aigua, la temperatura, el temps, la convecció, la superfície de l’aigua, la temperatura de l’aire, la temperatura de la superfície de l’aigua, el coeficient de radiació, la superfície del càntir, el coeficient de transmissió de calor, la calor de vaporització, la humitat de saturació, la humitat de l’aire i el coeficient de transferència de massa per l’aigua.

Les condicions ideals són tenir el càntir ple d’aigua, a l’ombra, en un indret ventilat i amb poca humitat ambient. La ventilació facilita l’evaporació (i per tant el refredament) mentre que la humitat ambient, si és elevada fa que sigui més difícil. Aquest detall fa que sigui un estri típic del clima mediterrani. A llocs amb estius calorosos però humits el càntir no funciona!

I finalment, ja he dit que la clau és que la terrissa és porosa. Per això, quan veig botigues on venen càntirs pintats amb una capa de vernís impermeable gairebé sap greu. Els turistes de ciutat que els compren per fer bonic no ho notaran, però... allò no serveix per a res!

divendres, de gener 11, 2008

Any Polar Internacional

Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s’assegura retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit.

Diuen que aquest anunci va aparèixer als diaris anglesos al 1914. Qui el va posar era l’Ernest Shackleton, quan preparava la que va ser segurament l’expedició antàrtica més famosa de tots els temps. Altres van ser més importants, més èpiques o més cruels, però en Shackleton va portar un fotògraf brillant que va immortalitzar el viatge i per això ara podem sentir el patiment d’aquells homes atrapats durant anys al gel. Podem veure com l’Endurance és esclafat per la pressió del gel i s’enfonsa. I podem contemplar incrèduls la petita barca en la que van salpar en direcció a la salvació, o a la mort si no s’orientaven amb precisió.

Aquella expedició és el paradigma del que passava al principi de l’exploració dels pols, uns dels indrets més hostils a la vida en el nostre planeta. Però per molts científics de seguida va ser evident que, per comprendre el que passava a l’atmosfera, per esbrinar per quin motiu les masses d’aire es movien de la manera que ho feien, perquè les temperatures oscil·laven de maneres determinades o per quin motiu unes zones dels oceans eren més riques en pesca que altres, calia comprendre el que passava als pols.

I això volia anar i obtenir mesures al mateix Àrtic o Antàrtida.

De manera que, en moltes expedicions, s’ajuntaven diversos interessos. Comercials, per trobar zones riques en recursos naturals, estratègiques, per disposar de mapes per on es podien moure flotes en temps de guerra, polítiques, pel prestigi que aconseguien els països que enviaven aquestes expedicions, i, finalment científiques, per potenciar el coneixement que teníem del nostre planeta.

Però al segle XIX, en Karl Weyprecht, co-comandant d’una expedició austro-hongaresa es va adonar que amb expedicions individuals no s’aconseguia gran cosa. Era com prendre la temperatura de París un dia determinat i considerar que allò era representatiu de la temperatura anual de tota Europa. En Weyprecht va dir que malgrat els grans esforços i sacrificis que feien en les expedicions individuals, tot allò “... únicament ens ofereix una idea dels extrems efectes de les forces de la natura a les regions àrtiques, però restem completament en la foscor pel que fa a les seves causes.”

El que calia eren moltes mesures i al llarg de molt temps. Per això es va proposar de fer un treball conjunt per part de diferents nacions. Cada una enviaria una expedició, que s’hi estaria un any i al final es posarien en comú totes les dades. Allò va ser l’origen del primer “Any polar internacional” que es va fer entre 1881 i 1884.

Van participar dotze nacions i malgrat que les dades obtingudes van ser molt limitades, de cop es van poder començar a establir mapes de temperatures, de pressió i d’humitat àrtiques. Ja no eren valors puntuals sinó que es podia comprendre una mica la dinàmica dels fenòmens atmosfèrics polars.

L’experiència es va repetir cinquanta anys després, entre els anys 1932-1933. El segon any polar internacional va aplegar quaranta països i va obtenir moltes més dades. La tecnologia havia millorat molt i la meteorologia amb ella. En aquell any es van començar a instal·lar estacions permanents.

El tercer any polar va fer-se vint-i-cinc anys després, al 1957-1958. De fet va ser conjunt amb l’any geofísic internacional que es va dedicar a mirar de comprovar la nova teoria de la “tectònica de plaques”. Ara això ja ho estudiem a l’escola, però es va acceptar en bona part gràcies als esforços d’aquell treball conjunt de científics de seixanta un països. A rel d’aquell any polar es va redactar el “Tractat Antàrtic”, que va proclamar l’Antàrtida com “territori internacional” destinat a la pau i la ciència (encara que ja veureu com quan el petroli falti intentaran saltar-se'l)

I aquest 2008, cent vint-i-cinc anys després de la primera crida, està tenint lloc el quart any polar internacional, que entre moltes coses estarà enfocat, és clar, a estudiar els canvis que està experimentant l’atmosfera de la Terra.

Ara les convocatòries ja no són com l’anunci d’en Shackleton, però no deixa de ser dur, i alhora apassionant, continuar la feina d’exploració i d’estudi que la humanitat està fent des de fa ja més d’un segle en aquells territoris mítics. A sobre, i excepcionalment es fa en un marc de cooperació internacional. De vegades passen aquestes coses que conviden a mantenir un cert optimisme sobre l'espècie humana.

dijous, de gener 10, 2008

Les lliçons de la fil·loxera

Diuen que la història mai no es repeteix, però també diuen que cal aprendre de la història, per evitar que es repeteixi. Dues frases interessants i útils per deixar anar de tant en tant, però que resulten aparentment contradictòries. La clau està, com sempre, en els matisos. La història no es repeteix exactament igual, però els grans trets si que es repeteixen, amb desesperant monotonia.

Això em va venir al cap mentre llegia una mica de la història de la fil·loxera. Ja sabeu que aquest paràsit de les vinyes va causar un impacte brutal al sector del vi de tota Europa. De fet, l’animalet ja s’ha escampat per tot el món, però en indrets on l'economia depenia gairebé en exclusivitat de les vinyes, com moltes regions de França i Espanya, els seus efectes van ser particularment devastadors.

Però resulta molt interessant la cronologia exacta dels fets. La plaga va començar a França al 1863 i després, de nou, al 1865. A partir d’aquell moment es va anar escampant i arruïnant la producció de vi de França. Allò va ser fantàstic per les vinyes d’Espanya, que sobtadament van veure com la seva producció era reclamada a preus molt alts. Molts compradors eren productors de vi francès que necessitaven raïm d’altres indrets per mantenir la producció. Tant Catalunya, com la Rioja van tenir uns anys de prosperitat extraordinària.

Però mentre a França anaven de corcoll buscant maneres de protegir-se de la plaga o de resistir els seus efectes, aquí no es va fer pràcticament res. Es pensava que els Pirineus farien de barrera natural per l’insecte. Costa pensar que és pugui ser tant ximple de creure que un insecte que ha trobat la manera de viatjar des de l’Oest dels estats Units fins a França es podrà aturar per unes muntanyes com el Pirineu.

En tot cas, al 1879 va aparèixer la fil·loxera a l’Empordà i a Màlaga. I allò va ser l’inici de la gran catàstrofe econòmica pels pagesos. En pocs anys va destruir la majoria de les vinyes, de la mateixa manera que havia passat a França, amb l’agreujant que molts conreus que abans es dedicaven a altres coses s’havien reconvertit a la vinya aprofitant la fallida del país veí. Un exemple és que en 20 anys la Rioja havia doblat la superfície de vinyes. Vinyes que, en arribar la malaltia es van perdre completament.

I quan va ser evident el que passava, de seguida es van formar comitès per tractar l’assumpte, es van destinar diners a estudiar procediments, es van fer reunions d’afectats i es va culpar a tothom de la desgràcia. Però als insectes, les discussions que tenien lloc no els afectaven gaire. I el cas és que, a part de discutir i buscar culpables, ben poca cosa es feia. Per això hi ha notes molt instructives, com una de l’ajuntament de Cornudella al 1895 on es demana “...que sea eliminado del presupuesto provincial el contingente para gastos de defensa contra la fil·loxera, ya que ningún beneficio redunda en beneficio de los propietarios, antes el contrario un gasto inútil, toda vez que la devastadora plaga campa a sus anchas por los viñedos de esta provincia, sin que se haga humanamente nada para cortarle algo su marcha.”

Un altre text instructiu l’ofereix l’escriptor Pere C. Palau i Ferrer: “... Immediatament d´esser a can Pau -a casa nostre- aquella colla de forasters, corre la veu de ser una brigada que cerca la fil·loxera. Ells pagesos tenen ben boniques les vinyes i els costa de creure que les pugui matar un "escarbato"(com alguns creient). Els incrèduls són munió… Un dia corre la veu d´haver aparegut la fil·loxera. Dissortadament, era cert. El mateix dia d´esser descoberta a una vinya de ran de la masia, Don Emilio (un dels tècnics) armà el microscopi i ens la mostre a tots... i tan odiada com els de la brigada, ho era la nostre família, per creure falòrnies i dar allotjament a aquella colla de ganduls i criminals, tot en un plegat".

De manera que enfront d’una catàstrofe anunciada i previsible es va decidir primer no fer res. Després es va parlar i discutir molt però sense fer res de profit. Entremig es va negar que el que començava a passar fos el que es temia i de pas es va acusar als que indicaven els fets d’alarmistes, criminals i de tenir obscures intencions.

Doncs a mi em sona que aquesta és exactament la seqüència d’esdeveniments que estem seguint quan parlem de l’escalfament global. Primer, no passa res, no pot passar res. Després, el que passa no és important, no cal fer res i després parlem molt però fem poc. Entremig, els que ho senyalen són uns alarmistes o es volen enriquir a base de la por dels crèduls

Potser si aquí haguessin començat a plantar ceps americans uns anys abans la magnitud de la catàstrofe hauria sigut menor. Però allò costava diners. Era millor creure que no passaria res i al final van haver de pagar amb escreix la manca de previsió. Com diu la nadala de l'autor Juan del Encina: "Oy comamos y bebamos y cantemos y holguemos, que mañana ayunaremos..."

Sospito que amb l'escalfament global estem a punt de repetir la història.

dimecres, de gener 09, 2008

Fil·loxera

El nord d’Europa és terra de cervesa, però aquí, a la mediterrània, el vi ha sigut la beguda per excel·lència al llarg de la història. Tota una cultura, una manera de viure s’ha generat al voltant del vi, del raïm i de les vinyes. Però va bé recordar que els vins i els caves que coneixem ara són els hereus d’una crisi global que va passar fa un segle i mig.

Quan parlem de l’impacte de la globalització normalment es fa referència a trasllats d’empreses allà on la mà d’obra és més barata. També notem la globalització en l’aparició de noves malalties vingudes de països llunyans a través de turistes que s’infecten i que en poques hores retornen al lloc d’origen junt amb un microbi indesitjat. Finalment, que una crisi econòmica asiàtica o americana faci trontollar l’economia de casa nostra també ens recorda que no vivim aïllats sinó que tot està interconnectat.

Però els efectes de la globalització ja s’han viscut en altres èpoques, i molts d’ells amb notables impactes econòmics. I un de ben clar va ser la plaga de la fil·loxera.

La fil·loxera (Dactylosphaera vitifoliae) és un petit insecte que viu paràsit dels ceps. S’alimenta de la seva saba, s’instal·la a les fulles o a les arrels i finalment li causa la mort. Abans, però, dóna lloc a nous insectes que parasitaran els ceps veïns, estenent la plaga de manera imparable.

L’animalet té un cicle biològic una mica complicat, amb generacions que es reprodueixen sexualment i altres en que les femelles ho fan per partenogènesi. També poden tenir dos camins en sortir de l’ou. Poden anar a les fulles o bé dirigir-se a les arrels. Tot això va complicar durant un temps la identificació correcta del paràsit. I fins i tot van haver un temps en que es pensaven que mascles i femelles eren dos espècies d’insectes diferents.

La clau és que la fil·loxera és un insecte d’origen americà, de l’oest dels Estats Units. I molts especialistes europeus no el coneixien gens. Com acostuma a passar en les relacions entre hoste i paràsit, els ceps americans han desenvolupat mecanismes de resistència a l’insecte, de manera que es veuen afectats molt menys per la infecció. S’han fet escales de resistència de diferents espècies de ceps que van des del 20 (resistència màxima dels ceps americans) fins al 0 (vulnerabilitat total pels ceps europeus)

No és estrany. Les plantes europees no havien tingut cap pressió selectiva per evolucionar i crear resistència enfront un paràsit que no existia a Europa.

Però amb la globalització del segle XVIII, alguns agricultors francesos van importar ceps americans per mirar de tenir nous tipus de raïm, per ampliar les col·leccions que tenien i alguns altres per buscar ceps resistents a l’Oídium, un fong que infectava algunes vinyes.

El cas és que amb les noves plantes van viatjar els ous de les fil·loxeres, que van arribar a una mena de paradís per aquests insectes. Milers de quilòmetres quadrats de vinyes que no oposaven cap resistència a la infecció, cap depredador natural i un clima apropiat. Que més podien demanar? De seguida van començar a créixer, proliferar i esdevenir una plaga que va anihilar les vinyes, primer de França i després de la resta d’Europa.

Allò va ser una catàstrofe econòmica per una pagesia que depenia ja quasi exclusivament de dos o tres conreus. El blat, els fruits secs i sobretot les vinyes. Al final, la solució va ser fer empelts amb les vinyes americanes, resistents a la fil·loxera i oblidar-se dels ceps originaris d’Europa. Per això ara pràcticament tot el vi es fa a partir de ceps americans que s’empelten després amb les varietats autòctones. El macabeu, el xarel·lo i el perellada són els més coneguts, però n’hi ha moltes més.

Però la fil·loxera no es va deturar aquí, els nous medis de transport i el comerç internacional van oferir tot un món per colonitzar a aquells petits insectes. I naturalment no ho van desaprofitar.

Llegir sobre la història de la plaga de la fil·loxera resulta molt i molt instructiu i sobretot dóna molt que pensar. Però això potser que ho deixem per demà.