dilluns, de maig 31, 2010

Daus, atzar i marques

Si hi ha un joc al que els matemàtics s’hi han dedicat amb ganes és el dels daus. Aquest i el tirar una moneda a l’aire. L’objectiu no és el joc en si mateix sinó el fet d’analitzar l’atzar. Quan es tracta de veure com van les distribucions de números generats a l’atzar, un bon començament és simplement tirar els daus.

Però els daus tenen una llarga història i acompanyen als humans des de temps primitius. Al principi serien només ossos o petxines tirats amb més o menys gràcia, però aviat van trobar que un os del peu, l’astràgal, tenia forma molt útil per jugar. Naturalment en aquells temps el mateix concepte d’atzar era impensable i el resultat de les tirades depenia de la voluntat dels Deus.

Els romans van ser uns grans aficionats al joc dels daus. I en aquell temps ja hi havia daus com els d’avui en dia, de sis cares i situant en cares contraries el nombres en la combinació 1:6, 2:5 i 3:4. En principi, amb un dau cúbic cada número ha de sortir amb la mateixa probabilitat, però de seguida que es van inventar els daus, es va inventar la manera de fer trampes. Els humans som així i deixar la fortuna en mans dels Deus o de l’atzar ens sembla una manera poc profitosa de fer les coses.

Per trucar un dau es pot fer, per exemple, que una de les cares sigui una mica més petita que les altres. Un dau llimat així ja no te les mateixes probabilitats per tots els nombres.

Però el més avançat eren els daus als que s’introduïa una mica de mercuri a l’interior. Aleshores, abans de llançar-los es colpejava la taula en determinada posició i el mercuri es desplaçava cap a una de les cares, just la contraria de la que volíem que sortís. Quan tiràvem, el dau pesava més pel costat on hi havia el mercuri i, amb molta probabilitat, sortia la xifra que volíem.

Com que de vegades es veia la marca del forat per on s’havia ficat el mercuri, es deia que aquell dau estava “marcat”.

Però més enllà de les trampes, els daus són un món en si mateixos. N’hi ha de moltes menes i formes, encara que cap de tant popular com el cúbic. A la pràctica els millors són els que tenen les formes dels sòlids pitagòrics. Amb ells s’obtenen daus quatre, vuit, deu, dotze o vint cares. En realitat també hi ha altres formes, més o menys curioses, però algunes tenen el problema de no caure amb la mateixa probabilitat a tots els costats.

Fins i tot hi ha qui ha fet daus rodons com una broma ja que només tenen una cara i tiris com tiris sempre surt l’u.En realitat fins i tot n'hi ha de rodons que a l'interior tenen el pes distribuit com si fos un dau de sis cares. Aleshores en teoria s'hi pot jugar... sempre que tinguis una superfície completament plana i llisa.

Però els daus fan sortir algunes de les febleses dels humans, i l’addicció al joc n’és una d’elles. Alguns dels textos més antics que fan referència al joc dels daus són justament per prevenir dels perills que comporta una afició excessiva al joc. Potser perquè això de mirar de controlar l’atzar sempre ha tingut un atractiu inquietant.

divendres, de maig 28, 2010

Si tothom parla de Lost...

Doncs no. Jo no era un seguidor de Lost. La vaig seguir ocasionalment la primera temporada, però alguna cosa no m’acabava de convèncer. I això que era molt clar que aquella sèrie tenia alguna cosa. Però mira, una sèrie enganxa o no enganxa i no hi ha més a discutir. I com que no l’he vist, doncs no puc opinar sobre el final tot i que els explicacions que donen alguns fans irreductibles per defensar que el final era molt bo em semblen agafades una mica pels pèls.

Però hi ha més sèries que han arribat al final de temporada. Que a l’ecosistema televisiu hi ha una certa telediversitat! I aquesta setmana ha arribat a la “hibernació d’estiu” una de les meves preferides. “The Big Bang Theory”, una joia que vaig descobrir gràcies a l’Alasanid i que ara em té el cor robat. No és estrany, ja que els protagonistes són uns científics completament frikis i una veïna per la que qualsevol científic perdria el cap.




Cal dir que, al menys en aquesta sèrie s’han pres la molèstia de buscar bons assessors i quan deixen anar parrafades tecnològiques, ho fan amb un grau de correcció molt notable. No és l’habitual bla bla bla que intenten que soni estrany perquè sembli molt científic. De fet, moltes vegades és un resum encertat de física quàntica o temes similars.

Per sort, al setembre seguirà, perquè realment, quan una sèrie t’enganxa pot arribar a ser una mica obsesiva. Tot i que Lost no la seguia, entenc als seguidors. El meu petit trauma personal amb una sèrie va ser el final de “Galàctica”. I suposo que a hores d’ara ja ningú té cap dubte de com de friki també puc arribar a ser. En tot cas friki però amb orgull (mmm hauria d’haver penjat aquest post fa un parell de dies però no hi vaig caure). El final de Galàctica també va aixecar una certa polseguera i les opinions es van dividir. Jo crec que va ser genial, però de nou, contra gustos... I també en aquest cas, la sèrie agradava amb passió, o avorria extraordinàriament.




Però el joc de metàfores que plantejava em va encantar molt més enllà de la pura ciència ficció. Malgrat que sortien naus galàctiques, batalles espacials i els temibles cylons, uns robots que quasi havien extingit als humans, la gràcia estava en els temes que plantejava. És legítim manipular unes eleccions si saps que les guanyarà un incompetent? Si nosaltres som els oprimits és lícit fer servir terroristes suïcides? Sacrificaries tres-centes persones per poder salvar-ne cinquanta mil? Amb els enemics de la humanitat podem pactar la pau després d’un genocidi? O hem de seguir una guerra que cap bàndol pot guanyar? Si la humanitat s’ha reduït a uns pocs milers de persones donem el poder als polítics que quedin o als militars? I quin pes li donem a les religions?

Aquesta era la gràcia d’una sèrie fosca i angoixant, però que em va semblar inesperadament madura per ser de ciència ficció. Lenta al principi, però extraordinària quan va agafar el ritme. Algun detall incorrecte (a l’espai ni les naus ni explosions no fan soroll) però perdonable. I com a bona sèrie, va deixar un buit en acabar. “So say we all”

Vale. El post no és gaire científic. Però si des que va acabar Lost tothom parla de sèries, doncs jo també.

dijous, de maig 27, 2010

No n'hi ha per tant.

Una de les molèsties inevitables d’Internet són les cadenes de missatges enviats per amics que s’espanten amb facilitat o que s’ho empassen tot. Naturalment ho fan de bona fe, però aquestes altures ja haurien de saber que això de reenviar missatges dramàtics, inquietants o apocalíptics és una pèrdua de temps. Fa poc n’he vist un d’aquests. Un que corre des de finals de l’any passat (que jo sàpiga). En aquest missatge avisen dels terribles perills que comporta tenir a casa una planta decorativa tant habitual com la Diffenbacchia.

En el missatge afirmen que la setmana passada (?) un amic que estava tallant fulles de Diffenbacchia se’n va posar una a la boca durant un instant. De seguida es va començar a trobar malament, la cara se li va inflar, s’ofegava, la boca li cremava, un pulmó li va col·lapsar, va patir danys en òrgans interns, quasi té un infart i etc. etc. etc. En resum, una història de terror.

Naturalment, els metges no s’expliquen com va poder sobreviure perquè el verí de la planta és terrible i el fan servir els indis per fabricar fletxes verinoses i pot deixar cec en pocs segons i etc. etc. etc.

Per tant aconsella que no es toqui sinó és amb guants i amb moltes precaucions. En realitat potser és millor no tenir aquesta planta tan perillosa a casa, sobretot si hi ha criatures. Finalment demana, com no!, que es reenviï el missatge a tothom de seguida, per evitar més desgràcies.

És clar. Jo, que he tingut Diffembacchies a casa molts anys, que les he tocat sense gaires escrúpols i que mai no he tingut problemes, em quedo una mica parat. De manera que dedico cinc minuts a buscar informació sobre la planta (una cosa que, pel que sembla, mai no fan els que reenvien aquests missatges) i de seguida en treus l’entrellat.

La planta si que és tòxica. Però no tant. De fet, moltes plantes resulten tòxiques si te les menges. Una de les primeres coses que se’ls diu als nens és justament que no han de menjar-se les fulles ni els fruits que trobin pel bosc i que no coneguin. I això també s’aplica a les plantes decoratives. De la mateixa manera que mai se’m passaria pel cap anar rossegant fulles de ficus, tampoc ho faria amb Diffembacchies ni amb cap altre planta d’aquestes.

En el cas de la Diffembacchia la toxicitat és perquè conté una certa quantitat oxalat de calci en forma de cristalls. Aquests cristallets, que tècnicament s’anomenen rafidis, els tenen moltes plantes i serveixen per desanimar als herbívors. Com que és un cristall, trenquen les mucoses i es claven a les capes superficials de la boca en el cas que les mengis. De passada, per les petites ferides entren enzims i productes irritants com el mateix àcid oxàlic que són els que fan mal, llagues i un seguit d’efectes desagradables.

Quan això passa, cal rentar amb aigua la zona afectada i glopejar llet i, si la zona s’inflama molt, trucar a urgències.

Normalment l’efecte no és més greu que una picada d’ortiga. Quan passa, acostuma a ser en nens petits que se l’han posat a la boca. I és que per molt que els pares vigilin, un nen sempre sap com trobar la manera de fer-se mal. Però en tot cas no passa gran cosa. En un estudi que va durar 24 mesos a un centre de toxicologia dels Estats Units van recollir 61 cassos d’intoxicació per Diffembachia. Tots van ser lleus i sense símptomes excepte tres. En aquests tres, els efectes es van notar durant els cinc primers minuts i es van considerar lleus.

Aleshores, el drama que explica el missatge es inventat? Potser. O potser no. El que suposo és que l’amic en qüestió seria al·lèrgic a algun component de la Diffembacchia. Els símptomes que descriu són literalment els d’un shock anafilàctic. Un brot al·lèrgic molt greu i que efectivament pot causar la mort en poc temps si no es controla. Si és així, aquell amic si que s’ha d’apartar de la planta, però la resta podem ignorar-la. Les al·lèrgies són personals i cada persona pot ser al·lèrgica a una cosa diferent. Allò que a tu no et fa res a mi, en el cas que hi sigui al·lèrgic, em pot matar.

De manera que la Diffembacchia pot seguir al seu lloc sense que haguem de patir. Tot i que, naturalment, no aconsellaria a ningú que se la mengi!

dimecres, de maig 26, 2010

Viagra i hipertensió

Com és d’esperar, quan es parla de Viagra tothom comença a fer un somriure mal dissimulat. La pastilleta blava que ha contribuït a fer més rics als laboratoris Pfizer ha esdevingut tot un símbol relacionat amb el sexe. Però el cas és que es continuen fent estudis sobre la Viagra, o millor dit sobre el seu principi actiu, el sildenafil, per aplicar-ho a diferents patologies.

El motiu és fàcil d’entendre. Un medicament que ja es fa servir no necessita passar de nou tots els controls de seguretat i qualitat inicials. De manera que si ets un laboratori i descobreixes que un medicament serveix per tractar una malaltia diferent a la inicialment prevista, doncs t’estalviaràs molts diners i temps a l’hora de comercialitzar-lo.

En certa manera, això ja va passar una vegada en el cas de la Viagra. Inicialment s’estudiava l’ús del sildenafil per tractar malalties cardíaques. Això és perquè el sildenafil actua afavorint la dilatació de les arteries. Be, en realitat és una mica més complicat. El que fa és que quan una arteria es dilata, trigui més estona a tornar a contraure’s. En tot cas, si tens problemes per la circulació de la sang, o tens risc d’infart, és bona cosa que els artèries estiguin més aviat dilatades. Així la sang circula amb més facilitat i el risc d’infart disminueix.

Els resultats eren bons, però no espectaculars. De totes maneres els metges van notar que molts pacients dels grups d’estudi inicials demanaven si podien seguir amb el tractament degut a que havien notat que la qualitat i durada de els seves ereccions eren molt millors. Un efecte potser poc notable amb vint anys, però que pot marcar la diferència si en tens seixanta.

I el motiu era senzill. Una erecció no deixa de ser un mecanisme pel qual, en resposta a estímuls nerviosos, les artèries que porten sang al penis es dilaten de manera que deixen passar més sang. Aquesta sang omplirà unes cavitats anomenades cossos cavernosos, que s’inflaran i tindrem l’erecció. Una erecció que afluixarà quan les venes de sortida s’obrin i les arteries recuperin el seu diàmetre inicial. El sildenafil evitava aquesta tornada de les arteries a la normalitat de manera que la sang continuava entrant i l’erecció era més duradora i intensa.

Els de Pfizer se’n van adonar del que representava, van deixar de banda les malalties cardiovasculars i la van vendre com a Viagra amb l’èxit innegable que ha tingut. Però el cas és que la investigació sobre les aplicacions d’aquest fàrmac per malalties relacionades amb la circulació de la sang segueix. Per això ara es mira si un tractament amb sildenafil pot millorar les perspectives de vida de pacients amb hipertensió pulmonar. Amb una mica de sildenafil les artèries dels pulmons poden estar més dilatades i aleshores la sang circularà amb més facilitat i la pressió arterial baixarà.

I si són homes, tindran efectes secundaris que en principi no seran empipadors (o potser si). En el cas que siguin dones, la diferencia serà poc notable, en els efectes secundaris vull dir. Malgrat els intents de les farmacèutiques per colar la Viagra a les senyores, tenir una erecció no és una prioritat en aquest cas.

Més que res perquè cal recordar que amb Viagra, l’erecció és la conseqüència d’estar excitat. No pas la causa. La Viagra millora la qualitat de les ereccions però no pas el grau d’excitació. Amb massa freqüència s’oblida que l’òrgan sexual per excel·lència és... el cervell.

dimarts, de maig 25, 2010

See you later, alligator

Les ocasions cal aprofitar-les, perquè mai saps quan es repetiran. En conseqüència, aquests dies he mirat d’aprofitar l’oportunitat d’anar a veure en el seu ambient uns animals absolutament fantàstics: els caimans americans (Alligator mississippiensis). Tampoc és que n’hagi fet cap estudi. Simplement hi ha excursions per turistes als pantans de Louisianna. Una mica massa turistic, és clar, però tot i així... qui es pot resistir a donar una volta en un d’aquells típics planadors pel Bayou de Barataria?

En anglès els diuen alligators, una paraula derivada dels colons espanyols, que anomenaven aquells animals com “los lagartos”. Semblen cocodrils, però en realitat no ho són. Si voleu distingir entre un alligator i un cocodril heu de mirar la forma de la boca. Arrodonida en el cas dels alligators i allargada en els cocodrils. Hi ha moltes més diferències, però ja cal apropar-se per veure-les i això no resulta aconsellable. Fins i tot en el cas d’una cria petita pot resultar perillós. En part perquè una queixalada et pot deixar sense dit, però sobretot perquè la mare pot estar amagada pels voltants, i certament una mare alligator que creu que vols fer mal la seva cria és una cosa que no voleu veure.

He de dir que vistos de prop no semblen massa perillosos. Els alligators van estar a punt d’extingir-se per l’excés de caça. Per això es van posar parcs nacionals i ara la població es va recuperant. Però ja no es veuen els grans exemplars de quatre o cinc metres. La majoria tenen dimensions més modestes. De totes maneres, segueix impressionant l’aspecte primitiu que tenen. Sobretot quan només veus un cap que es dirigeix cap a tu traient el nas per la superfície de l’aigua.

Aquesta aigua on viuen ha de ser de riu. Els cocodrils poden viure en aigua salada perquè tenen unes glàndules especialitzades en eliminar l’excés de sal, però els alligators no les tenen, de manera que el seu hàbitat es limita a l’aigua dolça.

Per alimentar-se són una mica bestiotes. Tenen moltes dents, però no serveixen exactament per mastegar. El que fan es capturar la presa amb la boca, que disposa d’una musculatura fenomenal, i tot seguit començar a donar voltes amb molta violència i per sota l’aigua fins que la ofeguen o la esquarteren. Tot seguit s’empassen trossos sencers de la víctima, sense prendre’s la molèstia de mastegar-la. Ja s’encarregarà l’estómac de fer la digestió. I per ajudar, acostumen a empassar pedres (gastròlits) que faciliten la trituració del menjar dins l’estómac. Tot plegat molt poc sofisticat, però tremendament efectiu.

En tot cas, si bé la musculatura per tancar la boca és formidable, tenen molta menys força a l’hora d’obrir-la. Per això, la manera de capturar un d’aquests animals és començar posant una corda que els tanqui la boca. Després, quan la resta del cos s’ha immobilitzat, es podem mantenir amb una certa seguretat mantenint-li la boca tancada amb cinta adhesiva. Simplement no tenen prou força per trencar-la amb els músculs d’obrir la boca.

En realitat són uns animals prou desconeguts i plens de curiositats. Poden estar molta estona sota l’aigua sense respirar, poden sobreviure en un llac glaçat deixant part del cap fora de l’aigua, de manera que segueixen respirant i baixen el metabolisme per no congelar-se. Fan uns nius molt espectaculars on ponen un grapat d’ous. De totes maneres, la majoria de cries moriran... devorades per altres alligators.

Un parell de detalls em van sobtar. Quan els guies els ofereixen menjar per atreure’ls no ho fan amb res sanguinolent. Els tiraven marshmallows (nuvolets). I, òbviament, es pot menjar alligator fregit. Sospito que és un plat bàsicament pels turistes, però tant se val. Em van dir que semblava pollastre. Jo més aviat vaig pensar en peix. Fa gràcia, encara que gastronòmicament no em va semblar res de l’altre món. Per descomptat era alligator de granja, que també n’hi ha.

dijous, de maig 20, 2010

De Congrés



De moment encara estic de congrés. I per ara ja he descobert, o recordat, unes quantes coses interesants:





- No cal un núvol de cendra volcànica per convertir un viatge de 12 h en una odissea de 36 hores.
- La viagra sembla ser útil per tractar la hipertensió pulmonar.
- A Nova Orleans sempre se sent música (però no sempre es jazz).
- Els mitocondris eren originalment bacteris. Ja ho sabia, però inesperadament això serà molt important.
- El Mississipi me l'imaginava més gran
- La mida (de les cèl·lules, i en concret dels neutròfils) importa.
- La cuina Creolé pot ser deliciosa.
- Hi ha qui té resultats molt semblants als nostres, i com no correm, ens passaran al davant.
- La música del "Grandpa" Elliott té màgia. I si acabes cantant amb ell a una cantonada del barri francès, encara més.

I encara queda un dia, de manera que sembla que serà molt profitós. Tant en l'aspecte científic com en el cultural (es pot demanar més?)

divendres, de maig 14, 2010

dijous, de maig 13, 2010

Antievolucionistes en acció

Ahir vaig comentar l’experiment que durant vint anys va fer en Richard Lenski, per veure si a mida que passaven milers de generacions, una soca de bacteris podia anar adaptant-se al medi en que la feien viure. Efectivament va trobar, entre altres modificacions, que una de les colònies bacterianes va desenvolupar la capacitat de fer servir citrat com a font d’energia. Els detalls de l’experiment li feien suggerir que això no havia passat sense més sinó que prèviament havien fet falta altres mutacions, aparentment intranscendents, que havien fet possible que funcionés la mutació definitiva per captar el citrat.

Com era previsible, aquest experiment no va agradar massa en alguns cercles com els que porten el projecte Conservapedia. Una versió de la Wikipedia però des del punt de vista dels fonamentalistes cristians. Això vol dir contraris a l’avortament, el feminisme, l’homosexualitat, l’evolucionisme, i tot el que ells considerin antiamericà i poc cristià (sempre segons la seva molt particular definició del que significa ser cristià).

Però aquesta vegada, a més de criticar el treball, el que van fer, concretament l’Andrew Schlafly va ser escriure directament a l’autor del treball, en Lenski, discutint alguns dels seus resultats i argumentant que faltaven dades per verificar el que deia. Per exemple, una de les crítiques concretes que li feia era que no aportava les dades sobre les tres proteïnes noves que havien aparegut per permetre la captació del citrat. A més, li va fer notar que com que la seva recerca es finançava amb fons públics, tenia la obligació d’oferir les dades originals per que podessin revisar si les conclusions que va treure eren correctes. La correspondència que van mantenir és molt interessant i mostra algunes estratègies que fan servir els negacionistes (de l’evolució i de moltes altres coses).

Per exemple, el que li està demanant és alguna cosa quasi impossible. Les dades originals d’un treball de vint anys! Això són les llibretes de laboratori, les dades de creixement de totes les colònies, el personal que hi va treballar, les condicions de cada esterilització... Alguns advocats ja saben com va la jugada (i en Schafly no és científic, és advocat). Simplement demana alguna cosa que a la pràctica no et poden donar i quan no ho facin posa’t a cridar “frau!”.

De totes maneres, en Lenski, li va seguir el joc, al menys al principi. I alguna resposta no té desperdici. En el cas de les tres proteïnes que en Schlafly no veia clares, en Lenski li va respondre: “No hem afirmat això enlloc del nostre treball. Ni tan sols crec que això sigui correcte.”

Aquesta és una altra estratègia habitual. Afirmen que has dit una cosa (que en realitat no has dit mai) i després t’acusen de dir coses errònies.

En realitat van haver un parell de cartes més. Schlafly va ignorar les respostes de Lenski i va insistir a demanar les dades originals per avaluar si el treball estava ben fet. I aquí, en Lenski se’n va fartar una mica. A l’inici de la resposta ja l’avisa que intentava ser educat, però vist que no li feia cas, potser deixaria de ser-ho. Li va fer notar que les seves crítiques indicaven que no s’havia llegit el treball o be no l’havia entès en absolut.

I finalment li recordava un detall, que si hagués entès l’article, hauria tingut present. Més enllà de les dades, gràfics i anàlisis, el que tenien per demostrar el seu treball... eren els propis bacteris congelats, ja que guardaven mostres de les colònies cada 500 generacions. La pregunta de Lenski aleshores va ser: Vol que compartim els bacteris? Estic disposat a fer-ho, per descomptat, amb científics competents. Abans, però, hauria de demostrar aquesta competència, pertanyent a una institució de recerca científica, havent publicat treballs en el camp, demostrant que disposa de l’equipament necessari per treballar amb bacteris...

Al final, fins i tot alguns dels seguidors de Schlafly van reconèixer que les seves crítiques eren infundades. I és que un experiment pot no agradar-te, per descomptat. I pots mirar de rebatre-ho, de trobar-hi errors, o fins i tot de fer el teu propi experiment per defensar un punt de vista diferent. Però la demagògia pura i dura no sempre funciona. Si més no, el “cas Lenski” no posa en dubte les dades de l’experiment, però és molt ilustratiu de com actuen alguns grups ultrareligiosos per defensar la seva visió de les coses. I com de cansat i inútil pot ser discutir amb ells.

dimecres, de maig 12, 2010

Evolució en acció

Un dels principals inconvenients amb la teoria de l’evolució és que les coses passen a ritme molt lent. Tan lent, que no hi ha manera d’observar-la en directe. Per això hi ha qui creu que les espècies son immutables. Però amb una mica d’imaginació i paciència si que es pot veure algun aspecte del que passa sota els efectes de l’evolució. Si el problema es que per veure canvis evolutius calen moltes generacions, doncs agafem bacteris, que es divideixen molt de pressa i esperem uns quants anys.

Això és el que ha fet en Richard E. Lenski i el seu equip. Fa vint anys van agafar 12 colònies d’un bacteri molt ben conegut anomenat Escherichia coli. Les dotze poblacions les van posar en flascons amb un medi que tenia glucosa i també citrat. La gràcia és que aquests bacteris poden fer servir la glucosa per alimentar-se, però no el citrat. L’altre detall era que la quantitat de glucosa era més aviat poqueta. Els bacteris podien créixer, però no anaven sobrats d’aliment.

Les generacions de bacteris es succeeixen amb molta rapidesa, de manera que passats vint anys portaven l’equivalent a 45.000 generacions. De fet, aquest febrer han arribat a les 50.000 generacions. I aquest ja és un període en que algun efecte evolutiu es podria veure. Per començar, els bacteris ara són més grans, quasi el doble, dels originals. A més, també creixen més de pressa. I quan han analitzat els seus gens han vist un bon nombre de mutacions que s’han anat acumulant.

Però el més interessant va passar en una de les colònies durant la generació número 33.127. Un cultiu de bacteris comença sent un líquid transparent, fins que la població creix tant que esdevé tèrbol. Com en aquest experiment estaven amb la glucosa limitada, els medis eren més aviat transparent, però en aquella generació, un dels cultius, catalogat com A-3, va esdevenir tèrbol. Aquells bacteris havien canviat i ja podien fer servir el citrat i això els permetia aprofitar un nutrient abundant amb el que créixer molt més de pressa.

No és una curiositat sense més importància. La incapacitat per fer servir el citrat és una de les característiques que se fan servir per catalogar un bacteri com E.coli. però aparentment, aquella soca en concret havia evolucionat i s’havia adaptat a un medi ric en citrat.

La cosa, però era més complicada. Al llarg de l’experiment, havien guardat mostres congelades cada 500 generacions, de manera que van poder tornar enrere en el temps. Van anar agafant mostres de les generacions antigues i les van posar a créixer en medi amb citrat. Durant les primeres 20.000 generacions cap no ho va aconseguir, però a partir d’aleshores la capacitat d’aprofitar el citrat anava apareixent i desapareixent esporàdicament. La gràcia és que això passava únicament en la colònia A-3.

Tot plegat indica que la mutació que feia que el bacteri pogués aprofitar el citrat no era una cosa que apareixia com un bolet, per atzar. Primer calia que altres gens patissin alteracions. Unes mutacions que aparentment no feien res, no servien per res, però que obrien la porta a que altres mutacions en el futur si que tinguessin algun efecte.

Aquest és un fet que els que s’oposen a la teoria de l’evolució semblen no captar del tot. Els efectes de les mutacions s’acumulen en el temps. La única condició és disposar de molt temps, però la natura és pacient.

Ara toca esbrinar la seqüència de canvis genètics i quins efectes moleculars tenien. E.coli no pot aprofitar el citrat perquè no te manera de portar-lo a l’interior de la cèl·lula. La soca nova ha trobat la manera. Segurament una proteïna que abans servia per alguna altre cosa, ha patit un seguit de canvis i ara també pot transportar citrat. O potser el gen que codificava per la proteïna s’ha duplicat. Això permetria que un dels dos segueixi fent la feina antiga mentre que l’altre pot experimentar canvis, algun dels quals, amb sort, serà útil.

Fixeu-vos que els canvis, de vegades semblen no servir per a res. Els bacteris ara són més grans i això no sembla tenir cap utilitat. Una bona mostra de la manera de funcionar de l’evolució. Al llarg del temps els organismes agafen molts camins i, si en proves molts, segurament alguns resultaran ser útils (com l’ús del citrat) mentre que altres resultaran irrellevants (com tenir la mida més gran).

Naturalment també n’hi ha molts que resulten dolents, però aquests s’eliminen ràpidament per la selecció natural i desapareixen de la història.

dimarts, de maig 11, 2010

La goteta que es fa pregar

Fa cinc anys, quan aquest blog tot just començava, vaig escriure sobre un curiós experiment que estaven fent a la universitat de Queensland, a Austràlia. L’experiment havia guanyat un premi IgNobel, de manera que ja es podia esperar alguna cosa inesperada, tot i que en principi només consistia en posar un líquid en un embut i veure a quina velocitat queien les gotes. La clau era triar amb gràcia el líquid en qüestió, perquè de moment només han caigut 8 gotes i l’experiment va començar l’any 1927!

Es tracta de “the pitch drop experiment” o “l’experiment de la gota de brea” i la idea del professor Thomas Parnell era demostrar que algunes coses poden semblar sòlides, però en realitat són líquides. El que passa és que són molt viscoses, extremadament viscoses, com la que va triar per fer l’experiment, la brea.

La brea és, segons el diccionari “Substància viscosa de color roig negrenc obtinguda per destil·lació de la fusta o del carbó o com a residu de la destil·lació dels quitrans, emprada com a aglomerant i impermeabilitzant, i per a fins medicinals.” Durant molts anys, els vaixells feien servir brea per segellar les juntures. Una pasta negra que en escalfar-la esdevenia líquida i que quan es refredava solidificava. La brea en realitat és una barreja d’hidrocarburs i altres compostos amb noms estranys com ara compostos policíclics heteroaromàtics.

Doncs l’home va agafar brea, la va escalfar i, mentre era líquida, la va posar en un embut amb la sortida tancada. Va deixar que es refredés i solidifiqués durant tres anys, i tot seguit va obrir l’embut. I a esperar...

Resulta que la brea té propietats de líquid. Les seves molècules poden moure’s unes respecte de les altres, igual que l’aigua, però a un ritme molt més lent. Per això es diu que te una elevada viscositat (elevadíssima de fet). Això fa que mica a mica, aquella brea, aparentment sòlida, anés regalimant per l’embut. La primera gota va caure el 1938, la segona va fer-ho el 1947, i ara estem esperant que caigui la novena gota.

El cas és que el ritme de caiguda no és homogeni. Depèn del temps més o menys calorós que tinguin. I des que a la universitat van posar aire condicionat, la cosa s’ha alentit encara més. Les primeres gotes queien cada 8 o 9 anys, però la número 8 va trigar 12 anys, va caure l’any 2000. I sembla que la 9 encara trigarà més.

Això és una mica estressant. Quan vaig escriure aquell article, el novembre del 2005, esperava que la gota caigués cap al 2009 i per això, quan hi he pensat he anat a veure com estava el tema. Però és evident que era massa optimista.

Però fins el aparentment més simple dels experiment pot tenir complicacions, i el responsable actual del projecte, el Professor J S Mainstone es va trobar en un dilema. Quan l’experiment va començar l’embut es va posar sobre un vas de precipitats a una certa altura, però el vas es va emplenant i els gotes tenen tendència a ser cada vegada més llargues. Cal modificar les condicions inicials de l’experiment? Treure les gotes que ja han caigut? Posar a més altura l’embut? La idea era deixar-ho tot tal com va començar, però com diu el mateix Mainstone, si podem admirar catedrals gòtiques és perquè han anat reparant i reposant les parts més desgastades o malmeses pel temps.

Si comparem les fotos antigues amb les més modernes, es veu que si que han retirat el material que ja ha caigut, però l’altura de l’embut diria que no ha variat. Ja veurem que passa en un futur.

En tot cas, esperem que la tècnica no faci més males passades. Perquè el cas és que ningú ha vist caure cap de les gotes. Les primeres era qüestió de sort, ningú s’hi passa gaire estona observant un fenomen tant lent. Mirar créixer una planta és un ritme frenètic en comparació. I en la gota de l’any 2000 ja hi havia una webcam... que es va penjar justament aquella nit.

Potser l’any 2012, o 2013, o quan sigui, hi haurà més sort!

dilluns, de maig 10, 2010

Som una mica neandertals

Els detectius saben molt be que per refer una història cal tenir presents tots els detalls, totes les pistes, ja que qualsevol indici ens pot oferir un nou punt de vista que faci canviar l’esquema general o, si més no, alguns detalls de la història. I la setmana passada van sortir a la llum unes noves dades que ens ajuden a entendre una mica més la nostra història, la dels humans. Uns investigadors han descobert que els humans portem una mica de DNA compartit amb els neandertals. Naturalment el titular a la premsa era que els humans s’havien aparellat amb els neandertals. També recalcaven que no podem saber si va ser un mascle sapiens amb una femella neandertal o a l’inrevés.

És comprensible que la imatge d’un neandertal i un sapiens fotent un clau és més espectacular que la nova imatge que aporta a la nostra evolució. Però després d’una estona de bromes, si donem un cop d’ull a com van fer l’estudi trobem coses que també són interessants.

En realitat, fins ara només podíem agafar restes de neandertals i compara-les amb les dels humans actuals o d’altres simis per mirar d’establir semblances i diferències. Això ens ha donat molta informació, però evidentment té uns límits. La gràcia és que fa poc s’han desenvolupat les tècniques per obtenir DNA de les restes dels neandertals. I amb això podem començar a comparar-nos a nivell molecular.

En aquest estudi s’ha comparat el DNA obtingut a partir d’ossos de tres neandertals amb el de cinc humans actuals. També s’ha comparat amb el de ximpanzés, els nostres parents vius més propers. Els cinc humans no van triar-se a l’atzar. Corresponien a un humà sud-africà, un de l’Àfrica occidental, un francès, un xinès i un de Nova Zelanda.

Adoneu-vos que els genomes del xinès i el de Nova Zelanda eren representatius d’humans que mai no van estar en contacte (que sapiguem) amb neandertals. En canvi el francès és una mostra d’humans que si que hi van estar en contacte, ja que en realitat els neandertals eren típicament europeus i per aquí tenim constància que van conviure durant un temps les dues espècies. Finalment els africans eren els representants de l’origen dels humans, abans de la sortida d’Àfrica que va tenir lloc fa uns 70.000 anys.

El primer que han vist és que humans i neandertals estem molt més emparentats entre nosaltres que amb els ximpanzés, cosa que confirma el que deien els estudis purament anatòmics.

Però l’interessant ha estat, és clar, la presencia de gens de neandertals en el genoma dels humans moderns. El primer que cal notar és que no es tracta de gens funcionals. Parlem de zones de DNA que no semblen tenir una particular importància. És evident que no hem heretat dels neandertals la seva capacitat per resistir el fred i aparentment tampoc cap gen d’especial importància. També cal destacar que ells no portaven DNA humà.

Però el més interessant és que tant el francès, com el xinès i el de Nova Zelanda porten DNA neandertal. En canvi, els africans no.

Això indica que els entrecreuaments devien tenir lloc a la zona de l’orient mitjà. Abans que els humans abandonessin Àfrica i s’escampessin per tot el planeta. Els humans que van migrar cap Àsia i Oceania ja portaven els fragments de DNA neandertal a les seves cèl·lules. Uns fragments potser de poca importància funcional, però que deixaven una empremta sobre la nostra història.

Per descomptat caldrà fer més estudis per perfilar millor el que anem descobrint. Però en tot cas, si algun dia algú us vol insultar dient-vos “neandertal”, podeu respondre-li amb tranquil·litat que “efectivament, però només entre un 1 % i un 4 %”.

divendres, de maig 07, 2010

A TV3!

Hi ha coses que fan gràcia, i sortir a la tele n'és una. Si voleu veure el numeret que vàrem muntar amb pits de silicona, desfibril·ladors, camaleons o telèfons móbils, podeu fer una ullada al video.



dijous, de maig 06, 2010

La catàstrofe de la talidomida

Una crítica que es fa en ocasions a la indústria farmacèutica i a la recerca biomèdica en general és sobre l’ús d’animals d’experimentació per determinar la toxicitat dels fàrmacs. D’entrada els investigadors hi tenen poc a dir perquè és un tema regulat per llei, però a més hi ha un argument que es pot reduir a una sola paraula: Talidomida.

L’any 1956 es va comercialitzar un medicament per controlar els marejos, els vòmits i com a sedant durant els primers mesos dels embarassos. Tenia diferents noms comercials, però el principi actiu era el mateix. La n-(2,6-dioxo-3-piperidil)-ftalimida, coneguda com talidomida. Va tenir un èxit notable, ja que no semblava tenir gaires efectes secundaris i s’havia vist que era molt poc tòxica. Però aviat es va descobrir que si que hi havia un problema.

A principis dels anys seixanta els metges de diferents països europeus van adonar-se que estava augmentant molt el nombre de nens que naixien amb malformacions. Principalment veien que les criatures tenien les extremitats molt poc formades o que directament naixien sense braços o sense cames. De seguida es va poder relacionar aquestes malformacions amb el fet d’haver pres talidomida durant els tres primers mesos d’embaràs. El medicament es va retirar del mercat més o menys ràpidament, però ja era massa tard per impedir que entre 10.000 i 20.000 nens d’arreu del món naixessin amb les malformacions.

Posteriorment es va descobrir que la talidomida, al igual que moltes molècules, pot presentar-se en dos formes aparentment iguals, però que són com la imatge vista en un mirall. Igual que una mà pot ser dreta o esquerra, les molècules poden ser L o R. La talidomida tenia efectes teratogènics (que causen malformacions en els fetus) però només una de les dues formes. Per desgràcia, quan es fabricava el medicament en sortien les dos formes en les mateixes proporcions.

Per una altra banda, en aquell temps es dubtava que els fàrmacs podessin travessar la barrera que representa la placenta, però el cas és que si que ho poden fer.

Aquella catàstrofe sanitària va posar sobre la taula la necessitat de controlar molt millor els medicaments que es posaven al mercat. La talidomida havia passat les proves que es demanaven en aquell temps, però era clar que allò va ser insuficient. A més, cada país té les seves regulacions i alguns simplement no en tenien cap.

En realitat el laboratori que la fabricava havia fet proves en diferents animals i no havia detectat cap problema. Però quan es va revisar el treball que havien fet van topar amb experiments mal fets, dades incomplertes i interpretacions errònies. Per exemple, en molts casos no trobaven cap malformació perquè administraven als animals dosis prou grans com per fer els embrions inviables. Si la cria no neix, no es detecta cap malformació. Tampoc van administrar el fàrmac al moment que tocaria ni de la manera que podia donar pistes.

Per tant va quedar clar que per veure si un fàrmac era tòxic, calia donar moltes dosis diferents, en molts moments diferents i a molts tipus d’animals diferents. Això no garanteix al 100 % que als humans no els faci res, però redueix molt el risc i permet saber exactament quins efectes poden esperar-se.

Tot això es va posar en marxa a partir de la catàstrofe de la talidomida. Una desgràcia que no va afectar als Estats Units ja que una funcionaria de la FDA, la Frances Oldham Kelsey, no va veure clar el que afirmava el laboratori fabricant. S’havia publicat un petit treball en una revista que notificava una certa toxicitat de la talidomida i ella es va negar a signar l’aprovació fins que no fessin més estudis per descartar aquell efecte.

Quan es va veure el que passava a la resta del món, els americans van estar molt agraïts a la Frances. I de pas, van augmentar de manera incontestable el poder de la FDA i els requisits que calia exigir a les farmacèutiques abans de posar el mercat res. Això també ho van fer la major part dels països, encara que la FDA segueix sent una referència. Els requisits ara són tant grans que es diu que les aspirines o els anticonceptius orals no passarien el tall. Però és que en aquests temes, és millor pecar per excés de precaució que no pas arriscar-se a repetir un cas com el de la talidomida.

Curiosament, ara s’ha tornat a aprovar l’ús de la talidomida per tractar malalties com la lepra o algun tipus de càncer. Però s’especifica que per prendre-la cal fer-se un test que descarti l’embaràs i cal fer servir dos mètodes anticonceptius. A més, la prova d’embaràs cal repetir-la cada setmana mentre duri el tractament. I és que amb aquestes coses, tota precaució és poca.

dimecres, de maig 05, 2010

I el món va canviar...

Estem a punt de celebrar un aniversari ben important. Fa cinquanta anys d’un fet que va canviar la història d’una manera més radical que molts dels esdeveniments que s’estudien als llibres. I malgrat tot, era un fet aparentment simple. Un objecte molt petit, però que va tenir unes conseqüències aclaparadores. De fet, un exemple de com de coses senzilles (que no simples) en pot sortir una gran complexitat.

El 9 de maig de 1960 l’agencia del medicament dels Estats Units, la famosa FDA, va anunciar que aprovaria unes pastilles anomenades Enovid 10 mg com a anticonceptiu oral. La famosa “píndola” estava a punt de canviar el món.

No era qualsevol cosa. Aquelles píndoles atorgaven a les dones el control final del seu propi cos. Ja podien decidir quan volien ser mares i quan no. El sexe i la reproducció es podien separar definitivament i en conseqüència les dones podien, si volien, gaudir del sexe de la mateixa manera que els homes, sense patir per un embaràs. Al menys en teoria. I és que justament en el cas del sexe és on sempre hi haurà diferencies entre sexes. Però la posició subordinada que al llarg de la història havien patit les dones ja podia desaparèixer gràcies a aquelles píndoles.

El camí fins l'aprovació va estar ple de curiositats. Feia trenta anys que s’havien descobert i caracteritzat les hormones sexuals i s’havia observat que algunes, sobretot la progesterona frenaven la ovulació. El motiu és lògic. La progesterona es la hormona que s’encarrega, entre moltes altres coses, de mantenir l’embaràs. Per això el nom “pro gestació”. De fet, la caiguda en nivells de progesterona és un dels desencadenants de la regla. Doncs la progesterona inhibeix la ovulació simplement per evitar que començi un segon embaràs a mig camí del primer.

Amb aquests efectes no era difícil intuir que podrien aplicar-se per controlar l’embaràs, però en aquells temps, simplement ningú hi estava interessat. Segurament el fet que la industria i les institucions acadèmiques estiguessin en mans d’homes hi tingué alguna cosa a veure. Tot i així, alguns investigadors, com en Gregory Pincus, van aconseguir uns pocs fons per fer recerca en aquell camp. Buscaven anàlegs de la progesterona per tractar infertilitat, alteracions de la regla i problemes semblants. De totes maneres, aviat els van tallar la subvenció.

En això va intervenir una dona, la Katharine McCormick, una endocrinòloga, sufragista i filantropa que es va interessar pels treballs de Pincus. Com que no hi havia diners per fer la recerca, ella es va encarregar d’aconseguir-los i en Pincus va poder seguir la recerca. Dels molts anàlegs que van assajar, n’hi havia un que semblava més prometedor, el noretinodrel. Després van veure que afegint-hi un anàleg d’estrògens (l’altra hormona femenina per excel·lència) els resultats eren millors. Aleshores van començar a fer estudis clínics. El problema va ser que els anticonceptius eren un delicte a l’estat de Massachussets, de manera que van haver d’anar a Puerto Rico a fer les proves.

L’any 1957 es va aprovar l’ús de l’Enovid per tractar problemes menstruals. Aquelles píndoles ajudaven a controlar la regla en casos de cicles molt irregulars. Però no va ser fins el 1960 quan es va aprovar com a sistema anticonceptiu. I en principi es va fer amb limitacions. Per exemple, només és podien prendre durant tres anys. Una limitació que les dones de seguida es van passar per alt. Simplement demanaven noves receptes a altres metges.

Hi havia problemes secundaris relacionats amb la píndola (tots els fàrmacs en tenen), però el desastre de la talidomida encara no havia passat, de manera que les proves fetes es van considerar suficients. Uns pocs anys després segur que la història hauria estat molt diferent.

Però el cas és que els anticonceptius orals es van aprovar, que les dones van prendre el control del seu cos i, tot seguit, de les seves vides. I, com efecte secundari, la història de la humanitat va agafar una nova direcció.

dimarts, de maig 04, 2010

Avisos absurds

Ja he comentat alguna vegada que aquells qui no creuen en l’evolució fan servir l’argument que en realitat és únicament una “teoria” i per tant encara no es pot acceptar. Aquesta afirmació el que indica, bàsicament, és que qui la fa ignora el que és una “Teoria” en el llenguatge científic. Però no deixa de ser un argument que els ha donat algunes vegades èxits a nivell legal. Per exemple, l’any 2008 es va votar per ensenyar l’evolució a les escoles de l’estat de Florida advertint que “allò era únicament una teoria”. Una cosa semblant va passar a Kansas l’any 2006 i, en realitat uns quants estats més.

Aleshores van fer que als llibres de text hi figurés el següent advertiment: Aquest llibre de text conté material sobre l'evolució. L'evolució és una teoria, no un fet, sobre l'origen dels éssers vius. Aquest material ha de ser abordat amb una ment oberta, estudiat acuradament i considerat críticament.

Dona la sensació que el jutge tenia ganes d’afegir-hi “Classificat X, no apte per menors de 18 anys”. A molts estats, no se si a tots, ja ho han retirat, però la iniciativa demostra molt clarament la manera de pensar dels integristes cristians d'aquell país.

En tot cas, hi ha coses que cansen i que cal prendre’s amb una mica d’humor. Per això van aparèixer aviat altres suggeriments que també es podien posar als llibres de text. Per exemple:

“Aquest llibre de text conté material sobre la gravetat. La Gravitació Universal és una teoria, no un fet, sobre la llei natural de l'atracció. Aquest material ha de ser abordat amb una ment oberta, estudiat acuradament i considerat críticament.

O aquesta altre:

“Aquest llibre de text afirma que la Terra és rodona. Hi ha desacord en la forma exacta de la Terra i no tothom accepta aquesta teoria. Aquest material ha de ser abordat amb una ment oberta, estudiat acuradament i considerat críticament.

I posats a imaginar podem inventar-ne de nous: Ja que en català, castellà o francès es fan servir paraules d’origen àrab o anglès podem dubtar del que sempre ens han dit i advertir que:

“Aquest llibre de text afirma que el català, el castellà i el francès deriven del llatí. L’origen llatí de les llengües llatines és una teoria, no un fet, sobre l’origen de les llengües. Aquest material ha de ser abordat amb una ment oberta, estudiat acuradament i considerat críticament.

En canvi, sospito que s’enfadarien si poséssim un advertiment semblant a la Bíblia:

“Aquest llibre conté afirmacions com ara que per arreglar una discussió amb un faraó és correcte assassinar tots els fills primogènits del seu país o que en un vaixell s’hi poden encabir els prop de tres milions d’espècies vives que existeixen. Hi ha desacord en la interpretació d’aquesta informació i no tothom l’accepta com a veritat absoluta. Aquest material ha de ser abordat amb una ment oberta, estudiat acuradament i considerat críticament.

Mmmm, potser en aquest cas no estaria malament l'advertiment.

En realitat, tots els llibres, totes les idees, sense excepció, han d’abordar-se amb esperit crític i la ment oberta. Però amb l’evolució passa com amb la gravitació: per ara totes les observacions que tenim coincideixen amb la teoria. Pot estar equivocada, com tot, però no la posarem en dubte fins que tinguem dades que la contradiguin. I per descomptat no la posarem en dubte simplement perquè no agrada als que s’atorguen la interpretació d’un llibre que consideren sagrat.

Això, però, és una cosa que no entenen els integrismes, del tipus que siguin. Ells separen les coses, i pretenen que mirem amb ment oberta els llibres que els agraden i amb esperit critic els que no.

dilluns, de maig 03, 2010

Respirar

Una de les icones de la evolució és aquell moment en que un animal va decidir sortir de l’aigua i endinsar-se en terra ferma. Acostumen a dibuixar-ho com una mena de peix amb potes, meitat amfibi, meitat rèptil, abandonant una platja envoltada de pins i falgueres i caminant amb dificultat cap a l’interior del bosc.

Naturalment, aquesta imatge és un disbarat i el pas a terra ferma va requerir molt temps i petits avenços. Estades inicials molt curtes que mica a mica s’anirien allargant. Però el més erroni del concepte clàssic és que fa pensar que aquesta colonització va passar una vegada. I en realitat va tenir lloc en moltes ocasions!

De fet, pràcticament tots els grans grups d’animals van tenir alguns representants que, al llarg de l’evolució van abandonar el medi aquàtic per conquerir el terrestre. Insectes, equinoderms, cucs, i, és clar, vertebrats, van intentar fer el pas en diferents ocasions i fent servir estratègies diferents.

El motiu és raonable. A l’aire hi ha molt més oxigen que no pas el que es troba dissolt a l’aigua. Tant oxigen facilita el metabolisme i permet tenir molta més activitat. Disposem de més energia si obtenim l’oxigen de l’aire que si ho fem de l’aigua. Per això, el primer pas van ser animals que tot i viure a l’aigua se les van enginyar per trobar la manera d’obtenir una dosi extra d’oxigen a partir de l’aire. Hi ha peixos que treuen el cap per respirar aire. No ho fan com nosaltres és clar, però ho fan. Altres organismes capten l’oxigen a través de la pell, de la boca, de les brànquies, de l’estómac i fins i tot hi ha holotúries (els cogombres de mar) que el capten per la cloaca. Això de respirar pel cul fa gràcia, però també hi ha vertebrats, com algunes tortugues de mar que ho fan en part. Tenen pulmons, però també capten una part de l’oxigen a partir de l’aigua que fiquen per la cloaca.

Mica a mica es van anar desenvolupant estructures que permetien captar l’oxigen amb més eficàcia i que permetien alhora augmentar les estades fora de l’aigua. Però això portava molts problemes. Normalment pensem sempre en la falta de potes per caminar, però en realitat aquest era dels fàcils de resoldre. Els problemes reals, els de vida o mort eren per exemple, evitar morir deshidratat per dessecació. A l’aigua no hi ha problema de falta d’aigua, però a terra has de tenir un cos impermeabilitzat.

Però el principal problema té a veure amb una funció dels pulmons en la que normalment no hi pensem massa. Els pulmons els fem servir per captar oxigen de l’aire, cert. Però també, i igual d’important, per eliminar l’excés de CO2 que generem. I per un animal això és molt fàcil de fer dins l’aigua, però molt difícil quan surt a l’aire.

La manera d’aconseguir-ho va ser fer que els pulmons ventilessin. Que l’aire no parés quiet i fluís per la superfície on captem i eliminem els gasos. Això, i també aconseguir una superfície molt gran per fer aquest intercanvi. La manera va ser, en el nostre cas, anar plegant i replegant la cavitat pulmonar. Al final tenim uns pulmons fets per petites bosses, els alvèols, que omplim i buidem a cada inspiració. D’aquesta manera hem aconseguit que la superfície efectiva dels nostres pulmons sigui de més de 100 metres quadrats. Si fa no fa, com un camp de tenis. Amb això si que podem captar oxigen i, sobretot, eliminar CO2.

Tot i així, els dels mamífers no són dels més eficients. En eficiència pulmonar, les aus han aconseguit el primer lloc. Amb uns pulmons completament diferents dels nostres. Amb unes cambres que recullen l’aire i el després l’empenyen fent-lo circular per dins dels pulmons. Nosaltres mai podem buidar un pulmó del tot. Sempre queda un 25 % d’aire dins, de manera que l’aire que fem servir sempre està una mica “viciat”. Les aus en canvi, fan passar pel pulmó aire totalment fresc cada vegada que respiren.

I de maneres de respirar n’hi ha moltes més. Els insectes tenen uns petits forats , anomenats tràquees, a la superfície de la cutícula que segueixen en uns petits canals per on porten l’aire directament cap a l’interior del cos. Així l’aire arriba directament a les cèl·lules. Això, però limita la mida que poden adquirir.

Realment, passar del medi aquàtic al terrestre era una gran oportunitat. Un territori enorme per conquerir i unes fonts d’energia molt més riques. Però els reptes també van ser formidables. Per això és interessant veure com la vida va afrontar-ho tantes vegades i de tantes maneres diferents.