divendres, de febrer 27, 2009

un gen sensible

Si parlem de mutants, de seguida pensem en monstres més o menys imaginatius, o en super-herois cinematogràfics disposats a lluitar per la humanitat. Però en realitat, una mutació és simplement un canvi en la seqüència del DNA, i considerant la llargada que té, el nombre de cèl·lules que tenim i la probabilitat d’errors que hi ha a l’hora de copiar el DNA, podem estar segurs que tots portem a sobre unes quantes mutacions. De manera que res de monstres. Mutants ho som tots.

El que passa és que la majoria de mutacions no tenen més importància. Naturalment, les que ens preocupen són aquelles que alteren el funcionament de les cèl·lules i causen malalties com el càncer. Però moltes altres mutacions, que van apareixen a les poblacions d’éssers vius no tenen gaire importància i representen més aviat curiositats. A part, és clar, de ser un dels materials que fan servir les espècies per evolucionar.

Hi ha mutacions que son molt marcades, com ara l’albinisme. Una alteració en el gen que guarda la informació per fabricar el pigment de la pell fa que aquest pigment no es faci i per això les persones amb albinisme tenen la pell tant pàl·lida i el cabell blanc. Això pot no ser massa greu en països nòrdics, però si vius en un país tropical, segurament patiràs amb molta freqüència cremades a la pell per culpa del Sol.

Altres mutacions són ja part de la varietat entre els humans. Tenir els ulls d’un color o un altre, el grup sanguini A, B, AB o O, el cabell llis o arrissat o la capacitat per plegar la llengua com si fos un tub són el resultat d’alguna mutació que va patir algun avantpassat llunyà i que ja s’ha escampat per la població.

Algunes mutacions resulten ben curioses. I una de les que fa gràcia és la que dona als gats siamesos la seva coloració característica.

Els gats siamesos tenen un color de pèl blanquinós, però les orelles, la cara, la cua i les potes són de color molt més fosc. Això, però, és únicament una aproximació. Hi ha moltes variacions en les tonalitats i en l’àrea pigmentada i fins i tot aquesta àrea pot canviar segons l’època de l’any. Aquells qui coneixen els gats saben que durant l’hivern els siamesos són més foscos que durant l’estiu. I el motiu és la mutació que porten.

La clau es troba en un gen anomenat sc que és responsable de fabricar el pigment fosc característic d’aquests gats. Perquè originàriament, els siamesos eren gats de color negre. I encara n’hi ha molts que ho són. Però altres tenen la variant mutant del gen i no acaba de funcionar correctament. El que passa és que únicament funciona bé i fabrica el pigment si la temperatura és prou baixa.

Aleshores el que passa és que el pigment es pot fabricar només en les zones del cos del gat que estan més fresquetes que la resta. Això és, les orelles, la cua, les potes i la cara. I si el gat viu a l’aire lliure, quan arriba l’hivern i la temperatura ambient baixa, la zona on la proteïna funciona correctament i fabrica pigment és més gran. El resultat és que el gat s’enfosqueix. Un detall que els qui tenen gats que viuen dins un pis no poden notar gaire ja que la temperatura és mes constant.

En realitat és únicament una curiositat, però aquesta curiositat va bé per recordar que la genètica per si sola només ens diu una part de com serem. Hi ha gens, mutacions i altres alteracions que poden tenir molta o molt poca importància segons l’ambient en que vivim. Un detall que cal tenir present avui en dia, quan sovint ens venen el desxiframent d’un genoma com si fos la clau per curar totes les malalties. Els gens són una peça important per comprendre com som. Però en absolut són l'única peça. Una obvietat que de tant en tant cal recordar.

dijous, de febrer 26, 2009

Febre per curar-se

Una característica que associem amb la majoria de malalties és la febre. Si un nen diu que no es troba be, o ens sembla que està massa apagat, el primer que fem és posar-li la mà al front per saber si té febre. En realitat jo li poso al coll o al clatell, que encara s’escalfa més i la febrada, si n’hi ha, resulta més notable. I si es confirma la febre, toca ficar-se al llit! Aviat vindran els calfreds, el dolor muscular la suor i tot el que acompanya els refredats o la grip.

Però ben mirat, la febre és una resposta realment curiosa a la malaltia. Fa que ens trobem encara més aixafats, cremem calories que hauríem de fer servir per combatre les infeccions i perdem una bona quantitat de líquid. Tot plegat sembla contraproduent. A sobre, si prenem algun medicament que ens treu la febre, sembla que tot millora. El dolor marxa i ens sentim millor.

Però la febre és una resposta molt habitual a les infeccions. Quasi tots els mamífers poden tenir febre quan estan malalts i si mirem animals de sang freda, com els rèptils o els peixos, observem que es mouen cap ambients on la temperatura sigui més alta.

Si realment fos una resposta dolenta, l’evolució hauria eliminat la febre fa molt temps. En canvi, veiem que es dóna en molts organismes completament diferents. Fins i tot hi ha qui creu que es pot detectar una resposta semblant en invertebrats.

Durant molt temps es va pensar que la febre apareixia quan l’organisme deixava de regular la temperatura amb la precisió que ho fa sempre. Però van fer experiments refredant pacients amb banys freds i van notar que en sortir del bany, recuperaven exactament la temperatura que tenien abans. Allò indicava que el control de la temperatura funcionava correctament. Simplement passava que el “termòstat” s’havia ajustat a un nivell més elevat.

D’altra banda, les estadístiques indiquen que els pacients que prenen antipirètics (medicaments que treuen la febre) triguen més a curar-se, que no pas els que es mantenen amb la febre. Per tant, la febre no és únicament el senyal que el cos està lluitant, sinó que és un sistema de lluita en si mateix.

Ara es creu que el que passa és que la majoria de microorganismes viuen millor a 37 graus, mentre que si augmenta la temperatura un parell de graus, creixen més lentament. I això dóna més temps al cos per lluitar contra els invasors. A més, la resposta dels glòbuls blancs és més efectiva a temperatures una mica més altes. Fan més anticossos i els fan més de pressa. Per tant, la febre no és una cosa que haguem d’eliminar sense més quan ens trobem malament.

El que passa és que la febre es dispara quan algunes substàncies anomenades “pirògens” fan que a la zona del cervell on es regula la temperatura es fabriquin prostaglandines. I les prostaglandines fan moltes coses. Una d’elles és causar febre, però també participen en la sensació de dolor. Per això els fàrmacs que eviten que el cos fabriqui prostaglandines, com l’aspirina, treuen la febre i també el dolor. Son dos mecanismes diferents, però com els eliminem amb la mateixa pastilla ens sembla que és la febre la que causa el dolor. I no és així.

També hi ha un mecanisme curiós amb les esgarrifances i la sensació de fred que es pot tenir malgrat que faci calor. El que passa és que com el cervell ha posat el termòstat molt alt, la temperatura normal s’interpreta com “fred” i el cos respon intentant augmentar-la ràpidament. I això es fa igual que si estiguéssim a la neu: tremolant. Amb la tremolor, el treball fet per la musculatura es transforma en calor i el cos s’escalfa. Quan arribem a la temperatura de febre, la tremolor desapareix.

El problema amb la febre és quan és excessiva. A partir dels quaranta-un graus de temperatura hi ha sistemes de l’organisme que comencen a funcionar malament. Una febre molt alta pot causar al·lucinacions o convulsions si les neurones comencen a deixar d’enviar senyals correctament. I més enllà dels quaranta-dos graus, hi ha proteïnes que perden l’estructura i les cèl·lules comencen a morir. A partir dels quaranta-tres, la mort és una amenaça molt real.

Per això cal anar amb compte i fer servir el seny. Una mica de febre pot ser millor deixar-la estar. Ens ajudarà a curar-nos abans. Però si dura massa o és molt alta, pot ser millor fer-hi alguna cosa. Especialment si parlem de criatures, que a més, agafen unes febrades escandaloses.

I és que si ets un pare amb una criatura bullint de febre, ja et poden dir i repetir que allò no és necessàriament dolent. Les febrades dels nens acolloneixen d’allò més, i de vegades amb raó, perquè quan són petits encara regulen malament la temperatura. Aquests si que cal vigilar-los!

dimecres, de febrer 25, 2009

Català i altres idiomes

Una pregunta que em fan amb una certa freqüència és, "perquè escrius un blog i llibres en català? Si ho fessis en castellà tindries molts més lectors, més ventes o més visites". He de dir que quasi sempre és una pregunta que es fa sense mala fe. Simplement tinc amics o companys castellanoparlants (i que no viuen per aquí), que els sorprèn que triï el català però que amb unes simples explicacions se’n fan el càrrec. Potser no comparteixen el meu punt de vista, però en tot cas el respecten.

Però de vegades topes amb comentaris una mica menys conciliadors. Per sort jo hi he topat només ocasionalment. El primer comentari així ha trigat tres anys a aparèixer al “Centpeus”, de manera que el gran “conflicte de la llengua” que sovint apareix a alguns diaris, en realitat em sembla més aviat anecdòtic o prefabricat.

Però avui hi he tornat a pensar en veure una presentació d’un lingüista que parlava sobre la desaparició dels idiomes del món. Ja sabia que moltes llengües es van perdent, però la xifra m’ha sobtat. Segons el National Geographic, cada dues setmanes desapareix un idioma!

I amb l’idioma s’esvaeix bona part d’aquella cultura, dels coneixements que havia transmès, dels matisos que oferia a la visió del nostre món. Cada llengua que es parla és un tresor a nivell social que no hauria de desaparèixer sense més.

En el fons passa una cosa semblant a la biodiversitat. L’existència de moltes varietats de plantes i d’animals és un valor en si mateix. Les interrelacions entre ells enriqueixen l’ecosistema i permeten que la vida s’adapti a futures alteracions amb més facilitat. I des del punt de vista dels humans, una gran abundància d’espècies multiplica les probabilitats de descobrir nous medicaments, nous aliments, estratègies d’adaptació que podem imitar, materials que podem imitar als laboratoris, fonts de riquesa en general. Moltes que ara no veiem per desconeixement, però que estan allà, esperant a ser descobertes... a no ser que les deixem morir.

Doncs amb les llengües també hi ha amagats coneixements que van més enllà del simple folklore. Maneres de veure la natura i les seves utilitats s’amaguen en la manera com molts pobles indígenes en parlen. Tota una manera de mirar el planeta la podem descobrir en altres idiomes. Per nosaltres la neu és blanca, però diuen que en l’idioma dels inuits hi ha cent trenta paraules per definir diferents tipus de neu. Potser la dada és exagerada, però en tot cas tenen moltes paraules diferents on nosaltres en tenim una. Simplement poden veure uns matisos que existeixen, però que a nosaltres se’ns escapen. I és al seu idioma on podem adonar-nos de tot això.

I per la cultura en general també és una font de riquesa que no s’ha de perdre. Molts dels idiomes no tenen llengua escrita. Simplement queden unes poques persones que la parlen. Quan morin simplement s’esvairan les llegendes, els contes, les cançons i tot el recull cultural. De vegades sembla que la literatura sigui únicament la que ens ensenyen a l’escola, amb un eurocentrisme aclaparador, però hi ha moltes més històries per descobrir i que caldria cuidar abans no sigui massa tard.

Realment hi ha tendències inevitables, i probablement en pocs segles es parli únicament el xinès, l’anglès, el castellà i l’àrab. Una qüestió de demografia i poder econòmic. Com diria en Hari Seldon, les inercies de la història costen molt de modificar.

El cas és que segurament serà molt útil que hi hagi un idioma amb el que ens podem entendre tots. Ningú seria tan tancat com per negar-ho. Però això no exclou que la resta es mantinguin. Cal un esforç per aconseguir-ho, però val la pena. Igual que valen la pena els esforços que es fan per preservar el medi ambient. Els idiomes son part del medi ambient de la cultura.

I, naturalment, hi ha a més el component personal. Cada un de nosaltres té el seu idioma, aquell amb el que pensa, somia, estima, menteix o multiplica. És part de tu mateix. Una cosa teva de la que no t’has, o no t’hauries, de justificar.

Els idiomes evolucionen, canvien i, a la llarga, desapareixen. Ja se que el Català no es parlarà d’aquí a un parell de mil·lennis. Però faré el possible per evitar que segueixi els passos del Chulym, amb dotze parlants, el N/u que parlen vuit persones al món, o l’Amurdag, un idioma dels aborígens australians que avui en dia parla únicament una persona.

dimarts, de febrer 24, 2009

Sabors

Si hi ha un tema en que res és exactament com ens diuen és en el món dels sabors. De petit em van ensenyar que hi havia quatre sabors bàsics. El dolç, el salat, l’àcid i l’amargant. A més, a la llengua hi tenim diferents zones per detectar aquests sabors. A la punta de la llengua es detecta el dolç, als costats i cap endavant el salat. També als costats però una mica més enrere l’àcid, i a la part del darrera detectem l’amargant. I combinant aquestes percepcions bàsiques ens fem idea de tots els sabors que notem en menjar.

Doncs el cas és que no és que tot això sigui fals, però tampoc és del tot correcte.

Per començar els sabors no són quatre. Fa un temps es va proposar un cinquè sabor, relacionat amb el gust a la carn o coses semblants i que es va anomenar umami. La paraula és d’origen japonès i significa “saborós”, i el que el desencadena clàssicament és un aminoàcid: l’àcid glutàmic.

Si voleu saber a que té gust l’umami n’hi ha prou que tasteu una pastilla de les que s’afegeixen al brou. Les “pastillas de caldo” són bàsicament glutamat monosòdic, que és la forma química en que es comercialitza l’àcid glutàmic. Es fan servir des de sempre per potenciar el sabor, i són tot un clàssic als restaurants xinesos.

Però el cas és que encara hi ha un altre sabor. Uns investigadors van trobar fa uns anys que hi ha receptors per detectar un sisè sabor, el sabor “adipós”, el que contenen els greixos. En aquest cas van trobar que rates de laboratori a les que els faltava una proteïna (anomenada CD36) no els entusiasmava menjar greixos, mentre que si mantenien la proteïna, els animals preferien de llarg aliments rics en greixos.

De manera que els sabors són, per ara, sis. Però per notar el gust complex dels aliments no fem servir únicament combinacions d’aquests sis. El que importa també, i molt, són les aromes. N’hi ha prou d’estar refredat i amb el nas tapat per descobrir com d’important és l’olor del menjar que tenim a la boca. Com que el nas i la boca estan connectats per la gola, les aromes es poden detectar, i el nas discrimina, no sis, sinó milers d’aromes diferents. La base dels sis sabors es combina amb els matisos de les aromes i amb tot això, el cervell pot generar el sentiment de sabor que experimentem.

I encara queda una cosa per matisar. Això de la distribució dels sabors en les zones de la llengua. En teoria el dolç es detecta a la punta de la llengua, però això és una mica exagerat. Si us poseu una mica de sal a la punta de la llengua veureu com detecteu el sabor perfectament!

Com acostuma a passar, si que hi ha zones amb major sensibilitat per un o altre sabor. Zones on hi ha més receptors d’un tipus o d’altres. Però no és un mapa ben delimitat i en realitat podem detectar de tot a tot arreu. De fet, fins i tot dins els budells el cos pot detectar sabors com l’amargant, que faran que la digestió vagi més de pressa o menys.

A més a més, encara es poden afegir alguns tocs finals si introduïm sensacions com la picantor, el mentolat o coses així. I també les textures poden tenir un efecte important en el resultat final. Unes combinacions que són tot un regal de la natura i que ens permeten experimentar totes les subtileses i complexitats de la gastronomia de tot el món.

dilluns, de febrer 23, 2009

L'Scarlett Johansson i els mugrons

Hi ha ocasions que no pots deixar passar, quan l’atzar, o la necessitat d’algun periodista de trobar titulars impactants, em permet posar la foto de l’Scarlett aquí al costat. I és que, que voleu? Des que vaig veure “Lost in translation” que l’Scarlett Johansson em té el cor robat.

I ara he vist un titular corrent per la xarxa on es fan ressò de la seva “perplexitat pels mugrons masculins”. A diferents webs trobo que la noia està fascinada, perplexa o confosa pels mugrons masculins. És realment el món al revés, perquè no tinc cap dubte que és molt més habitual trobar homes fascinats pels mugrons de l'Scarlett.

Per ser justs, l'entrevista era de les habituals de les revistes del cor, (encara que surt al Chicago Sun-Times) i li preguntaven a ella i a dues actrius més quines coses no entenien dels homes. Aquell rotllo sobre que en pensen que ens agradin les motos, els aparells de tecnologia punta i tots els tòpics habituals. En tot cas, la resposta que va donar va ser:

“No sé si hi ha algun aspecte dels homes que no entenc a part de perquè tenen mugrons. De veritat, perquè? Suposo que tindrà alguna cosa a veure amb el cromosoma X, però quina és la funció del mugró masculí? Potser tots comencem com criatures andrògines i després ells es van convertir en homes.”

Naturalment, aquesta sortida amb els mugrons era massa bona per deixar-ho passar, però ja dic que a la Scarlett li ho perdono quasi tot. I en aquest cas, malgrat les conyes dels periodistes, cal dir que la noia gairebé l’ha encertat.

La funció dels mugrons dels homes és senzilla: no en tenen cap. Simplement, no tot ha de tenir una funció. Però que no tinguin una funció no vol dir que no hi siguin per cap motiu. El motiu és que les dones han d’alletar les cries. Després de tot som mamífers. I això vol dir que cal tenir un òrgan dedicat a fabricar llet per alimentar les cries. Però l'evolució no va seguint camins diferents per homes i dones. Si calen mugrons, tots els humans tenen mugrons. Encara que després únicament els facin servir les femelles.

I el que diu de començar com andrògins, doncs ja és això el que passa. Encara que la clau no és al cromosoma X sinó a l’Y. Per defecte, tots els embrions humans es desenvoluparien com a femelles. L’embrió té uns grups de cèl·lules que donaran lloc als genitals i tot l’aparell reproductor i que es desenvoluparà en resposta a les hormones amb que es trobi.

Doncs en el cromosoma Y hi ha uns gens que fan que aquestes cèl·lules es transformin en testicles, que fabricaran hormones masculines que alhora faran que la resta del sistema reproductor sigui el d’un mascle. Si no apareixen aquestes hormones, el desenvolupament serà el corresponent a una femella.

Les hormones també faran que els pits, amb els seus mugrons, es desenvolupin, o es quedin atrofiats. De manera que en realitat l’esquema inicial és el mateix per homes i dones, i únicament quan les hormones comencin a actuar, les peces es disposaran d’una manera o altra. Però seran gairebé les mateixes peces, convenientment modificades. Per exemple, al principi tenim dos tipus de conductes de sortida per les cèl·lules germinals. Els conductes de Müller i els de Wolff. Quan les hormones comencin a actuar, un dels dos es desenvoluparà (Müller si és femella i Wolff si és mascle) mentre que l’altre degenerarà. Al final el que tindrem serà unes trompes de Fal·lopi i úter en un cas, o epidídim i conducte deferent en un altre.

Aquest tema dels mugrons ha sigut un dels arguments que s’ha fet servir per demostrar que en realitat no estem dissenyats d’una manera intel·ligent, o que el dissenyador no ho sembla gaire d’intel·ligent, ja que de ser-ho s’hauria estalviat posar als mascles dels mamífers uns quants òrgans sense funció.

L’error de la Scarlett ha sigut comentar-ho a la premsa del cor enlloc de preguntar als que hi entenen. Jo mateix estaria encantat de mirar d’aclarir-li tots els dubtes que tingui sobre el tema. No soc exactament un expert, però prometo que faria un esforç per ser entenedor.

dijous, de febrer 19, 2009

Quants n'hi ha "allà fora"

Fa pocs dies, al congrés de l’Associació Americana per l’Avenç de la Ciència, l’Alan Boss, un astrònom de l’Institut Carnegie de Washington va proposar que a l’Univers hi poden haver uns cent trilions de planetes com la Terra. I això fa molt alta la probabilitat que hi hagi vida a molts més indrets a part del nostre planeta. A aquesta conclusió hi ha arribat considerant el nombre de planetes que s’estan descobrint en els darrers anys al voltant d’altres estrelles. Si la majoria d’estrelles tenen planetes n’hi ha prou en considerar que a la nostra galàxia hi ha uns cent mil milions d’estrelles, i que a l’Univers hi ha al voltant de cent mil milions de galàxies.

Com en Carl Sagan feia dir a un dels protagonistes de “Contact”, "si no hi ha ningú més a l’Univers... quant d’espai desaprofitat!”

Però encara que els números siguin espectaculars, al final seguim sense saber-ho del cert i quasi tot és pura i dura especulació. Ens trobem quasi al mateix punt que l’any 1961 quan un altre astrònom, en Frank Drake, va proposar una equació per calcular el número de civilitzacions que hi ha allà fora. Una equació de la que, malauradament, encara coneixem poques variables i, per tant, únicament podem fer suposicions.

Una versió senzilla de l'equació és (i no us espanteu):

N = N* x fp x ne x fl x fi x fc x L

Que vol dir tot això? Doncs no és tant complicat com sembla. N és el que volem saber, el nombre de civilitzacions de la nostra galàxia que podrien comunicar-se amb nosaltres. Les d’altres galàxies ja ho deixem per futures generacions. I aquest nombre depèn d’unes quantes variables.

La N* és el nombre d’estrelles de la galàxia. Aquest nombre el sabem: aproximadament cent mil milions.

La fp és el percentatge d’estrelles que tenen planetes al seu voltant. Abans es creia que eren poquets, però ara n’anem trobant cada vegada més, de manera que el nombre pot ser d’un 80 o 90 per cent.

ne és per cada estrella amb planetes, quants n’hi ha que poden albergar vida. Caldrà eliminar els planetes gasosos, els massa gelats, els massa calents... Aquí ja toca especular. Normalment el valor es dóna entre 1 i 5, però tot depèn de com de restrictius siguem. És a dir com considerem la vida. Si ha de ser semblant al que estem acostumats el nombre serà menor. Si som optimistes i creiem que a planetes gelats pot donar-se una cosa semblant a la vida, augmentem el nombre. De totes maneres aviat, quan enviïn la missió Kepler, ho podrem ajustar més..

El següent element és fl, que seria de tots els planetes que poden albergar vida, en quants efectivament ha aparegut. Per allò que diguin el que diguin, voler no és poder. Sabem que al menys en un, la Terra, la vida ha aparegut. Per tant, el valor no ha de ser 0, però no sembla probable que al 100 % dels possibles planetes la vida hagi reeixit. Vosaltres mateixos podeu triar el valor, entre 0 (mai) i 100 (sempre).

Després tenim fi, la probabilitat que la vida evolucioni fins l’aparició de la intel·ligència. I aquí cal agafar la definició en sentit ample, però no massa. Un món de bacteris no podrà comunicar-se amb nosaltres a no ser que imaginem comunitats de bacteris intel·ligents. De nou la probabilitat pot anar entre el 0 (la intel·ligència mai apareix) o el 100. (Si hi ha vida, inevitablement s’arriba a la intel·ligència).

La fc fa referència a si la vida intel·ligent aconsegueix la tecnologia (i les ganes) de comunicar-se amb altres civilitzacions. Un planeta de dofins contindria espècies intel·ligents, però incapaces de comunicar-se amb altres planetes. En realitat aquí ni tan sols sabem com estem nosaltres. Ganes sembla que en tenim, encara que a l’hora de la veritat ja ho veuríem. Però tecnologia? Creiem que si, però potser encara no hem descobert el sistema de comunicació que fan servir tots els ET de la galàxia.

I finalment el valor definitiu que mesura l’optimisme. La L del final és la fracció dels planetes on aquestes civilitzacions que han aconseguit tot això,... no s’han extingit. Donaríeu un valor gaire gran a la nostra? Apostaríeu a que d’aquí a deu mil anys encara seguirem aquí? O és mes probable que acabem carregant-nos-ho tot?

En tot cas el valor d’aquesta última variable és la fracció de temps d’existència del planeta en que la civilització pot comunicar. Nosaltres coneixem la radio des de fa cent anys, que és 1/100.000.000 de l’edat de la Terra i no sé si durarem molts milers d’anys més.

Al final ho multipliqueu tot i el nombre que surt és el de civilitzacions que hi ha “allà fora” amb les que podríem contactar... si les vostres suposicions són correctes.

Però si voleu una pàgina on fan els càlculs fàcilment, podeu provar-ho aquí.

A mi avui, que estic moderadament optimista, me'n surten 896. No està malament.

dimecres, de febrer 18, 2009

Llegir ràpid, llegir lent

He estat llegint el llibre “Mecanoscrit sobre els Monjos de Montserrat”, d’Hilari Raguer. És un llibre ple de detalls curiosos i interessants i, entre ells, n’he trobat un que m’ha fet pensar en un procés que normalment fem de manera automàtica però que amaga una bona dosi de complexitat. Això que estàs fent ara mateix: llegir

A molts indrets es fan classes de lectura ràpida. Una manera d’optimitzar el temps anant directe al nucli del text que volem llegir. Actualment llegim una quantitat enorme de textos cada dia, sovint de manera inconscient. Per tant, si no ens hi entretenim gaire l’estalvi de temps pot arribar ser considerable. Podem llegir per paraules clau, llegir en diagonal, llegir la primera línia de cada paràgraf o limitar-nos a llegir titulars. Moltes vegades n’hi ha prou (i en ocasions massa i tot) per agafar el missatge.

Però els monestirs són, en paraules de l’autor, escoles de lectura lenta. Llegir lent és part del que anomenen lectio divina. Òbviament no es tracta, simplement, d’anar a poc a poc llegint, sinó d’anar avançant lentament a la lectura, paint bé el contingut i significat de cada frase o paràgraf. Just el contrari del que intentem fer habitualment. I, més enllà del component espiritual que tingui aquesta mena de lectura, centrada sobretot a la Bíblia i en la que el fet d'anar lent potser sigui més aviat anecdòtic, sospito que ha de ser més difícil del que sembla.

La idea que tenim del llegir és la d’anar fent passar la vista per una filera de lletres. Anem identificant les lletres, que formen les paraules i amb la puntuació formem les frases. Una visió lineal i fluida de la lectura. Però quan s’ha analitzat com ho fem per llegir les coses han resultat ser diferents.

En experiments en que seguien el moviment dels ulls i identificaven on centraven exactament l’atenció es va veure que no avancen fluidament al llarg de la frase sinó que ho fan a batzegades. La vista es fixa en un punt, es manté allà uns instants, fraccions de segon, i després salta al text situat una mica més enllà. Agafem la informació que llegim a fragments, que no sempre corresponen amb les paraules.

Aparentment tenim capacitat per fixar l’atenció i captar el significat de grups de lletres, unes deu, no més. Aquests grups de lletres, i no les lletres individuals, és el que va captant el cervell. Això deu estar relacionat amb la zona de màxim detall de la visió. La imatge que es forma a la retina pot estar ben enfocada a tots els costats (excepte a un punt cec que tenim) però la percepció de la imatge varia molt. I la variació depèn del número de cèl·lules sensorials que hi hagi a cada zona.

Hi ha un indret on la concentració és la més alta de la retina. És on centrem la nostra atenció i podem mirar amb tot el detall de que som capaços. Però de seguida que ens allunyem d’aquesta zona trobem que a la retina les cèl·lules receptores estan més separades. Això fa que la qualitat de la imatge que podem formar sigui menor i és la que anomenem “visió perifèrica”. Doncs en llegir, no interpretem el text que cau en la zona de visió perifèrica. Sabem que hi és perquè el veiem de reüll. Però no l'interpretem.

En tot cas, és a partir d’aquests paquets d’informació que el cervell reconstrueix el sentit del que va llegint. No ho fa lletra per lletra formant paraules ja que en determinades lesions s’ha vist que alguns pacients que pateixen “dislèxia fonològica” poden llegir correctament les paraules que ja coneixen, però són incapaces de pronunciar grups de lletres que no corresponen a una paraula coneguda. Curiós? Si, però sembla que el cervell funciona així.

De manera que llegir és un procés força complex i que els ulls i el cervell fan al seu propi ritme. Per això ens costa llegir més de pressa, però tampoc ha de ser fàcil llegir a poc a poc. De totes maneres, crec que ho intentaré. De vegades el ritme frenètic que portem arriba a cansar. A més, bona part de les coses que llegim no valen la pena. Penseu en tota la propaganda, anuncis, i dades irrellevants que processem cada dia.

Millor menys i més ben aprofitat!

dimarts, de febrer 17, 2009

Connexions inesperades

Que un animal com la balena pugui fer un viatge d’onze mil quilòmetres és una dada espectacular. Impressiona imaginar els grans leviatans creuant la immensitat de l’oceà des de les aigües de l’Antàrtida fins arribar a l’Àrtic. I això, que per una balena ja és una gran gesta, com ha de ser per uns cucs o uns crustacis que mesuren pocs centímetres, o fins i tot mil·límetres de llarg?

Doncs sigui com sigui, sembla que bastants d’aquests animals ho han aconseguit. El problema és que no sabem com s’ho han fet.

La dada l’han anunciat investigadors del projecte “Cens de la vida marina”. Un estudi a deu anys vista que intenta esbrinar quantes espècies viuen als oceans, quantes hi van viure en un passat i quantes podran seguir vivint en el futur. Com es pot imaginar, es tracta d’un projecte que engloba diferents països i que està dividit en varis subprojectes. I una bona part dels estudis que fan els duen a terme a les aigües dels oceans Àrtic i Antàrtic.

Una de les primeres coses que van observar és que tota l’Antàrtida comparteix formes de vida. Per això han dit que es pot considerar una única província biològica. Això és curiós, ja que parlem d’una extensió de terreny tan gran com Europa sencera. Però quan obtenien mostres marines del voltant de l’Antàrtida, aviat es van adonar que sempre treien els mateixos tipus d’organismes. L’explicació l’han trobat en corrents marins que van donant la volta al continent antàrtic. Aquests corrents uniformitzen les condicions i els animals que hi habiten.

Però el més sorprenent ha sigut trobar bona part d’aquests organismes també a l’Àrtic. I això ja és més estrany, perque parlem d’éssers vius adaptats a viure en aigües molt fredes. Les temperatures més càlides de la zona tropical i equatorial resulten barreres insalvables per ells. Al menys això és el que s’esperava.

I a sobre, parlem d’animals molt petits. Em costa imaginar una gamba movent les potetes per nedar de punta a punta del planeta. Però això és el que sembla que ha passat!

O potser no. Altres explicacions possibles serien que les larves d’aquests animals fossin arrossegades per corrents que van de sud a nord a molta profunditat. D’aquesta manera la temperatura que els envoltés es mantindria baixa i seria la pròpia corrent la que les portaria.

Potser si. Estaríem parlant d’un fenomen semblant a la dispersió de les comunitats que viuen en les surgències oceàniques. Uns animals que viuen en aigües molt calentes al costat de fumaroles volcàniques del fons del mar. Durant un temps s’hi desenvolupen comunitats molt complexes, però abans o després la fumarola s’extingeix i tota la comunitat acaba morint. El que va ser intrigant era que aquestes comunitats es trobaven en fumaroles separades per molts quilòmetres de distància i no s’entenia com podien fer-ho aquells animals per desplaçar-se. Al final sembla que són les larves les que fan el trajecte. Unes larves que poden resistir el viatge i que quan troben l’ambient propici maduren i es desenvolupen, de vegades com animals que viuen fixats al terra.

O potser el que veiem és el resultat d’alguna antiga època glacial, quan les temperatures de la Terra van baixar prou com per permetre que aquests animals colonitzessin àrees molt més extenses i no fos tant difícil anar d’un Pol a l’altre. Això podria ser, ja que la distribució dels animals varia molt a mida que les temperatures s’alteren. Actualment moltes espècies que viuen en aigües més o menys temperades estan començant a aparèixer en aigües normalment restringides a animals adaptats a temperatures polars. I els organismes que requereixen temperatures fredes estan retrocedint cap al nord o el sud a cada hemisferi, a ritme d’uns quants quilòmetres cada any. Un fet que els pescadors ja van notant.

En tot cas, si fos així ja parlariem de comunitats separades des de fa temps i a les anàlisis de DNA s’hauria de notar algun efecte causat per l’aïllament. Segurament aviat tindrem els resultats que ens diran alguna cosa més.

Sigui com sigui, és evident que ens queda molt per conèixer del que passa als fons marins. I millor que ho esbrinem aviat, perque al ritme que anem...

dilluns, de febrer 16, 2009

Àcid desoxipentosanucleic i tiotimolina

Actualment la producció científica resulta inabastable per a tothom. Simplement cada dia es generen molts més articles dels que es poden arribar a llegir. Per sort, no cal llegir-ho tot. Un ha de buscar únicament allò que li interessa i es disposa d’eines informàtiques que, gràcies a paraules clau, permeten seleccionar allò que estàs buscant. Aquests cercadors especialitzats en treballs científics els fem servir rutinàriament per saber que es publica, però també ens permeten saber en què estan treballant altres investigadors. I avui he tingut curiositat per conèixer quins van ser els treballs de recerca que va publicar un autor molt conegut, però no precisament pels seus èxits en la recerca: L’Isaac Asimov.

I és que l’Asimov es va llicenciar en bioquímica per la Universitat de Columbia, i durant un temps va treballar a la Universitat de Bòston, on va treure el doctorat. Per tant, havia de fer treballs experimentals. I reconec que quan els he vist no he pogut reprimir un somriure. No pels treballs en si, sinó per la nomenclatura que fa servir. Per exemple un d'ells es:

Ratio of desoxypentosenucleic acid to potassium in normal and malignant human tissue.” Publicat el 1951 a la revista Journal of Cell Physiology.

En llegir-ho, primer he dubtat. Que coi és l’àcid desoxipentosanucleic? Estem tan acostumats al llenguatge actual que he trigat en reconèixer el DNA! Ara en diem àcid desoxiribonucleic, un nom que s’ha fet famós per les seves sigles en anglès: DNA i que vol dir que la substància és àcida, que conté una ribosa a la que li han tret un oxigen i que es troba al nucli. La gràcia és que la ribosa és un tipus de sucre fet amb cinc carbonis i, químicament, pertany a la família de les pentoses. Això també té un motiu. El prefix “penta” perquè conté cinc carbonis i el sufix “osa” que es fa servir en química per referir-se als sucres.

De manera que l’Asimov estudiava el DNA de teixits cancerosos en un temps en que l’estructura del DNA tot just s’estava descobrint. Penseu que la famosa doble hèlix no es va proposar fins l’any 1953.

Però això del nom de les molècules m’ha recordat una altra molècula particular sobre la que l’Asimov va publicar un treball. Aparentment és una publicació científica igual que la resta, encara que absolutament espectacular. Però es va publicar a la revista de ciència ficció Astounding amb el títol “Les Propietats Endocròniques de la Tiotimolina Resublimada”. Aquesta molècula, la tiotimolina, té dues particularitats.

La primera, i més impactant, és que es dissol en aigua una mica abans d’afegir-hi l’aigua! Concretament 1,2 segons abans. Aparentment això és perque la seva estructura és tant complexa que un dels seus àtoms de carboni no està plegat en les tres dimensions de l’espai sinó que ho ha de fer en el temps. Part de la molècula està en el futur.

La segona característica és que la tiotimolina, evidentment, no existeix. Se la va inventar l’Asimov una mica com un joc, mentre preparava la tesi doctoral. En realitat treballava amb un compost que es dissolia en aigua quasi immediatament. Va pensar, fent broma, que si fos més soluble ja s’hauria de dissoldre “abans” d’entrar en contacte amb l’aigua. I a partir d’aquesta idea va fer un article com els que feia en els seus treballs normals de laboratori.

El problema va ser que el seu editor de relats de ciència ficció el va trobar interessant i el va publicar fent servir, contra el que Asimov volia, el nom autèntic de l’autor. Això va donar lloc a una altra anècdota quan, durant la defensa de la tesi doctoral, un dels membres del tribunal li va demanar que li parlés sobre “algunes de les propietats de la tiotimolina”. Diuen que la resposta va ser posar-se a riure i, òbviament, va aconseguir el grau de doctor.

I com també era previsible, del seu treball de tesi no se’n va parlar gaire més, però de l’article de la tiotimolina se’n va seguir parlant molt de temps. Tant, que hi va haver qui demanava cites sobre la tiotimolina a les biblioteques creient que realment existia aquesta fantàstica molècula!

divendres, de febrer 13, 2009

Pasta antiga

Un efecte de la globalització és que arreu del món ens permet trobar un indret on ens facin menjar conegut. Enteneu-me, a mi el que m’agrada és tastar les coses típiques dels països que visito, però de vegades ja en tens prou i l’estómac demana una pausa. Aleshores cal buscar un racó on puguis dinar o sopar sense preguntar-te que deus estar demanant exactament o com ho faràs per pair aquella carn amb un gust tan peculiar. I gràcies a la globalització sempre pots trobar una opció segura: un restaurant italià.

I és que arreu del món un plat de pasta a la napolitana o al pesto és una opció perfecta per fer un àpat sense tenir problemes. Pots trobar de molts tipus i de moltes qualitats. Alguns són extraordinaris i altres perfectament oblidables, però la cuina italiana ha globalitzat la pasta i tot l’univers gastronòmic que l’acompanya. Un fet al que mai estarem prou agraïts.

Però la pasta té algunes curiositats interessants. Per començar, la base acostuma a ser la mateixa. La sèmola de blat. Això és una farina poc molta i feta amb l’endosperma del blat, que és la zona del gra que conté midó i proteïnes. A la pasta també hi posen ou, una mica de farina, aigua per fer la massa i després es deixa assecar.

Amb tot això es té la base per donar-hi mil formes, mides i textures que han donat peu a tota una gastronomia.

Després, quan els cuiners la posen a bullir passen dues coses. D'una banda la calor fa que les unions entre molècules de midó es trenquin i d'altra, l’aigua omple els espais entre les molècules de manera que s’infla i estova. Tot això fa que la pasta esdevingui fàcilment digerible i que pugi absorbir una mica dels condiments que li posin.

El més curiós és l’origen de la pasta. La tradició diu que Marco Polo la va portar a Itàlia provinent de la Xina. Però sembla que els àrabs i algunes zones d’Itàlia ja la coneixien abans dels grans viatges del famós mercader venecià. Hi ha qui creia que l’origen calia cercar-lo en terres aràbigues, però sembla que ara ja està clar l’origen xinès.

I això ho van descobrir fa uns anys uns arqueòlegs que excavaven un assentament del neolític a la regió de Lajia, al nord-oest de la Xina, prop del riu Groc. Allà, sota un bol que havia quedat cap per avall hi van descobrir unes restes de fideus que van poder datar amb una antiguitat de 4000 anys.

Curiosament els fideus eren fets amb mill i no amb blat. Tot i que el blat ja era conegut en aquell temps, potser encara no el feien servir per fabricar els fideus.

La troballa es va fer en una zona que degué patir una inundació. A la zona hi havia diferents esquelets en posicions que suggerien que intentaven fugir d’algun desastre. Els arqueòlegs creuen que un terratrèmol va sacsejar la zona i va fer que el riu es desbordés, causant una riuada d’aigua i fang que va colgar l’indret. Això va fer que els fideus quedessin en unes condicions que han permès que no es degradessin fins ara.

La catàstrofe que va destruir aquell llogarret ens va permetre descobrir moltes coses sobre com vivien en aquell temps. I entre totes, un senzill bol de fideus ha sigut una de les curiositats més interessants.

dijous, de febrer 12, 2009

Bicentenari d'un jove aventurer

Avui fa justament dos-cents anys del naixement de Charles Darwin i una de les iniciatives que s’ha organitzat per commemorar-ho és la del «Blog for Darwin». Naturalment no en podia quedar al marge i també dedicarem el post d’avui a Darwin. S’ha de dir, però que el 12 de febrer del 1809 va ser un dia important per la història ja que no només va néixer en Darwin. En una d’aquelles casualitats que fan gràcia, aquell mateix dia també va néixer l’Abraham Lincoln.

De Darwin i la teoria de l’evolució se'n parlarà molt aquest any. Bicentenari del naixement i cent cinquanta anys de la publicació de l’”Origen de les espècies”. Per tant, més que insistir en la importància de la seva obra, em permetreu que, per variar, comenti algunes curiositats menys conegudes d’aquest personatge.

Amb en Darwin hi ha un problema. La seva imatge reflecteix massa bé el que s’espera d’un científic. Un home, gran, amb barba blanca, mirada tranquil·la, posat intel·lectual i una mica malaltís. Res de tot això és massa important i hi ha milions de persones semblants. Però a l’imaginari habitual és així com es representa als savis. I certament Darwin es mereix el qualificatiu de savi, però aquestes imatges es van prendre al final de la seva vida, quan ja s’havia inventat la fotografia.

I el cas és que Darwin va ser un jove prou diferent. Quan llegeixes les seves aventures juvenils i sobretot el diari que va escriure durant el viatge que va fer al voltant del món amb el vaixell HMS Beagle descobreixes un Darwin molt diferent.

Per exemple, de jove era un fanàtic de la cacera. Com que era fill de família rica i que la seva família vivia a l’Anglaterra rural aprofitava qualsevol moment per anar a caçar amb indisimulat entusiasme. Tanta passió tenia per agafar l’escopeta que un dia el seu pare li va deixar anar Només t’ocupes de caçar, de gossos i d’atrapar rates: seràs el deshonor de la teva família”.

Aquesta afició li va anar molt bé després, quan va embarcar al Beagle. Moltes vegades va ser ell qui marxava a fer partides de caça per obtenir carn fresca mentre navegaven per Sudamèrica. Ell mateix va escriure en una carta a les seves germanes: “Estic passant el setembre a la Patagònia d’una manera semblant a com ho feia a Anglaterra, és a dir: caçant; en aquest cas, però, hi ha la satisfacció afegida de saber que un està donant provisions fresques a la dotació del vaixell. Avui he caçat un altre cérvol i un agutí o cobaia. Aquest darrer feia més de deu quilos i té la millor carn que he tastat mai”.

Però a més de caçar va viure moltes altres aventures. Va cavalcar amb els gautxos, va enfrontar-se a bandits, va dormir al ras sota el cel de la Pampa i fins i tot va intentar, sense èxit, fer servir les “boleadoras” per capturar animals. De fet va fer caure el seu propi cavall. ”Els gautxos es partien de riure i cridaven que fins aleshores havien vist capturar amb les boleadoras tota mena d’animals, però mai un home bolejar-se a si mateix”.

Un seguit d’aventures que, amb vint-i-pocs anys, havien de ser d’allò més intenses. En aquell temps Darwin va escriure “Amb les meves pistoles a la cintura i el meu martell de geologia a la mà, no dec semblar un bàrbar magnífic?

Com que al vaixell es marejava molt, aprofitava totes les ocasions que tenia per fer expedicions per l’interior. De fet, aquella era una part important de la seva feina, explorar la geologia de les zones per on passava el Beagle. Però aquestes expedicions el van ficar en algun embolic. En una ocasió havia quedat de retrobar-se amb el Beagle a Buenos Aires, però en arribar va trobar que la ciutat estava setjada pels homes del general Rosas. Va negociar amb els soldats i va fer notar que ell mateix era conegut del general (una exageració. Simplement havien coincidit en un sopar). Amb això va aconseguir entrar a la ciutat, per descobrir que el Beagle, veient la que es preparava, havia marxat a Montevideo. De manera que Darwin es va trobar presoner dins una ciutat setjada i va haver de subornar un mariner per poder escapar de contraban a través del bloqueig.

Va escalar muntanyes dels Andes, per indrets on trobaven mules congelades i creus de viatgers que havien mort. Tot i així ell fins i tot feia el fatxenda “pel que he vist, no hi ha res que sigui un autèntic perill, i molt poc que ho sigui en aparença”. Va viure terratrèmols. “ Un terratrèmol com aquest destrueix de cop totes les velles pressuposicions. El món, el mateix estàndard de tot el que és sòlid, es mou sota els nostres peus...

A Tahití va quedar embaladit amb les illes i els seus habitants. “Allà asseguts, veure allò era un espectacle sublim. Les ombres de la nit enfosquint gradualment els punts més alts. Els tahitians, amb els seus cossos nus i tatuats, el cap guarnit amb flors i vistos a la fosca ombra del bosc componien un bon quadre de l’home habitant alguns boscos primitius".

Quan després de cinc anys de viatge donant la volta al món, va tornar a casa i ja no va fer mai més cap viatge. Es va dedicar a la ciència, es va casar, va tenir deu fills dels que en van sobreviure set, la seva salut es va anar deteriorant i al final es va convertir en l’home, en el savi, de la foto.

Però no deixeu que aquesta imatge us amagui el jove entusiasta, caçador, escalador, aventurer agosarat que va tenir la sort de viure amb una intensitat excepcional la seva joventut.

dimecres, de febrer 11, 2009

Il·lusions

Malgrat que creiem veure les coses tal com son, la realitat és bastant més subtil. En realitat el món que veiem és simplement una construcció feta pel nostre cervell a partir de determinats estímuls captats per uns òrgans sensorials especialitzats. El món que veiem, tot el que ens envolta, en realitat no és com el veiem. És molt diferent. Per exemple, si enlloc de tenir ulls amb cèl·lules capacitades per captar radiacions en l'espectre del visible podéssim recollir informació sobre els infrarojos, els ultraviolats o les ones de ràdio veuríem un cel completament diferent. Creuríem viure en un planeta diferent del tot.

De manera que únicament captem una part de la realitat, i aquesta part que captem, a sobre, la processem de maneres intrincadíssimes al cervell per poder construir una imatge mental. Això es posa de manifest en persones que han patit alguna lesió al cervell, però també ho podem experimentar gràcies a les il·lusions òptiques.

Mireu la figura de dalt. Amplieu-la si voleu. Sembla que les rodes estiguin en moviment, però en realitat estan absolutament quietes. I si fixem la mirada en un punt podem comprovar que a la figura no s’hi mou res. En realitat és amb la visió perifèrica que captem el moviment. I tot i saber que es tracta d’una il·lusió l’efecte és molt intens.

El problema és al cervell. Els nostres ulls ja capten correctament la imatge, l’efecte es dóna durant el processat mental de la imatge. Simplement estem enganyant algunes de les neurones implicades.

En realitat, d’il·lusions òptiques n’hi ha de molts tipus i els mecanismes implicats són diferents. N’hi ha que enganyen la retina, altres distorsionen el sentit de profunditat del cervell, altres creen imatges ambivalents que el cervell no troba manera d’encaixar...

La de les rodes té a veure amb unes neurones anomenades neurones selectives de direcció. La informació que envia la retina arriba a diferents zones del cervell, i hi ha grups de neurones que s’ha vist que es posen a enviar senyals únicament en determinades situacions. Algunes responen a línies horitzontals, altres a verticals, algunes ho fan si la imatge es fa gran o es fa petita, i n’hi ha que responen en cas que es detecti moviment, és a dir: que immediatament després d’activar-se una zona de la retina, s’activi la zona del costat.

Posteriorment, altres parts del cervell s’encarreguen de reunir tots aquests senyals neuronals i, d’una manera que encara no coneixem gens be, fabricar el que experimentem com a “imatge mental”.

Doncs en el cas de les rodes de la figura, el que passa és que les diferents intensitats dels colors (l’engany funciona també en imatges en tonalitats de grisos) fan que els senyals detectats en una zona i la del costat arribin al cervell una mica abans els uns dels altres. I això, activa una mica les neurones de direcció i fan que en la integració final, el cervell ho interpreti com a “moviment”.

L’engany no és perfecte, per això únicament es dóna en la zona de visió perifèrica, on la qualitat de la imatge és menys detallada, però el resultat final és notable. Tant, que hi ha qui experimenta mareig i nàusees en mirar la figura.

Però en tot cas, el més interessant és que aquestes imatges ens recorden que en realitat allò que diem “nosaltres” es troba situat dins la cavitat cranial, i que tot el que experimentem ho fem a distància, comunicant-nos de manera imperceptible amb l’exterior a través de sensors, detectors i processadors repartits pel nostre cos. Un cos que no deixa de ser una màquina que fem servir per interactuar amb l’exterior.

En el fons, no deixem de ser titellaires que movem el cos a través d’uns fils fets de senyals nerviosos.

dimarts, de febrer 10, 2009

Buscant per la xarxa

La xarxa és un indret fantàstic per trobar tota mena d’informació. Però "tota mena" inclou dades correctes, fiables i útils i també dades inventades, manipulacions, enganys o simples bromes. Per això ara disposem de més informació que mai, però alhora hem d’anar més en compte que mai a l’hora de triar-la. Per exemple, avui m’ha donat per mirar la definició de "ciència" a la Viquipèdia en la versió catalana hi he trobat un paràgraf d’allò més divertit. Abans que ho arreglin el copio i l’enganxo aquí tal qual:

Quí fa ciència?

Els cientifics són els encarregats de portar a terme el conegut com a ciencia Grans cientifics com Galileo Galilei, conegut com a Ator Thor, Einstein apodat Snikroll, Tokämel Souskhy a qui tothom coneixia com a Ringo i Stefen Hauking també conegut com a Cracx van ser uns personatges mol importants en aquests camps.

Reconec que no he pogut evitar una riallada en llegir-ho. Però alhora m’he preguntat quants alumnes de primària suspendran en un treball si els hi ha donat, com fan molts, per copiar i enganxar sense ni llegir el que copien i enganxen.

En teoria, quan mirem la Viquipèdia ja sabem que no hem de creure-hi cegament. De fet, cegament no hauríem de creure en res. Però igual que en aquest cas la broma era evident, segur que n’hi ha altres que passen més desapercebudes i que potser no son bromes sinó intents de manipulació.

A més, cal tenir en compte un fenomen característic d’internet. Quan apareix una informació potencialment interessant es copia una vegada i una altra, de manera que, en realitat no hi ha tanta informació com podria semblar. Per exemple, acabo de llegir que aquest any s’ha donat el fenomen de “La Niña”, l’oposat al més conegut de “El Niño”, l’escalfament anormal de l’aigua que es dóna alguns anys al Pacífic. La notícia era que la Niña estarà afeblint-se al llarg de la primavera del 2009.

Però quan he mirat de trobar més informació ha resultat complicat. Certament a Google apareixien milers de pàgines sobre aquesta notícia, però les vint primeres que m’han sortit eren una copia literal de la mateixa! (exemples aquí, aquí, aquí i un altre aquí). Si per algun motiu la primera pàgina contingués un error, aquest es multiplicaria incontrolat a través de la xarxa.

I, a més dels errors hi ha les dades intencionadament incorrectes. En el cas de la ciència, i sota l’aparença d’informació contrastada per reconeguts investigadors s’hi amaguen manipulacions falsedats i enganys. Però com que ja se sap que un engany repetit milers de vegades passa a ser veritat...

Per això, mirar per la xarxa és un bon començament, però sempre és interessant anar a buscar la notícia original. En el cas de treballs científics, el millor és intentar trobar el treball que van publicar els investigadors. Normalment cal estar subscrit a les revistes per llegir els treballs, però en la majoria de casos acostuma a publicar-se un resum que és disponible per tothom. Simplement fer això aclareix moltes coses sobre de que va exactament el treball del que es parla en un moment donat amb titulars més o menys cridaners.

En el cas de la notícia d'abans encara era més senzill. He anat a la pàgina original del "Centre de Prediccions Climàtiques" que havia publicat la notificació. A més, també hi era en castellà, de manera que m'estalviava per una banda els problemes amb l'anglès i per altra, les interpretacions que hagin pogut fer de la notícia.

Normalment no té més importància, però de vegades si que ens interessa alguna informació en concret. I per internet, entre errades, copies i manipulacions ens movem en un terreny no massa fiable. Per tant, el sentit comú no s'ha d'abandonar en processar el que llegim. Una cosa que cal tenir sempre present.

Fins i tot ara, llegint aquest mateix blog, és clar!

dilluns, de febrer 09, 2009

De falcons i parsecs

La Guerra de les galàxies va ser una pel·lícula memorable al seu moment. I pels aficionats al seu univers, encara segueix sent-ho. La lluita entre el be i el mal, l’enfrontament dels lluitadors per la llibertat contra les forces de la foscor, un toc de màgia, una mica de romanticisme, i molts moments èpics. Però entre aquests moments èpics hi ha també algunes errades èpiques.

Un dels més clàssics és la conversa que tenen en Luke Skywalker i l’Obi wan Kenobi amb en Han Solo al seu primer encontre, a la cantina. Quan en Han Solo s’indigna perquè no han sentit parlar de la seva nau, el Falcó Mil·lenari, els deixa anar amb orgull:

Is the ship that made the Kessel Run in less than twelve parsecs" (la nau que va fer la carrera Kessel en menys de dotze parsecs).

I aquí va ser la relliscada d'en George Lucas. Tan detallista que és en tot i se li va escapar que un parsec no és una mesura de temps, sinó una distància! En alguna traducció ho van arreglar i fan dir a en Solo que va fer la distància en menys de dotze “parasegons”, però l’error inicial ja és tot un clàssic en les pífies cinematogràfiques.

Ara bé. Exactament que és un parsec? I quant mesura?

Doncs resulta que els astrònoms en realitat no fan servir massa els anys llum com a unitat de mesura. Potser per tradició treballen més freqüentment amb els parsecs, que és una unitat que mesura exactament 3,26 anys llum. O si ho preferiu en quilòmetres 30.856.775.806.663,1 km, és a dir uns trenta un bilions de quilòmetres. I el motiu d’aquesta mida té a veure amb la distància de la Terra al Sol i amb la manera que tenien inicialment els astrònoms per calcular les distàncies a les estrelles.

Quan un astrònom ha de mesurar coses a distàncies petites, casolanes, fa servir la Unitat Astronòmica, abreviada UA. Una UA és la distància de la Terra al Sol, uns cent cinquanta milions de quilòmetres. Això a nosaltres ens pot semblar una distància molt gran, però en astronomia és molt poqueta cosa. Va bé per mesurar les distàncies a altres planetes i objectes del nostre sistema solar, però poca cosa més. Per exemple, Júpiter està a 5,2 UA de la Terra, i Plutó a gairebé 40 UA. I la sonda New Horizons, que li tinc molta estima va camí de Plutó i ara mateix es troba a 13,09 UA de la Terra.

Però tan bon punt sortim del sistema solar les distàncies es fan molt, molt més grans i la UA ja no és útil. Per exemple, l’estrella més propera (Pròxima centauri) es troba a 270.000 UA de nosaltres. De manera que calia una altra unitat.

Per mesurar la distància a la que es troben les estrelles el primer mètode que es va fer servir va ser el de la paral·laxi. En el fons es tracta de simple trigonometria. D’aquella que estudiàvem quan ens donaven la mida d’un costat del triangle i un parell dels angles i havíem de calcular la resta. Era pesat, avorrit i... extremadament útil, encara que de nens no ho imaginàvem.

L’exemple típic de la paral·laxi és quan posem un dit al davant dels ulls. Si tanquem un ull, el dit sembla en una posició respecte de la paret, però si tanquen l’altre ull, el dit el veiem en un lloc diferent. Aleshores, si sabem la distancia entre els ulls i mesurem l’angle amb el que veiem el dit el que tenim és bàsicament un triangle i podem mesurar la distància del dit a l’ull.

Això es podia aplicar per mesurar distàncies entre muntanyes o entre objectes llunyans sense necessitat d’anar-hi, i amb les estrelles es va fer el mateix. Però com que la distància és molt gran, el que feien era mirar una estrella en una època de l’any i després tornar-la a mirar mig any després, quan la Terra és a l’altra banda de la seva òrbita. D’aquesta manera en estrelles properes es podia detectar una lleugera diferència de posició, que corresponia a un angle molt petit, però que permetia fer el càlcul de la distància.

I d’aquí van sortir els parsecs. Un parsec és la distància a la que s’han de trobar de la Terra dos objectes que estiguin separats per una UA i que mostrin una paral·laxi d'un segon d’arc. Per això el nom Parsec: Paral·laxi d’un segon.

De manera que no tenia sentit dir que el Falcó Mil·lenari d’en Han Solo havia fet aquella carrera en menys de dotze parsecs, però tant se val. Després de tot, encara és més misteriós d’on va sortir el nom de “Falcó Mil·lenari” en un Univers, el de Star Wars... on no hi ha falcons!

divendres, de febrer 06, 2009

Els fòssils més antics

Un dels regals que ens ha fet la geologia és l’existència dels fòssils. Aquestes restes petrificades que ens posen davant dels ulls els ossos d’animals que van viure fa milions d’anys. Sense els fòssils comprendre la història de la vida a la Terra hauria sigut una feina molt més complicada. El problema és que organismes fossilitzats tampoc n’hi ha tants. I de molts en tenim únicament una part, un os, una dent, amb la que resulta complicat i arriscat reconstruir l’animal sencer. De totes maneres hem d’aprofitar el que tenim i no serveix de res queixar-se. Estaria bé disposar de molts més fòssils, però la fossilització és un fenomen que succeeix poques vegades. La immensa majoria d’animals van desaparèixer sense deixar rastre després de morir.

I un altre problema frustrant és que no tot l’organisme fossilitza. Normalment ho fan únicament les parts més dures, els ossos, les dents, potser les banyes, però encara és més estrany trobar restes de teixits tous. I per desgràcia, de la pell no n’acostuma a quedar res. Per això en realitat no sabem de quin color eren els dinosaures. A partir dels fòssils d’un lleopard podríem reconstruir la forma general de l’animal, però ningú podria saber que tenia la pell amb taques.

I això comporta un problema quan parlem de períodes molt antics a la història de la Terra. Molt abans de l’aparició dels dinosaures. Sabem que la Terra es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. I restes de bacteris fòssils n’hem trobat en roques de fa més de tres mil milions d’anys. Hi ha alguns bacteris que creixen formant unes estructures anomenades “estromatòlits” on s’atrapa carbonat càlcic i deixa una marca identificable.

Per tant, fa tres mil milions d’anys ja hi havia vida a la Terra. Eren microbis, però estaven vius. El problema és el pas entre microbis i organismes pluricel·lulars. Vaja, com els animals o les plantes. Perquè els primers que devien aparèixer no tenien estructures dures que deixessin un rastre de fòssils, per tant, no en sabem res de com eren. Podem especular, imaginar i sospitar. Però no disposem de cap prova.

Les restes més antigues són uns grups d’animals que tot i ser tous, van deixar un rastre fòssil en un parell d’indrets del planeta. Quan s’analitza resulta que la vida apareix sobtadament en mil formes diferents. És el que anomenem l’explosió del Cambrià. Fa cinc-cents cinquanta milions d’anys. No és que els organismes pluricel·lulars apareguessin de sobte, sinó que abans simplement no van deixar rastre. A partir d’aquell moment li podem seguir el rastre amb més o menys dificultat. Però abans no hi ha res.

O potser si.

Acaben de publicar un treball on uns investigadors han identificat restes d’organismes semblants a esponges en terrenys que corresponen a una edat de fa sis-cents trenta milions d’anys. Això és uns vuitanta milions d’anys més antic del que teníem notícia.

Però exactament no han trobat cap fòssil, sinó la marca molecular de les esponges. I això que vol dir? Doncs que han trobat... colesterol a les pedres!

De colesterol n’hi ha de diferents tipus. A més del “bo” i el “dolent” del que parlen als anuncis, hi ha altres varietats d'esterols amb noms més o menys complicats. I uns d’ells són els 24-isopropilcolestans. Aquesta és una mena de colesterol que únicament fabriquen les esponges. No s’ha trobat a cap altre organisme i, tampoc es coneix cap altre mecanisme que el pugui fabricar per reaccions químiques sense organismes.

Doncs el que han trobat en restes d’aquests estrats ha sigut aquest tipus de colesterol. Les esponges que el van fabricar van desaparèixer, però no pas sense deixar rastre. En una feina semblant a la dels de CSI, les proves indiquen que allà hi va haver una esponja fa més de sis-cents milions d’anys.

Això a més és important, perquè en aquell temps va haver-hi una gran glaciació. Pràcticament tot el planeta va quedar cobert de gel. Però sembla clar que alguns organismes van aconseguir sobreviure, o que alguns indrets van quedar lliures de gel.

Però el que trobo més interessant és la mena d’estratègia que s’ha fet servir per identificar-los. No és que sigui una gran novetat. És la que s’aplica quan es busca la marca de la vida en mostres extraterrestres. Les mostres de la Lluna o de Mart també s’analitzen així encara que és difícil saber com seria el metabolisme d’un extraterrestre.

En les de la Terra, al menys sabem que buscar. I mira per on, aquesta vegada ho han trobat.

dijous, de febrer 05, 2009

Els vibradors més petits

Un dels problemes més coneguts de la física actual és que les dues grans teories, la relativitat i la física quàntica, resulten mútuament incompatibles. Això passa perquè per determinats problemes donen solucions completament diferents, cosa que vol dir que una o l’altra és errònia o incomplerta. O, més probablement potser totes dues ho són.

La relativitat serveix per tractar problemes amb la gravetat. Per això tracta amb objectes grans, molt grans. De la mida d’estrelles, galàxies i regions complertes de l’univers. Quan la mida dels objectes es fa més petita, els efectes relativistes deixen de ser apreciables, i a nivell subatòmic resulten completament irrellevants.

En aquests nivells és on la física quàntica mostra el seu potencial. Quan parlem de nuclis d’àtoms, de partícules subatòmiques i de coses amb dimensions inimaginablement petites la física quàntica és la llum que ens il·lumina. Encara que el que ens mostra sigui molt estrany.

En el món subatòmic trobem moltes partícules aparentment estranyes. Electrons, muons, fotons, quarks i altres amb propietats i noms més i més estranys. Un dels problemes, cada vegada que s’identificava un component, era saber si alhora estava fet per altres components encara més petits. I el que els agradaria als físics era trobar una teoria que amb molt poques coses podés explicar totes aquestes partícules. Totes les que coneix la quàntica i també els hipotètics gravitons, les partícules encarregades de participar en la gravetat. Una teoria que ho agrupés tot seria una “gravetat quàntica”.

Naturalment s’han fet molts intents per aconseguir-ho, però la magnitud del problema és formidable. Per a finals del segle passat va anar agafant forma una teoria que semblava el camí correcte. Es va conèixer amb el nom de teoria de cordes, i ara com ara és la millor alternativa que tenim per aconseguir el que els físics anomenen una “teoria de tot”.

És diu teoria de cordes perquè proposa que els components bàsics de la matèria, allò que ja no es pot dividir més, no són partícules puntuals, sinó que són coses semblants a cordes,en el sentit que s’allarguen en una dimensió. Després de tot, un punt pot fer poques coses, però una corda ja té més possibilitats de tenir una existència interessant.

Per exemple, una corda pot vibrar.

I aquí hi ha la gràcia. Segons com sigui la vibració d’aquesta corda hipotètica, el que tindrem serà una partícula o una altra. Si vibra en una direcció el resultant és un fotó. Si vibra en una altra direcció, tindrem un electró. Si es replega sobre si mateixa i vibra en un pla determinat surt un quark, i així anar fent. D’aquesta manera, amb un únic component bàsic de la matèria podríem construir totes les partícules que coneixem.

Ja no caldria un univers que al moment del Big Bang donés lloc a un grapat de partícules diferents. Amb una, vibrant de diferents maneres, n’hi ha prou per construir tot l’Univers.

Però aquesta és una teoria que encara està per completar. De fet, ja hi ha unes quantes teories de cordes diferents. I fins i tot una altra teoria (la teoria M) que agrupa les diferents teories de cordes. De manera que potser anem pel bon camí... però encara queda molt camí.

De totes maneres els reptes que queden per superar són importants. Per començar, encara no es disposa de totes les eines matemàtiques necessàries per tractar amb aquestes teories. I no parlo d’ordinadors per calcular sinó de conceptes per saber com fer els càlculs.

Per una altra banda, ara mateix no hi ha manera de posar a prova la teoria. No hi ha cap experiment que pugui indicar si és certa o falsa. Però això és molt important en ciència. Una teoria ha de fer previsions que es puguin comprovar si són certes. I si els experiments surten diferents de l'esperat, doncs cal canviar la teoria. Però si no tenim manera de comprovar si és certa o falsa (si no es falsable es diu), doncs no serveix de gran cosa.

Però si aquests obstacles es superessin, l’Univers quedaria explicat d’una manera senzilla i elegant.

Seria simplement el resultat de la vibració d’unes cordes increïblement petites.