divendres, de novembre 30, 2007

Poca broma amb els bolets

Un dels plaers que arriben amb la tardor és el d’anar a buscar bolets. Hi ha qui els va a caçar o a collir. Són els que en saben de veritat, els del país, els boletaires amb majúscules. Jo sempre he sigut un aficionat per qui els bolets són part del dia al bosc, però també una excusa per fer un bon esmorzar a Tuixent o a la Molina acompanyats d’un cistell que faria riure als entesos.

I, naturalment, no m’arrisco gens amb els bolets. Agafo única i exclusivament Rossinyols a l’estiu i Rovellons o Pinetells a la tardor. El motiu és que aquests els puc reconèixer mentre que de la resta no n’estic segur al cent per cent. I amb els bolets poca broma!

El cas és que, malgrat les advertències de les autoritats i dels medis de comunicació, cada any hi ha uns quants morts per intoxicació amb bolets. I el gran responsable de la majoria d’aquests accidents (a part del propi boletaire) és la Farinera Borda (Amanita phaloides). De fet, quasi totes les morts per culpa del consum de bolets a casa nostra són degudes a farineres bordes, que si són petites es poden confondre amb el deliciós Ou de Reig (Amanita caesarea).

El verí de la Farinera Borda resulta particularment letal. Primer perquè el bolet no té un gust especialment dolent, de manera que la menges i et quedes tan tranquil. El verí ja és a dins i comença a fer efecte, però no causa símptomes importants d’entrada i els que causa, desapareixen aviat, cosa que fa pensar que ja ha passat tot. I quan apareixen els símptomes seriosos ja és massa tard. A sobre, és resistent a la cocció. Mentre que alguns bolets perden la toxicitat en cuinar-los, les Farineres Bordes segueixen igual de tòxiques.

Per això, si sospiteu que us heu cruspit una Farinera Borda, no espereu a trobar-vos malament i aneu immediatament a urgències. Perquè és una urgència. És disposa de poques hores per mirar d’eliminar les toxines. El que es fa és un rentat d'estómac i s’administra carbó col·loidal, una substància que fa d’esponja i absorbeix el verí, per tal que passi per l’intestí sense ser absorbida. També es pot mirar de fer una hemofiltració, això és filtrar la sang, amb la mateixa idea.

El principal verí que conté és l'amanitina, que actua d’una manera ben destructiva. Ja sabeu que les nostres cèl·lules constantment estan fabricant diferents proteïnes necessàries pel bon funcionament. Les instruccions per fer cada una d’aquestes proteïnes es troben a l’ADN de les cèl·lules, és el que anomenem els gens. El cas és que l’ADN es troba situat dins el nucli de les cèl·lules, mentre que les proteïnes es fabriquen fora del nucli, al citoplasma. Per tant el que es fa és sintetitzar una mena de “copia” del gen que si que pot sortir del nucli. Aquesta copia no és d’ADN sinó d’una molècula semblant, l’ARN, que degut al paper que fa anant del nucli fins al citoplasma s’anomena “ARN missatger”.

Doncs l’amanitina el que fa és interrompre la síntesi d’aquest ARN missatger. Les instruccions per fabricar proteïnes deixen d’arribar i la cèl·lula comença a deixar de funcionar. Això afecta particularment al fetge. Altres teixits com el ronyó o el sistema nerviós també reben, però les cèl·lules del fetge són les més sensibles a l'amanitina. I per això és tan greu. El fetge està constantment enviant senyals a la resta del cos per tal de mantenir el metabolisme funcionant correctament. S’encarrega de processar els nutrients, mantenir els equilibris de minerals, energètic, bona part de l’hormonal... Si les cèl·lules del fetge deixen de funcionar, la mort esdevé ràpida i inexorable en poques hores.

I això és el que passa després de menjar un únic bolet d’aquests. Amb pocs mil·ligrams de tòxic n’hi ha prou per destruir les cèl·lules del fetge. El problema és que mentre queden unes quantes de viables no notem gran cosa. I quan comencen els vòmits, la febre, la taquicàrdia... és que perquè ja pràcticament no queda gens de fetge funcionant i aleshores ja no hi ha res a fer. Les cèl·lules del fetge ja són mortes. L’única opció és un trasplantament de fetge d’urgència. Una cosa que no sempre es pot fer en el curt espai de temps disponible.

Per tant, és millor deixar els bolets pels entesos de veritat. Digueu-me pixapins, però seguiré amb l’esmorzar de pagès a un poblet del Pirineu, amb la il·lusió d’un cistell modest però que a mi m’omplirà de goig, i amb uns pocs rovellons que cuinaré a la brasa, amb all i julivert i ben tranquil pel que fa a la seguretat.

dijous, de novembre 29, 2007

El món fractal

La matemàtica es considera el paradigma d’una assignatura dura, seca, àrida. L’antítesi de les expressions artístiques, i de la bellesa. De petits, molts hem passat estones inacabables enfrontant-nos a complexes equacions, a llistes de números que apareixien sense que poguéssim esbrinar el perquè i a normes abstractes que el professor ens deia, però a la que no hi veiem el sentit. Reconec que alguns anys vaig tenir bons professors de matemàtiques, i aleshores la cosa canviava, i molt, però eren l’excepció.

Per això ha quedat al llarg de generacions un reflex que fa que en sentir parlar de matemàtiques ja esperem el súmmum de l’avorriment.

I per això vaig quedar completament descol·locat en descobrir la fabulosa bellesa plàstica d’uns objectes matemàtics. Els fractals.

Si mireu la imatge de la foto, coincidireu amb mi en que sembla mentida que s’origini a partir d’una aplicació pura i dura de la matemàtica. Però el cas és que es pot descriure emprant únicament llenguatge matemàtic. Expressions com [zn+1 = z2n + c], que ens poden deixar indiferents (o espantats) a la majoria, són l’origen d’imatges com aquestes.

Però, a més de bonics, els fractals ajuden a fer-nos pensar en forma abstracta i amb plantejaments curiosos però no gaire allunyats de la realitat. Per entendre la idea dels fractals podem llegir el titular de l’article, publicat per Benoit Mandelbrot a Science, i que ja esdevingut un clàssic: “Quan mesura la línia de la costa de Gran Bretanya? Auto-similituds estadístiques i dimensions fraccionals”.

Sembla una bajanada, però exactament quan mesura la costa de Gran Bretanya? Doncs no ho sabem, perquè si contem una línia recta des d’un punt a un altre estarem cometent un error molt gran. Cada quilòmetre de línia de costa, en realitat és molt més llarg ja que no inclou tot el perfil del traçat de les cales i caletes. Si ho mesuréssim metre a metre, el quilòmetre ens donaria una distancia real de dotzenes de quilòmetres.

Ah! Però cada cala està feta per roques que tenen un perfil que també hauríem d'incloure en la mesura. Una cala de cent metres en línia recta pot fer milers de metres si mesurem totes les irregularitats de les roques. I si seguim baixant d’escala, cada roca té un perímetre molt gran degut a les rugositats, que alhora tenen microrugositats, que alhora...

En Mandelbrot es va adonar que no importa a quina escala ho mirem, sempre estarem cometent un error semblant. O dit d’una altra manera, ens farem una imatge similar. I les equacions que descriuen aquestes coses generen imatges que pots ampliar o reduir tant com vulguis, que el resultat que veuràs ve a ser el mateix. No exactament el mateix, però aparentment igual. Si mireu la foto veureu espirals, que contenen espirals, dels que surten espirals... Si ampliem una espiral mil vegades, la imatge resultant serà gairebé igual que la que veiem ara.

A la pràctica la costa de Gran Bretanya és un objecte real i per tant no és exactament un fractal. Però la idea, el concepte, és l’important. Si seguim imaginant una línia en que cada rugositat està feta per més rugositats i així fins l’infinit ens trobem amb una peculiaritat. Una línia es diu que és unidimensional, mentre que per una superfície ja parlem de dos dimensions i pels volums tenim les tres dimensions en que estem còmodes. Però la línia que va intuir en Mandelbrot, amb les seves infinites complexitats, és més gran que una simple dimensió 1. Ara bé, no cobreix tota una superfície, per tant no arriba a dimensió 2. Té una dimensió de “1 i escaig”. Com que la dimensió es pot descriure com una fracció, per això el nom de “fractals”. Són conjunts de dimensió fraccional. El més conegut de tots és, és clar, el conjunt de Mandelbrot.

Complicat d’imaginar aparentment, però amb una mirada atenta a les imatges que generen ens adonem de tot el que s’hi amaga.

I la gràcia dels fractals és que ens envolten arreu. Si busqueu coses que a diferent escala es veuen semblants trobareu molts exemples. Mireu un arbre. Té branques grans, que es divideixen en branques menors, que alhora en tenen de més petites... un arbre és, aproximadament un objecte fractal. Igual que un sistema circulatori per la sang, un riu amb els seus afluents, la gràfica de l’evolució de la borsa...

Ara bé, cal anar amb compte. Com en totes les modes, sobtadament van començar a etiquetar de fractal qualsevol cosa que no fos completament senzilla. I de vegades crec que se'n feia un gra massa.

No. La matemàtica no és àrida en absolut. De fet, és una de les branques del coneixement que amaguen més bellesa. El que passa és que no és una bellesa aparent. I tots sabem com funciona el món real en aquests temes de la bellesa “interior”, oi?

dimecres, de novembre 28, 2007

La màgia del llenguatge.

Una sensació empipadora és quan no et surt la paraula que vols fer servir. Saps que la paraula hi és, que la coneixes, però no la recordes. Normalment el que fas és simplement buscar un sinònim o explicar el que vols dir fent servir una frase en lloc d’una paraula. Al final, sempre massa tard, acabes per recordar la paraula i et sents alleugerit, encara que ja sigui igual.

Aquest sentiment de frustració pot ajudar a comprendre com s’han de sentir les persones afectades pel que s’anomena “afàsia de Broca”. Una alteració en el llenguatge que va descriure al 1864 el metge francès Paul Pierre Broca. Aquesta alteració es donava en persones que havien patit un traumatisme o una lesió al cap. A partir d’aquell moment experimentaven un seguit de problemes molt concrets i particulars per expressar-se.

Quan els pacients intenten parlar, es troven amb una gran dificultat per trobar les paraules, fan frases amb poques paraules, de vegades repetitives, sense preposicions, sense articles i les pronuncien lentament i en ocasions síl·laba a síl·laba. El resultat final és un discurs esquemàtic, gairebé telegràfic i amb errors. Per exemple, a la pregunta d’un metge “Que vas fer dissabte?” Un pacient amb afàsia de Broca responia “Dissabte... baixal... combral fruita i... tot a compral”.

El més frustrant és que malgrat tenir dificultats per parlar, comprenen bé el que se'ls diu, saben el que volen dir i poden escriure-ho, simplement són incapaços de trobar les paraules i concatenar-les per construir frases. Això resulta particularment frustrant per aquests pacients. Hi ha altres tipus d’afàsies en que també està alterada la parla, però els pacients no en són conscients.

El cas és que el doctor Broca va fer un seguit d’autòpsies de pacients amb aquest perfil i va observar que tots tenien lesionada una zona particular del costat esquerre del cervell, una àrea que des d’aleshores coneixem amb el nom d’àrea de Broca. Naturalment, de seguida es va associar aquesta àrea amb la generació de la parla, encara que les coses, especialment al cervell, sempre són més complexes.

Per exemple, hi ha una altra zona del cervell, l’àrea de Wernicke (òbviament descrita pel doctor Carl Wernicke) que si es lesiona també resulta en una afàsia, però de característiques ben diferents. Aquests pacients fan frases llargues, complicades, sense massa sentit i afegint paraules que s’inventen. Per exemple “Vaig cridar la mare a la televisió però no comprenia la porta. També era l’esmorzar, però van venir de lluny al costat.”

Aquestes i altres alteracions van deixar clar una cosa que ja es podia imaginar: El llenguatge és una activitat cerebral extremadament complexa. Amb diferents nivells de processament que tenen lloc en diferents zones del cervell. Però en cap cas es pot pensar en àrees exclusives del parlar. I això s’ha vist clar en un treball que van publicar l’any passar centrat en l’àrea de Broca.

Uns quants voluntaris es dedicaven a executar diferents tasques amb graus creixents de complexitat alhora que amb tècniques de ressonància magnètica es podia seguir l’activitat cerebral en temps real. Aleshores es va observar que l’àrea de Broca es posava en funcionament quan havien de fer activitats que requerien una organització jeràrquica del que anaven a fer. Accions senzilles (tipus prémer un botó) no requerien de l’àrea de Broca, però si la cosa requeria una seqüència d’accions (tipus ordenar les cartes d’una baralla) l’àrea de Broca i la seva homòloga del costat dret eren les que més s’activaven.

En principi això no és estrany, ja que parlar requereix una sèrie important d’accions jeràrquiques. Trobar paraules, organitzar-les en frases, pronunciar-les... L’interessant és que l’àrea de Broca serveix per moltes més coses a part de parlar. De fet el llenguatge deu ser únicament una de les activitats que organitza.

De manera que la propera vegada que no trobeu una paraula, o que es quedi a la punta de la llengua, però no vulgui sortir, recordeu que el que realment és fantàstic és que normalment si que les trobem, i que les ordenem, i que les pronunciem i que finalment ens fem entendre.

I és que el llenguatge té molta més màgia de la que el millor dels poetes ha arribat a sospitar mai.

dimarts, de novembre 27, 2007

Màgiques llums polars.

Un text xinès de l’any 2.600 abans de Crist diu que "Fu-Pao, la mare de l’Imperi Groc Shuan-Yuan, va veure forts llampecs moure's al voltant de l'estrella Su, que pertany a la constel·lació de Bei-Dou, i la llum il·luminava l’àrea sencera. Després d’això, ella va quedar embarassada". Segons aquest relat, ella mirava cap al nord i els llampecs descrits no vindrien de núvols ja que els estels eren visibles. A més, feien prou llum com per il·luminar el terreny. Per tot plegat es considera que aquesta és la descripció escrita més antiga que tenim de les aurores polars. I, segurament és a partir d’aquest relat que a l’Àsia es considera que l’aurora boreal és una font de fertilitat.

A Finlàndia, terra d’aurores per excel·lència els antics lapons l’anomenaven Revontuli, que vol dir “el foc de la guineu”. Això és perquè deia la llegenda que quan les guineus corrien per la neu, les seves cues colpejaven la neu i sortien espurnes, que en ser reflectides al cel donaven lloc a les aurores.

Hi ha moltes llegendes màgiques al voltant d’aquestes llums hipnòtiques, però durant molt temps van ser un motiu d’incomoditat pels científics, incapaços d’explicar el seu origen. Es va parlar de llum reflectida per cristalls de gel atmosfèrics, d’un gas que sortia del terra i que es relacionava amb els terratrèmols, o d’un gas inflamable.

A sobre, durant un període amb poca activitat solar que coneixem com el mínim de Maunder, les aurores van desaparèixer durant gairebé cent anys. Tot un segle sense poder fer cap observació!

Però mica a mica es van anar traient conclusions que van obrir el camí a la comprensió del fenomen. Primer va ser sir Edmund Halley, el del cometa, que va relacionar la forma ovalada de les aurores a la perspectiva amb que es miraven. De fet va adonar-se que eren circulars i que tenien a veure amb el camp magnètic de la Terra.

Després van comprendre que les aurores es relacionaven amb l’activitat solar, i finalment es va poder establir l’altura a la que tenien lloc. Entre 90 i 150 quilòmetres d’altitud. Mica a mica el fenomen es va anar esclarint, i des de mitjans del segle XX que ja es comprèn el que passa.

L’origen de les llums del nord és al Sol. Provinents d’allà arriba el vent solar, un flux de partícules carregades elèctricament. Són protons i electrons que el camp magnètic de la Terra s’encarrega de desviar, evitant que arribin a la superfície del planeta. Però en desviar-se, seguint les línies del camp magnètic, aquestes partícules xoquen amb els àtoms i les molècules que hi ha per l’atmosfera. I aquestes col·lisions cedeixen energia als electrons dels àtoms implicats. Aquests electrons fan un salt, i després tornen al seu estat normal tot alliberant en forma de llum l’excés d’energia captada.

Per això les aurores poden tenir llum de diferents colors depenent dels àtoms que hi estiguin implicats. Si és oxigen, la llum resultant serà majoritariament verdosa. L’àtom de nitrogen dóna llum blavosa, mentre que si en lloc d’àtoms són molècules de nitrogen, la llum serà vermellosa.

De manera que ara ja comprenem les aurores polars. Ja les hem pogut observar des de l’espai gràcies als satèl·lits artificials, i fins i tot les hem detectat en altres planetes. Però res de tot això els hi treu encant ni màgia.

Una pregunta clàssica és: A quin indret del món t’agradaria anar de viatge? I, el cas és que la llista és llarga i costa decidir. Però un dels indrets que tinc clar que m’encantaria visitar és... qualsevol on pugui veure una aurora boreal. Bé, si fos una aurora austral també em serveix. Un dels meus somnis és passar un vespre en una cabana perduda en algun bosc de Finlàndia, a l’hivern, ben abrigat, sentint el silenci de la nit, i passar-me hores envoltat per la màgia de les llums del nord.

dilluns, de novembre 26, 2007

El ying i el yang de l'esquelet

La filosofia oriental ens ha donat el concepte del ying i el yang, basat en la dualitat de les coses. Segons això, tot el que existeix conté dues forces fonamentals, oposades però complementàries. Per això, a la natura sempre es poden identificar els dos extrems contraposats. La llum i la foscor, la vida i la mort, el mascle i la femella, la quietud i el moviment...

És un concepte interessant, malgrat que n’hi ha prou d’observar la pròpia natura per adonar-se que moltes vegades hi ha més de dos extrems. La realitat acostuma a ser molt més polièdrica del que el nostre afany per la simplicitat ens fa veure. Tot i així, en ocasions si que es plantegen dualitats ben clares. I una d’aquestes dualitats és la que han d’afrontar els animals. El conflicte, més important del que sembla, entre la resistència i la flexibilitat.

El cas és que quan parlem d’animals ja pensem en algun organisme que es mou. I per generar el moviment, resulta imprescindible disposar de certa flexibilitat. A base d’anar movent parts del cos aconseguim el desplaçament. Podem caminar, reptar, nedar o volar, però tot requereix que l’organisme modifiqui la seva forma. I això planteja un problema, perquè una altra característica necessària és la resistència.

Això és particularment important a partir de certa mida. Un cuc pot ser tovet, però si cal moure’s amb certa velocitat el cos ha de ser capaç de resistir determinats impactes. Per no dir quan es tracti de lluitar. Cal alguna cosa que doni rigidesa a l’organisme. Per això tenim un esquelet intern, i els insectes tenen un exosquelet.

Naturalment això crea un conflicte amb la necessitat de canviar de forma. Un esquelet perfectament sòlid seria semblant al tronc dels arbres. Fantàsticament resistent, però que impossibilita el moviment. I al revés, l’absència d’esquelet ens permetria tota mena de moviments, però al preu d’una vulnerabilitat extrema.

La solució ha sigut, com sempre, un compromís entre els dos extrems. I això ho han permès les articulacions. Així podem gaudir dels avantatges d’un esquelet sòlid, encara que menys que si fos completament rígid, alhora que podem fer moviments, malgrat que no siguin tots els moviments.

I quan pensem en les articulacions, sempre ens venen al cap les grans articulacions, els colzes i els genolls, però al cos en tenim moltíssimes més. Cada unió entre ossos està controlada per una articulació. Algunes, com les que uneixen els ossos del crani, són completament rígides. Altres tenen un petit moviment, aparentment irrellevant però imprescindible en realitat. Per exemple les que uneixen els diferents ossos de la cadera permeten que, a mida que caminem, la cadera modifiqui imperceptiblement la seva forma. Això és important per adaptar-se al fet que a cada passa una cama estira cap endavant i l’altre cap enrera.

Unes altres de curioses són les que uneixen les costelles amb l’esternó. Cada vegada que respirem hi ha un grapat d’articulacions que permeten que la capsa toràcica es mogui suaument. Aquestes són les que de vegades ens causen un dolor al pit i hi ha qui pensa que està a punt de tenir un atac al cor. Bé, de vegades pot ser, però normalment es tracta simplement d’una petita inflamació d’aquestes articulacions, sense més importància.

I finalment hi ha articulacions que es fan servir molt poc i fins i tot mai. Les articulacions pelvianes són les que permeten que la pelvis s’eixampli en el moment de parir per facilitar la sortida de la criatura. Avui en dia, moltes dones les faran moure únicament un parell de vegades al llarg de tota la vida. I, és clar, aquesta és una articulació que els homes no exerciten mai.

La mala notícia és que en qualsevol sistema que contingui peces mòbils, abans o després apareixen els problemes. I el més típic és l’artrosi. Apareix amb els anys, quan hi ha inflamació de les articulacions. És el preu que cal pagar per gaudir del moviment de manera que, per exemple, podem mirar als vegetals tot movent-nos al seu voltant, una cosa que ells mai podran fer, entre altres motius, perquè no tenen articulacions.

divendres, de novembre 23, 2007

Movent fils d'aigua

Els éssers vius han hagut de fer front a un seguit de problemes als que normalment no hi parem atenció però que resulten obvis quan ho penses una mica. I alguns dels que ho tenen més fotut són els vegetals. Quan les condicions ambientals es tornen dolentes un animal sempre pot marxar a buscar indrets més acollidors, però un vegetal s’ha de quedar allà aguantant la que li caigui a sobre.

I si mirem un vegetal per dins, doncs hi trobem poca cosa. Fisiològicament resulten molt més senzills que els animals, fet que compensen amb una molt major complexitat bioquímica. Tot i així, hi ha exemplars vegetals absolutament impressionants, i entre ells destaquen les sequoies (Sequoia sempervirens), els arbres més alts del món. De fet això els converteix en els éssers vius més alts que coneixem actualment. I aquest fet fa que tinguin un problema d’una magnitud superior a la de cap altre vegetal.

Tots sabem que les plantes han de regar-se regularment. Potser no els cal menjar, però sense aigua moren aviat. Una aigua que absorbeixen per les arrels i que, junt amb les sals minerals dissoltes, distribueixen fins les fulles a través del xilema, un sistema de conductes que pot recordar-nos al nostre sistema sanguini.

El problema és que nosaltres disposem d’un cor que bombeja la sang i la manté en moviment. Però els arbres no tenen cor ni res que s’hi assembli. Aleshores com s’ho fa l’aigua per ser captada per les arrels i per pujar fins les fulles? En el cas extrem d’una sequoia, cada goteta d’aigua captada s’haurà d’enfilar més de cent metres xilema amunt!

Podríem pensar que dins la planta és fa un buit que “xucla” l’aigua cap a dalt. De fet, si mesurem la pressió a l’interior del xilema, hi ha ocasions en que realment té valor negatiu. Però amb aquest sistema no n’hi ha prou. Si es fes el buit perfecte aconseguiríem una pressió negativa d’una atmosfera, i amb això una columna d’aigua podria pujar únicament uns deu metres. Insuficient per les sequoies i altres gegants vegetals.

La gràcia és la transpiració de les fulles. Allà hi ha uns petits porus que s’obren per permetre l’entrada del CO2 que necessita la planta, però per on s’escapa l’aigua que es va evaporant. De fet, quasi tota l’aigua que la planta capta la va perdent per evaporació a les fulles. I d’això les plantes en treuen molt profit.

L’aigua és un líquid molt particular. Les molècules d’aigua actuen com petits imants i això fa que estiguin unides les unes a les altres. Si alguna vegada heu mirat atentament un got ple a vessar d’aigua haureu vist que el líquid pot arribar a sobresortir del límit del vas sense caure. Això és justament per aquesta particularitat de les molècules d’aigua. Es diu que té una gran “tensió superficial”, que és una manera elegant de dir que malgrat ser un líquid, les molècules d’aigua es mantenen ben unides les unes amb les altres.

El que passa dins l’arbre és que quan una molècula d’aigua s’evapora en la superfície de la fulla, la de sota és arrossegada per la tensió superficial. I la molècula de sota també arrossega la següent, que arrossega la següent... i així fins l’arrel. Com que el xilema són conductes molt prims, la columna d'aigua és com un fil molt estret i la força es fa cap a dalt i no es perd pels costats. És el que s'anomena teoria de la cohesió-tensió. D’aquesta manera l’arbre pot portar aigua fins les fulles i de pas les sals minerals que porti dissoltes i que resulten necessàries per les seves cèl·lules. La resta, la llum i el CO2 ja els capta per les fulles.

Diuen que la necessitat fa espavilar. El cas dels arbres més alts n’és un bon exemple. Aprofitant algunes característiques moleculars de l’aigua aconsegueixen nodrir-se i transportar-la fins indrets increïblement alts. Fent que es mogui com si fossin delicats fils d’aigua que el Sol i el vent anessin estirant des de les fulles.

dimecres, de novembre 21, 2007

Aigua, clor i titulars

Al final semblarà que tinc mania als pobres periodistes, i res més lluny de la realitat, però és que hi ha vegades que penses... que s’han begut l’enteniment? O és que no llegeixen el que escriuen ells mateixos? Això ho dic per tot el merder que s’ha muntat al voltant de la potabilitat de l’aigua de l’aixeta de Barcelona. Un bon exemple del que cal fer per induir un brot de paranoia sense cap motiu.

Miro els titulars i llegeixo “Aigua sota sospita”; “El agua de Barcelona cuestionada”; “Los barceloneses que beben agua del Llobregat tienen más riesgo potencial de padecer cáncer”; “Hervirla no sirve”; “El 8% de los barceloneses bebe agua que supera los niveles de sustancia cancerígena”.

Ostres! La meva àvia, si hagués llegit això, hauria deixat de beure aigua de l’aixeta sense pensar-ho dues vegades i per molt que l’endemà apareguessin noticies dient que no, que no hi ha problema o que tot era una exageració, ja no la farien tornar a beure i a sobre estaria amoïnada per si haurà fet un càncer per culpa de l’aigua.

Que ha passat exactament? Doncs que un informe de Salut Pública de Barcelona de l’any 2006 diu que en ocasions s’han sobrepassat els nivells màxims autoritzats de trihalometans. I com que hi ha dades que relacionen consum perllongat de trihalometans amb el càncer... doncs ja la tenim embolicada.

Però la situació era perillosa? Segueixo llegint un diari (dels que posen grans titulars amenaçadors) i observo que el nivell s’ha superat... en 14 ocasions de les 276 vegades que es va mesurar. Caram! Això no sembla un consum perllongat. Potser és que eren dosis brutals del tòxic? Continuo llegint al mateix diari hi trobo les dades. El màxim autoritzat, en micrograms per litre, és de 150 i les anàlisis van arribar a detectar-ne... 156,6!

En resum. Parlem d’unes substàncies que consumides a dosis relativament altes i durant uns vint anys seguits fan augmentar el risc de càncer. I l’únic que ha passat és que s’ha trobat que en 14 ocasions puntuals van sobrepassar en 5 micres per litre (un 3%) la concentració màxima permesa.

Que se'n deu haver fet del sentit de la mesura de les coses?

Sospito que augmenta molt més el risc de càncer el fet d’estar dempeus en un semàfor respirant el fum d’un autobús un parell de vegades al dia. I, si us plau: si això ho llegeix un periodista aficionat als titulars impactants, que no posi demà que “Científics consideren que l’aire de Barcelona causa càncer”.

Els trihalometans són unes substàncies que apareixen a l’aigua que s’ha desinfectat amb clor. Aquest clor reacciona amb compostos orgànics que tingui l'aigua i el resultat són aquests trihalometans. N’hi ha uns quants tipus, però el més conegut, que segur que us sona, és el cloroform. Recordareu que servia per anestesiar antigament i que era un gas. En realitat és un líquid molt volàtil i per això resultaria igual de perillós prendre una dutxa que beure aigua de l’aixeta. El vapor que alliberés el respiraríem i l’incorporaríem igualment. Això, insisteixo, si els nivells fossin realment elevats i durant períodes de temps d'uns quants anys.

En realitat resultaria molt més perillós no posar clor a l’aigua. Els nostres rius no resulten un exemple d’aigües pures i cristal·lines. Si no es fes res els bacteris creixerien amb molta facilitat i aleshores si que tindríem aigua no potable. I ja podeu imaginar que en el cas dels bacteris, no caldria esperar vint anys per tenir problemes de salut.

Naturalment que cal exigir que no es passin els nivells màxims permesos. Aviat el nivell màxim permès passarà de 150 a 100 de manera que com menys, millor. Les noves dessaladores que han d’entrar en funcionament aviat haurien de garantir-ho i si no ho fan, caldria demanar responsabilitats. Però tampoc cal caure en la paranoia per coses que no són pas un perill real per la salut.

La llàstima és que l’aigua de l’aixeta de Barcelona té mal gust. Perquè resulta molt més barat per nosaltres i respectuós amb el medi ambient. Després de tot, a diferència de l’aigua embotellada, amb l’aigua de l’aixeta no calen ampolles de plàstic, ni camions per transportar-la, ni etiquetes per identificar-la...


Com llàgrimes en la pluja

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

La pel·lícula Blade Runner és fantàstica, però aquest moment arriba a l’excel·lència. No és perquè si que les paraules que pronuncia el replicant Roy Batty s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del setè art (i això que al castellà es van traduir malament). I, per descomptat, el millor moment en la carrera d’en Rutger Hauer.

En poques paraules aconsegueix expressar una de les coses que més ens angoixen del fet de morir. Tot allò que som, tot el que hem viscut, els nostres records, tot allò que ens fa ser nosaltres en particular, ha de desaparèixer en un moment o altre. Després de tot, una de les poques certeses que tenim a la vida és que hem de morir i que no sabem quan arribarà el moment. En algun indret vaig llegir que el fet d’acceptar la pròpia mort sense defallir és l'indicatiu que has arribat a la maduresa.

En això els humans tenim la particularitat de ser-ne conscients. Un fet que ens distingeix de la resta d’éssers vius. Hi ha animals que sembla (però com estar-ne segurs?) que intueixen que van a morir, però això passa únicament als darrers instants. Al llarg de la vida, la idea de la mort no sembla que afecti massa a cap bestiola.

En tot cas, la mort és el preu que cal pagar pel fet d’estar vius. Mirat així, tot i que segueix sent trist, tampoc és un mal negoci. Però és que en el cas dels humans resulta particularment avantatjós.

Cada espècie animal té una esperança de vida més o menys concreta. Sempre poden haver accidents o malalties letals, però com a norma no esperem que un gos visqui més de vint anys mentre que una tortuga pot passar dels cent sense problemes. El cas és que hi ha estudis que analitzen la longevitat dels diferents animals i van trobar una interessant característica.

Sembla com si es mantinguessin determinades correlacions estretament entrelligades. I una de les que millor indiquen l’esperança de vida era el ritme cardíac. No és per màgia sinó perquè està relacionat amb la taxa metabòlica. Amb el ràpidament que es consumeixen energies. El cas és que com més ràpid és el ritme cardíac de l’animal menor és la seva esperança de vida. Per contra, els animals que viuen més anys tenen un cor que batega pausadament. Algú va calcular que, a la pràctica el cor batega uns mil milions de vegades abans de morir. Altres ho van fer amb el ritme respiratori i també donen dades de quantes vegades respirem abans de morir. En tot cas, el nombre és similar per a tots.

Cal anar amb compte, perquè això no vol dir que els organismes tinguin un “quota de vida” en néixer sinó que deu ser resultat de processos metabòlics cel·lulars més complexos. Això dels batecs és una curiositat que ens dóna pistes del que passa dins el cos i que encara no coneixem del tot.

En tot cas, els humans som afortunats perquè representem una clara anomalia a la norma. De mitjana nosaltres vivim entre dos i tres vegades més del que seria d’esperar segons aquests càlculs. El nostre cor bategarà més de dos mil milions de vegades en total. Això ha de ser en part gràcies a la medicina. Ara ja maneres d’ajudar al cos a resistir millor els cops que inevitablement rebrà per part de l’ambient que l’envolta en forma d’infeccions, lesions o intoxicacions.

Però també és en part per pura sort. Aquestes relacions tampoc no són exactes. Alguns organismes han sigut afavorits i altres han tingut mala sort. Nosaltres ja estàvem en una posició de la corba que ens permet esperar viure més temps que el que ens tocaria. Si, a més hi afegim els avenços que ens ha ofert la intel·ligència quan l’apliquem correctament el resultat és una vida molt més llarga del que es podria esperar.

Això no fa que el final sigui menys trist. Però en tot cas, quan arribi el moment en que els nostres records es perdin “com llàgrimes en la pluja” podrem pensar que, després de tot, hem tingut sort de poder tenir-ne tants, ni que sigui temporalment.


dimarts, de novembre 20, 2007

Dos anys!

Avui toca un post curtet i especial. De fet hauria d’haver sigut el diumenge, però un que és despistat… En tot cas, l’important és que el blog del Centpeus acaba de complir el seu segon any de vida! Encara que em sembli impossible, ja fa dos anys que vaig penjar el primer post, preguntant-me, com ho hem fet tots, si algú s’ho llegiria. I també fa dos anys dels primers comentaris de l’Estranya, en Pere i la Nica (que se'n deu haver fet de la Nica?). Allò va ser l’empenta definitiva. Si algú ho havia llegit, doncs endavant! Segur que molts coneixeu aquest sentiment.

Per tant m’haureu de deixar que torni a donar les gràcies a tots els que passeu per aquí, tant als que deixeu comentaris com als que llegiu en silenci. La gràcia i la vida del blog la donen els seus lectors i em sento realment afortunat de saber que sou aquí.

Ja se que em repeteixo, però és veritat que mai hauria pensat que el camí que va començar fa dos anys m’acabés portant fins on ho ha fet. M’ho he passat molt bé escrivint aquestes reflexions al voltant de la ciència, n’ha sortit un llibre que (ja us podeu imaginar) m’omple d’orgull i també he après moltes coses mirant de trobar temes pel blog. Poca cosa més es pot demanar!

Però el més enriquidor, de llarg, heu sigut vosaltres. Alguns ja els he conegut en persona, altres no perdo l’esperança i també n’hi ha que creuen que no els he reconegut, (alguns us equivoqueu, punyeteros) però això és part del joc i de l’encant dels blogs.

De manera que moltes gràcies a tots, i ja ho sabeu: si voleu acompanyar-me en aquesta descoberta de curiositats i tafaneries de la ciència, anirem fent.

dilluns, de novembre 19, 2007

Lliçons de física: Coca Cola i Mentos.

Les millors campanyes publicitàries sorgeixen, de vegades, de la manera més inesperada. I d’això en poden donar fe els fabricants dels caramels “Mentos”, que han inundat internet i sobretot Youtube amb les imatges d’espectaculars guèisers que tenen lloc en afegir uns quants d’aquests caramels a una ampolla de Coca Cola.

L’experiment ja és un clàssic. S’agafa una botella de CocaCola Diet, es fiquen a dins uns quants caramels Mentos i t’enretires ràpidament perquè té lloc una fantàstica erupció de gas sorgint del coll de l’ampolla. Naturalment la pregunta és: Això també passa a l’estómac? No serà perillós combinar CocaCola i Mentos? En realitat ja corre el mite (fals) d’un nano mort en explotar-li l’estómac desprès de prendre aquesta barreja.

Per entendre el que passa cal recordar com es comporten les barreges de gasos i líquids. Podem agafar un líquid i ficar-li una determinada quantitat de gas sense massa problemes. L’aigua, per exemple, sempre conté una certa quantitat d’oxigen dissolt que és el que els peixos capten amb les brànquies per “respirar”. L’important és que el tipus de líquid i el tipus de gas condicionen la quantitat màxima que podem posar-hi. Si en volem afegir de més, ja comença a escapar-se en forma de bombolles.

Però tot això depèn de la pressió a la que treballem. Per això, si augmentem la pressió, podem afegir més quantitat de gas. I si això ho fem en una ampolla tancada, a dins hi haurà una pressió prou alta com per mantenir el gas dissolt dins el líquid (que pot ser cervesa, cava, CocaCola o el que vulgueu). No passa res fins que destapem l’ampolla. Aleshores la pressió disminueix, el gas ja deixa d’estar retingut i tot l’excés que hi havia comença a marxar en forma de bombolles. És el que veiem cada vegada que destapem una ampolla de cava.

Però si mirem de molt a prop l’origen de les bombolles, ens adonem que no apareixen de qualsevol manera. Hi ha uns punts en el que s’originen tot un seguit de bombolles que van pujant cap a la superfície en fila recta. Això passa perquè, per tal que es formi la bombolla cal el que s’anomena un “punt de nucleació", una irregularitat en la superfície de l’ampolla, una partícula sòlida dins del líquid, un lloc on les molècules del gas puguin començar a unir-se les unes amb les altres per anar formant la bombolla. És un procés purament físic (i no una reacció química explosiva com diuen per alguns indrets).

El cas és que la CocaCola, que no deixa de ser una beguda carbonatada, conté una bona quantitat de CO2 dissolta. Per això quan obrim surt la típica bromera, que és més visible que en la resta de begudes simplement pel color fosc del líquid. Passat el primer moment, el gas va sortint al seu ritme igual que en la resta de begudes. Però el que passa en afegir caramels Mentos és que s’allibera quasi tot el gas de cop. Totes les bombolles que es generarien al llarg d'un parell d’hores surten simultàniament. Com que a sobre el broc de l’ampolla és petit, el resultat és el guèiser que podem veure en tots aquests experiments casolans. Com més petit sigui el forat, més amunt pujarà el gas.

Però que tenen els Mentos que fan alliberar el gas sobtadament? Doncs simplement moltíssims punts de nucleació. La superfície del caramel a nivell microscòpic és rugosa i molt porosa. Cada rugositat és un punt on es formen les bombolles, i això encara augmenta més a mida que el caramel es desfà. Diuen que també conté algun producte que fa baixar la tensió superficial, la resistència que oposa el líquid a la sortida del gas. Si la resistència és menor, el gas surt amb més facilitat. De nou parlem de fenòmens físics i no químics, eh!

Amb la CocaCola Diet funciona millor perquè el sucre de la CocaCola normal ajuda a mantenir més CO2 dissolt. Com que la Diet no té sucre, la sortida del gas s’afavoreix. Però l’efecte es pot aconseguir amb tota mena de begudes amb gas (aquí un de divertit amb cervesa). Tot i que, el fet de ser de les que té més gas junt amb el color fosc del líquid fa que amb la CocaCola el resultat sigui el més visible i espectacular.

I, finalment, no patiu. No hi ha prou gas dins la CocaCola com per fer explotar un estómac. Com a molt s’aconsegueix una espectacular i lleugerament fastigosa vomitada si fas molt l’animal (que sempre hi ha qui ho fa).

divendres, de novembre 16, 2007

A la romana

Hi ha una manera de fer turisme que trobo particularment ridícula i fins i tot lamentable. Grups de persones que es desplacen, però que en realitat sembla que no s’hagin mogut de casa seva. I això queda particularment clar quan els veig desesperats buscant, allà per l’indret més allunyat del planeta, un lloc on poder menjar el mateix que menjarien a casa. Us prometo que he topat amb persones indignades per no poder menjar una truita de patates al vell mig de Estocolm.

Aleshores et preguntes: perquè no es queden a casa? Una de les gràcies del viatge és descobrir nous sabors, noves formes de menjar, gastronomies diferents. Al final, jo també acabo enyorant un pa amb tomàquet o un plat de verdureta senzilla i aleshores sé que s’acosta el moment de tornar a casa. Però fins aleshores val la pena tastar allò que mengen a altres indrets.

I també fora fantàstic descobrir quin sabor tenia el que menjaven en altres temps. Perquè sempre que veiem pel·lícules ambientades en èpoques llunyanes, acostumen a aparèixer plats d’allò més moderns. No és estrany topar amb gladiadors romans menjant pollastres a l’ast.

Però la cuina romana havia de ser prou diferent a la que coneixem avui en dia, malgrat partir de similars ingredients. I n’hi ha prou d'agafar un llibre de receptes romanes com “De re coquinaria” d’un tal Apici, per adonar-se’n. El problema és que de seguida notarem que ens falta un ingredient bàsic: el gàrum.

El gàrum és un líquid que es feia servir per condimentar la gran majoria dels plats. Un detall interessant és que les receptes de cuina romana gairebé mai inclouen la sal, però aquesta mancança quedava coberta pel gàrum. I no és que no disposessin de sal. Coneixien la mineral i la marina, tot i que era un producte escàs i de gran valor. I el seu ús era bàsicament per fer salaons i per conservar el menjar. En aquella època no hi havia neveres ni cadena del fred, de manera que per evitar que el menjar es fes malbé el que feien sovint era salar-lo. La gràcia és que els microorganismes no poden viure en la sal, de manera que es mantenia l’aliment en un ambient més o menys lliure de patògens. Com que també perdia aigua, els processos de putrefacció anaven molt lents.

Però, com deia, la gràcia del menjar romà era el gàrum. Un suc que s’obtenia del premsat amb sal de peixos, entranyes de peix i restes de qualsevol animal marí que deixaven macerar al sol durant unes setmanes. A la barreja també hi posaven plantes aromàtiques per donar un toc particular al gàrum, que era recollit i guardat en àmfores que s’exportaven arreu de l’imperi.

Perquè el gàrum no era un plat, sinó un condiment (tipus “pastilla de caldo”) i no es feia a casa sinó que hi havia una industria dedicada a la producció de gàrum. Cartagena era una de les principals productores del món romà, i a prop de Gibraltar el gàrum de Baelo Claudia, fet a partir de tonyina tenia fama mundial (mundial del món romà, és clar).

No és difícil imaginar la flaire fastigosa que devien fer aquelles factories, amb milers de litres de peix en diferents graus de maceració i concentrant-se a sol i serena. Però de nou cal recordar que a la taula es servia amb molta moderació. Com qui posa vinagre o espècies a un plat. I la gràcia és que a l’hora de cuinar, el gàrum era una manera d’aportar la sal necessària tant per donar sabor com per les necessitats de sal de l’organisme.

La mala notícia és que no sabem exactament quin gust, o quins gustos tenia el gàrum. A Vietnam és fa servir una salsa anomenada nuoc-mam que, per la manera de fer-la ha de ser prou similar, però en realitat únicament ho podem imaginar. Potser el suc colat d’un pot d’anxoves en sal premsades també podria tenir-hi una retirada.

De totes maneres la curiositat em podrà i algun dia, amb aquests succedanis, intentaré fer alguna de les receptes del llibre d’Apici. Per exemple:

Pollastre amb suc:

Esmicola pebre, comí, una mica de timó, llavor de fonoll, menta, ruda i arrel de laserpici. Vessa-hi vinagre. Afegeix-hi dàtil, cariota i esmicola-ho tot. Lliga-ho amb mel, vinagre, gàrum i oli. Deixa refredar, eixuga el pollastre i presenta’l després d’haver-hi abocat la salsa. (Apici VI. VIII. 7)

dijous, de novembre 15, 2007

Multiversos variats.

Si busco al diccionari la definició d’Univers hi trobo: “Conjunt de tot allò que existeix”. I en una altra definició: “Conjunt de tots els cossos celestes, de l’espai que els conté i de la matèria dispersa i la radiació que l’omple”. Sembla que està claríssim. L’Univers ho inclou tot, tot, i tot.

Però la imaginació dels científics no té límits i n’hi ha que pensen que podrien existir altres Universos. I això sembla una contradicció, perquè “tot” és “tot”. No pot haver-hi “altres” ja que aleshores l’Univers no fora “tot”.

La clau està en preguntar-se que volem dir quan diem “tot”.

Ja sabeu que l’Univers està en expansió. Això vol dir que les galàxies s’allunyen totes les unes de les altres. Això ho sabem perquè mirem on mirem s’observa que totes les galàxies s’allunyen de nosaltres. Això podria ser perquè fóssim el centre de l’Univers i fóssim particularment repulsius, o simplement perquè l’Univers es va “inflant” de manera que cada punt es va separant dels altres. L’exemple habitual és el d’un globus inflant-se.

Però si ara estan separant-se, vol dir que abans estaven més juntetes, i seguint el temps enrere arribem a un moment en que estava tot l’Univers en un únic punt que va esclatar. Va ser el moment del Big Bang. I sabem que ja fa uns catorze mil milions d’anys d’aquell “gran esclat”.

Finalment cal tenir en compte que, pel que sabem, no hi ha res que pugui anar més de pressa que la llum. Cap radiació, cap missatge, ni la gravetat, res.

Per tant, l’Univers té una mena de límit. Els catorze mil milions d’anys llum. És el límit, perquè tot el que estigui més lluny no pot tenir cap influencia sobre nosaltres. Un raig de llum que hagués sortit just en el moment del Big Bang encara no hauria tingut temps d’arribar a nosaltres, i si la llum no pot arribar, res pot fer-ho. A la pràctica, tot el que estigui més enllà d’aquest límit no ens pot afectar de cap manera imaginable, com si no existís.

El que passa és que el fet que no ens afecti, no vol dir realment que no existeixi. Pot haver més espai, més galàxies, més planetes, més de tot més enllà del límit. Però ja que no pot interactuar amb nosaltres de cap manera, és com si fos un altre Univers. I si ho pensem un moment, aquest altre “Univers veí” també serà una esfera amb un radi de catorze mil milions d’anys llum... i més enllà pot existir un altre Univers, i més enllà encara un altre... Això en totes les direccions imaginables i així fins l’infinit. És el que s’anomenen universos múltiples o “Multiversos”

Costa d’imaginar, però aquest tipus de Multivers és el més senzill que s’han empescat els cosmòlegs. També podria ser que haguessin existit diferents Big Bangs que donessin cada un un Univers diferent, amb unes lleis físiques particulars i unes característiques definides. Alguns amb estrelles, altres on els àtoms no s’arribarien a formar, o es formarien però no interaccionarien, o serien sense matèria i únicament amb energia... totes les possibilitats són obertes.

I encara s’especula amb altres possibles multiversos, que ja depenen de propietats de la física quàntica i resulten tan estranys que fan que els multiversos que he explicat semblin simples i evidents.

De totes maneres, hi ha qui critica aquestes idees amb l’argument que van més enllà de la ciència. I és que perquè una idea és consideri relacionada amb la ciència cal que sigui possible posar-la a prova. Que es pugui veure si és certa o falsa. No cal que sigui possible a la pràctica, però al menys ha de ser-ho en teoria. I donat que els multiversos són per definició inaccessibles de cap manera, resulta impossible demostrar que no existeixen. Això els situa fora de la ciència (encara que tenen múltiples aplicacions per la ciència ficció)

La veritat és que si mirar l’Univers ja és una bona dosi d’humilitat per qualsevol amb dos dits de seny, la idea dels multiversos arriba a ser aclaparadora.

dimecres, de novembre 14, 2007

Art i ciència i joc literari

La ciència i l’art són dos aspectes de la creativitat humana que sempre els he trobat curiosament allunyats l’un de l’altre. Hi ha excepcions, naturalment, però en general els artistes i els científics es miren els uns als altres com si fossin éssers d’altres planetes amb qui esporàdicament es pot coincidir.

Potser perquè al final, de tant repetir-ho tothom s’ha acabat per creure el tòpic que l’art apel·la als sentiments i la ciència a la raó. I alguna cosa de certa hi ha, però ningú ha dit que aquesta dedicació hagi de ser en exclusivitat. Per això em fa molta gràcia quan trobes amb físics que admiren l’elegància de la demostració d’alguna teoria, matemàtics que s’extasien amb la bellesa de la fórmula que anaven buscant o biòlegs bocabadats davant la hipnòtica simetria de la molècula del ADN.

Sentiments que de seguida neguen si els han de reconèixer en públic.

I també sorprèn topar en ocasions amb artistes que recorrin a la ciència com a font d’inspiració per les seves obres. Sobretot perquè els resultats els trobo fascinants. Quan a la bellesa del món que ens obre la ciència s’hi afegeix la interpretació de l’artista, els resultats poden ser magnífics.

Perles d’aquestes, per a mi inexplicablement escasses, se'n troben en ocasions. Per exemple, la imatge que he posat aquí al principi em va fascinar en el primer moment que la vaig veure en el blog (ara aturat) d’una artista de prop de Tarragona. D’entrada em van semblar únicament dos cromosomes, però en una mirada més atenta vaig adonar-me que tenien sexe. Un cromosoma X? Si el que determina el sexe és l’Y! Però els homes també tenim un X. Aleshores? Una manera excel·lent i estèticament genial de posar en una sola imatge allò que tenim de comú i allò que tenim de diferent homes i dones.

En la pintura, el que més destaca en explorar l’art com a font d’inspiració és, de ben segur, en Salvador Dalí. Ens poden parlar de la relativitat del temps durant hores, però aquells rellotges tous poden expressar el mateix sentiment d’angoixa en una sola imatge. I en altres de més explícites afegia la molècula d’ADN com a integrant del quadre, com ara “El gran masturbador en un paisatge surrealista amb ADN”.

Després hi ha la literatura. Potser és el punt on els encontres són més fluids. No sòls per tota la branca de la ciència ficció, amb el seu públic especialitzat. Cada vegada hi ha més novel·les que especulen al voltant dels reptes i les oportunitats que ofereix la ciència. D'altra banda, molts conceptes inicialment restringits a l’àmbit de la ciència es van introduint, ni que sigui com a metàfores, en contes i novel·les que en principi no tenen res a veure amb la ciència. Ara ja es poden trobar referències a dimensions alternatives, forats negres, clonació o cèl·lules mare en tota mena de textos literaris.

I per il·lustrar això, i de pas contribuir una mica a establir ponts entre la ciència i la literatura, aprofito per participar en la iniciativa que promou un altre blocaire, en Jesus Tibau i els seus “jocs literaris” que proposa cada dimecres des del seu blog “Tens un racó dalt del món”. Per celebrar que ja en porta 30 ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs, incloent aquest.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre “Cròniques de la veritat oculta”, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Si, per casualitat, cau en un forat negre i en surt per l’altre costat, probablement visqui tota la vida sense problemes, però estarà massa comprimit per sortir a conèixer noies."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a "Tens un racó dalt del món", a partir d’avui 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat “30è joc literari”. Hi ha regals que sorteja entre tots els participants!

Qui ho diu que no dóna joc el combinar l'art i la ciència?

dimarts, de novembre 13, 2007

Penjant a la fresca.

En la vida de tot home abans o després arriba un moment impactant, marcat per un dolor intens, punyent, colpidor. A més, sempre arriba sense avisar, sense temps per preparar-te. Encara que, com et pots preparar per una cosa així? Durant uns instants et veus incapaç de pensar res, amb tots els circuits del dolor totalment saturats. És una situació que les dones difícilment poden arribar comprendre. Amb molta freqüència succeeix a l’escola, al pati, jugant a futbol. Algú xuta amb força i tot seguit algú altre experimenta, sobtadament, l’indescriptible dolor de rebre un cop de pilota als testicles.

A partir d’aquell instant comprens el que vol dir ser vulnerable.

Quan hi penses t’adones que en cap cas va haver un Creador Intel·ligent que ens dissenyés tal com som. Qui podia haver dissenyat un sistema tant incòmode i exposat per fabricar cèl·lules germinals? Les dones, les femelles dels mamífers en general, tenen els ovaris a l’interior del cos. Doncs que costava fer que els mascles tinguessin els testicles igualment protegits dins del cos? De fet, un bon dissenyador podia haver ficat també el penis a dins. En el moment que fes falta ja es podria treure, però la resta del temps podia estar a bon resguard.

Si es pensa un moment, t’adones que tots els òrgans els tenim a l’interior de cos, tots tret dels testicles. Això resulta curiós i ha de tenir una explicació. I l’explicació és la temperatura. Resulta que la síntesi d’espermatozoides en els mamífers requereix una temperatura uns pocs graus inferior a la del cos.

En el procés de fabricació d’espermatozoides, una cèl·lula germinal inicial va dividint-se i passant per diferents etapes de maduració. Així tenim espermatogonis, espermatòcits, espermàtides i finalment espermatozoides madurs. Per cada espermatogoni de partida es produeixen seixanta espermatozoides. I com que no es fan d’un en un sinó de molts en molts, al final el ritme de producció és d’uns mil cinc-cents per segon.

Segurament els tòpics sobre les diferencies en l’impuls sexual entre homes i dones tinguin alguna cosa a veure amb aquests números. Ha de ser diferent si el cos et demana buscar un destí a un òvul cada més o fer-ho per a cent milions d’espermatozoides cada dia.

El cas és que, per algun motiu que encara no està massa clar, si la temperatura puja més enllà dels trenta-cinc graus, els espermatòcits no maduren correctament fins espermatozoides i la fertilitat cau en picat. De fet, en molts animals se sap que durant l’estiu la fertilitat dels mascles és menor que en mesos més freds. Curiosament això és degut a la temperatura ambient, però sembla que la llum també té un efecte negatiu sobre la fabricació d’espermatozoides. El que passa és que coincideixen els mesos amb més hores de llum amb la temperatura més elevada.

Però el cas és que cal que la temperatura sigui baixa, per tant la paret de l’escrot és bastant prima, de manera que l’excés de calor pugui sortir fàcilment. I és per això que, en cas de puntada de peu, cop de pilota, o similar, no hi ha músculs al voltant del testicle que puguin presentar resistència a l’impacte com a la resta del cos.

Alguns animals ho tenen una mica millor dissenyat. Els rosegadors (rates, ratolins i similars) tenen els testicles a l’interior del cos i únicament durant l'època en que toca reproduir-se baixen i se situen dins l’escrot. Després, un cop feta la feina els tornen a guardar a dins i, fins la propera! I els més afortunats són els elefants, les balenes i els dofins, que si que els tenen interns.

Hi ha qui ha pensat en dissenyar sistemes anticonceptius a base de roba interior masculina termostatitzada, en plan estufa. Mantenint una temperatura alta es deturaria la síntesi d’espermatozoides sense necessitat de cap fàrmac ni cap intervenció quirúrgica ni res. Com idea té la seva gràcia, però a la pràctica no funcionaria. Primer perquè cal bastant temps de tractament per arribar a l'esterilitat. Calen més de seixanta dies per fabricar un espermatozoide i això vol dir que els primers dies de “calefacció” encara es disposa dels que ja estaven en camí.

A més, quina dona se'n refiaria per molt que li juris que fa mesos que portes el termòstat a quaranta graus, dia i nit?

dilluns, de novembre 12, 2007

Setmana de la ciència.

Aquest any, la “Setmana de la ciència” té com a motiu estrella el canvi climàtic. És una tria de total actualitat degut a molts fets més o menys mediàtics que han posat en boca de tothom el problema al que ens enfrontem. I això vol dir que durant una setmana tindrem l’oportunitat de sentir parlar a experts en el tema. Però experts de veritat. Climatòlegs, meteoròlegs, físics de fluids...

Val la pena aprofitar-ho, perquè no és freqüent tenir accés directe a la informació per part dels qui la generen. Però ara, almenys durant uns dies, podrem aprendre coses del canvi climàtic, no de boca de periodistes o de tertulians, sinó directament dels científics. I sempre és útil disposar d’aquesta mena d’informació, si més no per evitar que després ens ensarronin amb grans titulars.

Jo vaig tenir la sort d’assistir a la conferència d’inauguració que van donar el Dr. Carles Pedrós-Alió i en Tomàs Molina. I la veritat és que és un plaer quan ensopegues amb persones que parlen de la seva feina, en aquest cas científica, i que ho fan amb claredat i entusiasme. I sempre surts amb alguna idea més clara que abans.

La que més clara em va quedar va ser una frase d’en Tomàs Molina (que he de dir que fa conferències molt més brillants que les seves aparicions a la tele. Potser per disposar de més temps?). El que va venir a dir és: preguntar-se si la Terra és rodona, avui en dia és una pregunta absurda, estúpida. Ja en sabem la resposta i no cal donar-hi més voltes. Igual passa amb si som el centre de l’Univers. També sabem que no i preguntar-s’ho és una ximpleria. Doncs el mateix passa amb el canvi climàtic. Preguntar-se si està tenint lloc un escalfament del planeta per l’acció de l’home també és una pregunta absurda, perquè ara ja sabem que la resposta és afirmativa. Fa vint anys no estava clar, però actualment ja no hi ha cap científic del ram que ho dubti. L’escalfament serà molt gran o menys gran, però hi serà. Tots els models ho preveuen.

De manera que els periodistes o els comunicadors que ho posen en dubte actuen com si posessin en dubte que la Terra és rodona.

També se sap que el fenomen és irreversible al menys pels propers trenta anys. De manera que l’únic que podem fer, que hem de fer, és adaptar-nos i mirar de reduir l’impacte de més enllà de l'any 2030. És una situació semblant a la d’algú a qui li diagnostiquen una malaltia greu. Deixar-se portar pel pànic o la depressió és un comportament poc útil. Abandonar-se, resignar-se i no fer res també és una ximpleria. Començar un tractament, encara que sigui car o dolorós, és l’actitud que ens pot salvar. No és cap garantia, ja ho sabem, però és la millor opció.

I aquesta setmana hi ha un grapat de possibilitats de descobrir coses sobre la magnitud real del problema i les mesures que es poden prendre. I tot vist des de centenars de punts de vista. Una ocasió excel•lent que val la pena aprofitar. Naturalment no tot serà únicament canvi climàtic. Hi haurà actes de tota mena i temàtica, de manera que n’hi ha per triar i remenar.

I, naturalment, aprofito per fer propaganda d’un d’ells. Us recordo que aquest vespre, a les set, presentem a Barcelona el llibre d’aquest blog, “Blocs de Ciència”. Ja sabeu que hi esteu tots convidats.

divendres, de novembre 09, 2007

Einstein, llum i electrons

Aconseguir un gran èxit en algun aspecte de la nostra vida és una cosa que a tots ens fa il·lusió. Tant se val al que ens dediquem, triomfar sempre resulta gratificant. Però de vegades el triomf té efectes secundaris i un d’aquests efectes inesperats té a veure amb l’Albert Einstein. Ell ha esdevingut el paradigma del savi, de l’home de ciència, del qui va generar una teoria, la Teoria de la Relativitat, que va canviar la nostra visió de l’univers i que va obrir les portes a tot un nou món. Ningú es sorprèn que fos guardonat amb el Premi Nobel de física l’any 1921.

Però el cas és que aquell premi no li va ser concedit per la Teoria de la Relativitat. Si Einstein va guanyar el Nobel va ser perquè va explicar l’efecte fotoelèctric!

I aquí hi ha la paradoxa de l’èxit. Un gran triomf (la relativitat) arriba a emmascarar un altre gran triomf (l’efecte fotoelèctric). Potser és que no estem acostumats a que l’èxit visiti dues vegades la mateixa persona? En tot cas això demostra que, realment, l’Albert era un fora de sèrie.

I explicar l’efecte fotoelèctric realment va ser tota una fita. Ja feia temps que els físics havien observat que si il·luminaven determinats materials amb llum, tenia lloc una emissió d’electrons. Això, en principi, no havia de ser una sorpresa. La llum, que no deixa de ser una radiació electromagnètica, cedia energia als electrons i aquests, aprofitaven l’energia per escapar de l’atracció del nucli de l’àtom i marxar a “donar una volteta”. En altres paraules, la llum feia que es generés electricitat.

Però el curiós, i desconcertant, era que els electrons únicament començaven a saltar si la llum tenia una determinada freqüència. Amb freqüències inferiors, simplement no passava res. I a partir d’aquell punt, a mida que s’augmentava la freqüència de la llum, els electrons marxaven més de pressa, però no marxaven més electrons. El nombre d’electrons depenia de la intensitat de la llum i no de la seva freqüència.

Fins aleshores la llum es considerava una ona. Per això és parla de longitud d’ona de la radiació, i de freqüència, o sigui, número d’ones que arriben segon. Si fa no fa, com les onades del mar.

Però amb aquesta imatge no es podia explicar aquest fenomen. I aquí va entrar la genialitat d’Einstein. Va considerar la llum, no com una ona, sinó com una partícula: un fotó.

I aleshores era fàcil interpretar el que passava. Si els fotons no tenien prou energia (la freqüència), en cap cas podrien fer saltar un electró. Però a partir de determinat nivell, ja podrien fer-ho. I a partir d’aquell moment, com major fos l’energia, més de pressa sortiria l’electró. Podem dir que si la puntada de peu que li dóna és més forta, l’electró surt disparat més fort. Però si el que volem és que surtin molts electrons, el que cal és que arribin molts fotons (la intensitat de la llum) i, és clar, que aquests tinguin l’energia mínima per moure als electrons.

Això volia dir que la llum no era ben bé com les onades, que poden tenir qualsevol mida. La llum es comportava com partícules que podien tenir un valor o un altre, però no els intermedis. L’Einstein va fer la demostració matemàtica que va resultar ser d’una elegància fascinant i que va representar un dels inicis de la mecànica quàntica..

Aleshores es va haver de plantejar la pregunta. La llum, o la resta de radiacions, són ones o són partícules? Doncs el cas és que són les dues coses. Tot depèn de com t’ho miris. Hi ha qui parla de les dues cares de la mateixa moneda, o de fer preguntes com: allò és un gos o un animal?

El cas és que actualment també fem servir l’efecte fotoelèctric en multitud d’aparells quotidians. Des de portes que s’obren quan al creuar tapem un feix de llum, fins a detectors de fum per prevenir incendis o plaques solars per generar energia elèctrica a partir de la llum.

I un es pot preguntar, com és que no li van donar el premi Nobel per la Teoria de la Relativitat? Potser perquè era massa estranya i controvertida.

dijous, de novembre 08, 2007

Excel•lències ibèriques

Fa molt temps que als diaris es parla de Salamanca gairebé en exclusivitat per tractar el tema del retorn dels “Papers de Salamanca”. Un tema que haurien d’haver arreglat fa temps uns quants experts en documentació i museus asseguts tranquil·lament a una taula. No ha sigut així i al final ha generat un grau de crispació que segurament es podria haver evitat. Però, com podeu imaginar, no és d’aquests papers del que vull parlar.

Deu ser que tinc la sort de tenir bons amics a Salamanca i de tant en tant puc anar a gaudir de la fantàstica arquitectura gòtica, de l’ambient particular que únicament tenen les ciutats universitàries i sobretot d’una gastronomia absolutament extraordinària. I és que a mi, en parlar de Salamanca el primer que em ve al cap no és cap conflicte sinó una cosa molt millor: El pernil ibèric!

Realment, una plata de pernil ibèric és un dels plaers més fantàstics que es pot gaudir al moment d’entaular-se. El color vermell, amb aquelles tires de greix infiltrat entre les fibres de múscul i un cert nombre de puntets blancs intercalats... Si a sobre l’acompanya un bon vinet i una bona companyia costa trobar les paraules per explicar les sensacions que es viuen.

El pernil no és sinó la carn de les potes del porc, degudament tractat i dessecat fins que arriba al punt òptim per menjar-lo. I la clau és, evidentment, que el porc sigui de raça ibèrica. Això porta una mica de conflicte al parlar, perquè es confonen termes com “ibèric” amb el “pota negra” o amb el “de bellota”. En realitat, ibèrica és la raça, que quasi tots (però no tots) són foscos (pota negra). Però el cas és que també n’hi ha que tenen les potes negres sense ser de raça ibèrica, de manera que cal vigilar. I anomenar-los “de bellota” vol dir que a partir d’una determinada edat han sigut alimentats a les "dehesas" i no amb pinso. Això, naturalment es nota en la composició de greixos del pernil.

De nou toca recordar que bona part dels sabors que podem notar quan mengem depenen de la composició dels greixos. Per això els aliments desnatats de seguida perden gust. I en el cas del pernil ibèric, el tipus de greix que el forma és una de les claus del seu fantàstic sabor.

El greix es pot trobar en forma de tires grans entre els diferents músculs o bé finament intercalat entre les fibres musculars que s’aniran impregnant de l’aroma que li confereix mentre el pernil s’està a la bodega. Aquests greixos són relativament insaturats i tenen un punt de fusió baixa, entre vint i trenta graus. Per això el pernil presenta aquell aspecte lluent, molt lleugerament oliós, en tallar-lo. I per això, quan el mengem, els greixos es fonen a la boca i aquest canvi d'estat fa que puguin alliberar tots els aromes. A més, els àcids grassos que el formen tenen una composició semblant a la de l’oli d’oliva, de manera que entra de ple a la dieta mediterrània, bona pel sistema cardiovascular i tot això. Tot i que reconec que quan puc menjar un plat de pernil ibèric, mai ho faig pensant en les qualitats saludables que pugui tenir.

Un detall interessant són uns puntets blancs que es poden observar enmig de la fibra muscular vermella. Jo pensava que eren puntets de greix, però en realitat són cristalls de tirosina. La tirosina és un aminoàcid que apareix a mida que les proteïnes de la carn es van modificant durant el procés de secat del pernil. L’ideal és que n’hi hagi una mica d’aquests puntets, però sense passar-se. Si n’hi ha massa, no és que sigui dolent (ni molt menys), però la textura se’n ressent una mica alhora de menjar-lo. I en aquesta mena de coses, tots els detalls, sabor, aroma, textura... s’han de cuidar.

Finalment un bon vi per acompanyar-ho... i aleshores comprenc que la gola sigui un pecat capital. Les coses tan i tan bones, sempre són pecat!

dimecres, de novembre 07, 2007

Conspiracions incompatibles!

Que voleu que hi faci. Tothom té, en més o menys grau, algunes facetes amagades, vicis privats, conductes reprovables... i jo també. És superior a mi, però he de reconèixer públicament que m’encanten les teories de la conspiració. No hi puc fer res. Trobo francament entranyables als “conspiranoics”.

I entre totes, les que destaquen per sobre de tot són, sense cap dubte, les referents a la Lluna. Aquells programes, sempre amb música intrigant de fons, en que plantegen serioses dubtes sobre el que s’amaga rere les imatges de les missions Apol·lo els trobo genials, divertidíssims. És fantàstic que es dediquin a estirar de la manta i treure a la llum pública tot allò que algun govern intenta ocultar amb obscures intencions.

L’únic problema amb el que topo de vegades és que no sé per quina conspiració decidir-me. I és que hi ha tant a triar!

Un bon exemple el tinc en el cas de dos dels grans representants “l’altra veritat”. Dos investigadors incansables dedicats en cos i ànima a desvetllar veritats ocultes. El veterà J.J.Benítez i el rabiosament actual Íker Jiménez. (Si us plau: una mica de música misteriosa per donar ambient...)

Tots dos destaquen en el que fan, però com deia, ara em trobo amb un problema difícil. Fa uns anys, al programa “Planeta Encantado” en J.J. Benítez va emetre un reportatge titulat “Mirlo Rojo”. Allà va desvetllar que un alt comandament militar nord-americà havia desvetllat, sempre des del més absolut secret, que els astronautes de les missions Apol·lo havien descobert restes de construccions extraterrestres quan van arribar a la Lluna. És clar, allò hauria tingut un impacte molt gran en la humanitat i es va guardar en secret. Però ell va aportar una gravació en la que podíem veure els astronautes caminant per l’interior de les restes alienígenes.

Fantàstic! Allò podria demostrar que la Terra és visitada regularment per extraterrestres!!

Però, ai! Aquí entra l’altre ídol. L’Íker Jiménez, que al seu programa “Cuarto Milenio” també a presentat un altre reportatge demolidor per l’obscurantisme de les autoritats de l'època i els seus successors que han mantingut el secret. En realitat el que passa és que mai van anar a la Lluna, que tot va ser un frau filmat a uns estudis de televisió propers a Las Vegas. Aquí també tenim anàlisis de les imatges, gravacions que s’havien mantingut ocultes i en secret, misteriosos moviments dels homes dels serveis secrets americans...

El problema, evidentment, és que les dos conspiracions no poden passar simultàniament! Si van trobar restes extraterrestres a la Lluna, vol dir que hi van anar! I si no hi van anar, no podien trobar res de res! Quina conspiració he de creure? Potser la que mostri les imatges més borroses? Ja se sap que una bona fotografia d’un astronauta a la Lluna no es pot considerar una prova de res, però en canvi una imatge desenfocada i amb talls ha de considerar-se una prova irrefutable.

A més, al vídeo de la Lluna una veu en off va dient que “esta película jamás fue difundida por NASA”, cosa que indica claríssimament l’interès que tenien en ocultar-ho. Oi?

Bé, potser es podria acceptar que hi ha una remota possibilitat que la NASA no la mostrés perquè en realitat no en sabia res de la pel·lícula. De fet, la pel·lícula del J.J. Benítez la va fer un tal Ángel Alonso, que treballava per un Estudi d’animació del País Basc (Dibbulitoon Studio S.L.). Un detall que al vídeo “s’obliden” de precisar.

De manera que potser el que passa és que realment no hi van anar mai a la Lluna. Que el que veiem és un muntatge, i el que no veiem és el que ens hem de creure. En tenim una bona prova al programa de l’Íker Jiménez, quan un periodista li va demanar a l'astronauta Buzz Aldrin si juraria sobre la Bíblia que si que havia anat a la Lluna. La resposta va ser fotre un cop de puny al periodista! Això demostra que ocultava alguna cosa, oi?

O potser tampoc. En realitat, el periodista li va demanar que jurés, però després va afegir que si no ho feia era perquè era un covard i un mentider i...

Home! si has anat fins la Lluna i trenta anys després encara et venen amb aquestes, igual jo també em liaria a bufetades. I pel que diuen de vegades de les fotos trucades, ja en vaig parlar una vegada i no hi insistiré. Tot i que suposo que un dia hi tornaré, perquè és que m’encanta la quantitat de ximpleries que es poden arribar a dir. Però de moment seguiré donant-li voltes al meu dilema:

Qui creure? J. J. Benítez o Íker Jiménez? Mai hi van anar? Hi havia extraterrestres?

No ho se, però segur que... la veritat és allà fora.