I, naturalment, no m’arrisco gens amb els bolets. Agafo única i exclusivament Rossinyols a l’estiu i Rovellons o Pinetells a la tardor. El motiu és que aquests els puc reconèixer mentre que de la resta no n’estic segur al cent per cent. I amb els bolets poca broma!
El cas és que, malgrat les advertències de les autoritats i dels medis de comunicació, cada any hi ha uns quants morts per intoxicació amb bolets. I el gran responsable de la majoria d’aquests accidents (a part del propi boletaire) és la Farinera Borda (Amanita phaloides). De fet, quasi totes les morts per culpa del consum de bolets a casa nostra són degudes a farineres bordes, que si són petites es poden confondre amb el deliciós Ou de Reig (Amanita caesarea).
El verí de la Farinera Borda resulta particularment letal. Primer perquè el bolet no té un gust especialment dolent, de manera que la menges i et quedes tan tranquil. El verí ja és a dins i comença a fer efecte, però no causa símptomes importants d’entrada i els que causa, desapareixen aviat, cosa que fa pensar que ja ha passat tot. I quan apareixen els símptomes seriosos ja és massa tard. A sobre, és resistent a la cocció. Mentre que alguns bolets perden la toxicitat en cuinar-los, les Farineres Bordes segueixen igual de tòxiques.
Per això, si sospiteu que us heu cruspit una Farinera Borda, no espereu a trobar-vos malament i aneu immediatament a urgències. Perquè és una urgència. És disposa de poques hores per mirar d’eliminar les toxines. El que es fa és un rentat d'estómac i s’administra carbó col·loidal, una substància que fa d’esponja i absorbeix el verí, per tal que passi per l’intestí sense ser absorbida. També es pot mirar de fer una hemofiltració, això és filtrar la sang, amb la mateixa idea.
El principal verí que conté és l'amanitina, que actua d’una manera ben destructiva. Ja sabeu que les nostres cèl·lules constantment estan fabricant diferents proteïnes necessàries pel bon funcionament. Les instruccions per fer cada una d’aquestes proteïnes es troben a l’ADN de les cèl·lules, és el que anomenem els gens. El cas és que l’ADN es troba situat dins el nucli de les cèl·lules, mentre que les proteïnes es fabriquen fora del nucli, al citoplasma. Per tant el que es fa és sintetitzar una mena de “copia” del gen que si que pot sortir del nucli. Aquesta copia no és d’ADN sinó d’una molècula semblant, l’ARN, que degut al paper que fa anant del nucli fins al citoplasma s’anomena “ARN missatger”.
Doncs l’amanitina el que fa és interrompre la síntesi d’aquest ARN missatger. Les instruccions per fabricar proteïnes deixen d’arribar i la cèl·lula comença a deixar de funcionar. Això afecta particularment al fetge. Altres teixits com el ronyó o el sistema nerviós també reben, però les cèl·lules del fetge són les més sensibles a l'amanitina. I per això és tan greu. El fetge està constantment enviant senyals a la resta del cos per tal de mantenir el metabolisme funcionant correctament. S’encarrega de processar els nutrients, mantenir els equilibris de minerals, energètic, bona part de l’hormonal... Si les cèl·lules del fetge deixen de funcionar, la mort esdevé ràpida i inexorable en poques hores.
I això és el que passa després de menjar un únic bolet d’aquests. Amb pocs mil·ligrams de tòxic n’hi ha prou per destruir les cèl·lules del fetge. El problema és que mentre queden unes quantes de viables no notem gran cosa. I quan comencen els vòmits, la febre, la taquicàrdia... és que perquè ja pràcticament no queda gens de fetge funcionant i aleshores ja no hi ha res a fer. Les cèl·lules del fetge ja són mortes. L’única opció és un trasplantament de fetge d’urgència. Una cosa que no sempre es pot fer en el curt espai de temps disponible.
Per tant, és millor deixar els bolets pels entesos de veritat. Digueu-me pixapins, però seguiré amb l’esmorzar de pagès a un poblet del Pirineu, amb la il·lusió d’un cistell modest però que a mi m’omplirà de goig, i amb uns pocs rovellons que cuinaré a la brasa, amb all i julivert i ben tranquil pel que fa a la seguretat.