La patata

És una de les herències que ens van deixar els Inques del Perú, va servir d’aliment a tota Europa, les seves malalties van causar la mort de milions d’irlandesos i van fer que la història canviés definitivament, i a més a més, la Trinca li va dedicar una cançó. Realment té molt mèrit la patata.

Una de les coses més curioses en la història de la patata (Solanum tuberosum) és que la van portar a Europa no com una potencial font d’aliment sinó com a planta exòtica per fer bonic. Això és perquè les flors són més boniques del que s’imaginen la majoria d’habitants de ciutat que únicament han vist les patates en pràctiques bosses de dos quilos i mig. Aquestes flors quedaven molt bé en els jardins de la noblesa europea. I que servís d’aliment als indis del Perú no era important perquè amb la mentalitat dels conquistadors, no n’havíem d’aprendre gaires coses d’aquells pobles que consideraven inferiors.

Però amb el temps va ser evident que la patata era una bona font d’aliments. A més, per les classes més pobres tenia la virtut que no calia moldre-la ni preparar de cap manera especial. Simplement recollir els tubercles i a cuinar!

Aquesta facilitat va ser, a la llarga un problema. Molts indrets van acabar per dependre exclusivament de les patates per l’alimentació de la majoria de gent. Irlanda n’era el cas més paradigmàtic. Per això, quan la collita de patates no era prou bona, es donaven èpoques de fam més o menys problemàtiques. Era part de l’estat natural de les coses, fins que va aparèixer un fong, la Phytophthora infestans, o míldiu de la patata, que va arruïnar les collites durant uns quants anys consecutius. Allò va causar la gran fam irlandesa 1845 a 1849, que va resultar en la mort de prop d’un milió de persones i la marxa de dos milions més, principalment cap els Estats Units.

Sense aquella catàstrofe, els grups d’immigrants i, conseqüentment la història dels Estats Units, hauria sigut ben diferent.

De patates (o trumfes, o també creïlles) n’hi ha de moltíssimes varietats diferents. I amb elles es poden preparar infinitud de menjars. A més, també es pot fer fermentar per preparar begudes alcohòliques. En l’alimentació humana únicament la superen en importància els cereals més comuns, el blat l’arrós i el blat de moro. Però amb la patata cal anar amb compte. Pot arribar a ser tòxica. Més del que molts es pensen.

Tal com fan molts vegetals, la patata fabrica un producte tòxic, la solanina, com a defensa enfront els animals, com ara el bonic escarabat de la patata. I ingerir massa solanina pot arribar a provocar una intoxicació greu. Una pista per identificar si la patata conté massa solanina és mirar si ha agafat color verd a l’interior. El verd és clorofil·la, però indica que la patata ha estat exposada a la llum i ha començat a fer fotosíntesis. I aleshores també ha fet solanina. Per això els pagesos saben molt bé que les patates cal guardar-les en indrets secs i foscos.

Afortunadament al cuinar-les bona part de la solanina es destrueix, però per si de cas, millor no menjar patates verdes que, a més, tenen el gust de la solanina, que és un alcaloide i per tant, amargant.

I curiosament, les patates també es fan servir per altres coses a part de per menjar-les nosaltres o alimentar el bestiar. Amb el midó que contenen les patates la indústria del paper fabrica cartró, però també cosmètics, dentifricis, detergents, cola adhesiva,...

Realment van estar molt inspirats els antics inques quan van començar a cultivar els precursors de les patates modernes.

Un misteri massa llunyà

Himiko va ser una llegendària reina del Japó amb una història curiosa. La llegenda diu que va bastir una aliança de diferents regions sota el seu mandat i que durant un temps, la regió que governava, el regne de Yamatai, va viure prospera i respectada. Els xinesos van enviar una delegació i va tenir lloc un intercanvi de presents. Himiko va viure entre els anys 183 i el 248 abans de Crist.

El problema és que en realitat no sabem gaire res d'aquesta reina ni tampoc del seu regnat. Per no saber, ni tan sols és clar on es trobava aquest regne de Yamatai. Quasi tot el que se sap és per fonts xineses, de les delegacions que hi enviaven. En canvi, a la història japonesa no consten dades fiables sobre la reina Himiko.

De manera que a orient hi ha una certa controvèrsia al voltant de la reina Himiko i del seu regnat.

I per això, el nom de Himiko va ser el triat per batejar un dels objectes més estranys que han descobert a l’espai llunyà. Una descoberta feta, és clar, per astrònoms japonesos.

La imatge consta d’uns quants píxels que no semblen gaire especials. Però l’anàlisi del seu espectre de llum ha mostrat com de lluny es troba i quines són les seves mides. I aquí van començar els problemes.

Himiko mesura cinquanta mil anys llum de diàmetre. Aproximadament la meitat de la mida de la nostra galàxia. No està malament, però tampoc és cap exageració. El problema és on l’han trobat. És a 12.900 milions d’anys llum de la Terra. I això és molt lluny, massa lluny.

Cal recordar que el que veiem és la llum que va sortir fa 12.900 milions d’anys d’allà. I en aquell temps l’Univers era molt jove. Només havien passat 800 milions d’anys del Big Bang.

Doncs el problema és que segons els models actuals, Himiko no pot existir!

La idea que tenim és que després del Big Bang van anar passant coses a l’Univers. L’expansió, la inflació, la formació dels àtoms, els àtoms van començar agrupar-se i la gravetat va anar donant lloc a estructures que cada vegada generaven camps gravitatoris més grans, de manera que captaven més matèria. Mica a mica es van anar formant els núvols de gas que amb el temps donarien lloc a les galàxies, les estrelles i tot el que hi ha a l’Univers.

Però això requereix temps. I per l’època en que trobem a Himiko, encara no havia passat prou temps per formar un objecte d’aquestes dimensions. Fins ara es creia que calen dos o tres mil milions d’anys per formar les grans estructures. Per tant, sembla que alguna cosa està malament en els models o que Himiko és alguna cosa en la que encara no s’havia pensat.

Però el problema és que de moment únicament se n’ha vist un d’aquests objectes i per generar teories calen més observacions, més dades amb altres objectes similars. Sospito que aviat hi haurà uns quants telescopis mirant més lluny del que miraven fins ara.

Una vegada més trobem una d’aquelles coses que encanten als astrònoms: un objecte misteriós pel que encara no tenim cap explicació!

Un nivell més en l'epidèmia

Doncs seguim un dia més amb el tema de la grip porcina. Amb totes les portades dels diaris parlant-ne amb grans titulars és difícil pensar en altres temes de ciència. Cal dir que tot i que alguns medis digitals semblen una mica massa alarmistes, la majoria dels medis de comunicació aporten informacions prou correctes. Al menys sembla que aquesta vegada s’han pres la molèstia de buscar epidemiòlegs i microbiòlegs per contrastar el que diuen.

A hores d’ara la OMS ja ha pujat el nivell d’alerta fins al 4. Això vol dir que la malaltia s’encomana de persona a persona amb facilitat. En això no és diferent que qualsevol grip. Fins ahir estàvem en nivell 3, que indica que la malaltia pot passar dels animals a les persones, però difícilment entre elles. Vist el nombre de casos, era evident que calia passar al nivell 4. Naturalment, mentre el nivell és de 3, encara hi ha facilitats per mantenir-la controlada o, si més no, continguda en una zona limitada. Però amb el 4 les coses ja són molt més difícils d’aturar.

El següent nivell, el 5 es posa quan els contagis es donen entre persones de, al menys, dos països diferents de la mateixa regió OMS. Això és perquè la OMS ha dividit el planeta en sis regions sanitàries diferents. Quan això passa és que la malaltia ja s’escampa per molts indrets alhora i que la pandèmia és a punt d’esclatar del tot. Bàsicament el nivell 5 és un avís als governs que el temps per preparar les mesures necessàries en forma d’hospitals, personal i medicaments, s’està escurçant ràpidament.

Com que de moment tots els casos que s’han donat a altres països es van contagiar a Mèxic, encara no es dóna la situació per canviar de nivell. El que compta és on et vas contagiar, no on ets ara mateix. Òbviament cal controlar els viatgers ja que és a través d’ells que pot arribar el virus fins altres països.

Finalment el nivell 6 és quan els contagis es donen entre persones de països pertanyents a diferents regions OMS. És el punt àlgid de la pandèmia.

Però encara segueix. A continuació vindria la fase post-pandèmica, quan segueixen apareixent brots, però van deixant d’estar connectats entre si. Poden donar-se rebrots, però la tendència durant uns mesos seria la de disminuir fins tornar als nivells normals.

De nou, cal notar que tots aquests nivells fan referència a la facilitat per escampar-se la malaltia i no al nivell de gravetat que té. Afortunadament la majoria de casos sembla que són lleus i no s’ha donat cap mort fora dels casos de Mèxic. I també cal anar amb compte amb les dades. Si comparem les xifres de casos sospitosos i confirmats trobem que al mateix Mèxic hi ha prop de 2000 casos sospitosos... però únicament 26 de confirmats! Amb seguretat n’hi haurà més, però no tothom que té tos o una pneumònia és una víctima de la grip porcina. Amb l’alarma que hi ha és fàcil que algú amb mal de cap i una mica de tos ja passi a la llista de possibles casos.

Un altre detall és el que passa amb la carn de porc. Bàsicament, no passa res. Molts diaris ja insisteixen en que no hi ha cap problema a menjar-ne. El virus s’encomana per les vies respiratòries, i a no ser que inhalem la carn crua, no passa res per menjar-la. A més, els porcs d’aquí no tenen aquesta mena de grip. És ridícul deixar de menjar carn de porc d’aquí perquè uns porcs de Mèxic han agafat la grip.

De manera que, en resum, hi ha un risc, real, de pandèmia de grip. D’una soca de virus provinent dels porcs i que incorpora característiques dels virus dels humans i de les aus. Això, de fet, no és cap novetat. Aquests tres espècies estem intercanviant-nos els virus des de fa moltíssims anys. La malaltia és contagiosa, però no en un grau excepcional sinó més aviat com totes les grips. A més, per ara, tampoc sembla especialment virulenta i tan de bo segueixi així.

Però sobretot: Les condicions sanitàries que tenim actualment no tenen res a veure amb les que hi havia quan es van donar la gran i tràgica epidèmia de l’any 1918. Hi ha qui fa números per comparar, però és absurd. Al 1918 estaven en plena guerra mundial i el que es feia era negar l’epidèmia per no donar ànims als enemics. En aquelles condicions era impossible enfrontar-s’hi. Res a veure amb les condicions actuals. Ara disposem de millors sistemes de control, tenim medicaments antivirals raonablement efectius i, sobretot, hi ha informació disponible que permet prendre mesures i avisar la gent del que cal fer.

Hi ha moments en que en mirar les imatges de la televisió de la mateixa ciutat de Mèxic semblaria que estem més espantats aquí que allà mateix.

I una última curiositat. El nom d’influenza, que s’aplica a la grip diuen que es va popularitzar a Itàlia al segle XVI, quan creien que l’aparició periòdica de brots de grip era causada per la influença dels astres.

La grip que vingué dels porcs

Patíem pels ocells i sembla que el cop ha vingut per part dels porcs. Durant uns anys, la grip aviaria era una amenaça que ens tenia amoïnats i de la que apareixien esporàdicament noticies, però tot quedava sempre en un ensurt molt localitzat. Durant uns dies sacrificaven milers de pollastres o altres aus i la cosa quedava aquí. La clau era que, encara que ocasionalment els ocells encomanessin la grip als humans, aquests no es contagiaven entre ells i la malaltia no es propagava.

Però això ha canviat en el nou brot de grip que s’ha donat a Mèxic. En aquest cas l’origen no han sigut les aus sinó els porcs, però la principal diferència és que el virus si que es transmet entre persones. I quan això passa els problemes creixen amb una incontrolable velocitat.

De virus de la grip n’hi ha tres, El tipus A és el més habitual i el que ara està escampant-se per Mèxic i Estats units. El B és menys freqüent, tot i que cada pocs anys dona un ensurt, i el C és el més rar de tots. Però cada tipus pot presentar-se en diferents soques, segons el tipus de proteïnes que tingui a la superfície. Recordeu que el virus és simplement una mica d’ADN envoltat d’unes quantes proteïnes. Aquestes proteïnes són les que farà servir per unir-se i entrar a les cèl·lules que infectarà.

En el cas de la grip hi ha dos proteïnes característiques, una anomenada hemaglutinina, i que li donem el símbol H i una altra anomenada neuraminidasa que se simbolitza amb la N. Com que les dues poden tenir diferents formes, s’han numerat, i per això es parla del virus tipus H5N1 , que és el de la grip aviar, però altres vegades era l’H2N2, com en la grip asiàtica de l’any 1957, o el famós H1N1 de la grip espanyola de l’any 1918.

Pot semblar inquietant que el d’ara, a Mèxic, també sigui del tipus H1N1, però aquestes sigles no volen dir que sigui el mateix virus. Simplement que les proteïnes H i N són del mateix grup. La grip canvia una mica cada any i per això cada vegada calen vacunes noves i no sabem del cert com serà de greu.

Aquesta vegada ha passat dels porcs als humans. Som dues especies animals que compartim entre altres coses, molts virus de la grip. Normalment no fan el salt entre espècies, però una mutació (i el virus en pateix moltes) pot fer que pugui començar a infectar-nos a nosaltres. La mutació fa que una de les proteïnes del virus presenti una forma lleugerament modificada. Aquesta nova forma li permet enganxar-se a cèl·lules a les que abans no ho podia fer. Igual que si a una clau li canvies lleugerament una de les dents. De cop podrà obrir uns panys diferents dels d’abans. I en ocasions, el pany que ara pot obrir és una cèl·lula del pulmó dels humans.

El més greu, és clar és que es transmet entre persones. Amb la tos alliberem milers de microgotes de fluids del pulmó, i aquestes gotetes (aquests aerosols), contenen a l’interior un nombre considerable de virus. Quan algú proper els inhala en respirar, la infecció s’estableix als seus pulmons. Però també pot passar que les gotetes es dipositin en el pany d’un porta, la barra on ens agafem del metro o a la mà quan ens saludem. I encara pitjor, les persones infectades emeten virus una mica abans de començar a notar-se malaltes i tancar-se a casa prenent sucs, sopetes i infusions d’eucaliptus.

Per això són útils les mascaretes que es veuen a la tele. Una mica eviten que respirem el virus, però sobretot fan que les persones que el tenen alliberin molta menys quantitat a l’ambient.

La pregunta és, fins on arribarà aquest brot? Arribarà a esdevenir una pandèmia? Doncs tenint en compte la mobilitat de les persones avui en dia és força probable. A més dels casos d’Estats Units ja n’hi ha detectats a Nova Zelada en viatgers provinents de Mèxic i aquí també se n'ha detectat algun. La OMS i el CDC ja estan en alerta, i en la classificació de perillositat, en una escala que va fins a 6, li han posat un 3. Això marca la facilitat per propagar-se i no tant la perillositat de la malaltia. Indica que es transmet entre humans però no amb molta facilitat. Però el cas és que encara estem al principi i falten moltes dades. En realitat i vist el nombre de casos, no m'estranyaria que aviat estigui en nivell 4 i això ja seria força més seriós.

D'altra banda, la taxa de mortalitat a Mèxic per ara és d’entre el 2 i el 6 %. En canvi, a la resta d’indrets on s’ha detecta sembla presentar-se en una forma més lleu. Com una grip de les de cada any. Hi ha diferents formes de virus propagant-se? Caldrà esperar més anàlisis per saber-ho.

De totes maneres, com que la grip cada any és diferent, ocasionalment hi ha grans pandèmies d'aquesta malaltia. Això ja ha passat anteriorment i, amb seguretat, tornarà a succeir en un futur. Potser aquesta sigui la vegada. Per sort l'ensurt que ens va donar la grip aviaria fa que ara estiguem millor preparats. Hi ha fàrmacs que poden ajudar al tractament. Aquesta soca sembla resistent a alguns dels que disposem, com l’amantadina, però és sensible a altres, com l’oseltamivir (el famós Tamiflu). De manera que caldrà estar alerta, però sense paranoies, que és una actitud molt recomanable en moltes situacions.

Hi ha noms i noms.

Algunes vegades he expressat la meva disconformitat amb el mite que afirma que els científics són persones serioses i sense sentit de l’humor. Aquest tòpic no el farem caure fàcilment, però ocasionalment està bé aportar alguna demostració del sentit de l’humor d’aquest col·lectiu. Un humor particular si voleu, però tampoc tan difícil de seguir com alguns semblen pensar. De manera que avui insistiré una mica fent referència sobretot als químics, que ahir van aportar interessants discussions sobre el foc i els dracs.

Una mostra indicativa de com les gasten els químics és a l’hora de triar noms per les molècules. Els compostos químics tenen noms que permeten identificar-los amb precisió segons la distribució dels àtoms i els seus enllaços. Però en el cas de la química orgànica algunes molècules tenen noms molt i molt llargs, de manera que sovint apareix un nom comú que fa referència al descobridor, l’origen, la utilitat o la forma de la molècula. I aquí la cosa es posa interessant.

Per exemple, si parlem de l’”àcid traumàtic” ens podríem inquietar. Però no cal. Es tracta d’una hormona vegetal que fabriquen algunes plantes per reparar lesions (traumes) que pateix el tronc o les fulles. Dir que és un àcid dicarboxílic monoinsaturat és menys interessant.

Un altre nom evocador és la “draculina”, una glicoproteïna que es va trobar a la saliva dels vampirs. I parlo dels de veritat, els ratpenats que s’alimenten de sang. Quan el ratpenat mossega l’animal la seva saliva impedeix la coagulació i la ferida continua rajant sang fins que s’afarta. Doncs la draculina n’és l'encarregada.

De vegades el nom indica com de desesperats anaven aquells que intentaven treballar amb aquell producte. Un mineral que va resultar particularment difícil a l’hora d’establir la seva composició es va quedar amb el nom d’”Enigmatita”. Ara ja sabem que aquesta enigmatita és un silicat de ferro i titani amb una mica de sodi posat per allà.

Amb l’element Titani (Ti) passa com amb el iode (I) o el Curi (Cm), que generen noms divertits com ara el clorur titànic (TiCl₄), l’àcid periòdic (H₅IO₆) o el Clorur Curiós (CmCl₃).

D’altra banda, el lloc d’origen d’on es va identificar el producte ha fet que treballem amb molècules com la “putrescina”, la “cadaverina” i l'“espermidina”. Però cal vigilar, perquè les coses poden ser enganyoses, o potser no tant. El “clitoriacetal” té aquest nom per l’arbre d’on s’extreu, la Clitoria fairchildiana. I perquè li van posar aquest nom a l’arbre? Doncs si mireu la flor ho entendreu.

Una cosa semblant passa amb la “vaginatina” i el seu derivat, el “vaginol”, que s’obtenen de la planta Selinum Vaginatum. En aquest cas hi ha moltes plantes que es diuen vaginatum i que fa referència a qualsevol estructura que mostri una invaginació, és a dir que entri dins el tronc.

I el mateix podem dir de l”àcid angèlic”. No és que sigui una molècula celestial sinó que s’extreu d’una planta nòrdica anomenada Angelica archangelica. Tampoc té res a veure amb l’infern l’”àcid diabòlic”. Encara que sembla que també va resultar diabòlicament difícil d'identificar.

De vegades la idea original era seriosa, però per anomenar una molècula promotora de filaments dins la cèl·lula no van trobar res millor que anomenar-la “profilactina”. Filaments intracel·lulars: res a veure amb profilàctics.

La forma de la molècula també ha donat noms com el “cubà”, que té forma de cub. Però m’agrada molt més el “pterodactiladié”, que al dibuixar-la si que pot recordar un dinosaure volador (amb molta imaginació).

Finalment, alguna errada ajuda a donar-li alegria a la vida. Si us parlen de la vitamina B13 doncs no passa res. Però si l’esmenten per l’altre nom que té, “àcid eròtic” segur que desperta l’interès. Malauradament en aquest cas és un error de transcripció que es va repetint. El nom correcte és “àcid oròtic”, molt menys interessant.

I això si ens limitem als noms químics. Un altre dia parlarem dels noms dels gens, que també n’hi ha per sucar-hi pa. Sabíeu que hi ha un gen que van anomenar Harry Potter? Actua desencadenant la pubertat, és clar.

I el drac?

Si em permeteu expressar la meva opinió, avui és, sense cap dubte, el dia més maco de l’any. Una diada particular, alegre, de bon rotllo. Roses, llibres, la primavera que ja ha arribat, el plaer de sortir a passejar pel carrer i compartir aquest espai amb tothom. És de les dates que intento no perdre’m mai.

De nou ens tornaran a recordar la llegenda de Sant Jordi, la princesa, la rosa... i el drac.

Amb els dracs passa una cosa curiosa. Malgrat ser un animal que no ha existit, totes les cultures del món tenen llegendes que hi fan referència. Fins i tot algunes que, en principi no han tingut contacte ni comparteixen altres fets, comparteixen històries sobre aquests éssers mitològics. Per això hi ha qui creu que potser si que van existir.

El fet que uns animals tant abundants com per deixar llegendes arreu hauria deixat algun altre rastre és un detall sense importància. Encara que també hi ha qui creu que els dracs són l’explicació que es donava a les restes fòssils dels dinosaures que apareixien aquí i allà.

Sigui com sigui, si haguessin existit, els dracs haurien tingut una biologia realment interessant. Un animal gegantí que pot volar, amb aparença de rèptil però amb l’activitat d’un mamífer o un ocell, que pot treure foc per la boca sense socarrimar-se ell mateix ha de ser, per força, formidable. El més estrany, però, és que, amb totes aquestes característiques, no haguessin colonitzat tots els ecosistemes i acabat amb la resta d’organismes competidors.

Una de les primeres preguntes que es faria un biòleg seria si són animals de sang freda o calenta. Això vol dir si tenen un metabolisme prou actiu com per mantenir la temperatura corporal o bé necessiten l’escalfor del Sol per mantenir-la. Amb la mobilitat que s’espera d’un drac sembla poc probable que siguin de sang freda, però mai se sap. De totes maneres, les grans dimensions que tenen els han de facilitar mantenir-se calents i actius. I si a sobre poden generar foc, doncs sembla clar que els podríem considerar animals de sang calenta.

El problema són les escates. Sempre els imaginem com animals reptilians, amb una pell escamosa. Però això permet una gran pèrdua de calor. De fet, els animals de sang calenta tenen pèl o plomes justament per aïllar el cos i mantenir la temperatura. Com és que als dracs no els cal? Potser tenen una temperatura corporal tan elevada que el que necessiten és justament refredar-se? Caldria investigar aquesta hipòtesi.

Un altre problema és la mida. Un animal tan gran ha de tenir moltes dificultats per volar. Oblideu les pel·lícules. A Hollywood no tenen ni idea de física del vol. Amb quatre cops d’ala un animal d’aquestes dimensions no es posa a volar. Els voltors, que són uns dels ocells més grans tenen moltes dificultats per començar a volar. Un cop a dalt ja poden aprofitar les corrents d’aire, però fins i tot això seria difícil per un drac. Necessitaria unes ales d’una envergadura completament absurda.

Ara bé. Podria ser que fossin molt lleugers. Els veiem grans i pensem en ossos, músculs i òrgans com els dels mamífers, però no ha de ser necessàriament així. Els ocells ja intenten ser tant lleugers com sigui possible i per això tenen els ossos vuits, amb els sacs pulmonars a l’interior. D’aquesta manera l’esquelet resulta molt més lleuger. El problema és que també és més feble. Un luxe que un drac no es pot permetre.

Ara bé. Els ossos podrien tenir una estructura diferent a la que estem acostumats. Els nostres tenen un 45 % de minerals, com ara el carbonat càlcic, en la seva composició. Però els dels dracs podrien tenir una estructura més resistent alhora que més lleugera. Quina? Doncs una possibilitat serien els nanotubs de carboni. Aquestes estructures fetes únicament de carboni resulten extremadament resistents alhora que serien molt més lleugeres. Que nosaltres tinguem idea, cap organisme els pot sintetitzar, però potser les cèl·lules de l’os dels dracs van trobar la manera.

I pel que fa al foc... Caldria que al seu estómac es generessin reaccions químiques altament exotèrmiques, és a dir que alliberin calor. Qui sap si ingerien minerals que en reaccionar amb els àcids de l’estómac generaven molta calor (algun químic a la sala?) També podria ser que la cremor no fos per foc sinó simplement per alliberament d’àcids. Potser concentren molt més l’àcid clorhídric de l’estómac i quan cal el podrien vomitar causant cremades a la zona afectada. Una mena de digestió externa com fan les aranyes.

Sense cap dubte hauria sigut una bestia fascinant. En que pensava Sant Jordi quan va matar, i va causar l’extinció, d’un animal tan extraordinari?

Sigui com sigui, que tingueu tots una bona diada de Sant Jordi i que intercanvieu moltes roses i molts llibres.

El banquet del Titànic

El diumenge 14 d’abril de 1912 el gran navili RMS Titànic va passar a la història de la pitjor manera possible. Durant el viatge inaugural, i quan es desplaçava a tota màquina a través d’una zona amb icebergs, va topar amb un d’ells i en poques hores es va enfonsar a les gèlides aigües de l’Atlàntic nord. En aquell naufragi van perdre la vida al voltant de mil cinc-centes persones, ofegades o per hipotèrmia.

Des d’aleshores les normes de seguretat es van modificar per garantir un nombre suficient de bots salvavides, però també per evitar el pas de navilis per zones perilloses. També va ser arrel d’allò que es va establir el sistema de vigilància d’icebergs.

Curiosament, i malgrat la fama que va assolir, aquella no va ser la pitjor catàstrofe naval. Al 1945 un transatlàntic alemany, el Wilhelm Gustloff, ple de refugiats va ser torpedinat per un submarí rus. Es va enfonsar en menys d’una hora i van morir quasi nou mil persones. Com sis Titànics junts!

Com que la història del Titànic va esdevenir gairebé una llegenda, amb el temps es van muntar expedicions per localitzar les restes del naufragi, i finalment el van localitzar a quatre mil metres de fondària. El cas estava partit en dos, però el més curiós era el mal estat general de la nau. Arreu s’hi podien veure una mena d’estalactites oxidades de colors rogencs i negrosos que penjaven de les zones metàl·liques. Això va ser una mala notícia per aquells que esperaven anar recuperant restes de la nau amb idea de fer-hi negoci. Però també una certa sorpresa ja que a aquella fondària s’esperava un ritme de corrosió més aviat lent.

Doncs quan s’han fet anàlisis de l’estat de les restes sembla que el que li està passant a la nau és, bàsicament, que hi ha determinats bacteris que se l’estan menjant.

La manera com es repartia la corrosió resultava interessant. Era molt notable la diferència entre zones properes als objectes de fusta i les altres zones on únicament hi havia metall. Aquestes últimes estan molt més degradades, encara que la diferencia no durarà gaire més.

Ja sabem que el ferro en contacte amb l’aigua s’oxida, però la degradació del Titànic era molt superior a l’esperada. Alguna cosa més estava passant allà baix.

La clau són uns bacteris particulars que no fan servir un metabolisme basat en l’oxigen, com nosaltres i com la majoria d’ésser vius de la Terra. Són la família de bacteris sulforeductores, que per obtenir energia i mantenir el metabolisme el que fan és reaccions químiques basades en el sofre. És un sistema menys eficient que el nostre, però que en zones on no hi ha oxigen els permet viure. De fet, l’oxigen és altament tòxic per aquests bacteris.

Les reaccions químiques són una mica complicades, però si hi ha ferro en el sistema funcionen millor. Es generen més àcids, que fan que els bacteris visquin més còmodes i al final el ferro es transforma en sulfur de ferro, que és el que li dóna el color negre als caramells que pengen arreu de la nau.

Aquests bacteris, però no podien viure gaire còmodes a prop dels indrets del vaixell on hi havia fusta. La fusta era matèria orgànica que, al degradar-se alliberava oxigen, un producte que és tòxic per als bacteris del sofre. Per això el ferro d’aquestes zones està menys degradat. En canvi, altres bacteris que s’alimenten de matèria orgànica ja es trobaven a gust en aquelles condicions i s’anaven alimentant de les restes orgàniques de la nau.

Al final el que es forma és una comunitat microbiana ben organitzada. A la part exterior de les estalactites d’òxids hi ha els bacteris que viuen amb oxigen, els que s’anomenen aeròbics. Aquests bacteris s’alimenten dels productes residuals dels bacteris del sofre, que es troben a l’interior de l’estalactita, on no hi arriba l’oxigen i en canvi tenen accés al ferro. Una comunitat ben avinguda que cada dia degrada una bona quantitat de la nau i que, amb el temps, acabarà per netejar el fons del mar completament.

De manera que la propera vegada que mireu fotos de les restes del Titànic, recordeu que el que estareu mirant és, en realitat, un gegantí cultiu d’uns tipus de bacteris molt particulars.

Transaminases

Una de les determinacions més típiques de les anàlisis de sang són les transaminases. Uns marcadors que poden ballar molt a les analítiques i que, a més de tenir uns noms complicats, resulta que es poden anomenar de diferents maneres, de manera que la confusió acostuma a estar garantida. Però resulten molt útils per detectar malalties, principalment del fetge i es poden mesurar d’una manera fàcil i barata, per tant, ja va bé que les mirin.

Encara que de vegades s’oblida, les transaminases no són simplement una cosa que surt a les anàlisis sinó uns enzims que fan una feina molt important a les nostres cèl·lules. Malament aniríem sense transaminases! I el seu nom ja ens indica que fan alguna cosa amb el grup amino.

El grup amino és una de les dues parts característiques dels aminoàcids. Evidentment l’altra part és el grup àcid que té la molècula. Amb els aminoàcids fabriquem les proteïnes, de manera que parlem d’uns dels components principals de la composició del nostre cos. Però d’aminoàcids per fabricar proteïnes en tenim vint, i no sempre els ingerim en les proporcions òptimes. De vegades en sobra d’un tipus, però en falta d’algun altre, i això seria un problema sinó fos que el cos pot anar transformant els uns en els altres fins restablir l’equilibri.

Doncs d’això se n’encarreguen les transaminases. Com que el principal limitant a l’hora de fabricar aminoàcids és el nitrogen (que justament es troba al grup amino) el que fem és anar agafant aminos dels aminoàcids que tenim en excés i transferir-los als que ens falten. Per això es diuen transaminases, o també aminotransferases.

Molt bé. És una mica més complicat, però la idea general ja és aquesta.

De transaminases n’hi ha dues de més importants. Una és la que permet fabricar un aminoàcid anomenat alanina i per això es diu ALanina aminoTransferasa o ALT. Però hi ha una altra manera d’anomenar-la segons la qual seria la transaminasa que passa grups amino entre el glutamat i el piruvat (Si: la reacció química és complicada) Segons això, també es pot anomenar Glutamat-Piruvat Transaminasa o GPT.

En realitat encara hi ha més noms per la mateixa cosa, com ara TGP o SGPT. Tot és el mateix.

I amb l’altra passa el mateix. L'AST o la GOT són la mateixa cosa, la Aspartat aminoTransferasa, també dita Glutamat-Oxalacetat Transaminasa.

Per això a les anàlisis de vegades surten nivells de GOT i GPT i altres vegades surt ALT i AST.

La gràcia és que aquests enzims es troben sobretot al fetge, encara que també n’hi ha a altres òrgans com el múscul del cor, el pàncrees o els ronyons. I com que haurien d’estar al fetge, si les trobem a la sang vol dir que les cèl·lules del fetge s’estan trencant o estan prou alterades com per deixar anar el seu contingut. Per això, si a les anàlisis, les transaminases estan elevades, el metge li donarà una altra ullada al fetge.

No ens indiquen el que està passant, però si que senyalen on buscar.

De totes maneres únicament són un senyal indicatiu, no pas una garantia. Moltes vegades poden trobar-se nivells elevats en persones sanes i els nivells poden variar fins i tot al llarg del dia. La qüestió és com d’elevats i en quines proporcions. Uns nivells deu vegades superiors als normals poden espantar-nos. Però en ocasions poden arribar a presentar nivells mil vegades superiors al normal, de manera que a l’hora d’interpretar els resultats és millor deixar que ho facin els entesos. O sigui, el metge.

A més, ja deia que al fetge n’hi ha moltes, però no són exclusives d’aquest òrgan. Altres malalties que afectin al cor o al pàncrees, per exemple, també poden causar augments en transaminases. En aquest sentit, la GPT és més indicativa del fetge, però l’interessant són les proporcions entre elles, de manera que de nou, cal deixar que sigui el metge qui ho interpreti.

Perquè, per acabar d'embolicar-ho, a més de tenir noms complicats, es poden mesurar de diferents maneres, per tant, les unitats que ens surten a les anàlisis poden ser diferents segons el laboratori. Noms diferents, unitats diferents...

Quina gràcia tindria fer-ho fàcil, podent fer-ho tant complicat?

L'ocell brunzidor

Els colibrís són uns dels ocells més macos i curiosos que existeixen i, alhora, dels més petits que hi ha. I aquesta combinació va representar per moltes espècies la seva perdició. Per si no en tenien prou de competir amb altres ocells i fins i tot amb insectes, durant un temps, els designis de la moda van ser la pitjor amenaça que van haver d’enfrontar.

Els colibrís son uns ocells originaris d’Amèrica que resulten fascinants per la seva manera de volar. Mouen les ales tant de pressa que semblen gairebé insectes. Poden fer entre deu i noranta batecs per segon, de manera que a simple vista no hi ha manera de veure com ho fan. Igual que els insectes. A més, aquest aleteig genera una remor, un brunzit, que també pot recordar la de les abelles.

Aquest soroll és el que els dóna el nom en anglès “Hummingbirds” que vindria a ser “ocells brunzidors”, i alguns indrets de Centreamerica on els coneixen com “zumbadores”. Als Estats Units hi ha llocs on és habitual posar abeuradors per colibrís. Com que els ocellets són tant bonics, no és estrany. Però quan n’arriben molts, amb el brunzit que fan i la manera tant peculiar de volar, poden semblar un eixam d’insectes (vídeo aquí).

Volar d’aquesta manera genera una despesa energètica extraordinària. I tractant-se d’uns animals tan petits es troben amb els mateixos problemes que les musaranyes. Han d’aconseguir molt menjar simplement per mantenir-se vius. Això les ha fet desenvolupar unes quantes estratègies per optimitzar el seu metabolisme al màxim. No pot ser d’altra manera en uns animals el cor dels quals pot arribar a bategar a més de mil dues-centes vegades per minut!

Els colibrís s’alimenten de nèctar de flors. De fet, fan la mateixa funció que els insectes. La flor els ofereix el nèctar i ells ajuden a la pol·linització. Però les diferents espècies de colibrís s’han anat especialitzant en diferents flors i això ha generat un mecanisme molt interessant de coevolució.

Com que cada tipus flor serveix d’aliment per una espècie determinada de colibrí, quan apareixien modificacions per causa de l’evolució el sistema d’alimentació d’uns o de pol·linització de les altres perillava. De fet, cada canvi que s’ha donat en la flor ha obligat al colibrí a respondre amb un canvi per seguir adaptat a la seva espècie de flor preferida. A la llarga això es tradueix en que la flor i l’ocell van evolucionant en paral·lel.

La majoria de colibrís s’alimenten de flors de color vermell i que no tenen pigments que donin color amb l’ultraviolat. Així atreuen menys insectes, els ocells tenen menys competència i la planta s’assegura que el pol·len anirà a flors de la mateixa espècie.

Però, com deia al principi, els colibrís van topar amb un enemic ferotge. La moda. Un ocell tan petit i tan bellament colorejat quedava fantàstic per posar als barrets de les dames benestants del segle XIX. Durant molt temps van ser caçats en grans quantitats, de manera que algunes espècies van arribar a desaparèixer.

És una llàstima que només se'n trobin per Amèrica. No estaria malament aixecar-se al matí i en sortir de casa, trobar-te amb un parell de colibrís que donen la benvinguda al nou dia. Potser aniríem a treballar de millor humor!

Ment i matemàtiques

Com que a la vida no es pot fer de tot, és evident que al final sempre ens quedaran temes pendents. La gràcia és triar quines són les coses que deixes al tinter per sempre. En el meu cas hi ha dos temes que, malgrat que em sap greu, he hagut de deixar per incapacitat absoluta de fer-ho mínimament bé. La primera és ballar. És una llauna, però no serveixo. Gens. No és pot tenir tot, i la capacitat de ballar m’ha estat negada. Amb el temps ho he acceptat i tampoc passa res.

I la segona cosa són les matemàtiques. Durant molts anys eren una cosa àrida, abstracta, avorrida i incomprensible. Però mica a mica he anat descobrint la bellesa que amaguen. Però, igual que per ballar, has de servir per les matemàtiques. I aquest do, tampoc el tinc. Tot i que això potser sigui una sort.

Quan llegeixo coses de matemàtics sempre tinc al cap l’exemple de l’escalada. En els dos casos és una activitat per la que has de servir. Es plantegen uns reptes concrets, difícils, per als que cal una gran preparació. I si els assoleixen (escalar el cim o demostrar el teorema) descobreixen nous paisatges i nous reptes que els empenyen a anar encara més enllà.

En el cas de l’alpinisme jo n’he fet una mica, a nivells molt modests, i això em permet imaginar el que han de sentir els que fan les grans ascensions a l’Himàlaia. Uns reptes que mai hauria pogut plantejar-me. Doncs de la mateixa manera imagino els esforços dels matemàtics quan intenten demostrar hipòtesis no provades, conjectures proposades i teories innovadores. Son com muntanyes que els millors escaladors encara no han vençut i que únicament uns quants particularment dotats poden aspirar a conquerir.

El que passa amb les matemàtiques és que les particularitats no són físiques, òbviament, sinó de caràcter intel·lectual. O millor dit, mental. Semblaria com si les millors ments matemàtiques funcionin de manera diferent a la resta.

Per una banda hi ha uns quants matemàtics extraordinaris que van tenir problemes mentals. Un cas famós va ser Gödel, que va morir de desnutrició en negar-se a menjar per por de ser enverinat. Un altre és el cas de John Nash, famós per la pel·lícula “Una mente maravillosa” que mostra una versió amable de l’esquizofrènia que pateix.

I un cas recent és el de Grigori Perelman, que va aconseguir demostrar la Conjectura de Poincaré, però que es va negar a acceptar el premi que hi havia i fins i tot la medalla Fiels, l’equivalent al Nobel de matemàtiques. També va rebutjar el premi de la societat matemàtica europea perquè deia que “el comitè no estava capacitat per avaluar el seu treball ni tan sols de manera positiva”. Potser no sigui un problema psicològic, però un caràcter particular si que és.

Però això segurament és injust. En tots els camps del saber hi ha persones que pateixen tota mena de mals. Físics o psicològic. I la gran majoria de matemàtics són persones perfectament normals. És clar que la gran majoria no faran grans descobriments, igual que la gran majoria de muntanyencs mai escalaran la cara sud del Lothse. Potser per endinsar-se en el terreny desconegut dels grans reptes matemàtics calgui tenir una estructura mental particular.

Aquesta idea podria ser perfectament errònia, però hi ha una inquietant relació entre alteracions com l’autisme i capacitat per moure’s en el món dels números. Un cas famós és el d’uns bessons, autistes, que podien identificar sense cap mena de càlcul si un nombre era primer o no. Mentre que la majoria hem de verificar si es pot dividir per alguna altra xifra que no sigui l’u o el propi nombre, ells reflexionaven una estona i reien quan s’adonaven que era primer. I això per nombres de fins a deu xifres!

Com ho calculaven? Doncs no ho sabem. De fet, no calculaven. Ells deien simplement que “ho veien”. I els resultava difícil d’entendre que la resta del món no ho “veiés”. En realitat eren molt dolents fent càlculs, per tant, sembla que la seva ment manipulava els nombres de manera diferent a com ho fem la resta.

En realitat això no els donava cap avantatge per endinsar-se en el món de les matemàtiques abstractes i de fet els grans matemàtics que han patit malalties mentals han deixat de publicar quan la malaltia ha aparegut. De manera que la relació malaltia – matemàtiques, és només aparent.

Però el món dels números, de les relacions abstractes, de les xifres reals o imaginaries, sembla requerir una manera de pensar com a mínim “particular” per tal d’endinsar-s’hi en condicions. Una condició que es pot entrenar, però que alguns afortunats semblen tenir de manera innata, igual que altres tenen les condicions per fer les grans escalades.

Grans teoremes o grans muntanyes. Uns reptes molt diferents que em són inabastables però que veure als que ho intenten em resulta similarment fascinant.

Miralls a la Lluna

Quan es parla de les missions Apol·lo a la Lluna normalment es recorden les paraules de l’Armstrong en arribar, la bandera posada de manera que semblés moure’s, o fins i tot els astronautes jugant a golf. Ara tot allò ja queda lluny en el temps, però alguna de les coses que van portar segueix funcionant i fent un extraordinari servei. En concret, les missions apol·lo 11, 14 i 15 van deixar cada una... un mirall.

Sembla poc important, però aquells miralls encara es fan servir per millorar la precisió de coses com la distància entre la Terra i la Lluna, el valor de la gravetat o l’exactitud de la teoria de la relativitat. I amb aquells miralls s’obtenen uns nivells de precisió que semblen impossibles.

La manera de fer-ho és ben senzilla en teoria. Per mesurar amb un mirall la distància entre la Terra i la Lluna simplement cal enviar un feix de llum en direcció al mirall i mesurar quan triga el reflex a tornar. Com que sabem amb molta precisió la velocitat de la llum, podrem calcular la distància. Això ja es va començar a fer tan bon punt van deixar els miralls allà. Naturalment el que envien no és un feix de llum qualsevol sinó que es fa servir un làser.

I tampoc imagineu una línia de llum de color verdós que surt de la terra i que rebota a la lluna. El que s’envia son polsos de molt curta durada. I el que es detecta és algun fotó dels que s’han enviat. Un treball de precisió, però com tot, únicament és qüestió de pràctica.

Als anys setanta aquesta tècnica va permetre mesurar la distància entre la Terra i la Lluna amb un marge d’error de 25 centímetres. No està gens malament si considerem que parlem d’una distància d’uns 385.000 quilòmetres! Però la tecnologia va anar millorant i a mitjans dels anys vuitanta la precisió ja era de tres centímetres.

De totes maneres, els físics tenen una dèria insaciable per la precisió, i ara ja hi ha un experiment que mesura la distància amb una precisió d’un mil·límetre! I per això ara ja sabem que la Lluna s’allunya d ela Terra a un ritme de 3.5 centímetres cada any.

La clau ha sigut disposar de detectors prou sensibles i de rellotges que mesurin el temps que triga el feix de llum a anar i tornar amb una precisió de picosegons (Un picosegon és la milionèsima part de la milionèsima part d’un segon). En aquestes coses es nota que la magnitud física que podem mesurar amb més precisió actualment és el temps.

Mesurar aquesta distància amb tanta exactitud és interessant, però per a que serveix? Després de tot, si ets un astronauta tampoc et vindrà d’un parell de metres després de fer un viatge de milers de quilòmetres. En realitat l’interès està en altres qüestions més teòriques. Quan es calcula el moviment de la Terra i la Lluna ja cal tenir en compte els efectes de la teoria de la relativitat. Per objectes de la mida dels humans aquests efectes són inapreciables, però si parlem de cossos planetaris ja tenen prou massa com per causar efectes mesurables. I amb aquestes mesures podem verificar si el comportament és exactament com prediu la relativitat o no.

Una altra dada que es calcula amb aquesta metodologia és la constant gravitacional o constant de Newton. La llei de la gravitació universal de Newton diu que dos cossos s’atreuen amb una força proporcional a les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Però a la fórmula per calcular-ho apareix una G, la constant gravitacional, que ens indica amb quina força actua la gravetat. Curiosament és una de les constants de l’Univers que es coneixen amb menor precisió, i per això, experiments com aquests dels làsers i els miralls ens permeten millorar molt aquests càlculs.

Els miralls són curiosos. No és una simple làmina, sinó que consten de moltes petites cel·les, sobre una superfície lleugerament corbada. Així, sempre n’hi ha algun que es troba justament perpendicular a la font emissora.

I finalment, aquests miralls també són una prova que realment van anar allà a la Lluna. Si aconseguiu un làser prou potent, un detector i un mapa que indiqui exactament on son els miralls, vosaltres mateixos podeu descartar les teories de la conspiració que neguen que hi arribessin.

L'ADN fantasma

L’esclat de les sèries de televisió sobre forenses i investigadors mèdics ha fet encara més familiar les anàlisis d’ADN. La marca molecular que ens identifica de manera pràcticament inequívoca i que portem al nucli de totes i cada una de les cèl·lules del nostre cos. Analitzar l’ADN permet saber qui és el pare de la criatura o qui va cometre el crim ja que, a no ser que tinguem un germà bessó, ningú més al món té un ADN com el nostre.

Però tanta precisió pot resultar enganyosa i les coses, a la vida real, resulten una mica més complexes. En el cas dels crims avui en dia qualsevol criminal amb dos dits de seny hauria de saber que cal portar guants, mascareta i gorra. Com diuen en un llibre, “si tens caspa, no pots cometre crims”. Les cèl·lules de la pell que formen la caspa cauran per l’escena del crim i l’ADN que contenen ens situarà en aquella escena inequívocament.

Però un moment! Que estiguéssim allà no vol dir que fóssim els criminals. Simplement vol dir que vàrem passar per allà. L’ADN per si sol no indica res de res. I un exemple d’això ha sortit a la llum fa poc. Es tracta del cas que es va anomenar “el fantasma de Heilbronn”.

Tot va començar l’any 1993, quan una anciana va morir estrangulada a Idar-Oberstein, un poble d’Alemanya. No es van trobar pistes ni rastres, excepte una mica d’ADN en una cullereta de te. Un ADN, però, que no es va poder identificar.

Això ja ens senyala el primer problema. Si la policia no té mostres del l’ADN per comparar, el que s’ha trobat a l’escena del crim serveix de ben poc. Igual que una empremta digital que no estigui en els fitxers. Aleshores el que es fa és guardar la informació per si en un futur es pot identificar a qui pertanyia aquell ADN.

I el cas és que la policia alemanya va tornar a topar amb aquell mateix ADN en un altre crim. A Friburg van estrangular un altre ancià i, de nou, l’única pista que van obtenir era unes restes del mateix ADN. Però seguien sense poder identificar la persona a qui pertanyia. Simplement no estava fitxada. La dada interessant era que pertanyia a una dona.

Una dona que va anar deixant el seu rastre ocasionalment en alguns delictes. Algun atracament, una xeringa d’heroïna i algun assalt. Finalment, l’any 2003 a la població de Heilbronn, a Baden-Wurtemberg, dos policies estaven al cotxe quan algú els va disparar. Un va morir i l’altre va resultar greument ferit. No hi havia pistes, no hi havia restes de les armes, no hi havia pràcticament res, però es va poder aïllar restes d’ADN al seient del cotxe i de nou era aquell ADN que la policia ja coneixia prou.

Com que no li podien posar rostre van començar a conèixer la persona que deixava aquell rastre com “la dona sense rostre” o la “fantasma de Heilbronn”.

Tot plegat indica que per molt potent que sigui la prova de l’ADN, per si sola no serveix de gran cosa. Fins i tot si identifiquessin a qui pertany, això no voldria dir que és l’assassina. Simplement que va estar a tots aquells indrets. Si la persona en qüestió tingués una explicació raonable, podria quedar absolta sense més.

Però aquesta vegada, l’explicació sembla que encara és més recargolada. Potser ni tan sols ha necessitat estar en persona als escenaris dels crims.

Una cosa que van descartar d’entrada era que no fos l’ADN de cap dels investigadors. No és infreqüent que les proves es contaminin. Simplement mirar per sobre del seient del cotxe pot deixar algunes cèl·lules de caspa que, després, donarien positiu a l’anàlisi d’ADN. Això ja ho tenen en compte i per això van amb moltes precaucions.

Però hi havia una cosa que si que tenien en comú totes les investigacions. Si heu vist CSI sabreu que per obtenir l’ADN passen per la superfície uns bastonets que mullen amb un líquid. Doncs en tots els casos on apareixia l’ADN de la “fantasma de Heilbronn”... el fabricant dels bastonets era el mateix.

Per tant, sembla probable que el problema estigui a l’esterilització dels bastonets. Potser alguna treballadora algun dia no es va posar els guants, o va esternudar i va contaminar un seguit de partides de bastonets que no es van esterilitzar correctament. I cada vegada que els feien servir, trobaven un ADN que ja venia “de fàbrica”. Una cosa que en teoria no ha de passar, però que de vegades passa.

I un recordatori de que l’ADN per si sol, no pot servir per inculpar a ningú..

Dones i ciència

El masclisme ha sigut una constant en la majoria de societats. Això és un fet innegable. Potser les coses, mica a mica van canviant, però encara queda molt, però molt camí per recórrer abans que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat. Això es pot constatar en pràcticament tots els àmbits de la vida. Naturalment la ciència no n’ha quedat al marge, i en alguns aspectes això resulta més irritant que de normal.

Perquè hi ha preguntes que quan es fan acostumen a rebre poques respostes. O respostes repetitives. Per exemple. Quants noms de científics recordeu? No importa la branca de la ciència ni l’època o la nacionalitat. Quants? De segur que serà una petita fracció del nombre d’actors o cantants que recordeu. I la llista moltes vegades es limita a Einstein, Fleming i Newton. Fent un esforç de concentració poden sortir en Pasteur o en Galileu. I si es dóna alguna pista, es recorda en Ramon y Cajal, l´únic premi Nobel espanyol en els camps de les ciències.

I aleshores arriba la següent pregunta: recordeu el nom d’alguna dona científica?

La resposta acostuma a ser negativa o, únicament, el de Marie Curie. I prou. Un nom que moltes vegades no s’associa a cap rostre. Tothom reconeix Einstein, i fins en Ramon y Cajal. Però Marie Curie? En realitat fins i tot és difícil que es recordi el que va fer.

Per si de cas, la de la foto és ella. Marie Curie. Guanyadora de dos Premis Nobel. Un de física, pels seus treballs sobre la radiació i un de química per descobrir el radi i el poloni. Un mèrit que segurament li hauria d’haver donat més fama si no fos una dona.

El més greu és que n’hi ha moltes més que han fet o que han contribuït a grans descobriments i que semblen passar completament desapercebudes. Per exemple, durant molts anys es va considerar que l’ADN era una molècula estable, amb la informació genètica disposada d’una manera ordenada i que no es modificava. Però als anys quaranta, una investigadora, la Barbara McClintock es va adonar que les coses no eren així. Hi havia fragments d’ADN que semblaven saltar d’un indret a altre de la cadena de l’ADN. Fragments que es movien físicament. Allò era un canvi radical i era previsible que costés d’acceptar. Però el fet que ho proposés una dona segur que no va ajudar a donar per bons aquells experiments. Passats uns anys va deixar aquella línia de recerca i no va ser fins l’any 1982, quasi cinquanta anys més tard, que li va ser concedit el premi Nobel pel descobriment dels elements genètics mòbils. Insisteixo. Si hagués sigut un home tampoc haurien acceptat aquella idea amb facilitat, però venint d’una dona el repte ja era immens.

A més, una gran part de la recerca és fa en equip. I aleshores si que les dones s’esvaeixen del tot. Sigui quin sigui el descobriment és recorda amb el nom de l’home. I de vegades encara és més irònic. En ocasions la descoberta la fa un matrimoni. Amb el costum, tan estès al món, que la dona en casar-se adopta el cognom del marit, moltes vegades s’oblida que va ser un equip i que, potser, el mèrit és de la dona i no únicament d’aquell qui posa el cognom.

Reconec que mentre escrivia això m’he endut una sorpresa quan entre els noms de dones científiques que cercava n’he trobat un que, des de fa més de vint anys estava convençut que era el d’un home. Quan estudiava la duplicació de l’ADN, una de les qüestions que calia tenir present és que una de les cadenes es sintetitza sense problemes, però l’altra es fa per fragments que després s’uneixen. Els detalls no venen al cas, però aquells fragments es coneixen amb el nom de qui els va descobrir. Fragments d’Okazaki.

Doncs bé. Jo creia que parlaven d’un japonès amb un nom estrany, però en realitat Okazaki era un matrimoni. Reiji i Tsuneko Okazaki. I el cas és que sempre havia llegit que el nom era gràcies al descobridor. El marit. Normalment no s’esmenta la Tsuneko, tot i que amb tota seguretat no era una simple comparsa. Va guanyar el premi L'Oreal-Unesco "For Women in Science" l’any 2000, així que poca broma.

Moltes vegades no és una decisió conscient adjudicar el descobriment a l’home. És un acte reflex degut a un costum que es repeteix una vegada i altra. La forma més insidiosa de masclisme. Simplement, per defecte quan es parla de científics es pensa en homes. Més o menys com si es parlés de banquers o militars.

En realitat tot plegat és únicament un reflex de com és la societat on vivim. Una constatació que encara queda molta feina per fer i, més difícil encara, molts esquemes mentals per canviar.

Quan la consciència no hi és

Una de les situacions clíniques més angoixants, sobretot per als familiars, són aquelles en que els pacients han perdut la consciencia i no la recuperen. Aparentment dormen, però mai desperten. I aleshores, que fer?? Alguns d’aquests casos s’han fet famosos, com el de Eluana Englara, la noia italiana al voltant de la que es va muntar un gran rebombori quan els familiars van decidir, després de disset anys, retirar-li les mesures de suport vital. I un altre cas conegut és el d’Ariel Sharon, el polític israeliá que va patir una hemorràgia cerebral que el va portar un estat vegetatiu l’any 2006 del que encara no s’ha recuperat.

La pregunta evident és, la persona encara hi és a dins aquell cos? Pot tornar a recuperar la consciència? De vegades es coneixen casos de pacients que, després de molts anys, semblen despertar. Això pot ser espontàniament o per causa d’algun tractament.

Per desgràcia, encara sabem molt poques coses d’aquesta situació. Però el que si sabem és que hi ha graus diferents de pèrdua de consciència. Per això es van definint estats diferenciats que cal no confondre. No és el mateix un coma, que un estat vegetatiu permanent o que un estat de mínima consciència.

En tots els casos té lloc una alteració de les funcions del cervell. Les causes poden ser moltes i variades, però el resultat final són àrees del cervell danyades en major o menor grau. Els metges, el que fan és analitzar les respostes dels pacients. Miren si responen al dolor, als sons, si mouen els ulls, si dilaten les pupil·les... Com major és el dany cerebral, menor son les respostes que s’obtenen.

El problema és que normalment volem fer distincions clares en una cosa que és gradual, des de la plena consciencia, fins la falta total de resposta.

Un pacient en situació de coma té els ulls tancats i no respon a estímuls. Però també el coma té diferents graus. En els casos més profunds no respon absolutament a res. Una situació molt propera a la mort cerebral. Però en els de menor intensitat hi ha pacients que poden evolucionar fins sortir del coma, per entrar en l’estat vegetatiu persistent.

En aquesta situació, poden obrir els ulls, mostrar fases en les que estan desperts i altres en que dormen, poden seguir un objecte amb la mirada... però sembla que no ho fan de manera conscient. Les àrees del cervell relacionades amb la personalitat, la memòria i funcions que associem amb la consciència, no funcionen.

Però això és molt angoixant per familiars que poden veure com el pacient els segueix amb la mirada quan caminen per l’habitació. Que probablement sigui un reflex dels ulls enfront un objecte en moviment no fa que sigui més fàcil de pair.

I a l’igual que el coma, aquesta també pot ser una situació que evolucioni amb el temps. El següent estadi seria l’estat de mínima consciència. En aquesta situació, els pacients mostren algunes estones, esporàdiques, de consciència. Poden respondre amb algun gest, o amb paraules simples (tipus si o no), poden fer moviments que no són simples actes reflexes.

El que es pensa que passa no és tant que simplement el cervell recuperi la seva activitat, sinó que determinats grups de neurones poden establir noves connexions que permeten recuperar algunes activitats cerebrals. Això dependrà molt del dany sofert, de l’edat dels pacients i, sobretot, del temps que hagi passat en aquest estat. Per això quan parlen de pacients que després de molts anys han despertat del coma, cal anar amb compte. Moltes vegades simplement han entrat a l’estat de mínima consciencia, cosa que permet tenir ocasionalment algunes respostes.

Però en altres casos si que hi ha hagut “despertars” més espectaculars. Normalment el que passa aleshores és que el coma estava mal diagnosticat. I aquest és un dels principals problemes. No hi ha proves definitives que permetin als metges establir categòricament una situació o una altra. Per això cal fer els tests de resposta a estímuls.

I a mida que sabem més dades, comprovem quant ens queda per saber. A una pacient en estat vegetatiu li van fer una ressonància magnètica del cervell i li van dir que s’imaginés que jugava a tennis o que passejava per casa seva. En fer això, les àrees del cervell relacionades amb l’activitat motora es van activar. El resultat era el mateix que quan es va repetir l’experiment en pacients sans.

Això indica que sota aquella aparent desconnexió hi ha consciència? O que les paraules poden activar zones del cervell de manera inconscient? Doncs encara no tenim la resposta.

Massa poques respostes per un estat massa poc definit. Per això es creu que un percentatge important d’aquests pacients no estan correctament diagnosticats. O si que ho estaven, però el seu estat ha variat sense que ningú se n’adoni. Potser, amb les actuals millores en les tècniques d'imatge del cervell les coses es podran clarificar una mica, mentrestant seguirem desconcertats per aquesta intrigant zona grisa més enllà de la consciència.

Solució del 100è joc literari

Fa uns dies l’amic Tibau va muntar-ne una de grossa amb el seu 100é joc literari. No se com us ha anat als que hi heu participat, però jo puc assegurar que m’ho he passat d’allò més bé mirant de descobrir fragments i analitzant pistes. Tot i així, sospito que el meu paper ha sigut discret i crec que n’he trobat únicament uns quaranta dels seixanta vuit que hi havia.

Però avui ha acabat el termini del joc, i per tant, ja podem desvetllar el secret. El text que vaig proposar era:

"Rere cada home viu hi ha trenta fantasmes, doncs aquesta és la proporció numèrica en la que els morts superen als vius. Des de l’alba dels temps, aproximadament cent mil milions d’éssers humans han transitat pel planeta Terra.

I és en veritat un nombre interessant, doncs per una curiosa coincidència hi ha aproximadament cent mil milions d’estrelles al nostre univers local, la Via Làctia. Així, per cada home que mai ha viscut, hi llueix un estel en aquest Univers.

Però, cada una d’aquestes estrelles és un sol, sovint molt més brillant i magnífic que la petita i propera a la que denominem el Sol. I molts –potser la majoria- d’aquests sols llunyans tenen planetes circumdant-los. Així, quasi amb seguretat hi ha terreny suficient al firmament per oferir a cada membre de les espècies humanes, des del primer home-mico, el seu propi món particular: cel... o infern."

Aquest és l’inici de la novel·la d’Artur C. Clarke, “2001 una odissea a l’espai”. La que segons el meu parer és una de les millors novel·les de ciència ficció que s’ha fet mai. Una fantàstica (i científicament força correcta) especulació sobre l’origen i el destí final de la humanitat.

Cal dir que també és una lectura molt útil si vols entendre la pel·lícula que l’Stanley Kubrick va fer.

Espero que no us hagi sigut massa difícil de descobrir!