Maltractat colesterol

Hi ha una confusió molt evident entre dos conceptes que no s’haurien de barrejar. Una cosa és un símptoma, i una altra de diferent és un factor de risc. Els dos conceptes poden tenir alguna relació ja que tenen a veure amb amenaces per la nostra salut, però són coses diferents i això es veu molt clar en el cas del colesterol.

Colesterol! Ja gairebé sona com una amenaça. La gent pregunta si tens colesterol o si t’has analitzat el colesterol. I un valor just per sobre del límit que marquen els laboratoris ja fa pensar en infarts, en canviar la dieta, en prendre medicaments i gairebé en fer testament. És tant mala la fama, que si busques imatges de colesterol a internet, quasi tot són dibuixos d'artèries taponades.

Realment el pobre colesterol és una de les molècules més maltractades per la publicitat i la premsa. I això que és imprescindible per viure. De fet, a la pregunta “tens colesterol?” la resposta hauria de ser: “Estic viu, oi? Doncs aleshores segur que si que en tinc”.

Si per una estona podem oblidar les dietes al parlar del colesterol, descobrim que és una molècula molt interessant. Ja sabeu que les nostres cèl·lules tenen una membrana feta de lípids que l’aïlla de l’exterior. Aquests lípids son com les gotes d’oli que floten sobre l’aigua, primes, fluides, es poden fusionar. I de fet serien massa fluides i no resistirien cap esforç a no ser que en la seva composició hi hagués un tipus de lípid més rígid que els hi doni el grau just de consistència. Això ho fa el colesterol.

I per digerir el menjar, tenim el suc gàstric (l’àcid de l’estòmac) que desfà els sucres i les proteïnes, però per desfer els greixos que mengem ens cal la bilis que fabrica el fetge. És allò tant amargant que li dona color verdet a les vomitades. Desagradable quan surt així, però imprescindible per digerir i absorbir els greixos. Doncs la bilis està feta bàsicament de sals biliars que són derivades del colesterol.

Encara més. Un altre compost relacionat és la vitamina D. Una vitamina? Doncs si. La vitamina D té diferents formes, però alguna d’elles, la D3, es fabrica a partir de colesterol amb ajuda de la llum del Sol.

I no s’acaba aquí. Realment el colesterol és una molècula molt agraïda i sense ella la vida seria molt més avorrida, perquè moltes hormones sexuals (progesterona, estrògens, testosterona) es fabriquen a partir del colesterol.

De manera que els aliments que “ajuden a baixar el colesterol”, doncs quasi que no. Al menys si no tens cap excés alarmant de colesterol. En tot cas en una persona normal i sana, millor deixar el colesterol tranquilet, que fa molta falta.

I aquí arriba la confusió. És cert que hi ha una relació clara entre nivells molt elevats de colesterol i risc de problemes cardiovasculars. I fins i tot es coneix prou bé el mecanisme. Però és un factor de risc, no el símptoma d’una malaltia. També el sedentarisme o l’stress tenen el mateix efecte i són factors de risc. Per tant, el fet de tenir el colesterol alt no vol dir que estiguis malalt, a no ser que sigui realment molt alt. Aquí parlo de la majoria de persones que passen per poc els 290 mg/dl que és el que marquen els límits de les anàlisis. (Si l’anàlisi dona 2000 mg/dl si que és un símptoma d’alguna cosa eh!)

A la vida, el terme mig sempre acostuma a ser el més assenyat. De colesterol, com de tot, cal el just i necessari, ni més ni menys. I com sempre, els límits són difosos. No hi ha una ratlla que digui, fins aquí no et passa res, i a partir d’aquí estàs a punt de tenir un infart.

Que és un factor a controlar? Sens dubte. Que cal amoïnar-se? Relativament, però no més que pel fet de fer una vida sedentària o massa tensa. En tot cas, si m’alimento de menjar escombraria, estic tot el dia assegut a la poltrona i vaig amb els nervis de punta, doncs hauré de canviar moltes coses, i no sols el nivell del pobre colesterol.

Un museu "peculiar"

Miro la web d’un nou museu que estan a punt d’inaugurar als Estats Units (on si no?)i en la descripció d’una de les sales, llegeixo: “La Bíblia és certa. No hi ha cap dubte sobre això! Pau va explicar la paraula de Deu i tot aquell que rebutgi la seva historia, incloent els sis dies de la Creació i el diluvi de Noè, és voluntàriament ignorant”.

Comencem bé. Tot un exemple de raonament i mentalitat oberta que, de ben segur despertarà la curiositat per conèixer més coses en els nens. Un pressupost de 25 milions de dòlars dedicats al Creacionisme, amb sales acollidores, diorames amb escenes del Gènesi, explicacions de com el Gran Canyó del Colorado és el resultat del Diluvi Universal i una maqueta que “demostra” que totes les espècies animals podien caber dins l’Arca de Noè.

També hi ha Adam i Eva animatrònics disposats, això si, de manera que la seva nuesa no ofengui les criatures que passin per allà. Potser un xai col·locat adequadament permetrà tapar parts inconvenients. (No se en què estaria pensant Deu quan ens va donar el sexe i el va fer tant divertit.)

I m’imagino que arreu es podrà respirar el missatge subtil (o no) que recorda que la ciència no té totes les respostes, però que la Bíblia si que les té. I que si no estan clares, ells s’ofereixen a interpretar la paraula de Deu, de manera que tot encaixi correctament.

Per tot hi ha una explicació. Que s’han trobat restes fossilitzades d’homínids? Ni parlar-ne: Eren humans malalts o deformes. A més, els dinosaures van coexistir amb els humans. De fet, va ser el pecat original d’Adam qui va tornar dolent al Tiranosaure rex. De nou ens presenten un Deu generós i compassiu. Si fas una mossegada a una poma jo et deixo anar un Tiranosaure, per dolent!

En realitat el que es defensa en aquestes instal·lacions és simplement el deixar de pensar. Perquè investigar res, si la Bíblia ja té les respostes?

Com sempre, el problema està en aplicar un plantejament molt curiós. Primer es disposa de les respostes, això és, la Bíblia. I desprès es busquen dades que corroborin allò que es dona per cert. Les dades que no encaixin han de ser falses o malinterpretades, perquè ells ja saben les respostes.

És clar, la ciència actua d’una manera diferent: primer cal aconseguir les dades i desprès s’intenta, a partir de les dades, obtenir les respostes. Però això és un mètode llarg, subjecte a errors i que sempre et deixa amb més preguntes per respondre. A més, mai pots estar completament segur de tenir la veritat absoluta. Potser demà apareixerà una nova dada que tirarà tota una gran teoria pel terra. És molt més còmode la posició dels creacionistes. Si apareix alguna dada que no quadra, simplement s'ignora o es tergiversa. Desprès de tot, ells ja es consideren en possessió de la veritat.

I costa de rebatre les seves afirmacions, perquè per tot tenen una explicació. Bàsicament totes les coses bones que hi ha al món les va fer Deu. Totes les dolentes són culpa dels pecats dels homes. Punt i final.

De vegades em sap greu ser bel·ligerant contra aquestes idees. Sempre he cregut que totes les creences són respectables (bé, gairebé totes) encara que no les comparteixis. Però quan en nom d'una determinada fe es fomenten coses que estic raonablement convençut que son falses i que promouen actituds que porten a una paràlisi intelectual gairebé medieval, no puc evitar revoltar-me. Una postura sovint inútil, perquè si algú comença dient que dos més dos són cinc perquè Deu li ho ha dit, doncs poc pots discutir.

Un cop més cal recordar que el missatge evangèlic, i el de moltes altres religions, pot ser una excel.lent guia ètica i moral i fins i tot social (i tant de bo molts dels que el defensen aferrissadament en fessin cas a la vida real). Però no és una guia de zoologia, ni botànica ni física ni res que tingui a veure amb el marc d'actuaciò de la ciència.

Algú va dir: “Tenir fe és creure en una cosa que saps que no és veritat”. Segurament és una exageració, però quan sento els raonaments dels creacionistes penso que, en alguns casos, la frase no va desencaminada.

Un problema d'empaquetament

Imagineu que un bon dia us fan un encàrrec. Heu d’agafar un cable de 2 mil·límetres de gruix i de mil quilòmetres de llargada i l’heu d’empaquetar d’una manera compacta, manejable i que no es faci embolics. A més, cal poder desempaquetar-lo i tornar-lo a empaquetar tantes vegades com calgui i sempre de la mateixa manera. I tot s’haurà de fer de manera automàtica.

Doncs aquest és el problema al que es van enfrontar les nostres cèl·lules fa molt de temps. Les mides són proporcionals, però la idea és la mateixa: Com empaquetar l’ADN que tenim dins les nostres cèl·lules. Penseu que una cèl·lula fa una mil·lèsima de mil·límetre, però l’ADN que hi ha dins cada una d’elles mesura un metre de llargada!

En realitat, aquesta és la mida que tindria si estigués completament estirat. El gruix, però, seria d'uns pocs àtoms. En tot cas, l’ADN mai està així. Normalment està una mica empaquetat. Hi ha unes proteïnes anomenades histones que s’encarreguen d’això. Les histones agafen una forma com de plat, o de cilindre molt baixet, i l’ADN s’enrotlla al seu voltant donant-li un parell de voltes a cada histona. Podeu imaginar que si seguíssim la doble hèlix de l’ADN veuríem que dona dues voltes a una histona, segueix una mica, i dona dues voltes a una altra histona, i així anar fent. Al final el resultat és com un collaret d’histones unides per un fil d’ADN.

Normalment el tenim així. Però aquesta és una estructura dinàmica. Per expressar els gens que calgui, l’ADN s’ha de separar de la histona durant una estona, fer unes quantes còpies d’ARN i desprès tornar-se a enrotllar. I això en el tros d’ADN correcte i en el moment oportú. Una maquinària bioquímica extraordinària en la que participen centenars de proteïnes diferents treballant de manera coordinada.

De fet, les histones son algunes de les proteïnes que fan una feina més important. Per això són molt estables. Les proteïnes estan fetes d’aminoàcids, que poden presentar més o menys diferències entre espècies. Doncs entre alguna histona humana i la seva equivalent en els pèsols tant sols hi ha un únic aminoàcid de diferència!

Però quan la cèl·lula s’ha de dividir, l’ADN es duplica i ha d’anar cada copia a una de les dues cèl·lules que sortiran de la divisió. Per això s’empaqueta millor en cromosomes. Un cromosoma és el collaret d’ADN i histones, però tornat a enrotllar sobre si mateix, com un solenoide, i desprès una miqueta més empaquetat. Tot plegat és facilita, perquè el metre d’ADN no és continuat sinó que està en uns quants fragments, que donen lloc als 23 parells de cromosomes. Bé, en realitat l’ADN s’ha duplicat, de manera que quan la cèl·lula es divideix tenim dos metres d’ADN!

Però l’ADN presenta altres problemes purament mecànics. Sempre es diu que és una doble hèlix, que això permet que les dues cadenes es separin, aleshores es pot fer la copia complementaria de cada una i així obtenim dues dobles hèlix. Un mecanisme enginyós i aparentment senzill. Però agafeu dos fils, enrotlleu-los l’un al voltant de l’altre (per obtenir una doble hèlix) i desprès intenteu separar-los obrint per un costat. De seguida veureu que no es pot, que la resta de l’hèlix es deforma i s’esclafa a no ser que sigui molt curta. I en aquest cas el que passa és que es posa a girar com un molinet.

Això també ho ha tingut que resoldre la cèl·lula. Hi ha uns enzims, anomenats helicases, que van fent talls a una de les cadenes, per tal que petits fragments puguin girar i així anar-se obrint.

L’esquema de la doble hèlix de l’ADN és d’una curiosa i elegant bellesa. Però la seva aparent simplicitat oculta una enorme complexitat que encara no coneixem del tot. I sempre és divertit recordar que si sumem l'ADN de totes les nostres cèl.lules, obtindriem un filament tant llarg com la distància de la Terra fins la Lluna!

El relámpago de Catatumbo

Al món hi ha grapats de llocs curiosos i interessants. Més enllà dels grans punts turístics que tots coneixem, pots anar descobrint zones que valdria la pena visitar per diferents particularitats naturals. I això m’acaba de passar amb un fenomen que té lloc a un indret de Veneçuela i que he d’apuntar a la llista de llocs que voldria visitar. Es tracta de la desembocadura del riu Catatumbo, al costat del llac de Maracaibo, on es dona el fenomen conegut com “El rayo (o el relámpago) de Catatumbo”.

En aquell racó del món es produeixen una mena de tempestes elèctriques molt particulars. Primer per la freqüència: 170 dies l’any, és a dir, aproximadament un de cada dos dies. També per la intensitat ja que des del vespre fins la matinada, unes set hores, es produeix de promig un llampec cada dos segons. Però sobretot per la sensació angoixant que ha de fer una tempesta d’aquestes característiques que té lloc en total silenci, perquè es veu que aquells llamps no van acompanyats de trons!

En realitat son llampecs i no llamps, perquè les descàrregues tenen lloc entre núvols i no entre el núvol i el terra. De manera que el nom correcte és “El relámpago de Catatumbo”, però tant se val. A l’hora de posar noms es busca més que siguin llampants (i mai millor dit) que correctes i precisos, per tant, és pot trobar tant el rayo com el relámpago.

I tot i que l’explicació física del fenomen encara està en discussió, sembla que està relacionada amb la combinació d’algunes peculiaritats geològiques. L’orografia del territori fa que vents provinents dels Andes topin amb una serralada i es generin zones de baixes pressions just a sobre d’una gran zona pantanosa a la desembocadura del riu Catatumbo. Allà hi ha grans afloraments de metà per causa de la descomposició de la matèria orgànica dels pantans. I aquest metà, que ascendeix fàcilment fins els núvols perquè és més lleuger que l’aire, s’ionitza i afavoreix aquest tipus de descàrregues.

Un cap en capes altes, el metà formaria petits cristalls que es polaritzen i generen un gradient elèctric. En resum, com si es formés un fluorescent gegant. I el silenci s’explica perquè les descàrregues tenen lloc a molta altura i el soroll és absorbit pel mateix núvol. Això també fa que, a diferència de les tempestes normals, aquests llampecs siguin visibles des de lluny, però no des de sota mateix del núvol. La descàrrega es genera a la part de dalt del núvol i no pas per sota.

Naturalment volen aprofitar aquest fenomen per promocionar el turisme, però la manera com ho fan té la seva gràcia. Volen que el “Relámpago de Catatumbo” sigui declarat patrimoni natural de la humanitat perquè és el principal regenerador individual d’ozó de la Terra.

I és que durant les descàrregues elèctriques, l’oxigen de l’aire es pot transformar en ozó, i com que allà, de descàrregues en fan més que a cap altre indret del món...

Segurament és una mica exagerat, perquè els llamps sols contribueixen en un 10% a la formació de l’ozó de la Terra, i els de Catatumbo són una fracció minúscula del total de llamps que cauen cada segon al planeta. Però la iniciativa és, si més no, imaginativa.

De totes maneres, una certa protecció si que requeriria, perquè sembla que el fenomen va perdent intensitat mica a mica. Segurament, amb l’agricultura va disminuint la superfície dels pantans, ja que l’aigua la canalitzen pels regadius. Menys pantans vol dir menys metà i menys “Relámpago”.

Hauran de vigilar, perquè sinó pot arribar un dia en que el llamp que apareix a l’escut de l’estat deixarà de tenir sentit.

El terror dels mars medievals

De vegades determinats fets històrics són un regal pels arqueòlegs. I un d’aquests fets va passar cap al segle XI al nord de Dinamarca. Per algun motiu, els víkings que habitaven la zona propera al que ara és la ciutat de Roskilde van decidir bloquejar el fiord per evitar atacs provinents del mar. I per aconseguir un bloqueig ràpid, el que van fer va ser enfonsar cinc vaixells a l’entrada del fiord.

Gairebé mil anys més tard, aquells vaixells es van poder recuperar i van ser un tresor d’informació sobre les característiques dels drakkars, els famosos vaixells víkings, però també els knarr, que eren uns vaixells que feien servir per comerciar i també altres vaixells de pesca.

Ara hi ha un museu a Roskilde dedicat en exclusiva a aquelles cinc naus. I una de les coses interessants és la història de com els van rescatar. Com que l’indret era poc fons van posar unes tanques al voltant i van treure l’aigua fins que va quedar com un forat a l’aigua amb els vaixells sortint de dins el fang.

El problema era que en quedar exposats a l’aire, desprès de nou segles a l’aigua, la fusta es desfeia, per tant van posar aspersors que mantenien l’indret humit mentre injectaven resines sintètiques a les fustes per tal de preservar-la. Tot plegat molt espectacular.

Finalment van portar-los al museu i els van reconstruir tant com van poder.

És impressionant observar aquelles restes i pensar que en allò els víkings van voltar per tot el món conegut i fins i tot van arribar a les costes de Nord-Amèrica. Perquè aquells vaixells són molt estrets, aparentment molt poca cosa i segur que molt poc habitables.

Una raça molt dura la dels víkings. Però havien de ser-ho si pensem que en un vaixell de 30 metres d’eslora i poc més de 3 metres d’ample hi embarcaven fins a 80 guerrers. I no una estoneta, sinó molts dies!

Però els dràkkars eren una meravella de la tècnica naval per aquell temps. De fet, van ser el que va permetre als víkings imposar-se sobre les altres nacions. Disposaven d’un arma, el seu vaixell, molt superior a la resta d’exèrcits. No és perquè si que l’anomenaven amb la paraula “drac”. Cal dir, però que la paraula dràkkar és islandesa. Els víkings feien servir les paraules knörr o snekar per referir-se als vaixells.

Fa gràcia descobrir algunes coses d’aquell poble. Per exemple, la imatge que en tenim, dels guerrers amb unes banyes al casc (recordeu Vicki el víking?), doncs simplement és falsa. Els guerrers si que portaven cascos, però sense cap ornament. I ben pensat és lògic. Quin idiota aniria a la batalla amb un casc que es pot enganxar per tot arreu i que oferiria als enemics un indret per on agafar-te i fer-te caure?

L’origen de les banyes està en els dibuixos que feien els monjos medievals. Els víkings eren el terror d’aquella època. Les seves incursions eren letals, salvatges, despietades. I per simbolitzar com de dolents eren, els dibuixaven amb banyes com els dimonis. Era un fet simbòlic que amb els anys es va incorporar a l’imaginari i finalment es va donar per real.

I és curiós, perquè finalment no van ser vençuts, simplement van canviar l’actitud. Mica a mica es van anar assentant, es van anar cristianitzant, van anar-se tornant comerciants i un bon dia desapareixen de la història sense més escarafalls. Bé, naturalment van continuar existint a Escandinàvia i ara els seus descendents són la viva imatge del que pot donar de si la cultura i la civilització. Res a veure amb la imatge demoníaca dels seus avantpassats.

Però encara avui, la imatge d’un dràkkar m’impressiona. Les seves línies esveltes i tota la llegenda que l’envolta em transporten a una de les èpoques més èpiques de la humanitat.

Un exèrcit particular

Els animals han desenvolupat un sistema fantàstic per lluitar contra les infeccions. Ens defensa de tot allò que intenta colonitzar el nostre organisme i gràcies a ell podem viure en un món ple de microorganismes. En realitat ens defensa també de partícules microscòpiques que podem inhalar i fins i tot actua enfront de productes artificials. Però això va generar una pregunta que va tenir intrigats als investigadors durant molt de temps. Com s’ho fa el sistema immunitari per diferenciar les nostres cèl·lules d‘allò que no pertany al nostre cos?

La pregunta es formulava en els termes: Com diferencia el cos allò que és propi, d’allò que és aliè?

Perquè això és el que fa el sistema immunitari. Simplement reconeix el nostre cos, la nostra identitat, i ataca a tota la resta. Per això els trasplantaments d’òrgans generen rebuig. El sistema detecta cèl·lules que no son “pròpies” i per tant mobilitza tot un sistema per atacar i destruir. Un sistema molt eficient, molt específic i durant força temps, molt misteriós.

Una de les eines principals del sistema immunitari son els anticossos. Unes proteïnes que s’uneixen a allò que cal eliminar. El fet de tenir anticossos enganxats és com un senyal pels limfòcits, que es posen molt agressius i destrueixen i es cruspeixen tot el que tingui els anticossos units.

La gràcia és que els anticossos son força específics. Tenen forma de “Y” i per l’extrem obert actuen com una clau que reconeix un pany. La forma i les càrregues elèctriques fan que es puguin unir o no. Han d’encaixar a la superfície del bacteri o la partícula contra la que actuen. De manera que el problema que calia comprendre era: com pot ser que el cos faci anticossos contra pràcticament tot, excepte les nostres cèl·lules? Si fins i tot podem fer anticossos contra substàncies artificials que no existien a la natura!

De fet, el descobrir com funciona tot plegat va ser mereixedor del premi Nobel l’any 1960. En realitat el cos el que fa durant el desenvolupament embrionari és fabricar centenars de milions de cèl·lules generadores d’anticossos. Cada cèl·lula fa un tipus d’anticòs diferent i una mica a l’atzar. Al final tenim anticossos que reconeixen virtualment qualsevol estructura física.

El problema aleshores és que també hi ha anticossos que atacarien les nostres cèl·lules. Però durant l’etapa fetal, qualsevol cèl·lula que faci anticossos i que reconegui alguna cosa, és eliminada. Com que el fetus està dins la mare sense contacte amb l’exterior, tot el que pugui reconèixer el sistema immunitari en aquest moment serà considerat “propi” i per tant es desactiva. Les cèl·lules que quedin seran les que reconeixen tot allò que es “aliè” i per tant, les conservem.

I, ja de grans, quan el nostre cos entra en contacte amb un bacteri o un virus, alguna cèl·lula hi ha que pot fer anticossos que reconeixen l’invasor. Aleshores comença a dividir-se i proliferar fins que tenim tota una població de limfòcits fabricant anticossos específicament contra el bacteri detectat. I tot el sistema immunitari es mobilitzarà per destruir la infecció.

A més, al final quedaran unes quantes cèl·lules anomenades “de memòria” que si hi hagués una segona infecció es posarien a créixer i fabricar anticossos molt més de pressa. Per això quan passem algunes malalties de petits, ja no ens afecten de grans. Estem immunitzats. Que vol dir que ja tenim aquestes cèl·lules de memòria llestes per actuar a la primera de canvi.

I per això les vacunes són tant útils. El que fem administrar el virus desactivat o bacteris morts o alguna cosa que no causi la malaltia, però que estimuli la producció de cèl·lules de memòria contra l’agent infecciós.

Normalment no hi pensem, però el sistema immunitari és el nostre exèrcit particular que diàriament està mobilitzant-se per defensar-nos de milers d’agressions microscòpiques. Sense ell, no podríem viure més enllà d’unes poques setmanes.

Un indret infernal

El seu nom sempre s’ha relacionat amb l’amor, per això costa d’entendre com li van posar el nom de Venus a un dels indrets més radicalment hostils a la vida de tot el Sistema Solar.

I a més, és un dels indrets que aplega més anècdotes, segurament perquè és un dels coneguts de fa més temps. De fet, gairebé totes les cultures antigues en fan referència a l’estel que acompanya al Sol i que es pot veure als matins o als capvespres.

I aquí ja van començar les errades. Els antics grecs creien que eren dos objectes diferents. Al del matí li deien Phosphorus i al del vespre Hesperus. Els maies també en fan referència a Venus, i de fet, tenien un dels cicles calendaris basat en les fases de Venus. Però això no té molt mèrit, perquè els maies tenien un calendari molt complex i amb molts tipus de cicles diferents. Això si, al menys era dels més exactes que s’han fet mai.

Un altre error va ser que durant un temps es va creure que tenia un satèl·lit. El van anomenar Neith. Diferents observadors van assegurar haver-lo vist, però ara ja sabem que estaven equivocats. Potser algun estel els va confondre.

Finalment un error etimològic generalitzat és referir-se als fets (o als hipotètics habitants) de Venus com venusians. Però la paraula correcta hauria de ser veneris o venèries. És clar, com que això també fa referència a les malalties de transmissió sexual, doncs no s’aplica al planeta, que quedaria lleig.

Però com deia al començament, Venus és un dels llocs que segurament costaran més de transformar en habitable. D’entrada té una atmosfera tremèndament densa. La pressió a la superfície és 90 vegades superior a la que tenim a la Terra. De manera que el primer que ens passaria si ens portessin allà és que quedaríem esclafats. Això sempre que resistíssim la calor. Com que l’atmosfera és de CO₂ principalment, l’efecte hivernacle és tremendo, exagerat. Això, junt amb la proximitat al Sol fa que la temperatura sigui sempre de més de 400 °C.

Venus és un bon exemple de com de potent pot ser un efecte hivernacle. La seva temperatura a la superfície és superior a la de Mercuri, que està molt més proper al Sol. De fet, Venus és l’objecte més calent del Sistema Solar. En això, potser el nom no va desencaminat.

Un altre detall que el fa particularment desagradable és que el seu període de rotació és molt lent. De fet, allà un dia dura més que un any, però la conseqüència és que al no girar el nucli del planeta, no es crea un camp magnètic al voltant que protegeixi de les inclements radiacions solars.

I finalment, si podéssim resistir la radiació, la calor i la pressió, sols ens faltaria anar amb compte amb el que respirem. Naturalment no té oxigen i principalment hi ha nitrogen i moltíssim CO₂, però alguns altres components li donen un toc de gràcia a l’atmosfera de Venus. Ara sabem que els núvols extremadament densos que cobreixen el cel estan fets de diòxid de sofre i d’àcid sulfúric. Allà si que deuen tenir un problema greu de pluja àcida!

És per culpa d’aquestes condicions que les missions que han anat a Venus han enviat informació, però durant poca estona, un parell d’hores i adéu! Els soviètics van ser els primers a arribar-hi, amb les sondes Venera als anys 70. Desprès també hi van anar els de la NASA, i finalment ara hi ha la sonda europea “Venus express”, que estarà orbitant Venus durant dos dies (dos dies de Venus, que són uns 500 dies terrestres!).

Encara queden moltes coses per saber d’aquest planeta, però una cosa és clara: Està al final de la llista de llocs habitables o de mons per terraformar.

L'Atracció fatal del plegamans

Molts insectes tenen tot un seguit de llegendes al seu voltant que els fan aparèixer de manera més o menys simpàtica als nostres ulls. Però un dels més espectaculars és, sens dubte, la mantis religiosa, que també és coneix com plegamans.

I no és sense motiu. Com podria passar desapercebuda una espècie en que les femelles es cruspeixen als mascles desprès de la còpula? Naturalment aquest comportament s’ha mistificat i interpretat sempre des d’un punt de vista molt esbiaixat. La dona devoradora d’homes, l’irresistible atracció pel sexe fins i tot encara que comporti la mort... Molts tòpics humans que, naturalment no tenen res a veure amb el que realment fan les mantis.

Les mantis són realment unes feres en el món dels insectes. Es camuflen perfectament, resten immòbils fins que passa algun insecte a prop, i aleshores en un moviment quasi instantani el capturen amb les dues potes davanteres. I immediatament comencen a menjar-se’l, sense prendre's la molèstia de rematar la presa.

I no tant sols insectes. També poden capturar petits amfibis, rèptils i fins ocells! A més tenen molta gana, en realitat són útils en un jardí per mantenir la població d’insectes relativament controlada.

I si mirem el cap de prop, ens adonem que tenen dos grans ulls, hipnòtics encara que semblen guenyos, i tres petits ulls més entre mig, disposats en triangle. Els ulls grans són compostos, com els habituals en insectes i permeten veure en color i enfocar molt bé. Els ulls petits, en canvi, sols discriminen llum i foscor.

Però el més espectacular és evidentment el comportament durant la còpula. I aquí cal matisar que hi ha moltes espècies de mantis i que també hi ha molts tipus de comportaments diferents. El procés s’inicia quan les femelles comencen a generar una feromona per atraure als mascles, que són comparativament més petits. Desprès hi ha un ritual en que es toquen les antenes i fan una mena de dansa, però que pot variar d’uns tipus a altres.

I desprès té lloc la còpula. I aquí és on hi ha el merder. En general s’exagera una mica el que passa, i les femelles no devoren al mascle en acabar a no ser que estiguin realment afamades. Sembla que aquest comportament és més freqüent en animals en captivitat. En tot cas, de vegades si que se'l mengen.

Però realment no és desprès de la còpula. Normalment és durant. I hi ha alguna espècie de mantis en que si que ho fa quasi sempre. Exactament el que fa la femella és arrencar el cap del mascle, menjar-se'l… i continuar durant unes quantes hores copulant amb la resta del cos del pobre mascle. I encara més. Si no decapita al mascle, la fecundació difícilment té lloc. Sembla que els mascles tenen vies nervioses inhibidores que si no es tallen (literalment) bloquegen la copulació.

Dura vida la dels mascles de mantis. Si amb el sexe, la primera vegada ja vas prou nerviós, la perspectiva que t’arrenquin el cap a mossegades ha de ser realment com per bloquejar qualsevol estímul.

Cosa que fa pensar que les feromones de les femelles de mantis han de ser realment irresistibles!

Un any!

Avui toca un post curt i diferent. El motiu és que acabem de fer un any de "Centpeus". I la veritat és que ni en somnis hauria pensat que això durés tant. Amb aquest ja són 230 posts, una xifra que indica que m’enrotllo més del que hauria dit mai. I el més sorprenent i afalagador sou, per descomptat, tots els que us passeu de tant en tant per aquí.

La veritat és que tot plegat va començar sense cap idea predeterminada. Simplement pretenia descobrir que era això dels blocs. Amb uns pocs consells que em va donar una altra blocaire vaig jugar una mica amb el blogger i sense gairebé ni adonar-me, ja estava donat d’alta. De seguida es va convertir en un exercici de divulgació de la ciència en pla una mica relaxat. Una afició com una altra i gairebé per veure si era capaç d’explicar fets relacionats amb la ciència d’una manera interessant. Pensava que la cosa no duraria gaire, perquè un bloc de ciència i en català tenia números per ser una cosa molt poc atractiva. Però mira per on, mai pots refiar-te dels tòpics.

Al final està resultant ser una aventura semblant a la recerca científica. Saps com comences, però mai imagines el que acabaràs trobant.

Per tant aquesta vegada em permetreu que aprofiti per agrair-vos a tots els visitants habituals i esporàdics la vostra presència i participació. Els vostres comentaris, molts cops de suport i mostrant interès, de vegades precisant o corregint alguna errada meva i també en ocasions indicant desacord, són el que li dona vida al bloc.

De nou amb els antibiòtics

S’ha posat en marxa una campanya per prevenir l’abús dels antibiòtics. L’avís és molt clar: “pueden dejar de curar”. És cert, dramàticament cert, i el cas és que ja està succeint. Però malauradament, sospito que la campanya no servirà absolutament de res.

El problema ja el vaig comentar fa temps, quan va aparèixer una soca de bacteris resistent als antibiòtics, amb tots els problemes que això comporta. En realitat és com si sobtadament tornéssim a la medicina del segle XIX pel que fa a malalties infeccioses, perquè si una infecció bacteriana no la pots tractar amb antibiòtics, que queda? Sulfamides? Arsènic? Sanatoris a la muntanya?

I els bacteris es van adaptant als antibiòtics. En realitat el que passa és que de tant en tant apareix algun bacteri mutant al que no li fan res. Com l’antibiòtic mata la resta, el mutant pot créixer i ocupar tot l’espai (és a dir, el cos del malalt) sense problemes.

Fins ara la solució per això era fer servir un antibiòtic diferent. Però els bacteris són molt punyeters i actualment ja hi ha soques infeccioses resistents fins a nou! tipus diferents d’antibiòtics, incloent els d’última generació.

I cada vegada és més difícil dissenyar nous tipus d’antibiòtics. De fet, fa molts anys que no n’apareixen de nous. Això no és percebut habitualment perquè de marques comercials si que n’hi ha moltes. Però la majoria tenen els mateixos components.

El cas és que el problema té dues fonts. La primera és l’abús que en fem. Per qualsevol bajanada que ens passi, prenem antibiòtics. I moltes vegades en situacions en què no serveixen de res. Per exemple: la grip no es cura amb antibiòtics. Però tant se val, tothom en pren. No curem la malaltia, però ajudem a que apareguin soques resistents.

L’altra font de problemes es sospita que és l’agricultura. Els antibiòtics fan moltes coses a més de matar bacteris. I és que tots els medicaments tenen efectes secundaris. I en aquest cas un efecte secundari es.... que fan engreixar el bestiar! Per tant, durant molt temps es va alimentar al bestiar de les granges amb dosis altes d’antibiòtics.

Aquesta pràctica està prohibida a la Unió Europea des del 2006. Però fins aleshores se n’havien consumit moltíssims. Per exemple, l’any 1999 es van emprar 4.700 tones d’antibiòtic únicament per l’engreix del bestiar.

De manera que el raonament és senzill. Fem servir els antibiòtics únicament quan fan falta i reduirem molt l’aparició de soques resistents, amb això ens assegurariem que aquests medicaments seguiran sent útils en un futur.

Però els humans som com som, i la teoria està molt bé, però els antibiòtics els seguirem prenent per si de cas, perquè tinc molta feina i m’he de curar de seguida o pel que sigui.

Passa com amb les carreteres. Quaranta anys de campanyes explicant els riscos de l’excés de velocitat no van aconseguir quasi res. Ara bé: l’amenaça de multes importants i que et treguin punts del carnet si que va reduir la velocitat a les carreteres de manera gairebé instantània.

Per tant, sospito que alguna cosa semblant hauran de fer amb els antibiòtics. No aconseguiran res amb campanyes. En realitat ja hi ha molts tipus que sols es poden aconseguir amb recepta i això fa que la gent pressioni als metges per que els hi receptin. De totes maneres, n’hi ha altres que es poden adquirir sense més a les farmàcies, per tant la gent els comprarà, i desprès quan apareguin les complicacions, tothom es queixarà. És la naturalesa humana.

Una beguda molt tòxica

Sembla que a Rússia estan patint els efectes d’una nova epidèmia causada per la ingesta d’alcohol de mala qualitat. És un fet molt seriós que ja ha causat milers de morts i segurament molts més incapacitats permanents. El problema s’ha originat en l’augment de preus del vodka, que allà es consumeix en quantitats fabuloses, i la ràpida aparició al mercat de succedanis que imiten la beguda original, però a preus fins a deu vegades inferiors.

Naturalment el que passa és que hi ha grups que destil·len alcohol de manera clandestina i el comercialitzen sense cap mena de control. I arriben a destil·lar qualsevol cosa que generi alcohol. Això fa que a la composició d’aquestes begudes s’hi pugui trobar de tot. I amb molta freqüència l’alcohol que hi ha és metanol enlloc d’etanol.

La intoxicació per metanol és coneguda de fa temps. El metanol és el que coneixem com “alcohol de cremar” i que es fa servir molt a la industria com a dissolvent, com anticongelant o per la fabricació d’altres productes.

Químicament és prou similar a l’etanol, que és el que hi ha en les begudes alcohòliques i que, en quantitats moderades, podem ingerir amb relatius pocs problemes. I aquesta similitud fa que es metabolitzin per les mateixes vies metabòliques, almenys inicialment. L’enzim que s’encarrega de transformar-los és l’alcohol deshidrogenasa, que transforma l’etanol en acetaldehid i que al metanol el converteix en àcid fòrmic.

I mentre que l'acetaldehid és emprenyador perquè afecta al sistema nerviós i causa bona part dels efectes de la ressaca, l’àcid fòrmic és molt pitjor, perquè els seus efectes resulten molt més devastadors. També afecta al sistema nerviós, però ho fa de manera irreversible, és a dir que els seus efectes no desapareixen amb el temps. I unes de les cèl·lules més sensibles són les de la retina i el nervi òptic. Per això, un dels símptomes més clàssics de la intoxicació per metanol és la ceguesa, normalment permanent.

Però a més, els pacients presenten dolors abdominals aguts, fallida renal, depressió del sistema nerviós, entren en shock i finalment la mort.

La intoxicació per metanol passa de vegades aquí d’alcohòlics molt severs, que arriben a beure qualsevol cosa que faci olor d’alcohol, i també en forma de dramàtic accident domèstic. Un nen troba una ampolla d’alcohol de cremar i en pren una mica. De seguida nota que el gust és dolent, però a vegades ja n’ha fet un parell de glops. Els nens arriben a fer coses insospitades, que per això són nens!

En tot cas, si us hi trobeu algun dia el que cal fer ràpidament és senzill. La clau és el que comentava al principi, que la via metabòlica de l’etanol i del metanol és la mateixa. Però resulta que el cos té preferència per processar l’etanol abans que el metanol. Per tant, el que cal fer és omplir el sistema d’etanol. D’aquesta manera els enzims estan enfeinats amb l’etanol i en conseqüència el metanol no pot ser metabolitzat a àcid fòrmic, cosa que dona temps per excretar-lo (i per arribar a l’hospital).

I com saturem el sistema d’etanol? Doncs fàcil: bevent begudes alcohòliques normals. Uns quants glops de ginebra, o rom, o vodka o aiguardent, o fins i tot, si no tinguéssim res, alcohol de curar ferides molt dissolt en aigua.

És de les rares ocasions en que una bona borratxera pot salvar la vida (i si més no, la vista, que no és poc).

Acupuntura

De vegades et trobes que vols treure l’aigua clara d’alguna cosa i no hi ha manera. És un sentiment irritant, perquè sempre tenim la idea que si un tema s’estudia a fons al final en surt la llum. Però el cas és que no sempre és així. I a mi això em passa amb algunes de les anomenades “teràpies alternatives” i molt en particular amb l’acupuntura.

L’acupuntura és una de les tècniques més conegudes de la medicina tradicional xinesa que consisteix en la inserció d’agulles en determinats punts del cos per tractar determinades dolences. Ja se que aquesta és una explicació molt simple, però és que en general, amb les medicines alternatives costa moltíssim discriminar entre el que es diu que es fa i el que realment es fa.

I l’acupuntura no és una excepció. Es diu que amb les agulles es tracta de “restablir un equilibri en el sistema energètic vital de l’organisme viu que flueix per catorze meridians”, i aquí ja comencen els problemes. Perquè no se d’on han tret això d’un equilibri energètic, no se de quina “energia” parlen, no se que són aquests meridians i no comprenc com una agulla pot fer res per alterar l’equilibri. Del que no hi ha dubte és que claven les agulles.

Però que no ho entengui no vol dir que no sigui cert. Moltes vegades hi ha realitats valuoses ocultes sota paraules obscures o sense gaire sentit. Després de tot aquestes teràpies es van desenvolupar en èpoques en que els coneixements de la fisiologia eren molt pobres. És possible que donessin explicacions absurdes, però raonables per aquells temps, a fenòmens que són reals.

De manera que el més simple és, com sempre, fer estudis comparatius. S’agafa un grup de pacients i els tractem de manera convencional i a un altre grup els tractem amb acupuntura. I comparem quin grup millora més. D’aquesta manera podrem decidir si hi ha alguna cosa útil, o en tot cas millor que les que ja tenim o simplement son creences antigues sense gaire valor.

Però les coses no són senzilles. Quan es miren els resultats d’aquests estudis segueixes sense entendre gaire res. N’hi ha que diuen que és fantàstica, però també ni ha que diuen que no serveix de res i finalment altres troben que si que fa, però que fa poc...

En general s’observen algunes tendències. Els estudis fets a països orientals acostumen a observar resultats molt millors que els fets en països occidentals. Potser fa trampa algú? De fet, no hi ha motius per sospitar “a priori” de l'honestedat dels investigadors. És molt més plausible que el component cultural sigui més important del que es pensa. I això val tant pels malalts com pels metges.

Si els pacients creuen que el tractament serà útil, segurament es sentiran millor. És el conegut efecte placebo. I a una societat on l’acupuntura té molta tradició és fàcil esperar un poderós efecte placebo amb la seva teràpia, mentre que en indrets on es veu més aviat com una curiositat aquest efecte potser no es donarà.

I el mateix passa amb el metge. Si ell creu en l’acupuntura, fàcilment interpretarà com millores coses que un altre metge podria ignorar. O al revés, un metge escèptic considerarà una petita millora prou poc important com per tenir-la en consideració. Ningú fa trampa a propòsit, però inconscientment es dona un resultat esbiaixat.

Tant sols un estudi em va cridar l’atenció. El resultat que van obtenir era que efectivament observaven millores en els pacients tractats amb acupuntura... però que el benefici l’obtenien igual encara que no punxessin en els punts indicats per la tradició. Potser la punxada allibera algun mediador que ajuda a combatre el dolor? No és impossible, però el cas és que encara no està clar.

Si més no, l’acupuntura, si es fa bé, no té contraindicacions i és compatible amb teràpies convencionals. De fet, el principal problema amb les teràpies alternatives és que hi ha pacients que abandonen tractaments molt més eficaços buscant curacions miraculoses.

De manera que al final no en trec l’aigua clara. Per ara em quedo amb la sospita que l’acupuntura si que té alguna base, tot i que dubto molt que tingui res a veure amb els “equilibris energètics vitals dels organismes vius”. I és que, ben mirat, aquesta és una frase que no vol dir gaire res.

La fusió que no arriba

De l’energia nuclear se'n diuen moltes coses, que molt sovint són exagerades. Però com que el mateix concepte d’energia nuclear ja és descomunal, doncs no es cap sorpresa. Però n’hi ha una que l’he anat sentint tota la vida i que ja tindria ganes que canviés.

El principi de l’obtenció d’energia nuclear es basa en la famosa equació d’Einstein que diu que l'energia és igual a la massa multiplicada per la velocitat de la llum al quadrat (e=mc²). Aquesta és segurament una de les equacions més famoses de la història, i segur que és de les més sorprenents. Sobretot si dediques uns minuts a fer el càlcul de quanta energia hi ha en un gram de matèria. Si ho fas amb calculadora, sempre falten dígits.

El que es fa actualment a les centrals nuclears és agafar un àtom d’urani, bombardejar-lo amb un neutró i partir-lo en dues meitats. La clau és que la suma dels dos fragments té una massa lleugerament menor que la que tenia abans de partir-se. I aquesta diferència és la que s’ha transformat en una quantitat enorme d’energia.

Aquest és el principi bàsic de les centrals de fissió nuclear. I és diu fissió perquè el que han fet és partir (fissionar) el nucli de l’àtom d’urani. El problema és que generen molts residus radioactius i que l’urani és car i estratègic.

Però hi ha una altra possibilitat. Enlloc de partir un àtom, es podria fondre dos àtoms de manera que la barreja resultant tingui menys massa que la suma dels dos àtoms inicials. De nou, la diferència es transforma en energia, però en aquest cas, no es treballa amb urani, sinó amb elements lleugers com el deuteri i el triti, i no es generen residus radioactius.

Aquestes centrals, anomenades de fusió perquè el que fan és fusionar àtoms, són la gran esperança pel futur. I això és el que fa ràbia. Perquè des que es va proposar el sistema, als anys 50 encara no s’ha aconseguit que funcionin correctament. Fins ara sempre consumeixen més energia de la que generen. De manera que fa més de mig segle que són "l'esperança del futur".

El sistema teòric son els reactors anomenats Tokamak. És un acrònim d’una paraula russa, perquè van ser els científics soviètics que ho van proposar. El que vol dir és cambra toroidal amb bobines magnètiques. I el funcionament és basa en agafar el combustible (una barreja de deuteri i triti) posar-los dins una cambra toroidal (que vol dir que té forma de donnut) i escalfar-los i accelerar-los a velocitats properes a les de la llum aprofitant camps magnètics. Aleshores deixaria de comportar-se com un líquid o un gas i passaria a ser un plasma on els àtoms és fusionarien i generarien l'energia.

Els camps magnètics són imprescindibles, perquè simplement no existeix cap material que resisteixi un plasma a aquella temperatura. I cal que tot giri d’una manera harmoniosa, sinó comença a frenar-se i la reacció nuclear es para.

El cas és que, per ara encara no han aconseguit fer-ne un que funcioni correctament. El problema no és teòric sinó tècnic, però tenint en compte que es tractaria d’una font d’energia enorme, amb molt menys problemes mediambientals que la nuclear convencional, potser que tinguin èxit d’una vegada!

De fet, ara es farà un nou intent seriós amb el projecte internacional ITER, que es va intentar que el fessin a Vandellòs, però que finalment anirà a Caradache, a França.

Fa molts anys que es va al darrera dels reactors tokamak, i desprès de tant temps sentint que la fusió és l’energia del futur m’impaciento. Però cal reconèixer que això és una mica injust amb els enginyers i els tècnics encarregats de desenvolupar el projecte.

Total, únicament és tracta d’agafar matèria i portar-la a temperatures semblants a les que hi ha a l’interior del Sol, accelerar-la a la velocitat de la llum, extreure energia i fer que tot funcioni d’una manera estable i sense problemes durant molt temps.

Fàcil, no?

El mosquit tigre

Cada vegada són més freqüents les notícies sobre espècies invasores que arriben a les postres latituds per quedar-s’hi com a convidats no desitjats. Normalment aprofiten els medis de transport humans per arribar fins aquí, i la manca de depredadors fa que proliferin sense problemes. A més, darrerament s’ha afegit un altre fenomen que incrementa aquests intercanvis. Es tracta de l’escalfament global, que fa que indrets on abans no podien viure determinades espècies, actualment es van convertint en acollidors per espècies foranes.

I un dels nous convidats per les nostres latituds ha resultat ser particularment molest. És un insecte originari de l’Àsia que s’està fent famós: el mosquit tigre (Aedes albopictus). Un nom que resulta evident quan s’observen les ratlles clares i fosques que tenen a l’abdomen.

De moment el principal problema és que la seva picada és molt dolorosa. Diuen que similar a la dels tàbacs, que no està malament. I com que poden picar a través de la roba, doncs el que abans eren vespres tranquils al jardí ara poden ser una llauna insofrible si tenim aquests mosquitets volant per allà. A sobre, piquen a qualsevol hora del dia i no únicament al capvespre, com els nostres civilitzats mosquits de tota la vida.

Com en la resta d’espècies de mosquits, els que fan les picades són les femelles. Els mascles s’alimenten de nèctar de les flors. I l’hàbitat on proliferen és senzill: qualsevol indret on trobin una mica d’aigua. Allà hi dipositen els ous, que en pocs dies donen lloc a una nova generació de mosquits. I són uns ous molt resistents! Poden sobreviure uns quants mesos sense aigua, en estat latent.

El més curiós és que no són gaire viatjers. Aquests mosquits no van més enllà d’uns pocs centenars de metres del toll d’aigua. De manera que si en detectem, caldrà buscar el lloc on han dipositat les larves per evitar que segueixin proliferant. Aquest indret no estarà gaire lluny.

Però tot i ser tant sedentaris, estan colonitzant Europa i Amèrica. I per això han comptat amb la inestimable ajuda dels humans. Concretament, en el cas d’Europa, dels pneumàtics dels cotxes! Resulta que molts pneumàtics es fabriquen a països asiàtics i es transporten fins Europa per fer el muntatge. Si plou, dins els pneumàtics acostuma a quedar retinguda una certa quantitat d’aigua que resta allà molt de temps, ja que els pneumàtics són impermeables. Doncs de vegades, dins els pneumàtics hi quedava una mica d’aigua, i era dins aquesta aigua que hi havia les larves dels mosquits tigre!

Als Estats Units van arribar per una via diferent. Allà van viatjar amb el transport d’un tipus de bambú que es comercialitzava amb uns recipients amb aigua. El medi de transport va ser diferent, però el resultat idèntic.

El que més pot amoïnar en un futur és que poden ser transmissors de malalties. A l’Àsia transmeten el denge, el virus del Nil i la febre groga. En realitat no són ells els causants de la malaltia. Tant sols ajuden a escampar-la. Com que aquí no les tenim, doncs els mosquits no escampen res. Però tenen la capacitat de fer-ho, i això sempre és un risc.

Aquests deuen ser els danys colaterals de la globalització. La globalització biològica, és clar.

Un escut imprescindible

Tots tenim clar que la Terra és un indret fantàstic on viure. La vida disposa de tot el necessari per desenvolupar-se. Molt aigua, temperatures no massa extremes, una atmosfera amb una composició gasosa ben determinada… i la magnetosfera! un escut protector invisible que ens defensa de les letals radiacions solars.

No hi pensem gairebé mai, però sense aquesta coberta protectora, la Terra estaria escombrada pel vent solar, un flux de partícules ionitzades d’alta energia que segurament podrien acabar amb la majoria de formes de vida terrestre.

Però afortunadament la Terra és comporta com un imant gegant. Això fa que es creïn corrents magnètiques que van d’una banda a l’altre dels pols i que envolten tot el planeta. Quan les partícules carregades provinents del Sol arriben, topen amb aquest camp magnètic i són desviades de manera que no arriben a la superfície. Aleshores acaben envoltant la Terra i formant uns anells de radiació que es van descobrir quan van llençar els primers satèl·lits artificials. Ara aquests anells s’anomenen cinturons de Van Allen, en honor al seu descobridor.

Les partícules que venen del Sol es poden intuir a prop dels pols, quan generen les aurores boreals (les del Pol nord) i australs (les del sud). Aquelles llums màgiques es generen quan els electrons provinents del Sol i desviats per la magnetosfera arriben als pols i xoquen amb àtoms de nitrogen i oxigen. Això fa que els àtoms alliberin energia que podem veure en forma de lluminositat al cel.

Tant sols de tant en tant, quan tenen lloc les tempestes solars, la magnetosfera es deforma per la pressió del vent solar, i aleshores en podem adonar del que ens estem estalviant. Un bon exemple el van tenir al 1859, quan es va produir un dels fenòmens de màxima activitat solar. Fins i tot la magnetosfera es va veure deformada, tant que les aurores boreals es podien observar en indrets tant poc habituals com Roma o Hawaii. Qualsevol cosa que funciones amb electricitat es va veure afectada. Per exemple, sembla que els cables telegràfics es van arribar a tallar espontàniament de manera que donaven lloc a incendis.

La sort va ser que la societat encara depenia poc d’aquestes tecnologies. Si passés una cosa semblant avui, quedarien afectats els sistemes de navegació, els telèfons mòbils, internet, els satèl·lits artificials...

I en realitat no hauríem de dir “si passés...” sinó més aviat “quan passi de nou...” perquè l’activitat solar té cicles de màxims i mínims amb major o menor intensitat. De manera que segur que tornaran a succeir episodis semblants. I és que el fet de viure a l’era tecnològica no fa que aquesta mena de fenòmens naturals desapareixin. En canvi, si que ens fa molt més vulnerables. En tot cas, el proper màxim d'activitat solar està previst pel 2011.

Però de moment seguim protegits de les radiacions pel camp magnètic del nostre planeta. Aquest serà un altre dels problemes a resoldre per colonitzar Mart. Allà la magnetosfera és molt feble i gairebé no protegeix.

La vida és un fenomen sorprenent, tossut i insistent, però també compta amb aliats inesperats que li ofereixen un mantell protector. En aquest cas un mantell magnètic, invisible però igualment efectiu.

Rubisco, o els nyaps de la natura

Les proteïnes són un dels components principals dels éssers vius. A part de l’aigua, nosaltres estem fets, sobretot, de proteïnes. Les proteïnes fan tota mena de funcions, estructurals, missatgeres, reguladores... De fet, la importància que té l’ADN és que allà és on tenim guardades les instruccions per fabricar les proteïnes.

Entre les proteïnes, hi ha un grup que s’encarrega d’una de les funcions més interessants: la de fer reaccions químiques. Són els enzims. Tot el metabolisme és simplement el conjunt de reaccions que fan els enzims. I això, és clar, també serveix per les plantes, que tenen els seus enzims propis, els bacteris i tota mena d’éssers vius.

Doncs hi ha un enzim que resulta tenir un parell de característiques ben curioses. El tenen les plantes i serveix per una reacció imprescindible per mantenir la vida a la Terra. Però malgrat ser tant important, el seu funcionament és dels més desastrosos que hi han. Un punt en contra de la “perfecció de la natura”.

Tots sabem que les plantes s’encarreguen de fer la fotosíntesi. Elles agafen el CO2 de l’atmosfera i fabriquen matèria orgànica (bàsicament sucres), alliberant oxigen en el procés. El mecanisme és molt complex i realment fascinant en alguns dels seus detalls, però el pas clau de tot és la reacció per la que el CO2 s’afegeix a molècules orgàniques. Això ho fa un enzim anomenat Ribulosa-1,5-bisfosfat carboxilasa però que es coneix com RuBisCo.

La seva importància deriva del fet que tota la matèria viva que hi ha a la Terra ha passat en algun moment per alguna molècula de Rubisco. El carboni del que estem formats nosaltres prové del CO2 que alguna Rubisco va captar de l’aire en les fulles d’alguna planta.

Però contra el que es podria esperar, la Rubisco funciona molt malament. En realitat és un dels enzims que fan la seva feina més lentament. Sols incorpora 3 molècules de CO2 per segon. Això pot semblar ràpid, però el normal per un enzim és anar a ritme d’uns quants milers de reaccions per segon, de manera que la Rubisco resulta patèticament lenta.

I, a sobre, no sempre funciona com toca. De vegades agafa oxigen en lloc de CO2, de manera que malbarata energia sense fer res de profit.

Però com que la natura funciona a base de nyaps, la solució no ha sigut l’aparició de formes més eficients de la Rubisco, sinó simplement tenir-ne molta. El seu baix rendiment es compensa per la seva abundància en les plantes. De fet, n’hi ha tanta, que la Rubisco és la proteïna més abundant de la Terra. S’ha calculat que ens toquen 10 quilos de Rubisco pura per persona.

La Rubisco és una proteïna molt interessant, però sobretot és una bona demostració de com funciona l’evolució. No aconsegueix els sistemes més perfectes, ni optimitza les coses de la manera més raonable possible. Si hi hagués un creador intel·ligent al darrera algú podria retraure-li que amb la Rubisco va fer un bon bunyol: Si alguna cosa no funciona prou bé, en lloc de millorar el diseny, simplement en poso més quantitat.

Per això costa entendre als que encara defensen el “disseny intel·ligent” per part d’un Creador Diví. Deuen tenir una idea molt pobre de les capacitats del seu Deu.

Trilobit; el senyor dels artròpodes

A part dels dinosaures hi ha una mena d’animals que acostumen a identificar amb els fòssils. Es tracta dels trilobits, uns artròpodes que apareixen sempre a qualsevol exposició de fòssils i sovint trobem en prestatges d’aficionats a recollir restes prehistòriques.

Els trilobits són un bon exemple de com de diversa ha sigut la vida al nostre planeta. Encara que molts cops es parla d’ells com si fossin un tipus concret d’animals, en realitat hi ha catalogades més de 15.000 espècies diferents de trilobits! De totes les formes de vida extingides i que ja sols en resten fòssils, els trilobits són els millor coneguts.

I a més, desprès dels dinosaures, són dels que tenen més adeptes. Segurament el fet que puguis tenir-lo a la mà per estudiar-te’l de ben aprop ajuda molt. Un Tiranosaure fòssil és menys abundant, és molt menys manejable i no el pots tenir a la lleixa. Per contra, la mida dels trilobits és raonable. Els més petits fan pocs mil·límetres, i el més gran fa poc més de mig metre.

En realitat tampoc hauria de ser una sorpresa que hi hagi tants tipus de trilobits si recordem que el tipus d’animal que ha tingut més èxit evolutiu no són els mamífers, sinó els artròpodes. I els trilobits no deixen de ser un representant primitiu dels artròpodes marins.

Però el més fascinant és la quantitat d’informació que tenim sobre ells i la seva manera de viure. Perquè no tant sols han deixat els seus exosquelets fossilitzats. També s’han trobat rastres de trilobits que han permès saber, per exemple, quines espècies eren solitàries i quines gregàries. Hi ha rastres que indiquen agrupacions de centenars d’individus en un sol indret. Aquests rastres també han deixat clar de quina manera movien les potes per desplaçar-se.

I pel que fa als costums alimentaris, la forma de les peces de la boca també dona moltes pistes. La majoria semblen ser depredadors de petits invertebrats o carronyaires, però també n’hi havia d’herbívors, de filtradors i de paràsits. En això no eren gaire diferents dels artròpodes marins actuals.

Una altra dada que ressalta l’èxit evolutiu que van representar és la seva durada com a forma de vida. Els humans tant sols portem cinc milions d’anys al planeta, mentre que els trilobits van passejar pels mars durant prop de tres-cents milions d’anys. No hi ha gaires formes de vida que puguin presumir de resistir tant temps.

En realitat el que va acabar amb els trilobits va ser la gran extinció de finals del Permià. Però és que aquell esdeveniment va aniquilar més del 90% de les espècies de la Terra. Allò va ser la catàstrofe mediambiental més gran que ha conegut el planeta i ni tant sols els incombustibles trilobits van resistir. En comparació, l’extinció dels dinosaures va ser un petit incident.

Tot i que l’esperança és l’últim que es perd. Alguns investigadors creuen que encara podrien quedar trilobits vius en zones aïllades a les profunditats oceàniques. Com que de tant en tant apareixen animals que es consideraven extingits, no és impossible que algun dia es topin amb un trilobit passejant pel fons del mar.

Olors i sabors

Classificar i ordenar ens facilita, i molt, la comprensió de les coses, però al mateix temps implica una certa pèrdua de perspectiva, perquè les coses mai són blanc o negre ni admeten classificacions estanques. I això es pot observar quan parlem dels sentits del gust i de l’olfacte. Els considerem diferents, els identifiquem com coses diferents, tenim paraules diferents i malgrat tot, els límits que els separen no són nítids i les seves percepcions es fonen imperceptiblement.

En realitat no és estrany que d’entrada es considerin diferents. Un el localitzem a la boca i el relacionem amb objectes sòlids o líquids que mengem. L’altre es troba al nas i el que percep són aromes portats per l’aire. I una anàlisi més detallada encara revela més diferències. Podem detectar cinc sabors: El dols, el salat, l’àcid, l’amargant i darrerament s’ha reconegut el que anomenen umami. Tant sols cinc, mentre que d’aromes en podem discriminar milers!

Però la mateixa anàlisi ens dirà que el mecanisme de funcionament del sabor i de l’olfacte són iguals pel que fa a les cèl·lules. A la boca, especialment a la llengua, però també al paladar, hi tenim cèl·lules especialitzades en percebre els sabors. Abans es deia que estaven situades en determinades zones, però ara sabem que això és exagerat. Si que n’hi ha més d’un tipus que d’un altre en determinats indrets, però arreu les podem trobar totes.

Aquestes cèl·lules tenen receptors a la membrana cel·lular. Això simplement és una proteïna a la que pot enganxar-se alguna molècula concreta. Quan això passa, la cèl·lula s’activa i envia un senyal a les neurones que faran que el cervell “senti” el sabor corresponent.

I la clau és que hi ha cèl·lules que detecten molècules dolces, altres detecten les salades (bàsicament detecten el sodi), altres ho fan amb l’hidrogen i són les que envien senyals d’àcid. I les de l’amargant i l’umami detecten altres tipus moleculars més concrets.

Però discriminen poc. Hi ha molts tipus de sucres diferents que poden ser reconeguts, però el senyal que les cèl·lues envien sempre és el mateix: dolç. Un sistema sensible, però poc refinat.

La refinació la trobem a l’olfacte. El funcionament és exactament el mateix, però aquí si que tenim respostes diferents per cada molècula diferent. Per això hi ha moltíssims més matisos d’olor que de sabor.

Per sort, el sistema no funciona aïllat. El menjar que tenim a la boca deixa anar aromes que són detectades per les cèl·lules de l’interior del nas, i el que el cervell percep és la barreja de sabors i aromes que tenim a la boca. Això enriqueix extraordinàriament la nostra capacitat per gaudir dels infinits matisos del menjar. No és casualitat que quan estem constipats, i amb el nas bloquejat pels mocs, el menjar sembli que perdi sabor. Simplement estem deixant de detectar la part aromàtica dels aliments.

Però el sentit de l’olfacte té una altra característica. Quasi tots els sensors que tenim pel cos, de sabor, de dolor, de tacte, del que sigui, envien senyals que són processats per neurones intermèdies camí dels centres del cervell. Això fa que siguin missatges complexos i matisats. En canvi, els receptors de les olors envien el senyal directament al cervell. Sense cap modulació intermèdia. Potser per això les olors poden ens despertar respostes tant notables. Hi ha records llunyans que crèiem oblidats i que, tant bon punt sentim una olor determinada, poden tornar tant frescos com al primer moment.

En realitat les olors ens poden despertar sentiments d’atracció i de repulsió més intensos que cap altre dels sentits. I això que nosaltres som animals bàsicament visuals. Com deu ser el món de les olors per animals que el tenen realment desenvolupat?

Potser que ens hi posem

En pocs dies s’acumulen les males notícies pel medi ambient. En realitat no son novetats, tant sols es confirma allò que ja sabem, encara que alguns s’entestin en negar les evidències.

D’una banda, es va fer públic l’informe encarregat per les autoritats britàniques i que advertia de l’impacte ambiental i econòmic de l’escalfament global que està provocant l’activitat humana al nostre planeta. Poc desprès es va conèixer una investigació que alerta sobre la desaparició de les espècies marines en menys de 50 anys. La causa és, naturalment, la sobreexplotació dels mars. Finalment l’Organització Meteorològica Mundial acaba d’informar que els nivells atmosfèrics de gasos hivernacle han arribat a un nou rècord.

De vegades donen ganes de cridar: “Ep! Que els científics ja han fet la seva feina! Ja estem tots avisats i sabem el que ens ve al damunt! Ara toca a la societat fer alguna cosa!!

Però el cas és que fer, el que es diu fer, no es fa gaire res.

Per exemple, Espanya es va allunyant progressivament del compliment dels protocols de Kioto. I no passa res. La majoria de nosaltres ens indignem durant una estona, però prendre mesures per estalviar energia? Per generar menys gasos contaminants? Per mantenir un medi ambient net? Sobre el paper tots hi estem disposats, però a l’hora de la veritat, aquestes mesures costen un esforç o diners. I per petit que sigui l’esforç o la despesa, resulta molt més ràpid dir-se que total no servirà de res, que els polítics ja faran alguna cosa o que els científics ja trobaran la manera de solventar-ho.

Doncs, aquesta vegada no. Som com nens malcriats que viuen per sobre de les seves capacitats i incapaços d’anar al lavabo si no és en cotxe. Que per no avorrir-nos construïm pistes amb neu artificial a ran de mar i, a sobre, en mega-complexos en zones amb dèficit d’aigua. Que no dubtem en fer desaparèixer zones verdes per tal de poder construir més xalets.

Oh, si!, quan ho fan els altres ens indignem, però si xalet és el nostre xalet, sempre tenim un motiu per justificar-ho. El nostre dret a l’oci és sagrat, que per això treballem tot l’any. I ja que podem pagar-ho, doncs gastem tota l’aigua que calgui i posarem l’aire condicionat a deu graus durant l’estiu i la calefacció a trenta graus durant l’hivern.

Doncs això ja no s’aguanta gaire més. Cal fer alguna cosa i el que sigui costarà diners. No en abstracte, sinó diners de la nostra butxaca. Millor anar-se fent a la idea, perquè com més triguem a començar, més car ens sortirà.

Als estats Units ja han tingut el Katrina i uns quants huracans més. La factura que paguen pels seus efectes és real i la causa és l’activitat humana. Aquí al Mediterrani no tenim huracans, però tindrem llevantades cada vegada més fortes per tardor i sequeres més extremes a l’estiu. Tot això costarà molts calers, que haurem de pagar en forma d’impostos o de la pròpia butxaca quan ens toqui directament. Desprès li donarem la culpa al govern o a la mala sort, però part de la responsabilitat és nostre, per limitar-nos a esperar que algú faci alguna cosa mentre nosaltres no fem res.

Desprès de tot, tampoc és tant difícil. Si es pensa una mica com reduir el consum energètic d’una casa, de seguida t’adones que n’hi ha mil maneres. Per exemple usar bombetes de baix consum. Si, si, sabeu de que parlo i es venen a la mateixa botiga que les normals, però certament son més cares. A la llarga sortiran més econòmiques, però qui pensa a llarg termini? O potser fer servir el transport públic. Però és clar, és incòmode i no em deixa exactament on vull anar. A més, hauria de caminar una mica! Impensable. Millor m’engreixo i desprès ja em gastaré els calers al gimnàs o fent règim.

Certament les coses som més complicades i caldrà replantejar moltes activitats. Això també costarà diners. Perquè no és pot dir simplement: aquesta empresa contamina, per tant la tanquem. Hi ha famílies que depenen d’aquestes activitats i cal oferir altres sortides laborals. De nou, més diners i més esforços.

I tot això és molt difícil. A la propaganda de la pel·lícula de l’Al Gore “Una verdad incómoda” ho descriu molt clarament: “És difícil fer entendre a algú alguna cosa, quan el seu salari depèn de que no ho entengui”.

Tot plegat és com si en un edifici sonessin les alarmés d’incendi, però ningú fes res per sortir ni per apagar el foc. Doncs sembla que aquesta vegada si que hi ha motiu d’alarma. És complicat i requereix esforços, però potser que ens comencem a moure. Tant a nivell global com individual. No fer res serà molt pitjor.

Legionaris i aires condicionats

De tant en tant van apareixent notícies sobre un brot de legionela en algun indret. Aleshores, les autoritats sanitàries comencen una recerca contra rellotge per entre les torres de refrigeració de la zona per tal d’identificar l’origen del brot. Normalment passats uns dies, el focus infecciós es pot localitzar i la tranquil·litat torna... fins la propera vegada.

Però la malaltia del legionari va tenir un origen ben curiós. El nom ja dona una pista, encara que una mica enganyosa, perquè els legionaris que li van donar nom van ser, en realitat, els assistents a la 58 Convenció anual del Departament de Pennsylvania de la Legió Americana.

Hi havia delegats, familiars, conferències, parada militar, homenatges a la bandera i tot això, en una reunió que va tenir lloc del 21 al 24 de juliol del 1976. Però els problemes van començar ben aviat, perquè entre els dies 22 de juliol i el 3 d’agost, molts assistents van començar a caure malalts. En tots els casos es donava febre i pneumònia, encara que l’alarma va trigar a saltar, perquè molts dels assistents ja havien tornat a les seves cases quan van caure malalts.

De totes maneres els epidemiòlegs aviat es van adonar que el que tenien en comú els malalts era que o bé havien assistit a la convenció o bé havien estat a prop de l’hotel on es feia la reunió. I encara van precisar més: els casos més greus eren els que havien passat molta estona al vestíbul o per l’acera enfront la porta de l’hotel. A més, un cop a casa els familiars dels afectats no van caure malalts. Tot plegat suggeria un agent patogen que es transportava per l’aire i que difícilment s’encomanava persona a persona.

Al final de l’episodi havien emmalaltit 221 persones i 34 d’elles van morir de pneumònia o altres complicacions. Malgrat tot, els metges seguien sense saber que era el que ho havia causat. Van fer cultius per tota mena de bacteris, van buscar presència de virus, van cercar paràsits... res.

La primera pista va aparèixer en uns cultius molt particulars per identificar riquètsies. Aquests són uns microorganismes semblants als bacteris, però que tenen la particularitat de ser paràsits intracel·lulars obligats. És a dir, que sols poden viure dins de cèl·lules d’altres organismes, normalment insectes. No cal dir que els medis per cultivar riquètsies són molt més complexos que els necessaris per cultivar bacteris normals.

Però va ser en aquests cultius on va aparèixer per primera vegada alguna cosa. Uns petits microorganismes que, quan els van injectar a conills d’indies, els van fer emmalaltir. I a la melsa d’aquests animals s’hi van poder observar de nou uns petits microorganismes que els investigadors van intentar cultivar amb molta cura. Amb ells van poder fabricar antisèrums per fer anàlisis a les mostres de sang dels pacients i... bingo! Els resultats van donar positiu! Aquells bacils eren els responsables de la malaltia.

Mica a mica els van anar caracteritzant, i els van batejar amb el nom de Legionella pneumophila. Va resultar que eren molt exigents pel que feia al medi de cultiu, per això mai s’havien identificat abans. A més, tampoc es tenyien bé amb les tècniques habituals, cosa que les havia fet passar desapercebudes en altres brots que havien tingut lloc anteriorment i en molts cassos que van apareixent aïllats de manera habitual.

Però quan van posar a punt mètodes per identificar-les, tot va resultar més fàcil. Hi havia una malaltia ja descrita i menys greu, anomenada febre de Pointac, que també la causaven elles. I sorprenentment va resultar que és un microbi força abundant a la natura. En gairebé tots els ambients aquàtics se'n pot trobar. El que passa és que normalment hi és en concentracions petites i no representa cap risc per la salut.

Una altra cosa és en els dipòsits d’aigua dels aires condicionats. Allà es troba sobtadament amb la temperatura ideal els nutrients necessaris i molta aigua. Aleshores pot créixer i proliferar fins arribar a concentracions molt altes. Si a sobre surten microgotetes que son transportades amb l’aire condicionat, doncs ja tenim un brot de legionelosi en camí.

I sort que no és terriblement agressiva, per això els que ho pateixen són normalment persones que ja estan delicades de salut. Com que a més hi ha antibiòtics que permeten tractar-la, moltes vegades sembla que a la premsa se'n fa un gra massa. Certament un brot de legionela és una cosa seriosa, però perfectament controlable i tractable. No cal crear alarmes injustificades.

Un món de titans

Quan es parla de vida fora de la Terra, de seguida es pensa en Mart. Allà és on hi ha els robots exploradors, allà és on es pretén enviar una missió tripulada i allà és on es planteja la possibilitat de colonitzar-ho per part dels humans.

Però en realitat hi ha altres indrets del sistema solar que també tenen probabilitats d’albergar vida i on els humans tindríem més facilitats per adaptar-nos i colonitzar-ho. I un dels més poc coneguts és Tità, un satèl·lit de Saturn.

El problema amb Tità és que té una atmosfera molt espessa. Per això, fins fa poc no en coneixíem gairebé res d’aquest mon. I, a sobre, algunes coses que creiem que sabíem eren errònies. Per exemple, la seva mida es va sobredimensionar durant molt temps, justament per l’atmosfera tant espessa que te. La superfície del satèl·lit estava uns centenars de quilòmetres per sota del que es pensava.

Per sort, les coses estan canviant, i ara hi ha una sonda, la Cassini-Huygens, explorant Saturn i Tità. La Cassini és la part que està orbitant, mentre que la Huygens es va separar i va descendir fins la superfície de Tità a finals del 2005. Un bon exemple de col·laboració: La Cassini és de la NASA, mentre que la Huygens és de l’ESA, l’agència espacial europea. El cas és que ara ja tenim imatges de la seva superfície, dades de la seva atmosfera i, com sempre, moltes respostes que han obert encara més preguntes.

Tità és més gran que el planeta Mercuri, i no cal dir-ho, que el planeta nan Plutó. Però el més interessant és la seva atmosfera. És una mica més densa que la de la Terra. I això pot ser genial, perquè, si ajuntem la densitat de l’atmosfera amb la poca gravetat..., hi ha qui calcula que a Tità els humans podríem volar simplement amb ales enganxades als braços!

Però, a més, l’atmosfera és interessant per la composició. Gairebé tot és nitrogen, però també hi ha metà i altres compostos com l’età, l’amoni, el cianhídric... I molts d’ells es creu que composaven l’atmosfera de la Terra primitiva. Son algunes de les peces a partir de les que es van formar la vida. L'obstacle és que no hi ha aigua líquida. Fa massa fred (180°C sota zero!). El problema que tenen els científics és explicar d’on prové el metà que hi ha allà. N’hi ha molt. Potser prou com per formar llacs de metà.

I el més interessant és que segurament seria més fàcil colonitzar Tità que no pas Mart. L’atmosfera de nitrogen ja la tindríem. A sobre, fa d’escut protector enfront les radiacions, cosa que no passa a altres indrets. Tant sols caldria afegir oxigen i fer desaparèixer uns quants gasos tòxics com el cianhídric. Molt bé, és una feina immensa, però a Mart encara ho serà més.

La llàstima és que l’atmosfera és tant densa que no permet veure gran cosa del cel. Quan la Huygens va descendir, no podia localitzar on era el Sol. L’únic que es veu és un cel de color taronja més o menys brillant i uniforme. Pensar que pots estar a la superfície de Tità, que allà a prop, cobrint el firmament hi ha el grandiós espectacle dels anells de Saturn i que no els pots veure, perquè els núvols ho tapen sempre, ha de ser molt frustrant!

De totes maneres, si algun dia llunyà aconsegueixen aclarir l’atmosfera, us podeu posar dempeus que el major centre turístic del sistema solar serà Tità. La imatge de Saturn i els seus anells creixent com un gegantesc arc de Sant Martí aparentment sòlid i ocupant bona part del cel visible deixarà en no-res la grandiositat del Gran Canyó del Colorado, les illes dels mars del sud o tot el que us passi pel cap.