El desert extrem

Fa uns anys vaig tenir la sort de poder visitar el nord de Xile. Allà hi ha uns quants indrets turístics, però que encara no han sigut assaltats per les multituds, de manera que es manté l’encant. I un d’aquests indrets és “El Valle de la Luna”, al cor del desert d’Atacama. Tenia curiositat per passar-hi, perquè es considera l’indret més àrid de la Terra.

El rècord no és immerescut. La precipitació anual és d'uns tres mil·límetres. És l’únic indret del món on han mesurat humitat ambiental “zero”. I va tenir un període sense que plogués ni un sol dia durant... quaranta anys!!

L’indret és realment màgic, lunar. Un lloc on la geologia és mostra en la seva plenitud en contrast amb la manca absoluta de vida. De fet, alguns dels experiments que van fer les sondes Vicking quan van anar a Mart els havien reproduït en aquell indret i no havien pogut detectar signes d'activitat biològica, ni tant sols microbiana.

I encara que certament hi ha turistes, encara no son multituds i no és difícil allunyar-se una mica, mirar en direcció oposada a la carretera i admirar la solitud inhòspita, però bellíssima, d’un indret tant extrem.

Però tanta sequedat resulta sorprenent. Després de tot, aquell indret no està tant lluny del mar. De fet, el desert d’Atacama arriba fins a la línia de la costa. Certament, a la costa les condicions no son tant extremes i hi ha prou humitat per mantenir una certa vegetació i permetre assentaments humans. Aleshores com és que no hi ha gens de pluja ni humitat al Valle de la Luna ?

La resposta està en l'orografia del terreny. El desert de seguida agafa molta alçada. De mitjana està a més de 800 metres sobre el nivell del mar. A sobre, hi ha la “Cordillera Domeyko”, una petita serralada entre el cor del desert i l’Oceà pacífic. (Petita en comparació amb els Andes, perquè allà gaire res és petit.)

El cas és que l’alçada i les muntanyes fan que la humitat provinent del mar condensi i precipiti en forma de pluja o neu abans de poder arribar a l’alçada del Valle de la Luna. Es diu que és una regió d’”ombra de pluja”. Al món n’hi ha uns quants indrets com aquest. Llocs on les muntanyes barren el pas als núvols.

El cas d’Atacama és prou curiós perquè pots estar mullant-te els peus a les platges de l’oceà Pacífic, agafar un cotxe i en poques hores caminar per un terreny on l’aigua no hi arriba mai. El contrast és brutal.

Però, amb l’excepció del Valle de la Luna, la resta del desert d’Atacama no és completament estèril. Hi ha les llavors de moltes plantes. Alguna vegada plou, i encara que l’interval entre pluges pot ser de varis anys, quan ho fa, la vida rebrota amb una intensitat increïble. És quan tenen lloc les floracions del desert. En poques hores totes les plantes germinen, el desert es tenyeix amb una catifa vegetal que floreix immediatament, cobrint el terra de plantes allà on feia poc sols hi havia sorra. Amb celeritat frenètica, el terreny s’omple de llavors i les plantes moren en uns pocs dies.

I és que la vida és tossuda i persistent. I per poc favorables que siguin les condicions, sempre intentarà resistir. Tant sols cal una mica de nutrients i un xic d’aigua. I paciència.

Tant sols a indrets com el Valle de la Luna no hi ha manera. Però això també és part de la seva bellesa.

Meme

Doncs la Reusenca m’ha passat el meme que corre ara i per una vegada deixaré els posts interessants. Però igual que fa la majoria, ja aviso que aquest no ho serà gaire d'interessant. Per cert. Qui els pensa els memes aquests? I d’on ha sortit el nom de meme?

Per què vas crear la teva bitàcola?

Doncs primer vaig descobrir els blogs un dia que tafanejava per internet, vaig posar el meu nom al Google i vaig trobar que un post parlava de mi (??). Desprès de flipar una mica, vaig veure que allò era un blog i que n'hi havia molts més. Vaig seguir llegint-ne, vaig començar a deixar algun comentari i al final, (i amb l’empenteta de l’Estranya) vaig decidir-me a provar-ho. Primer pensava posar uns quants posts de temes científics i deixar-ho córrer. No imaginava que tingues tant rotllo per explicar.

Quantes bitàcoles llegeixes al dia a part de la teva?

Les que tinc aquí al costat, les que deixen comentaris i algunes més que trobo saltant de comentari en comentari.

Saps què és un lector d'RSS? Si la resposta és sí, quin utilitzes?

Doncs no ho sabia, però com que el meme ja fa uns dies que corre ja ho he buscat i descobert. I no, no en faig servir cap.

Has banejat alguna vegada gent pels seus comentaris?

No. La veritat és que no he topat mai amb cap comentari fora de to ni res semblant. Suposo que al no ser temes personals, tothom pot opinar des del punt de vista que sigui. En canvi, un dia vaig descobrir que m’havien banejat en un blog. I no tinc ni idea del perquè. Ni tant sols recordo haver-hi deixat cap comentari. O potser en vaig fer algun amb “mala pata”. (La Llum no és l'única que fica la pota amb freqüència).

Quin és el benefici i el perjudici que t'ocasiona aquest món de les bitàcoles?

Benefici? Doncs m’ha fet gràcia descobrir que els temes científics si que interessen a la penya. Pensava que passaria poca gent pel blog, perquè no hi ha temes personals, res de morbo, ni brometes, ni coses divertides. Vaja!, que pensava que el trobarien molt “soso”, i la sorpresa és que si que hi passen i a sobre el llegeixen i ho comenten.

I també puc considerar un benefici la dinàmica que s’agafa. Pensar un post pel dia següent, mirar de fer-lo entenedor, buscar informació actualitzada i descobrir coses noves. És divertit i enriquidor.

Perjudici? Mentre no m’ocupi un temps excessiu, cap.

I com que ja fa dies que el meme corre per aquí, jo ja no el passo a ningú.

Tots som mutants

És ben curiós notar com quan una paraula es popularitza, sovint acaba per adquirir un sentit diferent a l’original. Per això ja molt pocs recorden que el “salari” original era quan, antigament, et pagaven en sal enlloc de diners. Doncs una cosa semblant està passant amb la paraula “mutant”. Aviat, mutant s’identificarà amb alguna cosa similar als personatges de les pel·lícules “X men” o “Els 4 fantàstics”. Però en realitat és una mica diferent perquè, de fet, podríem dir que tots ho som de mutants.

Estrictament, una mutació (de les de veritat) és, simplement, un error en la seqüència del ADN, el nostre material genètic. L’ADN és on les cèl·lules tenen les instruccions per saber quines proteïnes han de fer i com les han de fer. Normalment es posa l’exemple d’una fàbrica de cotxes. L’ADN vindria a ser el llibre d’instruccions per fabricar i muntar el cotxe. Si en el llibre hi ha un error (una mutació) el cotxe sortirà diferent de la resta. El més normal serà que funcioni pitjor, però també pot ser que tinguem sort i l’error no és noti. I de vegades, molt excepcionalment, podria ser que anés millor.

Però per tal que podem anar creixent i reproduint-nos les cèl·lules es van dividint, per tant, cal fer còpies de l’ADN. I aquí és on, de tant en tant, apareixen els errors. De fet, és una mica inevitable. Fa poc vaig assistir a una conferència on el presentador (el doctor Perucho) ens recordava que el nostre ADN conté 3000 milions de parells de bases (de “lletres”) i que el nostre cos està fet per uns 100 bilions de cèl·lules. Per tant, la possibilitat d’error en copiar un “text” tant llarg tantíssimes vegades és prou alta com per assegurar que en el nostre cos n’hi ha un bon grapat de mutacions.

El que passa és que normalment no són greus. Tots tenim dues copies d’ADN, el que ens va llegar el pare i el que ens va llegar la mare. Per tant, si una té instruccions no funcionals sempre ens queda l’altre per anar fent. L’únic problema està en el cromosoma “Y” dels mascles, del que no en tenim una altra còpia. Aquest es creu que és un dels motius que fan que l’esperança de vida dels homes sigui inferior a la de les dones, i que els homes envelleixin pitjor. S’acumulen mutacions en el cromosoma Y que no poden compensar-se amb res.

I la resta de mutacions poden ser irrellevants. Una errata en un text, però que no modifica la seva interpretació. Altres vegades, si els errors són molt seriosos, la cèl·lula mor i s’acaba el problema. Però de vegades la cèl·lula no mor i segueix amb la mutació. Si el problema afecta al ritme de creixement, és possible que aparegui un tumor.

Però les mutacions més importants són les que tenen lloc en les cèl·lules germinals, òvuls i espermatozoides. De vegades passa, i aleshores, la criatura que neixi tindrà aquell error en totes i cada una de les seves cèl·lules.

Una vegada més, el més probable és que no passi res. Segur que tots en tenim algunes d’aquestes. I si la mutació és important, l’embrió difícilment serà viable i tindrà lloc un avortament espontani al principi de l’embaràs. Això és una cosa que passa amb més freqüència de la que és pensa. Bastants endarreriments en la regla son, en realitat, embrions que no resultaven viables ja de bon començament.

Altres vegades, la mutació no afecta la viabilitat però si que es fa notar. L’exemple típic és la gent albina. Tenen una mutació que impedeix fer el pigment que enfosqueix la pell. Dona problemes de sensibilitat al Sol, però no compromet el funcionament de la resta del cos.

I, és clar, per generar un mutant dels de les pel·lícules, quantes mutacions simultànies i funcionals totes caldrien? Un grapat impensable. No es pot començar a modificar l’esquelet, el metabolisme i la composició cel·lular a base de mutacions i esperar que surti alguna cosa funcional.

Però tant se val. Les pel·lícules tenen èxit i aviat tothom sabrà que una mutació es “allò que fa que et transformis en roca, o et surtin ales, o puguis tornar-te invisible”. És una mostra més de l’evolució del llenguatge.

L'anomalia

Hi ha projectes que donen sorpreses inesperades, fins i tot desprès del que es pensava que seria el final de la història. Això és el que ha passat amb una de les missions més emblemàtiques i antigues de la NASA. La de les sondes Pioneer.

La Pioneer 10 es va llençar al març del 1972, ja fa més de trenta anys! Va ser la primera nau que va apropar-se als planetes exteriors. Va aconseguir imatges dels satèl·lits de Júpiter i també va fer-se famosa perquè portava una placa amb un dibuixet d’un home i una dona i de la trajectòria que havia seguit la sonda (per si algun ET la trobava). Desprès, la nau va continuar el seu camí cap a les estrelles enviant senyals de radio cada vegada més febles. Finalment, al gener del 2003 es va rebre l'últim senyal. De fet, de tant en tant encara intenten captar algun senyal, però fins ara sense èxit.

L’abril del 1973 es va enviar una altra sonda, la Pioneer 11, que havia de visitar Júpiter de nou, però també Saturn. La missió va ser un èxit de nou, i a l'igual que la seva germana, la nau va anar enviant senyals a mida que s’anava allunyant del Sol. Finalment, a finals dels 90 va emetre el darrer “bip”.

Tot va anar com s’esperava, els objectius s’havien acomplert, les naus havien proporcionat informació sobre els grans planetes exteriors, havien obert el pas a la següent generació de sondes (les Voyager) i durant molt temps van seguir enviant dades sobre camps magnètics, fluxos de partícules i coses així.

Però alguna cosa no acabava d’anar bé.

Mica a mica, els tècnics de la missió es van adonar que les naus no seguien les trajectòries correctes. Hi havia una petita, molt petita desviació que no podien explicar. Un fenomen que es va conèixer com la “Anomalia Pioneer”.

El que passa és que la sonda sembla que s’estigui frenant lleugerament. Com si una força gravitacional l’empenyés una mica cap al Sol. Un efecte molt petit, però que fa que les naus es trobin a 400.000 km de l'indret on suposadament haurien d’estar. Tenint en compte la immensitat del viatge que han fet, la diferència és minúscula, però hi és, i requereix una explicació.

Al principi es va pensar que potser era l’efecte d’un planeta no identificat que sumés la seva gravetat a la del Sol i afectés a la Pioner 10. Però no podia ser, ja que la Pioneer 11 patia el mateix fenomen, i les dos naus viatgen en direccions oposades del sistema solar.

També es va analitzar el disseny de les naus. Potser tenien alguna pèrdua de gasos, que afectes els sistemes de transmissió? Però de nou, el resultat va ser negatiu.

Aleshores es van començar a buscar explicacions més imaginatives. La gravetat es comporta diferent quan estem lluny del Sol?, la geometria de l’espai es modifica una mica? I ha algun tipus de matèria o de radiació desconeguda que afecta les naus?

De moment encara no hi ha resposta.

Es va pensar analitzar la trajectòria d’altres naus, com les Voyager, que també es troben en l’espai exterior, però aquestes ja havien tingut moltes maniobres de correcció de la trajectòria que emmascararien l’efecte de l’anomalia Pioneer. Potser amb la sonda "New Horizons", que va sortir al gener cap a Plutó es podrà detectar alguna cosa. I també s’especula sobre si valdria la pena dissenyar una missió enfocada a estudiar aquest efecte.

Però de moment el misteri continua. Potser al final sols serà un problema tècnic de les naus o potser caldrà revisar a fons els conceptes que tenim sobre la gravetat i l’espai. En tot cas, l’exploració espacial segueix sent una fascinant font de misteris que ens obliguen a continuar fent-nos preguntes.

Segurament aquest deu ser el darrer llegat de les velles sondes Pioneer.

Més sobre els creacionistes

Diuen, i jo hi estic d’acord, que sempre és una bona idea intentar entendre el punt de vista dels que no pensen com tu. Normalment no canvies la teva opinió, però potser pots aprendre alguna cosa o, si més no, entens el perquè dels seus motius. Per això, de vegades miro webs o fulletons dels defensors del creacionisme.

Però sincerament. No els entenc.

Desprès de tot, la teoria de l’Evolució tampoc és tant estranya. La física quàntica ho és molt més. I la teoria de la relativitat ens porta a fer afirmacions que van realment contra l'experiència de cada dia. El temps pot anar a velocitats diferents, hi ha velocitats impossibles de superar, mesures que donen resultats diferents poden ser correctes alhora... I malgrat tot, no desperta l'hostilitat de l’Evolució.

Si, ja ho sé. És perquè l’Evolució afirma coses que estan en contradicció directa amb la Bíblia. El món es va fer en sis dies o en milions d’anys? L’home ha evolucionat d’animals més primitius o no? Al final la pregunta és: La Bíblia és un tractat de zoologia i geologia que cal interpretar literalment? O és una guia sobre la moral, la fe i l'ètica?

Naturalment tothom pot creure el que prefereixi. Però el que no poden fer és mentir sense escrúpols. I els creacionistes ho fan. Vaja si ho fan!

Per exemple, per demostrar que l’evolució no té lloc diuen: ”El fet que els ossos de les aletes de les balenes siguin homòlegs als dels braços dels mamífers terrestres no indica en cap cas que evolucionessin d’una criatura terrestre ja que perdre una funció seria el contrari de l’evolució”.

Coi! Evolució vol dir canvi i adaptació. Per adaptar-se a la vida marina, perdre apèndix que ja no faràs servir i de pas guanyar hidrodinamisme és una bona estratègia. L’evolució no ha de seguir els camins que a nosaltres ens semblin. El que fan els creacionistes és dir: L’evolució ha de seguir el camí que a mi em sembla. I si no ho fa, vol dir que la Teoria de l’Evolució es falsa. Un raonament molt científic.

Una altra bestiesa que acostumen a fer és posar la seqüència de l’evolució de l’home fent servir els fòssils que volen, en l’ordre que volen i amb les explicacions (falses) que volen. I sempre posen un ximpanzé al principi! Pobres ximpanzés, com si ells no haguessin evolucionat també.

I, és clar, qualsevol discussió sobre els mecanismes de la teoria de l’evolució ho consideren la prova que “fins i tot els científics reconeixen que no està demostrada”! Això que la ciència sempre està posant a prova les teories sembla que és un detall que no cal esmentar. I ara com ara, la Teoria de l’Evolució de Darwin, amb les modificacions que s’han anat fent, com en qualsevol teoria, és la millor explicació que tenim sobre perquè el món és com és. I el creacionisme no és cap alternativa.

Ja se que no és la primera vegada que en parlo (ni, em temo que serà la darrera) però és que em costa de mantenir-me impassible enfront de mentides tant descarades. Si és que semblen polítics en campanya electoral!

(Per cert, aquí teniu un blog on comenta d’una manera molt divertida un còmic creacionista. Llarg, però val la pena.)

Uns convidats molt indesitjats

Podríem admirar la seva increïble capacitat d’adaptació, la seva resistència física, les estratègies que han desenvolupat per tenir un èxit evolutiu indiscutible, fins i tot per la seva habilitat per amagar-se. Podríem, però no ho fem perquè, en certa forma són enemics nostres. Intentem eliminar-les, matar-les, exterminar-les i fer-les desaparèixer de les nostres llars. Cal dir que sense gaire èxit. Són les paneroles (altrament dites “cucaratxes”).

Difícilment trobarem algú que li agradin. I menys quan les trobes de nit passejant per la cuina. I les trepitges i elles segueixen com si res. I a sobre, potser recordes que per cada una que veus, n’hi ha dotzenes d’amagades. I finalment, cal no oblidar que són transmissores de malalties i al·lèrgies. Vaja, un encant de criatures!

Però no ens hauria d’estranyar que costi tant desempallegar-nos d’elles. Fa uns quatre-cents milions d’anys que corren pel planeta. Nosaltres, uns nouvinguts, encara no en fa cinc. Elles van sobreviure al cataclisme que va acabar amb els dinosaures i s’han estès per tot els ecosistemes imaginables. Unes campiones de l’adaptació.

Per exemple, una femella sols necessita ser fecundada una única vegada. Guardarà els espermatozoides i amb ells podrà anar fabricant ous la resta de la seva vida. A sobre, els ous els cuiden molt. No els deixen a la bona de Deu, sinó que se’ls emporten a sobre en una mena de paquets anomenats ooteques. Per això es diu que son ovovivípares.

I no en fa pocs d’ous. Les ooteques en poden tenir dotzenes, que donaran lloc a dotzenes més, que alhora.... Es calcula que una femella prenyada pot generar 350.000 descendents en un any!

I tenen altres característiques. Podeu intentar ofegar-les, però caldrà paciència. Poden estar 45 minuts sense respirar. Si les voleu matar de gana caldrà encara més temps. Aguanten un mes sense menjar. I si!: sense cap també resisteixen uns dies. Finalment també són expertes en no fer res. El 75% del temps, simplement s’estan quietes.

Ah! I mengen gairebé de tot. Les restes de menjar que ens cauen per la cuina, trossos de paper de diari, fusta, paneroles mortes..., diuen que amb un segell es poden alimentar perfectament una setmana.

N’hi ha moltes espècies, però les que ens emprenyen més son la panerola comuna Blatta orientalis, la panerola alemanya Blatella germanica i l'americana Periplaneta americana. Al menys, no són enormes com la Megaloblatta longipennis, que pot fer 18 cm de llarg!

També és cert el que diuen sobre que elles sobreviurien a una catàstrofe nuclear molt millor que els humans. Tot i que cal dir que en comparació amb altres insectes tampoc són excepcionalment resistents a les radiacions. Hi ha mosques que aguanten molt més.

I per acabar d’adobar-ho, són gregàries i viuen en comunitats més o menys organitzades. Això vol dir que s’avisen si hi ha menjar, cuiden les cries i coses així.

Uns enemics formidables!

De manera que ja ho sabeu. Cuines ben netes per no deixar-les menjar, cases ben airejades i fresques perquè en ambients càlids i humits viuen molt millor, insecticida de tant en tant si en detecteu alguna... i cap mena d’escrúpols. Són elles o nosaltres.

I paciència. La nostra victòria serà, inevitablement, temporal. A la llarga, tornen sempre.

Atracció a l'ambient

De vegades passa que dues persones es coneixen i hi ha una atracció immediata. Aleshores es diu que hi ha “química” entre elles, i segurament és una afirmació molt més correcta del que ens pensem. Perquè de vegades la culpa és exactament de determinats productes químics. No és el nostre atractiu, ni el nostre somriure encantador, ni tant sols l’elegància que desbordem. La causa son les feromones.

Tots sabem que el nostre cos fabrica hormones, que son substàncies que envien senyals entre unes cèl·lules i altres per modificar les respostes fisiològiques. Si una dona ha d’alletar un fill, doncs es genera una hormona, la prolactina, que fa que cèl.lules dels pits comencin a fabricar llet. Son un sistema intern de senyalització, perquè d’alguna manera les cèl·lules s’han d’assabentar quan toca fer unes coses i quan no.

Però hi ha substàncies semblants, que el que fan és enviar senyals a les cèl·lules d’altres individus. Nosaltres les fabriquem, les enviem a l’exterior, viatgen transportades per l’aire i són els altres els que les reben i responen en conseqüència. Aquests viatgers químics són les feromones.

Son molt útils si penseu en el comportament dels animals en llibertat. L’exemple més típic, i segurament la principal funció de les feromones, és per rebre informació sobre la receptivitat sexual de les femelles. Un lleó s’ho pensarà molt abans d’apropar-se a una lleona, a no ser que sàpiga del cert que la lleona és receptiva. I les feromones que alliberi la lleona són un dels senyals indicatius.

Hi ha experiments divertits. Per exemple: es dipositen feromones de dona en una cadira concreta situada entre unes quantes cadires més. Desprès es fa entrar homes a l’habitació i trobarem que aquella cadira serà la preferida per seure. “Alguna cosa” els atreu inconscientment cap allà.

La seva eficàcia pot arribar a ser impressionant. Hi ha insectes que detecten les feromones d’una femella a mes de vint quilòmetres de distància. Encara que tampoc és tant sorprenent si pensem que la naturalesa sempre intenta optimitzar tots els processos.

Les feromones també poden explicar alguns fets misteriosos. De vegades penses en algú que no has vist en anys i un moment desprès topes amb ell a la cantonada. Percepció extrasensorial? Un sisè sentit? Màgia? Casualitat? Potser no. Potser simplement hem detectat en l'aire una feromona particular que podíem identificar.

En el cas de les dones, les feromones també son la causa que moltes que viuen juntes acabin coincidint en els seus cicles menstruals.

I per on generem les feromones? Doncs per la pell, és clar, però en molta major quantitat en unes glàndules que tenim sota les aixelles i en la zona genital. No és casualitat que siguin justament aquests els indrets on surt el pèl quan arriba l’adolescència. Una substància que ha de ser portada per l’aire s’escamparà amb molta més eficàcia si està dipositada per la superfície de pèls que si està sobre la pell.

Però són molt potents, per tant el seu efecte ha de ser en dosis molt petites. Mentre que un subtil olor pot resultar atractiu, massa olor pot ser realment repulsiu. És la diferència entre algunes flaires que es detecten al metro en hores punta o l’olor de recent sortit de la dutxa.

Després de tot, si les feromones estan pensades per ser detectades a molt distància, cal anar amb compte en les “distancies molt curtes”. Això és una cosa que els adolescents, quan es posen perfums i colònies amb feromones (que n’hi ha), no tenen massa en compte i els resultats solen ser esborronadors. Una conseqüència de la idea habitual que “més sempre és millor”.

Partícules i més partícules

Per algun motiu, de les teories físiques s’espera que siguin “elegants”. Que amb pocs conceptes expliquin moltes coses o que amb poques peces puguin bastir universos complexes. Que amb una simple fórmula ens obrin un nou horitzó de coneixements. La simplicitat en l’origen és una cosa que els físics busquen des de sempre.
Ja a l’antiga Grècia en Demòcrit va postular que tota la matèria està composta de partícules indivisibles, els àtoms. I quan, molts segles desprès és va comprovar que era cert, el món va semblar més senzill. Tot el que veiem és simplement, el resultat d'interaccions entre un nombre limitat d’àtoms.
Encara va ser millor quan es va descobrir l’estructura dels àtoms. Un nucli, amb un determinat nombre de protons i neutrons, i un núvol d’electrons al seu voltant. Que hi hagués un nombre o un altre de protons era el que determinava el tipus d’àtom.
Per un moment va semblar que la física arribava al seu objectiu d’explicar la complexitat de l’Univers a partir de tant sols tres partícules elementals: el protó, el neutró i l'electró. Una visió aparentment simple i elegant.
Però de seguida va quedar clar que no era tant senzill. Amb els electrons va resultar que tenien parents. Ara sabem que hi ha partícules molt semblants als electrons, però amb masses molt més grans. Son els muons i tauons (o electrons mu i electrons tau). Per algun motiu la naturalesa va tenir el caprici de generar electrons molt més pesants.
També hi ha unes partícules quasi imperceptibles, que no interaccionen amb gaire res que son els neutrins. I en un exercici de marejar als físics, també hi ha tres neutrins. Un associat a l’electró, un al muó i un altre al tauó.
A més, cada una d’aquestes partícules té un contrari. Una partícula igual però amb la càrrega oposada. En el cas de l’electró seria un positró, i la resta tenen la seva antipartícula: antineutrí, antimuó, etc.
I per altra banda, teníem els protons i neutrons, que van resultar no ser tant elementals com crèiem. En realitat estan fets d'uns elements que sempre van en grups de tres, anomenats quarks. Aquestes son unes partícules molt curioses que s’agrupen en tres parelles que els físics han batejat amb uns noms divertits. Tenim el quark “amunt” i el quark “avall”, el “cim” i el “fons” i finalment el “encant” i l’”estrany”.
I, no podia ser d’una altra manera, també hi ha els corresponents antiquarks.
De manera que el somni de la ciència de poder explicar l’Univers amb tres elements s’ha esvaït del tot. Ara tenim tres tipus d’electrons, tres tipus de neutrins i sis tipus de quarks. I cada una d’elles amb la seva corresponent antipartícula. En total dotze partícules i dotze antipartícules.
Les preguntes ara són: Perquè tantes? I perquè aquesta tendència a tenir famílies de tres? Potser és que li agraden els trios a l’Univers?
Segurament hi ha alguna realitat dessota de tot això. I caldrà noves teories per fer-la sortir a la llum. És un camí llarg i complex en busca de la simplicitat i l’elegància.

Adicció a la xocolata

Un plat, a dins un tros immens de pastís de xocolata, ben farcit de xocolata i amb xocolata desfeta per sobre. Ulls que es dilaten, aromes que desperten als sucs gàstrics, boca que saliveja i la promesa d’un plaer infinit. Que dimonis te la xocolata que és tant plaent?

Doncs la resposta son les endorfines. La nostra font interior de plaer.

Tot va començar amb la morfina. Fa temps es coneix que la morfina té un efecte important sobre el sistema nerviós. Fa de narcòtic, analgèsic, provoca eufòria i tambè causa dependència. Però des d’un punt de vista biològic, tot això volia dir que les cèl·lules havien de tenir receptors per la morfina. Alguna cosa que informés a la cèl·lula que hi ha morfina per allà. I al 1973 els van trobar. Varis grups, quasi simultàniament van descriure els que van anomenar receptors opiacis.

Però no era normal tenir receptors per una substància que el nostre cos no fabrica. El més probable era que, en realitat estiguessin dissenyats per alguna altra substància endògena, i que la morfina fos prou similar com per confondre al receptor.

I efectivament. Poc desprès van identificar unes substàncies, molt més potents que la morfina, que el nostre cos fabrica i que activen els receptors opiacis. Degut a la història del seu descobriment es van considerar morfines endògenes, i per això es van anomenar endorfines.

El nostre cos té missatgers pel dolor. Substancies (anomenades algèsics) que les generem quan alguna cosa va malament i que serveixen de senyal d’alarma. Però també en té que compensen el dolor i que ens fan sentir bé, molt bé. Son les endorfines.

De fet, quan estem enamorats, una de les coses que ens passen és que estem inundats d’endorfines. Per això tot ens sembla tant fantàstic. També durant el sexe s’allibera una bona quantitat. I en practicar esport, el cansament del final està associat a un sentiment gratificant. Doncs el motiu és, un cop més, que el nostre cos allibera endorfines. El mateix passa amb determinades músiques que saps que et fan sentir bé.

Curiosament la llet materna en té una bona quantitat. Potser sigui un mecanisme per deixar als nadons, a més de satisfets, contents.

Ah! I riure! El riure també desencadena una onada d’endorfines dins nostre. Mala cosa anar emprenyats sempre!

De fet, quan algú s'injecta drogues com l’heroïna o la morfina s'arriben a tenir nivells en sang moltíssim més alts que no pas els d'endorfines. El que succeeix aleshors és que es bloqueja la síntesi d’endorfines endògenes. El cos interpreta que va sobradíssim d’endorfines i que ja no cal fer-ne més. Per això, quan la droga desapareix, apareix la síndrome d’abstinència. Ja no hi ha heroïna, però és que també han desaparegut les endorfines.

I la xocolata estimula molt la generació d’endorfines. Per això ens proporciona tant plaer. I per això sentim una mena d’addicció a la xocolata, igual que hi ha addictes a estar enamorat (no a estimar, que és diferent) o als esports. El que volem és un bany d’endorfines en sang.

Realment valia la pena descobrir el Nou Mon per moltes coses, però sens dubte, la xocolata n’és una de les importants.

Navegar a vela... espacial

Navegar és un plaer que té molta cosa de màgia. Aprofitar la força del vent per desplaçar-se, estar pendent del velam, sentir els moviments del vaixell... Els velers han sigut el motor de moltes civilitzacions i han permès a molts exploradors descobrir nous mons i indrets desconeguts.

Però potser encara li queda un futur insospitat a la navegació a vela. Potser també es podrà veure algun dia velers navegant per l’espai.

No és cap fantasmada. De fet, el primer intent el van fer els russos l’any passat, malauradament un problema en el llançament va fer fracassar la missió.

Naturalment, no seria el vent el que faria moure un veler espacial. O al menys el vent al que estem acostumats. L'impuls l’aconseguirien aprofitant el “vent solar”.

I és que el Sol emet llum visible, però també emet radiacions infrarojos, ultraviolades i moltes coses més. Com que l’energia del Sol prové de reaccions nuclears, també surten disparades tot d’emissions de tota mena: fotons, electrons, partícules alfa... una mena de vent de partícules provinents del Sol i en direcció a l’espai llunyà.

La idea és aprofitar aquest flux de partícules, especialment els fotons. Evidentment, la pressió que ens fa un fotò que xoqui contra nosaltres és menyspreable... però en realitat no és estrictament nul·la. I a sobre, en la vida real, rebem xocs provinents de totes les direccions. Però a l’espai, la majoria vindrien en una direcció concreta, i si tinguéssim una vela prou gran i prou lleugera, la pressió que farien, tot i que minúscula, seria suficient per començar a moure una nau.

Certament cal un material increïblement prim per fer la vela. Com més massa tingui, menys efectiva seria, perquè afegiria pes a la nau. També cal que sigui molt gran. No parlem de metres quadrats com en els vaixells del mar, sinó de quilòmetres quadrats de vela! I finalment, cal no tenir pressa. La velocitat que obtindríem en uns dies seria d'uns pocs centímetres per hora. Però no hi ha fregament, de manera que la velocitat sempre estaria augmentant, i cada vegada més de pressa. En tres mesos ja aniríem a uns quants milers de quilòmetres per hora... i sense haver gastat res de combustible!!

De fet, aquesta independència del combustible és la gran virtut dels velers espacials. Segurament caldria una mica de combustible per fer correccions en el rumb i coses així. Com que no hi hauria una orsa, la direcció sempre hauria de ser “viento en popa a toda vela”. I, a més, sense manera de tornar navegant a vela. Però en tot cas, per un viatge als planetes exteriors, aconseguir reduir a la meitat el consum de combustible ja és una gran cosa.

De fet, els velers espacials ja han aparegut en unes quantes novel·les de ciència ficció. De manera que, mentre no s’inventin el transbordador de feixos de Star Trek, serà una opció molt real per avançar en l’exploració de l’espai.

Més o menys el que va passar al neolític, quan les primeres barques amb una vela es van arriscar a anar allà on no hi havia anat mai ningú.

Buscant Troia

Hi ha gent que té les idees clares, molta empenta, capacitat d’organització, prou calers i a sobre sort, molta sort. Son aquells que s’embarquen en aventures esbojarrades i a sobre els surten bé, triomfen i es fan famosos. Realment de vegades fan una mica de ràbia, però també son d’admirar.

I un d’aquests paios va ser en Heinrich Schliemann, un aficionat a l’arqueologia i admirador de l’obra d’Homer que un dia, de petit, va somniar que trobaria les restes de la ciutat de Troia i que, contra tot pronòstic, se’n va sortir!

En Schliemann va partir de la base que la descripció de la guerra de Troia a “la Ilíada” estava basada en fets reals i no era simplement una llegenda. Una bona mostra de com de fascinant és la narraciò d'Homer. Pocs llibres segueixen sent best sellers uns quants milenis després de ser escrits. I això que la narraciò s'acava i et deixa a mitjes sobre el final de la guerra! Però amb tot, la història segueix meravellant als lectors de les diferents èpoques, i el jove Schliemann en va ser un cas extrem. Tant, que va estudiar a fons les dades que contenia el llibre i va decidir buscar les restes de Troia a partir d’aquella informació.

Abans, però va dedicar bona part de la seva vida a fer-se milionari amb diferents negocis pels estats Units, Rússia i Cuba. Desprès va estudiar arqueologia i molts idiomes. Entremig es va casar un parell de vegades i va tenir uns quants fills. Però finalment va decidir que ja estava bé, que tenia prou diners com per intentar el somni de la seva vida, i se’n va anar a Turquia, va comprar un turó i es va dedicar a excavar a l’indret on ell deduïa que hi havia la ciutat de Troia.

Cal pensar que en aquella època, parlem del 1870, l’arqueologia encara era una ciència que tot just començava. Però tot i així, basar-se en les dades del que venia a ser una novel·la d’aventures es va considerar una bogeria. Però l’Schlieman era tossut i entusiasta, i s’ho pagava ell mateix, de manera que no hi havia res a dir. A sobre, la buscava per Turquia, quan aleshores tothom pensava que, en el cas que hagués existit, Troia estaria a Grècia en un indret anomenat Bunarbashi.

Però segons l’Schliemann no podia ser. A Bunarbashi el pendent era molt abrupte, i segons la narració d’Homer, quan Aquil·les lluitava amb Hèctor, van començar a córrer i van donar tres voltes a la ciutat. Podien fer-ho en un indret amb molt pendent? Era poc probable. Calia cercar un lloc més planer, i mes proper a la costa!

I la sort el va somriure! De fet no va trobar una ciutat, sinó que en va trobar 9, edificades l’una sobre les restes de l’altre. De fet el problema va ser identificar quina era la mítica ciutat que va donar lloc a la guerra.

Cal reconèixer que es va deixar portar massa vegades per l’entusiasme i va cometre molts errors, però com podia ser d’una altra manera amb un paio com aquest? També va tenir problemes amb les autoritats turques, quan aquestes es van adonar que moltes vegades els tresors que trobava sel’s emportava. El més famós va ser el que va anomenar el tresor del rei Príam, (tot i que no era de Príam) entre el que hi havia la “Màscara d’Agamèmnon”, que naturalment tampoc no era d’Agamèmnon, però el nom ja va quedar. Malauradament, el tresor va acabar a Berlín i durant la segona guerra mundial va desaparèixer la major part.

Diuen que quan el va trobar va fer que la seva dona fes marxar als ajudants, van amagar unes quantes peces i van anar a casa per admirar-les. Aleshores, rere les cortines i a la llum d'espelmes, li va posar un parell de diademes d’or i va exclamar bocavadat “...els guarniments que feia servir Helena de Troia ara engalanen la meva esposa!”

I és que n’hi ha que viuen vides d’una intensitat i romanticisme envejable.

Som campions!

Vàrem patir molt però al final vàrem guanyar. Un partit espectacular i una emoció immensa al final, amb els gols que capgiraven el destí i ens obrien les portes del cel. Finalment el Barça es va fer amb la copa d’Europa i l’esclat d’entusiasme col. Lectiu es va desfermar a l’estadi i a la ciutat. Tots els aficionats van sentir alguna cosa especial quan va entrar el gol de la victòria. Crits, abraçades, fins i tot llàgrimes.

Però perquè tantes emocions simplement per un partit de futbol? Doncs d'entrada perquè tots sabem que determinats esdeveniments van més enllà i no son, diguin el que diguin, tant sols un joc.

A mitjans del segle passat, en Konrad Lorenz va començar a convertir l’etologia en una ciència amb cap i peus. I no, no es tracta d'estudiar els gols de l’Eto’o, sinó de la ciència que analitza el comportament dels animals. Els instints, les reaccions davant els estímuls, les relacions entre individus del mateix grup o de diferents grups. Tot son fets que es poden observar, mesurar i interpretar. Molts són hereditaris mentre que altres són adquirits.

Una ciència que estudia com s’organitzen les formigues en la seva complexa comunitat, com s’enfronta un peix a altres de molt més grans per defensar el territori o quins són els factors que porten a l’èxit en els rituals d’aparellament d'alguns ocells, no podia passar per alt el fet que els humans també som animals, i el nostre comportament es pot avaluar de manera semblant.

Naturalment no és el mateix, perquè la cultura ha tapat bona part dels comportaments instintius que tenim. Per això, quan un mascle veu una femella atractiva, no salta a sobre per intentar copular, sinó que va i s’enamora. O si veus en un aparador alguna cosa que t’agrada, no trenques el vidre i l’agafes, sinó que entres i la compres. L’estímul és el mateix que en els animals no humans, l’objectiu també és el mateix, però els mètodes emprats per aconseguir-ho s’han sofisticat, diluït, modulat, de manera que pot tenir lloc la convivència en una societat tant complexa com la nostra.

Però per un observador atent, els instints segueixen allà. I ahir en vam tenir una exhibició notable. Els gestos exagerats d’alegria, els crits, els pels eriçats, les abraçades i els crits desafiants als seguidors dels altres equips, un sentiment curiós i emocionant de pertànyer a una comunitat que et fa diferent de la resta, un estat afectiu d’exaltació. Tot plegat son sentiments homòlegs als dels ximpanzés quan senten l’impuls de lluitar en defensa del seu grup social.

El que fèiem és simplement donar via lliure a un instint atàvic que tenim gravat en els nostres gens. Com la resta d’animals gregaris, hi ha impulsos poderosos que inciten a participar en l'afirmació i la defensa del grup. Els humans més civilitzats ho han canalitzat cap a l’esport, però la resposta fisiològica és la mateixa. Un mecanisme fisiològic molt útil fa uns milions d’anys, però al que encara responen les nostres cèl·lules.

De totes maneres això no li treu gens de màgia. Que carai! Som campions!!!!

Noms

No és cap sorpresa que els éssers vius tenen, a part del nom comú, un nom científic que serveix per classificar-los i per identificar-los sense ambigüitats. Son aquells noms que de vegades s’escriuen en cursiva darrera el nom comú. Normalment estan compostos de dues paraules i si us hi fixeu notareu que la primera sempre s’escriu començant per majúscula mentre que la segona va tota en minúscula.

El sistema binomial el va inventar el gran botànic Linneo, al segle XVIII. Fins aleshores, per identificar els organismes es feien servir frases senceres, de vegades molt llargues. Un sistema poc pràctic. El que en Linneo va fer va ser adjudicar dos noms a cada organisme. El primer és el que indica a quin gènere pertany, cosa que ja ens indica de quina mena de cosa parlem. Per exemple, si comencen amb Cannis, doncs probablement serà alguna cosa semblant a un gos. I el segon nom és el que identifica amb precisió l’espècie. Així, Cannis lupus és un llop, i Cannis cannis és un gos.

Quasi sempre son noms llatins que donen alguna pista sobre l’organisme en qüestió. Una altra cosa és que ho sapiguem interpretar. Per exemple, molts biòlegs han treballat amb la mosca del vinagre, la Drosophila melanogaster. Però molt pocs són conscients que el seu nom vol dir “l’amant de la rosada del ventre fosc”.

Altres tenen orígens menys evidents. Els musclos pertanyen al gènere Mytilus, però n’hi ha de moltes espècies diferents. El que ens cruspim son els Mytilus edulis, el nom del qual vol dir “musclo que es pot menjar”.

Altres vegades, el nom ens indica el color (rosea), la mida (grandiflora) o l’indret on viu (arenicola). També és fan homenatges a persones o a indrets. O es recorda l’escola que la va identificar. Moltes plantes s’anomenen montpeliensis perquè a Montpelier hi va haver una important escola de botànica.

I una discussió interessant és sobre si el nostre nom Homo sapiens és del tot correcte. Desprès de tot, no som tant diferents dels ximpanzés Pan troglodites com per merèixer un gènere a part. Probablement fora molt més correcte anomenarnos “micos savis” Pan sapiens. Però és clar, fins i tot en això hi ha classes.

De totes maneres, fa gràcia trobar un artròpode anomenat Pseudosinella barcelonensis. Però cal vigilar! Si topeu amb el Pirofagus catalanae no us deixeu enganyar! Estarem parlant d’un drac imaginari.

Cal que tot tingui una funció?

Al diari he llegit un article de la Shere Hite, on especula sobre quina deu ser la funció de l’orgasme femení. Aquest és un tema recurrent, sobre el que s’han emès moltes opinions, algunes amb un nivell d’inconsistència notable. I és que sembla que les explicacions han de ser necessàriament alambinades i políticament correctes. Doncs potser jo serè incorrecte, però és que em temo que a l’evolució, la correcció social li importa ben poc.

El que sospito que passa és que fàcilment caiem en l’error de pensar que tot ha de tenir una funció biològica. I això no és exactament així. Podria ser perfectament que l’orgasme de les dones no en tingui cap de funció. Ep! I parlo des d’un punt de vista exclusivament evolutiu (no em salteu al coll abans d’hora, si us plau!)

En el cas dels homes, l’explicació sembla prou simple. Cal un estímul prou fort com per impulsar als mascles a intentar aparellar-se amb les femelles. Com que en la naturalesa la rebuda més probable entre diferents organismes és a dentellades, l’estímul biològic ha de ser intens. Potser per això va aparèixer el plaer relacionat amb el sexe. Però no n’hi ha prou, cal assegurar-se que la fecundació té lloc. Desprès de tot, aquesta és la finalitat del sexe. De manera que durant l’ejaculació el sistema nerviòs genera un pic màxim de plaer en els mascles i així ens assegurem que s’esforçaran en aconseguir-ho. Potser algunes dones pensen que l’evolució va tenir massa èxit en aquest aspecte, però això també és un altre tema.

Però i en el cas de les dones? Que el sexe estigui associat al plaer és raonable. Sinó, per quin motiu permetrien que els mascles sel’s apropin? Però quina necessitat hi ha d’un orgasme? S’ha dit que així el semen pot ser retingut amb més eficàcia (encara que les contraccions l’empenyen en realitat cap enfora), que la irrigació sanguínia augmentarà i facilitarà el transport dels espermatozoides cap a dins, i fins i tot que permet alliberar tensions, (potser perquè els mamífers primitius anaven molt estressats?).

Potser el que passa és que sovint es tracta l’home i la dona com si fossin dos mons diferents en l’evolució. Però això no és així. L’evolució ens ha dotat de cinc dits a cada ma, i ho fa igual per homes i dones, qualsevol caràcter que es seleccioni serà seleccionat igual en homes i dones. I per això si cal que les femelles tinguin pits amb mugrons per alletar les cries, doncs els mascles apareixeran amb mugrons, que no tindran cap funció fisiològica. De fet, bona part dels caràcters sexuals que presenten diferències evidents, en realitat són modificacions sobre un únic tema. Així l’origen embrionari dels llavis de la vagina en les dones és el mateix que l’escrot en els homes: Un plec que adopta forma de llavis en un cas, o que creix i es fusionen per pendre la forma de bossa on s’hi dipositaran els testicles.

De manera que potser calia forçar els mecanismes neuronals que generaven l’orgasme pels homes per tal d'assegurar la fecundació. Però com que l'evolució no és tant selectiva, el que fa és dotar de la capacitat de tenir orgasmes a tota l’espècie humana. Bé, i sembla que també a altres espècies, tot i que és difícil d’estar-ne segurs.

No cal que tot tingui una funció biològica en tots els casos. I encara menys buscar explicacions ajustades a la sociologia actual per fets que la naturalesa va seleccionar fa milions d’anys.

Segurament el més intel·ligent és, senzillament, gaudir dels milers de matisos que fan tant divertit el camí que porta a l’orgasme, tant en homes com en dones. I no buscar-hi tres peus al gat.

Gaia

Els científics acostumen a emetre teories mes o menys complexes i difícils de comprendre. A més, solen ser àrides, feixudes, i avorrides per aquells que no son entesos en el camp. Però de vegades apareixen tocs d’imaginació, i fins de poesia, que fan que algunes teories es popularitzin. El problema és que quan això passa, de seguida es tergiversen i acaben apareixen explicacions i aplicacions que no tenen res a veure amb la idea inicial. Això és una mica el que passa amb una de les teories més atractives que es van proposar fa uns anys. La Hipòtesi Gaia.

La teoria és d’en James Lovelock, tot i que una de les grans defensores de la teoria va ser la Lynn Margulis. La idea és ben simple. Segons aquesta hipòtesi, la presencia de vida fa que les condicions físiques del planeta es modifiquin, de manera que siguin el més aptes possibles per la vida. Segons això, el planeta es comporta com un super-organisme que s'auto-regula. I el nom de Gaia li va venir de la deessa grecoromana de la naturalesa.

Realment, és una idea d’una fascinant bellesa, considerar tota la Terra com un únic organisme que es cuida a si mateix. Alguna cosa que va més enllà de la suma de les parts. I si intentem pensar quin és el paper de l’espècie humana en aquest organisme segurament no en sortim molt ben parats.

Però per bonica que sigui la idea, la Hipòtesi Gaia original no anava tant lluny. Que un sistema és comporti com un organisme, no vol dir que sigui un organisme. I aquest és un detall que en moltes publicacions amb tendències cap a l’esoterisme no tenen en compte. Els ordinadors de vegades sembla que pensin, però no ho fan. (Ja ho se: a algunes persones els passa el mateix.)

Per explicar en què consisteix la Hipòtesi Gaia, la Lynn Margulis, en una conferencia que va fer a Barcelona va projectar una foto de Mart obtinguda per les sondes “Vicking”. Un desert erm on era evident –deia- que no hi havia vida. Desprès va projectar una imatge de Venus, obtinguda per les sondes russes “Venera”. Una planúria de pedres recremades. Tampoc cap rastre de vida. Finalment va projectar una imatge del desert del Sahara. Dunes de sorra torrant-se sota un Sol abrusador. Un extraterrestre pensaria que tampoc hi ha vida a la Terra?

Doncs segons la Hipòtesi Gaia, no cal veure passar un elefant per davant la càmera per saber si hi ha vida. Amb analitzar la composició de l’atmosfera n’hi ha prou. Les atmosferes de Mart i venus són simples. Uns pocs gasos, quatre tipus de molècules generades per mecanismes geològics i poc més. En canvi, l’atmosfera terrestre és, en comparació, inesperadament rica en components diversos. Components que son generats pels organismes vius que hi ha al planeta.

És per causa de la vida, que tenim una atmosfera amb un 20% d’oxigen (mentre que Mart pràcticament no en té) I és gràcies als organismes vius que tenim una atmosfera amb sols un 0.03% de CO2, (mentre que a Mart és de més del 90%). La vida modifica l’atmosfera del planeta de manera que sigui la més apropiada per la mateixa vida. I el sistema es regula d’una manera semblant a com nosaltres regulem la temperatura del nostre cos, o la quantitat de líquid que tenim, o el número de cèl·lules de que estem fets... Tot plegat son processos físics i químics que és poden explicar en termes de termodinàmica i intercanvis d’energia. No cal una explicació que li atribueixi una finalitat o un objectiu.

La Hipòtesi Gaia em sembla fantàstica perquè obliga a pensar en el planeta com una sola cosa. Una entitat on tot està connectat i que es troba en equilibri. Si l’alterem molt, s’arribarà a un altre d’equilibri on, segurament, no ens anirà tant bé.

La perillosa fada verda

Durant molt temps es va considerar l’absenta com la beguda de la bohèmia, dels artistes, de la sofisticació. La fada verda de les visions. Prendre-la era tot un ritual amb la flama del sucre i el color verd que passava a blanc lletós. L’absenta t’obria les portes a tot un món. Per desgràcia, hi havia un petit efecte secundari: danyava al cervell.

Per això l’absenta es va prohibir al Estats Units i a bona part d’Europa. En canvi segueix sent legal a Espanya i Portugal, tot i que sota un control estricte de la seva composició.

L’absenta s’obté de la maceració de plantes aromàtiques amb alcohol. Entre les plantes hi ha sobretot el donzell (en castellà ajenjo) Artemísia absinthium, que és particularment ric en la substància que li dona a l’absenta el seu toc característic, la tuiona. En el procediment per preparar-se l’absenta, s’inclou el posar un terròs de sucre sobre una cullera i afegir-hi aigua freda deixant-la caure sobre el sucre. Amb això s’aconsegueix trencar el gust amargant que té, però alhora fer que el color verd transparent passi a ser blanquinós i opac. El que succeeix és que la tuiona es pot dissoldre en alcohol, però no en aigua. Per això, en afegir l’aigua, la tuiona precipita i el color canvia.

Durant molt temps es va fer servir com remei pels cucs intestinals. Resulta que els cucs quedaven atordits per la beguda i els moviments de l’intestí els podien fer fora sense que oposessin resistència. Potser per això, i per altres propietats medicinals que es coneixien va costar força reconèixer la seva toxicitat. Però si provocava visions i al·lucinacions, no era perquè si.

Però a mida que el consum d’absenta s’anava popularitzant, els casos de trastorns neurològics, convulsions, psicosis i avortaments que s’hi podien relacionar també augmentava.

La toxicitat no era per l’alcohol que conté, que està en unes quantitats similars a altres begudes fortes. Era la tuiona la responsable. Ara sabem que actua com activador del sistema nerviós autònom. I aquesta activitat massa elevada en determinats grups de neurones els acabava causant la mort.

De manera que en realitat hi havia dos problemes. Un causat per l’alcohol, igual que la resta de begudes, però a més hi havia la toxicitat de la tuiona. Una barreja perillosa.

Va ser per això que a principis del segle XX es va prohibir el consum. I en els llocs on encara es permet, la concentració de tuiona ha de ser prou baixa com per evitar, o al menys minimitzar, la toxicitat. Amb tot, l’aura de bohèmia que envolta l’absenta no ha minvat gens.

De totes maneres, les neurones son una cosa com per cuidar-les.

Cafè

Diuen que és una droga, i potser crea addició, però en tot cas és un plaer prendre’n una bona dosi en el moment oportú. Fort, curt, negre, amb poc sucre i en el punt de torrat. Curiosament és dels plaers que puc gaudir sense problemes encara que no el comparteixi amb ningú. Parlo del cafè.

Naturalment, tot té una explicació a nivell molecular, i en el cas del cafè, part de la gràcia està en la cafeïna. Aquest principi actiu forma part de la família dels alcaloides i és el responsable del gust amarg del cafè. També te la culpa de les propietats estimulants que fan que el cafè tregui la son a moltes persones.

Una cosa curiosa és com de diferent pot arribar a ser la resposta de diferents persones al cafè. N’hi ha que si el prenen desprès de dinar ja els costarà dormir a la nit. Altres en podem prendre en qualsevol moment, que no ens afecta. Fa poc vaig sentir un metge explicant el motiu d’aquestes diferències. Tot depend de la velocitat amb que el nostre cos metabolitza la cafeïna. Els que ho fan lentament notaran els efectes molt temps, mentre que alguns ho fem molt de pressa i podem prendre cafè a qualsevol hora, que en poc temps la cafeïna haurà desaparegut de la sang i ja podrem dormir.

La cafeïna té més curiositats. Hi ha qui creu que també es troba en el té i en el cacau. En realitat si que n’hi ha (la teïna va resultar ser cafeïna), però principalment contenen altres molécules característiques. La que hi ha al té és la teofilina, i al cacau es troba la teobromina. Totes tres son molècules molt semblants químicament (metil-xantines) i amb efectes similars, de manera que també el cacau i el te poden resultar estimulants. De totes maneres, les quantitats que hi ha al cafè fan que aquest sigui el més efectiu per mantenir-se despert.

I per això també podem observar que hi ha cafeïna afegida en alguns medicaments. Això és perquè alguns medicaments, com els antihistamínics, provoquen somnolència com efecte secundari. Per això una mica de cafeïna pot ajudar a compensar la son que puguin donar. La llàstima és que als que el cafè no ens treu la son, aquests medicaments ens fan dormir com angelets per molta cafeïna que els posin.

I les begudes de cola també en son una bona font de cafeïna. De fet, quan es fabrica el cafè descafeïnat, el que fan és justament treure la cafeïna al gra de cafè. Doncs precisament aquesta cafeïna és la que es fa servir per fabricar les begudes de cola.

Una altra dada interessant és la dosi letal 50 per la cafeïna. Totes les substàncies, sense excepció, tenen una dosi letal 50, que és aquella quantitat que causa la mort del 50% dels que la ingereixen. Doncs en el cas del cafè, caldria prendre de cop més de 50 tasses carregadetes. Jo en prenc molt, però ni així em sembla que he de patir pels efectes tòxics.

Hi ha moltes curiositats relacionades amb la cafeïna, però el millor és prendre's amb calma un cafè ben carregat en un lloc tranquil i sense cap pressa.

País de porcs

El porc és un animal del que se n’aprofita tot, tot i tot. Fins i tot els excrements resulten ser un excel·lent adob pels camps de conreu. No contenen productes de síntesi química, és una bona manera de tornar els nutrients, principalment nitrogen, al medi ambient i els genera la pròpia explotació agrària. Però des de fa uns anys s’ha generat un bon problema justament amb aquests excrements. Són els purins.

Avui ja s’associa purins amb greus problemes de contaminació, sobretot de l’aigua. I certament, és per culpa dels purins que molts aqüífers s’han contaminat. Però el problema no és exactament que els purins siguin contaminants. És, simplement, un problema de quantitat. Al nostre país es generen moltíssims més purins dels que es poden fer servir com adob.

El que passa és que el sistema de producció de porcs ha anat canviant amb el temps. Ara ja hi ha enormes explotacions intensives per engreixar milers de porcs. Oblideu la imatge d’uns porquets passejant per un tancat entre gallines i oques. Son plantes industrials amb els animals ben estabulats, alimentats amb pinsos, amb cicles de llum/foscor controlats i aprofitant al màxim tot l’espai. Els ramaders no són rucs i, com és natural, intenten obtenir el màxim de benefici.

Però aquestes instal·lacions generen unes quantitats de purins fabuloses. Uns purins que no poden ser absorbits per la demanda d’adobs. I aquests purins son molt rics en nitrats, que si es filtren al terra, acaben arribant als aqüífers subterranis i contaminant l’aigua de manera que deixa de ser apta pel consum humà. De fet, aquests nitrats són la principal causa de contaminació de l’aigua al nostre país.

Els excedents de purins s’emmagatzemen en unes basses impermeables fins que s’hi troba un ús. Però això únicament retarda el problema. En realitat si que hi ha tractaments pels purins. Es pot obtenir biogàs, es poden tractar per eliminar el nitrogen i recuperar-lo en forma de mineral, es poden deshidratar per facilitar-ne el transport, es poden fer servir per obtenir energia. Hi ha moltes solucions tècniques, però el seu cost és alt. I el problema està en qui ho paga.

Hi ha qui opina que “qui genera la contaminació ha de pagar la neteja”. Però altres creuen que és part del procés d’obtenció del producte i per tant, els consumidors son els que han d’assumir els costos.

A més, hi ha un problema de mala imatge que va adquirint la ramaderia que segurament no és del tot just. Tots els sectors generen una o altra contaminació. Associar granges amb contaminació és simplificar massa les coses.

Però el model de producció porcina té sorpreses inesperades. Molts dels porcs que hi ha a les granges d’aquí son, en realitat, provinents d’altres països. Holanda per exemple és un gran client. De manera que hi ha moltes empreses que el que fan no és producció de porcs, sinó simplement “engreix” de porcs. Els holandesos paguen perquè els porcs s’engreixin aquí. Després se'ls emporten i aprofiten la carn per ells. Els purins, i el problema que comporta, ens el quedem nosaltres.

El problema dels purins cal resoldre’l aviat. Penseu que per recuperar un aqüífer contaminat per nitrats, calen entre 30 i 40 anys. I potser aniria bé una mica d’imaginació. Desprès de tot, els purins poden ser una font de problemes o un recurs aprofitable.

És una cosa per recordar mentre mengi un bon plat de pernil amb pa amb tomàquet.

Un destí inesperat

Tots hem sentit parlar del "Big Bang". La gran explosió que va donar origen a l’Univers. De fet, també es va originar l’espai i el temps en aquell esdeveniment, de manera que va ser més complicat que la idea que en general tenim d’un Univers explotant en l’espai. L’espai mateix va explotar.

D’aquell moment no en sabem gairebé res. Els càlculs dels físics deixen de tenir sentit. Les equacions donen resultats dividits per zero i magnituds infinites, de manera que tant sols sabem que va tenir lloc, però poc més. I si estem segurs que va succeir és perquè les mesures indiquen que a l’Univers, totes les galàxies s’estan allunyant les unes de les altres. I com més separades estan, més de presa s’allunyen. Això s’explica com si l’Univers fos un globus on hi dibuixéssim un punt. Si el globus s’infla, tots els indrets de la superfície s’allunyaran del punt dibuixat. I com més distants estiguin, més de pressa ho faran. Però si les galàxies ara s'estan allunyant, vol dir que abans estaven més properes, i més abans encara més, i seguint enrere en el temps arribem a un instant en que la distància que els separava era zero.

Molt bé. Una explosió inicial, i una expansió posterior. Ja sabem la cinètica de l’Univers fins ara. Però desprès que?

Doncs desprès hi havia dues possibilitats. La gravetat és una força que fa que els cossos amb massa s’atraguin. Per tant, és possible que poc a poc la gravetat compensi la velocitat amb que s’allunyen les galàxies fins deturar el procés i començar un cicle d'apropament. Un apropament cada vegada més ràpid fins que tot l’Univers és comprimís arribant a un gran col·lapse final, el “Big Crunch". Un final inimaginablement espectacular.

Però potser la gravetat no serà prou forta per compensar l’empenta que porta ara l’allunyament. Aleshores les galàxies s’aniran allunyant cada vegada més i més i més fins que tot l’Univers s’escamparà i arribarà a un estat de mínima energia, on res ja no podrà succeir. Seria la “Mort Tèrmica de l’Univers”.

Que el destí fos un o altre depenia únicament de la quantitat de matèria que hi hagués. Si n’hi ha prou, la gravetat serà forta i l'expansió es deturarà. Si no n’hi ha prou, mai es deturarà i tindrem el segon final possible.

Per això, durant molts anys els físics han intentat calcular la massa total de l’Univers. No està malament l’objectiu! Dona una bona idea de com d’ambiciosa pot ser la ciència. Perquè no era cap ximpleria fer-ho. Però les dades semblaven indicar que hi havia poca matèria en total. La mort tèrmica semblava durant un temps l’opció més probable. Al menys fins al 1998.

I és que aquell any va aparèixer una dada que va descol·locar a tothom. Les mesures més fiables per quantificar l’expansió de l’Univers indicaven que en realitat, l'expansió s’està accelerant cada vegada més!

I aquesta no era una possibilitat contemplada fins aleshores. Quina energia fa que la matèria es separi cada vegada més de pressa? La resposta és fàcil: No se sap. Li han posat nom (energia fosca, quintaessencia, constant cosmològica) i un símbol l (lambda). Però és d’aquelles coses que es poden mesurar, en podem parlar, la podem notar..., però no sabem que coi és.

I el més empipador és que pot tractar-se del component principal de l’Univers. La matèria normal, les energies que coneixem, potser són anecdòtiques en comparació amb l'energia fosca.

De moment hi ha un ball de teories i d’especulacions. Un terreny fascinant per la ciència i un repte per les ments despertes, quan hi ha dades que cal interpretar i calen noves teories per fer-ho.

Algú va dir que l’Univers no tant sols és més estrany del que imaginem sinò que és més estrany del que podem arribar a imaginar! A mi em sembla que aquest és un dels principals atractius que té.

Enterrat viu!

És un clàssic en les novel·les de terror. Donar algú per mort, enterrar-lo i, poc desprès, la presumpta víctima, que no estava morta, desperta dins d’un taüt, hermèticament segellat i enterrat en vida. Les descripcions que feia l’Edgard Allan Poe de la lenta agonia, dels esforços inútils per alliberar-se, de l’asfixia que es va patint a mida que s’acaba l’oxigen, son per posar els pels de punta.

Però potser no son massa exactes.

Sempre donem per sentat que si quedes tancat en un lloc com un taüt, moriràs finalment per asfíxia quan l’oxigen s’esgoti. Però la fisiologia de la respiració és més subtil, i hi ha més gasos implicats.

Quan respirem fem dues coses. Dins els nostres pulmons captem l’oxigen que necessitem per mantenir-nos vius, però també ens alliberem de l’excés de CO2 que hem d’eliminar. Si no ho féssim, el CO2 interferiria la captació d’oxigen, s’acumularia a la sang, alteraria el grau d’acidesa i finalment ens causaria la mort per intoxicació.

Com tot, és una qüestió d’equilibris. Necessitem una petita quantitat de CO2 a l’atmosfera, per tal que les plantes facin matèria orgànica durant la fotosíntesi. Tot el que carboni que mengem, tot el que forma part dels éssers vius incloent-nos a nosaltres, va ser durant molt temps, part del gas de l’atmosfera. Alguna planta el va captar i el va incorporar a la matèria viva gràcies a la llum del Sol.

Però massa CO2 és tòxic. Això ho saben els submarinistes, que s’entrenen a respirar correctament, no tant per captar oxigen com per eliminar bé el CO2. I de fet, de tant en tant es produeixen accidents per inhalació de CO2 en recintes tancats. El que passa és que els nostres glóbuls rojos transporten oxigen o CO2. I que en portin un o altre depend de les quantitats relatives que trobin a l'ambient. Si els pulmons estan molt plens de CO2, no agafaran oxigen, sinò que seguiran carregant CO2, i això no és el que el nostre cos necessita. Seguim respirant, però la sang no s'oxigena, les cèl.lules es troben sense oxigen i adeu.

De manera que a la pobra víctima de la novel·la de terror, la mort li vindria molt abans per acumulació de CO2 que per falta d’oxigen. I piadosament, molt abans perdria el coneixement. Cal afegir que en un volum reduït, com un taüt, tot el procés seria força ràpid.

No deixa de ser un final espantós, però al menys no seria tant eternament llarg com ho descriuen a les novel·les gòtiques, (o a Kill Bill).

Un origen de cooperació

Quan mirem una cèl·lula al microscopi de seguida ens n’adonem de la complexitat del seu interior. Hi ha un nucli, on es guarda l’ADN, però també hi ha molts altres compartiments especialitzats en diferents feines: producció d’energia, empaquetament de productes, síntesi de proteïnes, fabricació de greixos, degradació de coses inútils sistemes de transport, mecanismes d’excreció...

Però hi ha un parell d’orgànuls que han resultat ser particularment sorprenents, i informatius alhora. Uns són els mitocondris, i els tenen totes les cèl·lules. És el lloc on produïm l’energia per viure. N’han de generar constantment o moriríem en pocs instants. Quan a les pel·lícules veieu algú que pren cianur i pocs segons desprès cau mort, podeu recordar que el cianur el que fa és parar el funcionament dels mitocondris. No hi ha més generació d’energia i tot s’atura.

L’altre orgànul interessant s’anomenen cloroplasts, i el tenen únicament les cèl·lules dels vegetals. Son els que els donen color verd, perquè contenen clorofil·la i la clorofil·la és verda, i és on té lloc la fotosíntesi. De nou l’energia hi està pel mig. Però en aquest cas el que fan és aprofitar l’energia del Sol per fabricar sucres. Sucres que després els mitocondris s’encarregaran de convertir en energia per la cèl·lula.

Tant els mitocondris com els cloroplasts tenen una característica única respecte de la resta d’orgànuls de la cèl·lula. Tots dos tenen ADN propi. Un ADN que conté instruccions per fabricar algunes proteïnes pròpies dels mitocondris o dels cloroplasts. A més, és un ADN que està sense empaquetar en un cromosoma, igual que passa amb els bacteris. També hi ha una altra particularitat. Tots dos tenen dues membranes en lloc d’una.

Aquestes característiques van fer que a la dècada dels 70 la Lynn Margulis proposés un curiós origen per les nostres cèl·lules. I és que al principi, el que hi devia haver pel món primitiu eren bacteris i poca cosa més. Però els bacteris son molt diferents de les cèl·lules dels animals i les plantes. Els bacteris no tenen nucli, no tenen orgànuls, no tenen cromosomes. Son molt simples, al menys estructuralment. Costava molt comprendre com és pot passar d’una cèl·lula bacteriana a una cèl·lula com les nostres.

Però segons la Lyin Margulis, el que som (de fet, el que son les nostres cèl·lules) és una barreja de diferents orígens. Una simbiosi entre diferents cèl·lules bacterianes. Algun bacteri relativament poc eficient va fusionar-se amb un altre que podia genera energia a partir de l’oxigen. La simbiosi va funcionar i encara avui es manté la col·laboració. Els mitocondris que tenim a les nostres cèl·lules son els descendents d’aquell bacteri primitiu que podia fer servir l’oxigen.

Una segona simbiosi va tenir lloc en algunes cèl·lules (però no en totes). A la colla s’hi va afegir un segon bacteri que podia fer fotosíntesi. I allò va donar lloc al naixement de les plantes superiors.

La teoria simbiòtica encara és discuteix, però sobretot en els detalls. Les línies generals estan força acceptades. I és que explica els detalls intrigants que comentava al principi. L’ADN mitocondrial i cloroplàstic son les restes de l’original ADN dels bacteris que van ser absorbits. I per això encara es mantenen dues membranes. L’externa és la de la cèl·lula, i la interna correspon al bacteri.

Incidentalment també és una curiositat a tenir en compte. Els mitocondris de les nostres cèl·lules els hem heretat exclusivament de la nostra mare. L’òvul conté els mitocondris que formaran part de nosaltres. Els espermatozoides tenen poc més que un nucli amb els cromosomes i una cua per bellugar-se.

En el fons, la teoria simbiòtica de l’origen de la cèl·lula té la seva gràcia, perquè és una bona demostració del poder de la cooperació enfront de la pura competència.

Plantes, aromes i guerres biològiques

Si hi ha alguna planta que identifico amb la Mediterrània, aquesta és, sense cap dubte el romaní Rosmarinus officinalis. Tant bon punt la veig, no puc resistir la temptació d’allargar el braç, prémer unes fulles entre els dits i olorar el regal d’aromes que deixa a la pell. Una olor, la del romaní, que associo a estius secs, a la pols al costat dels camins que s’endinsen en els boscos de color verd-grisós, a calor seca, a brunzit d'insectes i a pedres que cremen.

Naturalment que el bosc mediterrani ens ofereix moltes més aromes. La farigola, l’orenga, la sajolida... Els herbolaris les coneixen bé i de les infusions que se n’obtenen se n’ha descrit tota mena de propietats per la salut.

Però la naturalesa no acostuma a fer regals sense motiu. Aleshores, perquè algunes plantes es prenen la molèstia de fer aquestes olors tant especials? Si analitzem els compostos químics que les generen ens trobem que n’hi ha de molts tipus, que s’han agrupat com a “olis essencials” tot i que químicament son terpens sobretot però també alcaloides i altres. Els poden segregar gairebé qualsevol part de la planta, no sols les flors, també les fulles, les tiges, i en ocasions, fins i tot les arrels.

Però que en treu la planta de fabricar aquests compostos? Doncs encara no és segur del tot, però sembla que son mecanismes de defensa que actuen de molt diverses maneres. Alguns, simplement donen un sabor molt fort i desagradable a la planta i els herbívors la mengen menys. Tots sabem que una mica de romaní per donar sabor a un plat pot ser un toc fantàstic, però si en posem massa, el plat no valdrà res. Altres productes d’aquests són tòxics per les plantes del voltant, de manera que fabricar-ne li assegura a la planta menys competència. També es pensa que alguns poden ser un reclam pels insectes encarregats de la pol·linització. I finalment, alguns podrien ser simplement productes residuals del metabolisme de les plantes que cal excretar d’alguna manera, i fer-los volàtils perquè s’evaporin fàcilment és un bon sistema per deslliurar-se’n.

El que passa és que quan mirem els vegetals que hi ha al bosc ens sembla una imatge pacífica i tranquil·la, però la realitat és que les plantes també estan competint entre elles en una lluita ferotge per l’existència. Es prenen la llum, l’aigua o les sals minerals, s’intenten ofegar físicament, envoltant amb els troncs o les arrels les plantes més febles, i fins i tot s’envien verins, en una lluita similar a la que tenen els animals. L’únic que passa és que el combat té lloc a un ritme tant lent que a nosaltres ens passa desapercebut.

Precisament és perquè moltes de les substàncies tenen efectes tòxics què el regne vegetal resulta ser una font tant important de fàrmacs. En el fons el que fem és aprofitar l’armament biològic d’altres espècies en benefici nostre. I a sobre, ens permeten gaudir de les aromes de la mediterrània a l’hora de cuinar o d’ambientar una casa.

I no penseu que son productes simples. En realitat solen ser barreges de diferents composts. És justament la barreja la que dona els matisos aromàtics a cada tipus de planta. Per exemple, en el romaní, l’extracte que li dona olor conté: pinè, camfè, cineol, limonè, alcanfor, borneol i cariofilè.

No se quines deuen ser les proporcions exactes de cada un dels components, però és igual. Em limitaré a seguir allargant la ma i emportant-me un record olorós cada vegada que vegi una branca de romaní, agraït del regal que em fa el regne vegetal.

La llista roja

Fa poc s’ha presentat la nova “Llista Roja d’Espècies Amenaçades” de la IUCN (Unió Mundial per la Naturalesa), i donar-hi una ullada és un exercici depriment. Primer perquè la llista cada vegada és més gran, i segon, perquè res fa pensar que la tendència pugui canviar.

La llista, que és pot consultar per internet, descriu diversos nivells de perill. Des del “vulnerable” fins al fatídic “Extingit”. Es pot buscar per espècies, per zones geogràfiques, per hàbitats o per anys. Per exemple, a Espanya, l’any 2006 es va donar per extingida una planta, l’Astragalus nitidiflorus, del que sols he trobat que va viure per les rodalies de Cartagena i que, segurament el creixement de la ciutat va acabar amb la planta sense que ningú se n’adonés.

A la premsa s’han fet ressò de la inclusió de l’ós polar o de l’hipopòtam pigmeu. En el cas dels ossos polars, la causa és simple: la fusió dels casquets polars els deixa sense hàbitat per viure. De fet, ja s’ha descrit avistaments d’ossos polars nedant lluny de la costa, segurament perquè el fragment de gel on es trobaven s’havia desprès del casquet polar i finalment s’havia fos. El destí final d’aquells animals era morir ofegats.

Uns altres que destaquen son els grans taurons. Potser no ens són simpàtics, i fins i tot ens atemoreixen quan ens banyem de nit al mar. Però els taurons tenen el seu paper en l’ecosistema marí, i la pesca dirigida (aletes de tauró per fer sopes) o accidental està delmant el mar d’aquests esplèndids animals. El mateix passa amb les elegants mantes, que també son apreciades en la medicina oriental.

I la llista segueix i segueix. Hi estan inclosos un de cada tres amfibis, la quarta part de les coníferes, un de cada vuit ocells i un de cada quatre mamífers. Certament el grau de perill és variable, però en general, quan apareixen a la llista, la majoria solen anar passant mica a mica a nivells més angoixants, fins arribar a l’apartat d’extingits. Tant sols els que ens són simpàtics, o que aconsegueixen mobilitzar la població tenen alguna esperança. Però algú es mourà gaire per l’Anchusa crispa? Una flor silvestre que es troba catalogada com a “en perill crític”.

A més, en molts casos poca cosa s’hi pot fer. Son espècies de països del tercer món i els seus habitants ja tenen prou feina en sobreviure ells com per amoïnar-se per altres espècies animals o vegetals. Si aleshores els venen els del primer món, explicant la importància de la conservació del medi ambient, segurament ens engegaran a pastar fang.

Al final, el diagnòstic sempre és el mateix: Som massa gent en un planeta que es va quedant petit molt de pressa. Tenim uns sistemes socials molt injusts. I som com nens, allò que veiem ho volem per jugar i si es trenca ens és igual. Per desgràcia, amb el medi ambient el papà no ens n’aconseguirà un altre quan l’haguem trencat del tot.