divendres, de maig 30, 2008

El somriure de la Gioconda

La Gioconda és, segurament, el quadre més famós del món. En ell, en Leonardo da Vinci va posar bona part del seu art i va deixar intrigades moltes generacions que miraven d’entendre el secret del somriure de la model. Sembla que la dona pintada era Lisa Gherardini, esposa de Francesco Bartolomeo del Giocondo, i per això el nom de Gioconda. També es coneix com la Mona Lisa, que potser seria un diminutiu de Madonna (senyora) Lisa.

D’aquest quadre s’han dit moltes coses, que han anat donant-li un aire encara més misteriós. Que si la model estava embarassada, que si en realitat era el propi da Vinci, que si hi ha missatges secrets amagats dins l’obra...

En tot cas, cal reconèixer que el retrat és realment particular. I bona part de l’efecte és deu a la tècnica amb que es va pintar, coneguda com sfumatto, en la que els contorns queden lleugerament indefinits i es crea una atmosfera suau que facilita el que “entrem” dins l’obra.

Però en Leonardo era un murri, i va aprofitar-se d’una característica fisiològica de la visió humana per causar l’efecte intrigant del somriure. En tot cas, això és el que opina Margaret Livingston, una experta en la percepció visual i que afirma que la clau és un joc de contradiccions entre els dos sistemes de visió que tenim.

El cas és que quan mirem una cosa, normalment la nostra mirada es fixa en un punt relativament reduït. Quan llegim un text, el que realment veiem és una o unes poques lletres. La resta les intuïm, però el centre d’atenció, allà on enfoquem és una zona molt i molt petita. Això està afavorit per la distribució de cèl·lules sensibles a la llum dins la retina. La distribució no és uniforme, sinó que hi tenim una densitat molt més alta just en el punt central, i més esparsa a la perifèria, a més d'un punt completament cec.

A més, el cervell també processa de manera diferent les imatges captades en el centre del camp visual i a la perifèria. Per això es parla de visió perifèrica. I la informació que n’obtenim és menys elaborada, però igualment útil. Moltes vegades esquivem coses que encara no sabem que són, però que de reüll notem que s’acosten. Són coses que captem amb la visió perifèrica.

Doncs quan mirem el quadre de la Gioconda, normalment ens fixem sobretot en els ulls, igual que fem amb totes les cares. Aleshores captem una cara somrient. Però tant bon punt ens fixem en la boca, el somriure desapareix. I això ha causat angoixa i inquietud a molts admiradors del quadre.

La clau és que la boca realment no somriu, però l’ombra de la boca pot donar la sensació d’un somriure... si la percebem amb la visió perifèrica, menys detallada. Quan fixem l’atenció, el que semblava un somriure passa a ser una boca normal, tampoc excessivament seriosa, i amb unes ombres al costat a les que no hi parem atenció.

Però quan tornem la mirada als ulls, el somriure torna. Torna degut a que la visió perifèrica és enganyada de nou.

No sé si en Leonardo ho va fer a propòsit o simplement estava jugant amb els efectes que aconseguia. En tot cas aquest quadre és un exemple fantàstic de com de complicat pot arribar a ser per al nostre cervell interpretar uns senyals de llum que reben un grapat de cèl·lules amb les que ens formem una imatge mental del que ens envolta.

dijous, de maig 29, 2008

Foc d'encenalls als fogons

No he seguit amb gaire atenció la polèmica que ha esclatat aquests dies entre alguns dels cuiners més famosos i reconeguts del moment. Primer perquè tot i que m’agrada molt menjar i menjar bé, la cuina de tantes estrelles “michelin” cau una mica fora del meu abast. Però en segon lloc trobo que les declaracions creuades que llegeixo als diaris semblen una discussió completament inflada i sense cap ni peus.

Insisteixo, no he sentit les declaracions d’uns i altres, però ara ja és igual. Ja hi ha dos bàndols clarament definits i un grapat de seguidors incondicionals. Els qui acusen als altres de fer servir additius químics al menjar per aconseguir noves sensacions, textures i sabors al preu de posar en risc la salut dels comensals i els que defensen les bondats de la tecnologia, la recerca i la innovació aplicada a l’alimentació. I com sempre, ja no hi ha mitges tintes, estàs amb uns o amb els altres.

Però tot plegat no té massa sentit. Si no fossin figures mediàtiques els qui porten la bronca, no mereixeria més que una nota a peu de pàgina de qualsevol diari. La discussió sobre els additius al menjar és de les que es mantenen sempre amb poc coneixement de causa. No es pot partir de que tot el que és químic és dolent ni que tot el natural és intrínsecament bo. Naturalment que l’ideal és no posar cap additiu al menjar i que sigui fresc i completament natural. Ningú amb dos dits de front discutiria aquesta obvietat. Però vivint en una gran ciutat me'n refio molt més dels menjars que tenen additius que no pas dels que no en tenen. Simplement perquè així és molt més probable que estiguin millor conservats. Per portar menjar per una capital de varis milions de persones diàriament, recórrer a productes que alenteixen la putrefacció, que mantinguin els microorganismes en nivells tolerables i que ajudin a mantenir els nivells de nutrients durant més temps és una necessitat imperiosa.

Cal posar antioxidants, perquè sinó, bona part de les vitamines que continguin es faran malbé. Prefereixo que tingui estabilitzants perquè la textura del menjar és important per gaudir a l’hora d’ingerir-lo i no em preocupa si té potenciadors de sabor, perquè els aliments perden sabor a mida que passen els dies al magatzem o durant el transport. I a mi m’agrada el sabor.

Dit això, també és evident que cal vigilar amb els additius. Una cosa és confiar i una altra molt diferent és confiar cegament. Com en tot, cal triar els que tinguin menys efectes nocius i en les dosis més adequades. Això dels efectes nocius sona amenaçador, però és que tot té efectes dolents. Únicament és qüestió de dosi. Fins l’aigua pot matar si en beus determinada quantitat. La sal, les espècies, els sucres, o els additius, tot pot ser bo o dolent segons l'ús que se’n faci. I reconec que les sigles que els posen tenen molt poca gràcia, però hem de confiar que si està acceptat el seu ús, tenim garanties que els podem consumir sense por.

Que amb la nova cuina és fan servir nous productes molt allunyats dels naturals i clàssics? Certament. Però no m’amoïna massa, perquè tampoc tinc intenció de començar una dieta a base d’esferificats i coses semblants. Potser algun dia els provaré com a curiositat, però estic segur que com a base de l’alimentació seguiré intentant menjar productes el més frescos possibles i amb la millor qualitat que em pugui permetre. Tampoc li faré fàstics a una hamburguesa ocasional o a una bossa de crispetes.

En el tema de l’alimentació hi ha una norma molt senzilla que facilita molt el camí cap a la salut. Són només dues paraules i és fàcil de seguir: Dieta variada. Això permet compensar les carències d’uns aliments amb els excessos dels altres. Si de vegades mengem cuina de disseny pensada en un laboratori no passa res, ni tampoc em baixarà el colesterol per anar un dia a un restaurant completament natural.

En tot cas, allò que cal vigilar és la dieta de cada dia. El merder que s’ha muntat per allò que es cuina als restaurants em sembla molt fora de mare. Però potser és que hi ha molta més gent que no em pensava que cada dia menja en aquests restaurants d’alt nivell.

dimecres, de maig 28, 2008

Vida i habitabilitat

Tal com estava previst, la sonda Phoenix de la NASA ja ha arribat a Mart, i aquesta vegada l’amartizatge ha sigut un èxit complet. La nau s’ha dipositat a la superfície gelada de les regions polars del planeta vermell. Un planeta realment concorregut com mai fins ara. I la foto del costat és una bona demostració. Fins ara estàvem acostumats a veure les imatges que captaven les mateixes sondes en aterrar. Les que no s’estavellaven, és clar. Però com que ara també hi ha un parell de missions orbitant Mart, s’ha pogut obtenir aquesta imatge de la Phoenix, amb els panells solars oberts, situada sobre el terra marcià. La foto l’ha feta la Mars Reconnaissance Orbiter i sospito que fa molts segles que a Mart no es pot veure un contrast tant intens com el d'aquest blau sobre el fons vermell.

Naturalment els diaris van plens sobre la recerca de vida per part de la Phoenix, però la missió real és lleugerament diferent. La sonda no mirarà de trobar bacteris marcians ni res que s’assembli. Per aquesta troballa caldrà esperar una mica més. El que busca exactament és si hi ha condicions d’“habitabilitat” per formes de vida tal com les coneixem.

I aquí hi ha dos conceptes que cal tenir presents. El primer és el d’habitabilitat, i el segon és la cantarella “vida tal com la coneixem”.

Aquesta segona és més senzilla d’entendre. Es pot pensar que buscar la vida tal com la coneixem nosaltres és limitar molt la recerca. Podrien existir formes de vida molt diferents a allò que nosaltres coneixem a la Terra i aquestes serien molt més interessants des de tots els punts de vista. Però encara que quedi molt bé dir això, en realitat que hauríem de buscar si és tan diferent? Com diu una de les membres de la missió: si busquem vida tal com NO la coneixem, com podrem saber si l’hem trobat?

Realment seria tràgic topar amb formes de vida tan estranyes que quan les tinguem al davant siguem incapaços de reconèixer-les.

Evidentment entrem en un joc de definicions. Que considerem vida? Doncs cal ser pràctics i buscar coses semblants a les que identifiquem a la Terra com a vida. Matèria amb capacitat de metabolitzar o d’aprofitar energia, capacitat de créixer, reproduir-se, possibilitat de canviar i de reproduir els canvis...

Buscar aquestes característiques en un altre planeta ja és una proesa. Plantejar-se objectius més ambiciosos potser sigui anar de cap al fracàs.

Però com deia, el que busca la Phoenix és la capacitat d’habitabilitat. No mirarà si hi ha vida sinó si hi ha les condicions perquè aquesta existeixi. I es considera que el que cal és fonts d’energia, aigua líquida i materials orgànics. Si allà al Pol marcià trobem aquests elements, les probabilitats de trobar vida seran molt més altes que si en falten alguns.

L’energia no és difícil. La llum del Sol és la més evident, igual que a la Terra. N’arriba menys, però no massa menys. Però a Mart també s’han trobat compostos de sofre, i aquí hi ha microorganismes que fan servir sulfats com a font d’energia. Potser a la regió d’aterratge de la Phoenix també n’hi hagi.

L’aigua és l’altre element. S’ha trobat evidència d’aigua líquida en el passat, però sembla que sota el terra marcià hi ha aigua gelada. La Phoenix disposa d’un braç mecànic amb el que podrà excavar per buscar aquesta aigua en el terra gelat, potser semblant al permafrost de la tundra de Sibèria.

Finalment els compostos orgànics. Són els compostos amb que es construeixen les molècules de la vida a la terra. Carboni, nitrogen, oxigen, hidrogen, fòsfor... De quines d’aquestes peces es disposa a Mart per construir un puzle semblant a nosaltres? A la superfície no se n’han trobat, però i junt amb l’aigua gelada de sota la superfície? En realitat la Phoenix disposa d’un petit laboratori automàtic que ha d’analitzar la presència de tots aquests compostos.

I si tenim sort i trobem tot el que cal, les probabilitats de trobar que la guspira de la vida ha saltat a mart serà molt més alta. En canvi, si ens falten peces caldrà pensar altres possibilitats o potser buscar en altres indrets.

dimarts, de maig 27, 2008

Els llibres i el temps

Aquesta setmana TV3 la dedica a la lectura, i és un bon moment per fixar-nos en un dels elements que han fet possible la universalització de la lectura. El paper. Gràcies al paper els llibres han esdevingut uns objectes habituals a la nostra cultura i assequibles per tothom. Abans, quan els llibres eren de pergamí resultaven molt més estranys i cars. I hauria resultat impensable editar diaris a base de pergamí.

Però els diaris tenen una característica que pot resultar curiosa del paper. Amb el temps engrogueix. Els llibres vells tenen una característica tonalitat groguenca que els fa perfectament reconeixibles. Un groc que comença per la perifèria de les fulles i que va estenent-se fins al centre. I si en els llibres calen anys per que sigui evident, en el cas del paper de diari la tonalitat groga apareix en poques setmanes.

La causa de l’aparició d’aquest color es troba, naturalment, en la composició del paper. Però no és exactament el temps el responsable. O al menys, no n’és l’únic responsable. La humitat accelera el procés i l'oxigen de l'aire hi participa, però el desencadenant final és la llum.

El paper es fabrica a base de la polpa de la fusta i la fusta és feta sobretot de cel·lulosa. La cel·lulosa és polímer fet de llargues cadenes de glucosa unides. És el que forma la paret de les cèl·lules vegetals i una de les claus de la resistència de les plantes i segurament és el compost biològic més abundant del planeta. En una planta, quasi la meitat del pes sec és cel·lulosa i per exemple el cotó està fet gairebé exclusivament de cel·lulosa.

Encara que sigui feta amb glucosa, la manera en què estan unides les molècules de glucosa fa que la cel·lulosa sigui un compost insoluble en aigua. Sinó les plantes es desfarien cada vegada que plogués!

Però no hi ha únicament cel·lulosa en la pasta amb que es fan els llibres. També hi ha lignina, que és un altre compost vegetal i que trobem en les plantes llenyoses. La lignina és el component principal de la fusta. De fet, la paraula lignina deriva del llatí lignum, que vol dir llenya o fusta.

Químicament la lignina és una molècula generada a partir de sucres que han patit transformacions i que resulta en una barreja complexa i variable. Però la clau és que la lignina pot oxidar-se amb relativa facilitat, i quan això passa, apareix el color groc característic. Tot i que primer és groc, després es va tornant cafè i al final acabem amb el color de la pròpia fusta. I l'oxidació està molt accelerada per la llum. De fet, sota les radiacions ultraviolades, que tenen més energia que la llum visible, l’esgrogueïment del paper encara és més ràpid.

Però la pasta obtinguda de la polpa de la fusta sempre té una certa quantitat de lignina. Les que en tenen més es fan servir directament per fer cartró, el d’embalar. Un material que ja té el coloret marronós característic. Altres amb menys lignina, però que no es tracten, donen paper de baixa qualitat i que es fa servir per imprimir diaris. Com que es llegeixen i es llencen no cal amoïnar-se gaire per la qualitat. Quan en poques setmanes es torni groc, ja ningú el llegirà.

Els papers de més qualitat han de sotmetre's a tractaments químics per eliminar la lignina i deixar la cel·lulosa, que és blanca i resisteix molt millor el pas del temps. I aquí ja entra l'economia. Com més tractat sigui el paper, mes temps es mantindrà blanc però més car serà.

Naturalment hi ha altres components del paper. Afegits que li donen resistència, textura, brillantor, capacitat de retenir més o menys la tinta... La industria del paper és d’un grau de sofisticació important i es pot fer exactament la mena de paper que vulgueu per les aplicacions que preferiu.

Però malgrat tot, un llibre lleugerament esgrogueït té un cert atractiu. Potser perquè el color són com les arrugues a la pell de les persones. Indiquen una existència llarga i fan que et preguntis quina haurà sigut la seva història. No tant pel seu contingut sinó pròpiament com a objecte.

dilluns, de maig 26, 2008

Temperatura límit

La primavera és època de refredats. No perquè hi hagi més virus a l’ambient ni perquè les nostres defenses estiguin més baixes sinó per la impaciència que tenim a vestir-nos com si fos estiu. Tan bon punt comencen a quedar enrere els rigors de l’hivern ja considerem que ha arribat el bon temps i oblidem que per la calor de l’estiu encara falten uns mesos. A sobre ja comença a arribar l’hivern artificial de les oficines i les grans superfícies comercials, amb aquells aires condicionats a temperatures gairebé polars i el nostre cos no ho resisteix.

I si aneu a un país anglosaxó encara resulta més complicat per la mania que tenen de fer servir el sistema Farenheit per mesurar la temperatura. Tan senzill i entenedor que és el clàssic sistema de graus centígrads, que també s’anomenen graus Celsius en honor a qui ho va inventar, l’Anders Celsius. La idea és simple: Agafar la temperatura de congelació de l’aigua pura i definir-ho com zero graus. Tot seguit, mirar la temperatura d’ebullició de l’aigua i definir-la com cent graus. La diferencia entre una i l’altra la dividim en cent parts iguals i ja tenim un grau Celsius, que s’escriu °C.

És clar, va caldre tenir uns detalls en consideració. L’aigua ha de ser pura i la pressió ha de ser l’atmosfèrica que si no els punts d’ebullició i congelació varien. Però aquesta escala va funcionar molt bé, tant que els seus graus es van fer servir per dissenyar una altra escala, la del sistema internacional, que fa servir kelvins.

En aquest cas ja es té en consideració de que parlem quan diem temperatura. El que fem estrictament és mesurar el grau de vibració de les partícules que formen els materials. Les molècules d’aigua estan sempre agitant-se i movent-se. Doncs com més intens sigui el moviment més alta serà la temperatura que mesurarem. I quan passa a estar en forma de gel és perquè les molècules ja estan prou paradetes com per establir unions entre elles que no es trenquin per la vibració.

Per tant, quan es va comprendre això es va poder definir una altra escala per mesurar temperatures. Una que no començava amb la congelació de l’aigua sinó que marcava el zero en aquell punt en que les molècules deixen de vibrar i resten quietes. Allò és el que es diu zero absolut perquè menys moviment que quan ja estàs quiet no pot ser.

Aquest zero absolut, es troba a 273,15 graus celsius sota zero (o -273,15 °C), i l’escala que comença en aquest punt és l'escala kelvin, que fa servir uns graus iguals que els celsius, però que s’anomenen kelvins, i no graus Kelvin, com moltes vegades s’escriu. El símbol és únicament la K i no °K.

Així, el gel es fon a 273,15 kelvins i l’aigua s’evapora a 373,15 kelvins.

Ara bé. Si quan les molècules resten quietes és la temperatura mínima... existeix una temperatura màxima? En teoria podem anar afegint energia a un sistema de manera que les molècules que el formen s’agitin més i més. Però arribarà un moment en que els mateixos components dels àtoms començaran a saltar. Aleshores parlem de plasma (i no el confoneu amb el plasma de la sang). El plasma és el que anomenen quart estat de la matèria, després del sòlid, líquid i gasós. En aquest estat els electrons ja no estan units als àtoms i tenim una barreja de ions i electrons lliures. El foc, els llamps o les estrelles són exemples de plasma. També l’interior d’un tub fluorescent.

Però encara podríem seguir augmentant l’energia que donem a un plasma i la temperatura seguiria augmentant indefinidament, no?

Potser no. Hi ha una temperatura que podria ser el límit superior. És la temperatura a la que els mateixos components dels protons, els quarks, salten i passen a anar per lliure. En aquest punt es forma el que s’anomena plasma de quarks-gluons i que estaria al voltant dels 1,8 bilions! de kelvins (encara que si ho voleu expressar en graus Celsius no notarem la diferència). S’anomena temperatura de Hagedorn, per en Rolf Hagedorn, el físic que la va proposar.

Bé, encara hi ha un límit superior. De nou va ser en Max Planck, (el del temps de Planck), qui la va proposar. La temperatura de Planck és aquella a la que es fusionen l’espai i el temps i que són 1,4 x 1032 kelvins. Però realment aquest nivell ja sembla que no tingui res a veure amb el que entenem per temperatura. Que fins hi tot s'hi evaporen els forats negres!

divendres, de maig 23, 2008

Granotamandra, un nou parent

Una vegada més ha aparegut un fòssil que representa el pas intermedi entre dues espècies. La “baula perduda”, en aquest cas entre les granotes i les salamandres. De moment ja l’han batejat amb una paraula, "frogamander", que es podria traduir per "ranamandra" en castellà i “granotamandra” en català, tot i que el nom correcte és Gerobatrachus hottoni.

En el món dels amfibis hi ha dos grans grups. D’una banda els anurs, amfibis sense cua que inclou els gripaus i les granotes, i d’altra els urodels, que si que tenen cua i que són les salamandres, o els tritons. Naturalment, a més del fet de tenir cua o no, hi ha tot un seguit de característiques que els diferencien perfectament, però hi havia uns quants interrogants sobre quan es van separar aquests dos llinatges d’animals.

I la descoberta d’aquesta granotamandra ha permès aclarir una mica el tema. Ara ja podem afegir un fòssil més als arbres evolutius. Un animal que va viure fa quasi tres-cents milions d’anys i que té moltes característiques de les granotes, com un gran crani amb estructura “granotil”, però també en té altres de les salamandres, com ara l’esquelet i la forma de les cames.

Això de les baules perdudes és un tema molt recurrent quan es parla d’evolució. Però reconec que la paraula “baula” encara em sona estranya. Massa anys sentint parlar del “eslabón perdido”.

Però la gràcia és que aquest concepte no té massa sentit. Ara la propera baula perduda serà la que hi ha entre la granotamandra i les granotes o entre la granotamandra i les salamandres. I quan apareguin, si apareixen, tornarem a tenir que buscar formes intermèdies de les formes intermèdies. I així anar fent sempre.

És evident que la seqüència completa no la recuperarem mai i sempre ens quedaran forats. La gràcia és que segurament no ens calen per veure com ha anat la història. A més, en el fons totes les espècies animals que han existit i que existeixen actualment són formes intermèdies. Un pas a mig camí entre els seus avantpassats llunyans i els descendents futurs, que no tenen perquè ser exactament iguals que ara mateix.

Per exemple, és possible que les foques actuals siguin la baula intermèdia entre uns mamífers que abans tenien quatre potes ben desenvolupades i un cos prim i musculós i uns altres animals que en el futur ja estaran completament adaptats a la vida marina, amb la forma arrodonida i hidrodinàmica i les potes transformades en aletes. I quan, d'aquí milions d'anys, trobin el fòssil d’una foca diran que un animal amb dues potes al davant que acaben en forma d’aleta i dues al darrera que ja semblen una cua és una cosa extraordinària.

De manera que encara que sigui curiós l’animalet i que el nom que li han posat tingui molta gràcia, en realitat no és cap baula perduda. Simplement és una més de les moltíssimes baules que configuren la llarguíssima cadena que ens enllaça a tots els éssers vius que existeixen o que han existit. Un nou parent en la nostra gran família d’habitants d’aquest planeta perdut en un racó del cosmos.

dijous, de maig 22, 2008

Un moment!

Un moment! Tan bon punt sentim aquesta expressió ja comprenem que no serà un moment el que haurem d’esperar. Normalment l’interlocutor no ens està informant de quant trigarà sinó que és una simple declaració d’intencions. Però més enllà de les relacions humanes ens podem preguntar pel mateix concepte. Quant dura un moment? Que és un moment?

Sembla una ximpleria, però el cas és que hi ha una resposta precisa.

El temps és un concepte curiós. L’experimentem, però ens costa molt definir-lo. Al diccionari trobo una de les entrades més llargues, però que menys clares: “Forma mental que assumeix l’experiència de la durada i de la successió...” Parlar de forma mental ja suggereix que es tracta d’un fet subjectiu. Però el cas és que disposem de mecanismes per mesurar objectivament el temps. De fet, actualment el temps és la cosa que podem mesurar millor. Tant que ara ja la resta d’unitats de mesura es defineixen a partir del segon.

En tot cas, un moment vindria a ser la mínima expressió del temps. La distància entre el passat i el futur, és a dir allò que anomenem “ara”. Però aquest “ara” resulta que si que té una durada. Concretament 5,4 x 10-44 segons.

Aquesta fracció de temps es creu que és el que mesura la unitat bàsica del temps. L’interval mínim perquè passi alguna cosa. Durades menors deixen de tenir sentit real. I és que les teories actuals semblen indicar que el temps, igual que la matèria, que l’energia o que l’espai, està dividit en unitats bàsiques.

Aquell interval tan extremadament petit és el que s’anomena “temps de Planck”, postulat per Max Planck, un dels inventors de la teoria quàntica. També hi ha una “longitud de Planck”, que és la distància que recorre la llum en el temps de Planck i que mesura 1,6 x 10-35 metres.

Naturalment podríem imaginar esdeveniments que durin la meitat del temps de Planck, però quan s’apliquen els models físics que disposem, topem amb un problema: segons la teoria quàntica trobem uns resultats i segons la relativitat uns altres completament diferents. Caldrà construir una nova teoria de la “relativitat quàntica” que ens permeti endinsar-nos en aquests nous horitzons.

La situació em recorda al descobriment dels àtoms. Ara ja sabem que la matèria, per exemple una làmina d’or, la podem dividir en fraccions més petites sense que perdi les seves característiques, i podem anar dividint fins arribar a l'última unitat, un àtom d’or. Certament l’àtom el podem dividir més, però el que obtenim ja són coses diferents que no tenen res a veure amb l’or. Entrem en una nova dimensió de partícules elementals, interaccions nuclears i coses així.

Doncs sembla que amb el temps passa el mateix. Hi ha un instant bàsic, que és el temps de Planck, aquells 5,5 x 10-44 segons. Potser més enllà hi ha més coses per explorar, però tot indica que ja no serà allò que entenem per temps sinó una completament cosa nova i diferent. Un nou horitzó pel coneixement.

Una curiositat és que el temps de Planck és el límit fins al que es pot estudiar la història de l’Univers. Sabem el que va passar fa milions i milions d’anys, podem retrocedir en el temps i anar comprenent com actuaven la gravetat, els àtoms o l’energia de l’Univers. Però només fins un temps de Planck després del Big Bang. Tot el que passés entre l’instant zero i la primera unitat del temps de Planck està inabastable, més enllà dels nostres coneixements actuals.

De manera que la propera vegada que us diguin “un moment” podeu pensar: no serà un moment sinó uns quants milions de trilions de quadrillions... de moments. Però d’altra banda, si fem servir aquestes unitats la durada dels bons moments de la vida també es pot mesurar en xifres astronòmiques.

dimecres, de maig 21, 2008

La ciutat de les ofiures

No és cap novetat, però ocasionalment surten fets que ens recorden la magnitud de la nostra ignorància. Malgrat tots els avenços tecnològics, encara coneixem molt poc sobre el fons dels nostres oceans. Potser en sabem més sobre la superfície de Mart que no sobre el fons dels nostres mars. I per això, quan hi ha una troballa ens sorprèn i ens meravella.

Doncs acaben d’anunciar que han descobert a una serralada submergida del pacífic sud, prop de Nova Zelanda, un fet ben extraordinari. Una gran colònia d’ofiures, uns animals molt semblants a estrelles de mar, però amb els braços molt més prims i ben diferenciats del cos central en forma de pentàgon. El nom (ofiuroïdeus) és perquè mouen els braços com si fossin les cues de les serps (ofio=serp; uro=cua). De vegades se’n troben a les nostres costes, però la troballa que han fet ara sobta per la mida.

Es tracta d’una colònia de dotzenes de milions d’ofiures que cobreix una superfície d’uns cent quilòmetres quadrats. I és que quan deia que la colònia era gran, volia dir realment gran! (Aquí podeu veure un video amb uns minuts de la gravació submarina: ofiures i més ofiures)

De fet, tota la muntanya submarina està coberta per aquests curiosos animals. La part més alta es troba a 90 metres de fondària, però després el pendent baixa fins uns quants centenars de metres.

I la clau d’aquesta gran proliferació sembla ser un corrent d’aigua, anomenada “Corrent Antàrtica Circumpolar” que creua la muntanya a uns quatre quilòmetres per hora i que arrossega una gran quantitat de nutrients. Les ofiures únicament han d’estendre els seus braços per captar les partícules de menjar que els arriben constantment.

Ha de ser interessant esbrinar per quin motiu han sigut elles i no altres animals els qui han colonitzat aquella muntanya, que els descobridors han batejat amb el nom de “La ciutat de les ofiures” (Brittlestar City). Podia estar plena de coralls, d’estrelles de mar convencionals o d’altres organismes, però les ofiures s’han endut el premi. Potser va ser únicament casualitat. En un moment donat van començar a haver-ne més que les altres poblacions i això va fer que a la llarga s’imposessin. O potser tenen alguna característica que els permet colonitzar aquella mena de terreny amb aquella mena d’aigües i aquella mena de condicions particulars amb més eficàcia que altres competidors.

Però una dada interessant que han recordat els descobridors és que es calcula que sota els oceans hi ha unes cent mil muntanyes submarines de, al menys un quilòmetre d’altura. I d’aquestes formacions, únicament n’hem explorat unes dues-centes. De manera que el que resulta més extraordinari en tot plegat és la magnitud de la nostra ignorància.

Naturalment això fa que ens preguntem quantes altres colònies de ves a saber quins organismes encara desconeixem. Perquè aquestes muntanyes submarines, moltes vegades fan de zones de gran biodiversitat, encara que aquesta que ha trobat no sigui molt diversa. De vegades actuen com les muntanyes de la superfície, indrets on es generen ecosistemes més o menys aïllats i independents d’altres muntanyes.

I posats a imaginar, em pregunto quina visió del món deuen tenir les ofiures a Brittlestar City. Si algú els digués que nosaltres les considerem normalment una forma rara d’estrella de mar, s’ho creurien? Potser pensen que elles són la forma de vida principal del planeta.

Si és que conèixer món és una gran cosa. Ajuda a situar-ho tot en perspectiva, valorant el que és teu i evitant ser massa cregut o massa modest.

**********

I un recordatori: Demà tenim la trobada!!


dimarts, de maig 20, 2008

Pluges i canonades

Plou. I això, que quan era petit representava una llauna, ara m’ho miro com un regal del cel. A més, per una vegada ha plogut molt i bé. La saviesa popular no sempre l’encerta i aquesta vegada no s’ha complert la dita de... “al meu país no sap ploure”. I durant uns dies he anat seguint unes dades a les que mai havia parat esment. La web de l’Agència Catalana de l’Aigua per mirar com augmentava el nivell dels embassaments, o la web del Servei Meteorològic de Catalunya per somriure cada vegada que observava les dades del radar marcant una taca intensa a les capçaleres dels rius.

Després d’aquest episodi sembla que tots hem après algunes coses sobre el cicle de l’aigua, la gestió dels recursos hídrics i les carències que tenim com a país, però encara queden tantes coses que no s’acaben d’entendre...

La gran qüestió d’aquests dies és si cal fer la canonada. No cal dir quina, que tothom la coneix La Canonada. Però aquesta pregunta m’aboca a la pura i dura esquizofrènia.

En un país ideal la resposta podria ser que si, que podria fer-se la canonada ja que és una cosa raonable disposar d’interconnexions entre xarxes. Sense aquestes connexions és impossible fer una gestió correcta dels recursos hídrics. Però en aquest país ideal, quedaria clar que encara que es fes la canonada, segurament no es faria servir ja que estem sortint de la situació d’emergència en que ens trobàvem abans de les pluges. També cal dir que en un país ideal, aquestes i altres obres s’haurien fet fa temps, sense gaires escarafalls perquè tothom sap que amb el nostre règim de pluges de tant en tant toca uns anys de sequera.

En un país ideal segurament també estarien en marxa lleis que regulessin el creixement urbà. No es podria construir més del que els recursos del territori (aigua, energia, sòl, comunicacions) permeten. Cada zona hauria de desenvolupar-se de maneres diferents en funció del territori. Naturalment amb sistemes de compensació, que tampoc es tracta de dependre únicament de com la natura ens tracti.

I en el país ideal, quan hi haguessin situacions excepcionals, tothom estaria ben informat de les mesures, també excepcionals, que caldria prendre. No conec gairebé ningú que no estigui disposat a sacrificar-se pels seus conciutadans quan les situacions són realment excepcionals.

Però, ai! La realitat no és com ens agradaria i l’experiència diu que si es fa la canonada, abans o després s’agafarà aigua i que cada vegada se n’extraurà més. És el que li ha passat al Ter, que havia de cedir entre dos i tres metres cúbics per segon, però que ara ja en són set. Es parlarà de cessions temporals, puntuals, esporàdiques i excepcionals, però a la llarga passaran a ser la norma. I és que la població seguirà creixent, la demanda seguirà augmentant i serà molt més senzill decretar un estat d’excepcionalitat que no pas canviar la gestió de l’aigua. Si hi ha una canonada resulta tan fàcil obrir una aixeta...

El més depriment és que, malgrat creure que és raonable tenir interconnexions de xarxes, ja no me'n fio dels gestors que han (o hauran) de controlar la canonada. Per exemple, molts ajuntaments simplement necessiten els diners dels impostos per poder sobreviure. Això vol dir que requalifiquen terrenys i desprès reclamen, exigeixen, l’aigua necessària per abastir totes les urbanitzacions amb totes les piscines que han construït. Comprensible, però insostenible a la llarga. El mateix passa amb les industries o amb els complexos turístics. Tot això mou molts diners i per falta d’aigua no permetrem que una zona deprimida no s’industrialitzi! Un parc temàtic, un polígon industrial, un complex hoteler, generen molts llocs de treball, i si altres zones ja tenen l’aigua que volen, per quin motiu nosaltres hem de ser menys? Enfront tots aquests arguments, quin polític mantindrà l’aixeta tancada?

Posar en marxa una nova política que apliqui la tant anomenada “nova cultura de l’aigua” obligarà a prendre decisions cares i de vegades impopulars. Per això al final s’acostumen a preferir sortides fàcils o a simplement no fer res i deixar passar el temps, cosa que alguns que ara criden molt van fer durant molt temps.

De manera que en el meu país real comparteixo plenament l'emprenyamenta dels habitants de les terres de l’Ebre. Sembla que sempre hi ha un motiu d’excepcionalitat per justificar que s’expremi una mica més aquelles contrades.

Que bonic fora viure en un país ideal, on els partits fessin allò que deien quan eren a l'oposició o que quan estiguessin a l'oposició no exigissin allò que ells no van fer quan eren al govern. On els polítics tractessin als ciutadans com persones adultes i on els ciutadans es comportessin com persones adultes.

Ja ho sé, ja ho sé. Pura fantasia.

dimecres, de maig 14, 2008

Notícies de la NASA

Sembla que la NASA està en un període de gran activitat. O, si més no, el seu departament de promoció deu fer hores extres. Dues noticies estan a punt d’ocupar el seu racó a les notícies. Una de prevista i una incògnita.

La prevista és que ja s’està preparant l’arribada a Mart d’una nova missió. La Mars Phoenix Lander arribarà el proper dia 25. Si tot va bé, aviat tindrem un altre robot a la superfície de Mart. Aquest no anirà movent-se com els que ja hi ha, l’Spirit i l’Opportunity, sinó que restarà fix en un indret proper al Pol nord marcià. Un giny molt més semblant a les velles i entranyables missions Víking.

La idea és situar-lo prop d’on hi ha gel per anar analitzant com canvia la composició de la superfície a mida que passa el temps. Es podria esperar que si allà hi ha vida microbiana, durant el desglaç hauria de mostrar-se més activa i es podrien seguir canvis deguts a l’activitat bacteriana.

En tot cas, ha de servir per comprendre millor les condicions climàtiques d’aquella part del planeta, molt més influenciades per la presència de l’aigua en forma de gel.

I la segona notícia de la NASA (gràcies Jacme per l’avís)... doncs la veritat és que encara no se de que es tracta. Han anunciat que avui, a les cinc de la tarda hora d’aquí, donaran una roda de premsa en la que “s’anunciarà el descobriment d’un objecte a la nostra galàxia que els astrònoms han estat buscant durant més de cinquanta anys”.... ?????

De quin objecte parlen? La veritat és que a altres blogs fins i tot han muntat una porra per veure qui endevina de que es tracta. Tampoc hi ha tantes possibilitats. Potser un nou planeta al sistema solar? Potser Nemesi, la hipotètica estrella que hi ha qui creu que acompanya al nostre Sol? Un senyal extraterrestre? (mmm això seria massa). Un planeta realment tipus Terra, amb aigua líquida a la superfície, orbitant un altre Sol?

No crec que sigui el Monstre Volador d’Espagueti, però mai se sap.

La resposta d’aquí a unes hores. Amb una mica de sort serà prou important perquè en parlin a les notícies. Ja és mala sort, perquè avui marxo de viatge i estaré uns dies fora. Quan torni, potser ho comentarem.

dimarts, de maig 13, 2008

Una invasió de vida.

A mitjans de novembre del 1963, a uns vuitanta quilòmetres al sud d’Islàndia, va néixer una illa. Un volcà submarí va entrar en erupció i a mida que la lava i les cendres s’anaven acumulant va començar a sobresortir de sota el mar. L’espectacle de la lluita entre l’aigua i el foc va durar fins al 1965 i quan l’erupció va acabar definitivament l’illa mesurava 2,5 quilòmetres quadrats.

I aleshores va iniciar-se una mena d’experiment natural que els biòlegs han anat seguint amb entusiasme fins ara.

L’illa la van batejar amb el nom de Surtsey, en honor a Surtr, el líder dels gegants de foc de la mitologia nòrdica. Inicialment era, simplement, un tros de terreny completament erm batut per les onades gèlides de l’Atlàntic nord. I aquesta era la gràcia. Grups de científics van començar a vigilar quan i de quina manera començava ser colonitzada per espècies vives. De fet, el primer organisme va arribar al maig del 1964, abans i tot que l’erupció acabés del tot. No va ser una cosa gloriosa. Es tractava d’una mosca. Era previsible que els primers a colonitzadors fossin insectes voladors arrossegats per vents favorables des d’altres illes més o menys llunyanes. Però amb els primers insectes també començaven a arribar microorganismes, imprescindibles per establir un sistema biològic.

També van començar a arribar a les costes de Surtsey diferents llavors de vegetals portades per les onades. Les primeres les van recollir i les van fer germinar en el laboratori. Allò indicava que podien resistir la travessa des de terra ferma o altres illes fins el nou territori pendent de colonitzar. Hi havia llavors, però encara no hi havia plantes. El problema era que el terreny era bàsicament lava solidificada. No hi havia terra, no hi havia nutrients, l’aigua no es retenia gairebé gens. Un indret encara molt inhòspit.

Però les coses no van trigar a accelerar-se. Van seguir arribant insectes, que en morir oferien aliment a altres paràsits i sobretot a bacteris. Els ocells podien passar per l’illa, però no s’hi quedaven ja que per ells no hi havia res d’interessant. De totes maneres, ocasionalment algun ocell hi moria i allò era un banquet pels insectes necròfags i per més microorganismes. Tot plegat feia que es bastissin les primeres, encara rudimentàries, cadenes alimentàries.

Va ser l’estiu del 1965 quan es va observar la primera planta, un rave de mar àrtic (Cakile arctica). L’any següent ja tenia alguna companya d’altres espècies (Leymus arenarius) i al 1967 va obrir-se la primera flor. Un fet al que no hi parem gaire atenció, allà va ser un fet excepcional.

Anys després van aparèixer molses i líquens, que van trigar més a arribar però que van ocupar més extensió de terreny.

Pel que fa als vertebrats, naturalment la clau van ser els ocells. Al 1970 es van establir les primeres parelles a niar, dos somorgollaires alablancs (Cepphus grylle) i un Fulmar (Fulmarus glacialis). Això tenia una importància extraordinària perquè amb els excrements dels ocells, el terra començava a gaudir d’una fantàstica fertilització. De manera que les plantes de seguida van poder colonitzar molt més terreny, sobtadament menys àrid.

Actualment ja hi ha matolls, molts líquens i s’han vist una seixantena d’espècies vegetals diferents, de les quals unes trenta han aconseguit establir-se. Els primers insectes arribaven portats pel vent gràcies a les ales, o fins i tot alguna aranya penjant de la teranyina com si fos un paracaigudes, però amb l’arribada dels ocells es va accelerar l’arribada d’invertebrats. Ja s’hi han vist cucs, cargols, escarabats, i tota mena de bitxos alats. De fet, s’han comptabilitzat unes tres-centes espècies d’invertebrats, dels quals la meitat semblen haver-se instal·lat definitivament.

L’únic problema és que l’illa va perdent terreny per l’erosió causada pel mar. En ser volcànica va tenir una aparició espectacular, però des d’aleshores no ha fet més que recular. Poc a poc anirà desapareixent, però això encara va per llarg. Podrem seguir observant com la vida colonitza nous territoris i com es formen les xarxes que relacionen les diferents espècies encara durant molts anys.

divendres, de maig 09, 2008

Monotremes ovípars, òvul meroblàstic

Mica a mica, es va aconseguint seqüenciar el genoma de diferents espècies i a un ritme cada vegada més ràpid. Ja coneixem la seqüència d’ADN dels humans, els ratolins, les rates, gallines, fongs, paràsits... I el nou ésser viu incorporat a la llista és un dels més estranys que hi ha. L’ornitorinc.

La història de l’ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus) està unida a un telegrama que va enviar en W.H. Caldwell a una reunió de l'Associació Britànica de Montreal. El missatge deia simplement quatre paraules: “Monotremes ovípars, òvul meroblàstic”. Unes paraules que van trencar bona part dels esquemes dels naturalistes del segle XIX.

Els monotremes són un grup de mamífers australians que inclou únicament el propi ornitorinc i l’equidna, un animal igualment enigmàtic. Que l’anomenés ovípar volia dir simplement que ponien ous, a diferència de la resta de mamífers que són vivípars. I que els òvuls siguin meroblàstics es refereix a la manera que tenen d’anar dividint-se. En el cas dels mamífers, els òvuls fecundats es van dividint per la meitat per anar generant mes cèl·lules. Aquests es diuen holoblàstics. Però els òvuls dels rèptils i les aus tenen molt material de reserva, el vitel, de manera que les divisions tenen lloc únicament en un extrem de l’òvul i s’anomenen meroblàstics.

De manera que el que deia el telegrama era que l’ornitorinc és com un mamífer més o menys curiós, però amb un aparell reproductor típic dels ocells o dels rèptils. Una cosa molt difícil de pair aleshores i que encara sorprèn a molts quan descobreixen aquests curiosos animals.

A sobre, les extremitats palmípedes i el morro en una forma que recorda el bec d’un ànec fan que sembli una barreja de diferents animals. Per això hi ha l’acudit que l’ornitorinc el va fer Deu l’últim dia de la creació amb peces que li sobraven d’altres espècies. I també per això, quan va arribar a Europa el primer exemplar dissecat, al museu d’Història natural de Londres, el primer que va fer en George Shaw va ser agafar unes tisores i mirar de separar el bec. Simplement estava convençut que l’estaven intentant enganyar, com ja havia passat altres vegades, amb un animal ”fabricat” per taxidermistes xinesos.

Però tot plegat és simplement per la manera cartesiana de pensar que tenim els humans. Ens agrada classificar les coses en categories ben definides, i quan algun animal no encaixa en els esquemes que ens hem inventat parlem d’animal fet a peces o de curiositat de la natura.

Però l’ornitorinc és un animal perfectament adaptat al seu medi. El morro que té ens recorda al d’un ànec, però una mirada més atenta mostra que són ben diferents. En l’ornitorinc la pell del morro està plena de receptors que detecten camps elèctrics i que fa servir per localitzar els petits artròpodes que li serveixen d’aliment quan està nedant sota l’aigua. És un sistema tan sensible que, en realitat quan es submergeix ho fa amb els ulls tancats i s’orienta simplement amb els sensors del morro.

També té un bon sistema de defensa. Un esperó al genoll que conté un dels verins més potents que es coneixen. Suficient per matar un animal de la mida d’un gos. I els peus amb membranes entre els dits són una perfecta adaptació a l’estil de vida que porta, habitualment nedant pels rius australians a la busca de menjar.

Però com que atribuïm un caràcter més primitiu als rèptils, un mamífer que tingui característiques reptilianes com ara la de pondre ous, ens sembla que ha de ser un animal primitiu, poc evolucionat, una relíquia del passat. És poc freqüent veure l’ornitorinc com el que és: un organisme molt ben adaptat, perfectament evolucionat i que, simplement ha agafat unes estratègies diferents de les de la majoria dels mamífers.

En realitat l’ornitorinc no és un animal tan estrany. Simplement ens costa a nosaltres fer-lo encaixar dins els nostres esquemes mentals. Però a ells els va molt bé amb la seva manera de ser i segurament se'n riurien dels nostres esquemes.

dijous, de maig 08, 2008

Dormir, roncar, despertar...

Una de les primeres coses que aprens amb els escacs és que un peó et pot fer escac i mat. I és que realment no hi ha enemic petit. Doncs aquest coneixement s’aplica, i molt, a la salut. Hi ha coses que no semblen greus, però que poden ser causa de problemes importants. I una que de vegades no es valora prou és el roncar quan es dorm. Tots sabem que roncar és una llauna sobretot pels companys de llit, però és que roncar pot ser indicatiu d’una esperança de vida considerablement més curta.

Això és perquè dormir és molt important, però la qualitat del son és la clau d’aquesta importància. Podem dormir divuit hores seguides, però si el son no ha sigut de bona qualitat ens servirà de molt poc. I un dels principals problemes associats i en el que el roncar hi està implicat és el que es coneix com apnees nocturnes.

Si heu dormit amb algú que li passa sabreu que és molt angoixant. Algú està dormint, normalment roncant intensament, i de cop la respiració s’atura. Durant una estona, no hi ha roncs, no hi ha cap soroll ni cap moviment i finalment fa una gran inspiració i torna a respirar i a roncar. Aquests segons, de vegades quasi minuts, sense respirar és el que es coneix com apnea.

Doncs resulta que les persones a les que els passa això tenen menor esperança de vida sobretot perquè tenen moltes més probabilitats de patir un accident. La causa és que durant el dia s’adormiran amb molta facilitat, els seus reflexos estaran lents, el seu nivell intel·lectual estarà lluny del nivell òptim i la seva qualitat de vida estarà francament disminuïda.

I tot això és per la manera de dormir. Dormir és un procés prou complex, amb diferents fases i graus de son. Des del son profund fins a les fases REM en que somniem i ens podem despertar amb una certa facilitat. Encara coneixem molt poc els mecanismes implicats en el son, però està clar que resulta imprescindible per al correcte funcionament del cervell. I cal que durant la nit el nostre cervell passi per totes les etapes del son en un període que dura entre una i dues hores, i no només una, sinó unes quantes vegades.

Però les persones que fan apnees deixen de respirar, i això és una mala notícia per les cèl·lules de l’organisme, que es veuen privades de l’aport d’oxigen. Quan aquesta baixada arriba a nivells importants passen dues coses. La primera és que ens despertem i la segona és que els pulmons fan un esforç notable per tornar a respirar. Cal fer aquest esforç perquè el més habitual és que la musculatura del coll no tingui prou força com per mantenir el pas de l’aire obert. Com quan agafem una canya per beure un refresc i xuclem mentre tapem un extrem, el tub es col·lapsa. Primer es va tapant i destapant a mida que l’aire passa, fent que la gola vibri i generi el típic soroll del ronc. Doncs quan el col·lapse és total cal fer un esforç d’aspiració molt important per tornar a obrir el pas.

Però la clau és que la persona es desperta. Normalment es torna a dormir immediatament, de manera que l’endemà no recorda haver-se despertat. Simplement segueix tenint son. I això és perquè no ha arribat a completar el cicle del dormir.

I no penseu que és esporàdic. Aquest cicle dormir – apnea – despertar – tornar a dormir pot passar moltes vegades cada hora. Hi ha qui es desperta dotzenes de vegades cada nit sense ser-ne conscient.

Però és clar, són persones que sempre van adormides, que els costa concentrar-se, que estan crònicament cansades. Persones que tenen accidents de cotxe o laborals amb una freqüència molt superior a la normal. I a més, també hi ha altres problemes associats menys coneguts. Alteracions circulatòries, hipertensió, inflamació crònica...

Ep! Tampoc és que a totes les persones que ronquen els passi això, però roncar és el primer pas cap a les apnees de la son. De manera que cal vigilar. No és únicament un problema d’emprenyar al company de llit (que també) sinó un possible problema de salut. I el que dèiem, cal malfiar de les coses aparentment sense importància, que mai se sap...

dimecres, de maig 07, 2008

El primer tractat de medicina

Una de les grans virtuts d’internet són els hipervincles. Amb un simple moviment de dit pots accedir exactament a la font d’informació que t’interessa. En molts articles escrits hi ha una secció de bibliografia al final dels articles, però és una feinada anar a cercar aquella informació i moltes vegades ho deixes córrer.

De totes maneres, aquestes llistes de referències bibliogràfiques resulten imprescindibles en qualsevol article científic. Un no comença els experiments sense més, sinó que es basa en dades publicades per altres investigadors, en estudis més antics i en teories conegudes o discutides. I sempre cal especificar quines són les teves fonts d’informació.

El cas és que mirar la bibliografia dels articles científics acostuma a ser poc interessant i més aviat previsible. Acostumen a ser treballs recents molt semblants al teu. No solen ser gaire antics per evitar treballar sobre dades antiquades. I cinc anys en ciència ja és força antic. Però de vegades hi ha alguna curiositat. Jo una vegada vaig posar una referència de l'any 1901, però vaig ser superat en un treball d’un company que va incloure una referència de fa... tres mil cinc-cents anys!

Es tracta d’un papir egipci datat l’any 1505 abans de Crist, conegut com el Papir d’Ebers i que probablement deu ser el text mèdic més antic que es coneix. El nom és per en Georg Ebers, l’egiptòleg alemany que el va comprar i traduir. I segurament va ser una feinada, perquè es tracta d’un dels textos egipcis més extensos que ens han arribat.

Quan parlem de papirs pensem en un full guarnit com el que els turistes compren quan van a Egipte. Però el Papir d’Ebers és una mica més gran. Mesura més de vint metres de llarg i trenta centímetres d’alt, i el fet que estigui en perfectes condicions és un bon indicador de com de resistents poden arribar a ser aquests papirs.

El text està escrit en columnes com si fossin pàgines. N’hi ha cent vuit i està dividit en seccions relacionades amb l’art de curar. Primer parla de les invocacions als Deus, però de seguida passa a descriure malalties dels òrgans interns, tractament per malalties de la pell, dels ulls, de les extremitats, de les dones, del cor i acaba parlant de cirurgia.

Gràcies a aquest i altres papirs similars, ara coneixem molt millor la pràctica de la medicina en l’antiguitat. I si bé les oracions i pregàries als Deus resulten curioses i ens fan somriure, alguns dels tractaments es pot identificar la base empírica que hi havia al seu darrera. Entre els molts ingredients, de vegades estranys, sovint fastigosos i alguns de desconeguts, podem reconèixer plantes o elements que contenen els principis actius que fem servir actualment a l’hora de dissenyar fàrmacs.

Per exemple, encara avui es fa servir compostos amb zinc per tractar afeccions de la pell. I quan mirem les receptes del papir veiem que apareixen compostos rics en aquest element. Ells no sabien per quin motiu funcionava i ho atribuïen a les oracions que el mateix papir especifica que cal recitar, però el cas és que molts dels tractaments havien de ser relativament efectius.

Feien servir mel com antisèptic, teranyines com antibiòtic, llet de diferents animals, però també femta, vísceres o argila. També aconsella sobre com fer servir la saba del cascall, que conté morfina i que, junt amb excrements de mosca assegura que pot fer dormir als nens que ploren per la nit. I la cervesa es fa servir molt com vehicle per preparar les medicines. En una època en la que les condicions sanitàries de l’aigua eren ignorades, la cervesa era un sistema molt més segur per prendre les medicines.

I mirant receptes n’he trobat una que m’interessa! Un remei per la calvície! Grassa de lleó: 1 part, Grassa d’hipopòtam: 1 part, Grassa de cocodril: 1 part, grassa de gat: 1 part, Grassa de serp: 1 part, Grassa d’íbex: 1 part. Es prepara formant una massa homogènia que s’escampa pel cap.

...Ben mirat, crec que ho deixaré córrer.

dimarts, de maig 06, 2008

Distàncies i pulsacions

L’Univers és un indret estrany, però en ocasions ha sigut generós amb els astrònoms i els ha fet algun regal impagable. Ara ja coneixem moltes coses de l’espai, però durant molts segles, els estels eren simples puntets de llum que brillaven allà dalt i pels que no hi havia cap explicació. Aparentment semblaven guspires de llum situades en una gran i inabastable cúpula que cobria el cel. Tant segurs estaven que allò havia de ser una superfície sòlida que la mateixa paraula firmament deriva de “ferm”.

Però a mida que l’astronomia creixia com a ciència la visió va anar canviant. Es va comprendre que aquells puntets eren Sols com el nostre i amb l’ajut de medis cada vegada més potents es va descobrir que totes les estrelles que veiem a ull nu formen part de la nostra galàxia, però que també hi ha altres galàxies increïblement llunyanes. Tan grans eren les distàncies que es consideraven “universos illa”. Com si cada galàxia fos un univers en si mateix.

Poc a poc es van anar coneixent millor les estrelles, la seva vida, els seus orígens i la llum que emetien. Però un problema resultava empipador. Si mirem dues estrelles i una es veu més brillant que l’altre, no podem saber si és perquè realment brilla més o simplement és perquè està situada més a prop. I és que no hi havia manera de calcular les distàncies entre estrelles. No cal dir ja les de les galàxies.

Però aquí és on l’Univers va ser generós i va crear unes estrelles que serveixen com a marcadors de distàncies. Uns estels que durant molt temps es consideraven una curiositat i prou. Les variables cefeides.

El nom és per Delta Cephei, (estrella delta de la constel·lació de Cefeu) una de les primeres que es va descriure. Resulta que si observem aquesta estrella atentament, notarem que la seva brillantor aparent va variant de manera cíclica. El canvi és prou important com per notar-ho a simple vista, de magnitud 3,5 fins a 4,3. I el ritme és molt exacte. Arriba al màxim cada cinc dies, vuit hores, quaranta set minuts i trenta-dos segons. Després es van descobrir estels semblants, cada un amb el seu ritme i canvi de lluminositat particulars. Com que la llum variava i com que la primera va ser Delta Cephei, es van conèixer amb el nom de variables cefeides.

Però a principis del segle XX, una astrònoma, l’Henrietta Leavitt va mirar amb més detall les variables cefeides d’una petita galàxia companya de la Via Làctia, el Núvol de Magallanes. I aleshores va notar un fet molt curiós. Hi havia una correlació fantàstica entre la brillantor aparent de cada cefeida i el ritme al que aquesta oscil·lava. Com més brillant era l'estrella, més de pressa variava la lluminositat.

La gràcia era que encara que de les estrelles de la nostra galàxia no en coneixem les distàncies, les de la galàxia veïna podem considerar que totes estan igual de lluny. Igual que puc dir que tots els habitants de Tòquio estan pràcticament a la mateixa distancia de casa meva, cosa que no puc fer amb els habitants de Barcelona. La gràcia és que Tòquio és tan lluny que un quilòmetre de més o de menys no té importància.

Doncs l’Henrietta Leavitt es va adonar que havia trobat una manera de calcular les distàncies de les cefeides. Si mirem dues cefeides que tinguin el mateix ritme sabrem que brillen igual, de manera que si una ens sembla més brillant això vol dir que està més propera. I el que és més, podem saber exactament quantes vegades més propera. Aquelles estrelles polsants havien passat a ser marcadors de distàncies. De manera que els astrònoms van girar els ulls de nou a la nostra galàxia, van analitzar les cefeides que hi havia i van poder fer un mapa de distàncies relatives. Ja només calia conèixer la distància d'una d'elles i podríem calcular tota la resta.

No va ser fins principis del segle XX que en Harlow Shapley va poder estimar la distància absoluta d’alguna cefeida. Aleshores i com que ja en coneixia les distàncies relatives va poder fer la primera mesura de la mida de la galàxia i les distàncies d’altres galàxies llunyanes. Cal dir que les seves dades no van ser massa correctes i va sobreestimar molt la mida de la Via làctia. Semblava que ens trobàvem dins la galàxia més gran de l’Univers, però simplement passava que les seves dades no eren prou exactes.

Amb el temps, els errors es van anar identificant i corregint. I ara, gràcies a les pulsacions rítmiques d’unes estrelles escampades aquí i allà, hem pogut mesurar les distàncies estel·lars.

dilluns, de maig 05, 2008

Noves oportunitats, nous problemes

Amb el descobriment del Nou Món, el vell continent va descobrir noves fonts d’aliments. Ara ens sembla difícil d’imaginar les dietes medievals perquè estem completament acostumats als tomàquets, les patates, la xocolata o el blat de moro, uns aliments desconeguts abans del viatge de Colom. Però com que tot té dues cares, amb els nous aliments van arribar també nous problemes. I algun va resultar particularment desconcertant durant molt de temps.

Amb el descobriment d’Amèrica, de seguida es va exportar el blat de moro arreu. Aquelles panotxes daurades donaven un nou cereal que va tenir un èxit fulminant. Altres aliments, com la patata, resultaven estranys pels costums europeus i la seva implantació va requerir una mica més de temps. Però els cereals són cereals i a pagès i a la cuina sabien que fer-ne amb ells. Moldre els grans, fer-ne farina, pasta i cuinar-los, no requeria noves tècniques sinó simplement adaptar les que ja es coneixien. I a sobre, el rendiment dels conreus era superior als cereals ja coneguts. Que més es podia demanar?

El cas és que ben aviat es va notar un fenomen curiós. Allà on s’implantava el blat de moro acostumava a aparèixer una nova malaltia desconeguda fins aquell moment. Es caracteritzava per alteracions gastrointestinals, afectació de la pell i finalment problemes nerviosos. Hi ha qui parla de la malaltia de les tres “d” ja que els símptomes eren diarrea, dermatitis i demència, encara que en anglès són les quatre “d” per dermatitis, diarrhea, dementia and death.

La primera descripció va fer-se al 1735, per un metge espanyol, Gaspar Casal, que la va anomenar el mal de la rosa. Però el nom que va acabar per imposar-se el va proposar un metge de Milà, anomenat Francesco Frapolli, que al 1771 la va anomenar pelle agra degut a les afeccions cutànies que la caracteritzaven. D’aquí el nom actual de pel·lagra.

La malaltia semblava íntimament lligada amb el blat de moro, però com que afectava regions senceres es va pensar en un fenomen infecciós. Ara ja sabem que les infeccions les causen microorganismes, però aleshores no es disposava d’aquest coneixement. Una malaltia infecciosa era simplement la que passava d’un organisme a un altre i per tant podria ser que el blat de moro fos infecciós. Fins i tot es va pensar en una forma de lepra provinent d’Amèrica. El problema era que els habitants de les amèriques no patien aquelles afeccions. Potser disposaven d’una immunitat natural?

Però un altre detall resultava interessant. Als hospitals i els asils on morien els afectats de pel·lagra, el personal que els atenia, difícilment contreia la malaltia. Això ho va notar en Joseph Goldberger, un metge d’origen hongarès que havia emigrat a Amèrica al 1883. Com que una de les diferències entre els malalts i el personal sanitari era l’alimentació més equilibrada en aquests darrers, ell va ser el primer de proposar que es tractava d’una malaltia alimentària. El problema era que tothom estava convençut de l’origen infecciós de la malaltia, i lluitar contra les idees establertes sempre resulta molt difícil.

De totes maneres, mica a mica va poder anar demostrant que introduir dietes variades era la millor manera de combatre la pel·lagra. Però els metges encara van estar desconcertats un temps. Podia ser que el blat de moro contingués algun producte tòxic que causava la pel·lagra, o bé, que li faltés un factor que prevenia la malaltia.

Finalment aquesta va ser la resposta. Ara ja sabem que una dieta centrada en el blat de moro porta a una deficiència en niacina, la vitamina B3. En realitat la clau és un aminoàcid, el triptòfan, a partir del qual podem sintetitzar la vitamina. El que no podem sintetitzar és el triptòfan, que cal ingerir-lo en la dieta.

Les antigues poblacions americanes no patien pel·lagra, no per cap immunitat, sinó per la manera de cuinar el blat de moro. Abans de cuinar-lo el tenien una nit en aigua amb calç. Això feia que el gra alliberés el poc triptòfan i niacina que conté, de manera que el nostre budell el pogués absorbir. Com que els europeus no feien aquest pas, el triptòfan no s’absorbia i apareixia la malaltia.

I és que sempre s’ha de tenir en compte el valor de l’experiència. Però, és clar, els orgullosos conquistadors europeus no creien que els indígenes americans els haguessin d’ensenyar gaire coses.